La Casa Roure

 

Arbres de la memòria 

"El relleu d’un gruixut tronc de roure en el que les arrels s’entortolliguen amb unes espesses branques sense fulles destaca en la clau de volta de l’arc de pedra de l’entrada de la Casa Roure. Conrad Roure, periodista, és avui conegut sobretot pels seus articles publicats a El Diluvio, que van ser aplegats per la mateixa empresa editora del diari en tres volums sota el títol de Recuerdos de mi larga vida, i que són, sobretot, una crònica de primera mà del món teatral barceloní de la segona meitat del segle XIX, que tan bé va conèixer. El 1900, a la meitat de la seva vida, va encarregar a l’arquitecte modernista Ferran Romeu i Ribot que li fes una casa de planta i pis al carrer d’Aribau, prop d’on s’estava començant a construir la nova Facultat de Medicina i Hospital Clínic. Romeu, de comú acord amb el propietari, va decidir una decoració de la porta d’entrada vinculada al seu cognom i hi va afegir unes columnes amb capitells florals i una inscripció en relleu, amb lletres goticistes d’avui quasi impossible lectura a causa de l’erosió. Cal llegir primer les tres ratlles de l’esquerra i després les de la dreta: Al gust d’ell cad’estil fa sa morada / Cada aucell fa’l seu niu com més li agrada. A sota d’aquest text, uns escuts en els que s’indica, al de l’esquerra: ANYS 1 y 2 (la casa va ser construïda durant els anys 1901 i 1902), i, al de la dreta: SIGLE XX.

La casa, que té un bonic pati al darrera, va ser llogada al començar el curs 1920-21 per l’Ajuntament de Barcelona a Conrad Roure, que tenia aleshores 78 anys, i hi traslladà el parvulari Montessori, creat pel Pla de Construccions Escolars Municipals el 1917 i allotjat anteriorment en un pis del carrer de Balmes. Era conegut amb el nom de la Casa dels Nens i va ocupar la Casa Roure només fins al 1932, ja que al començar el curs escolar d’aquell any va traslladar- se a un gran xalet situat al carrer de Còrsega, 268, xamfrà amb el de Balmes.

Després de la guerra la Casa dels Nens, ja sense aquest nom i com a parvulari municipal Montessori, va tornar a la Casa Roure. Els hereus del periodista van mantenir l’arrendament i l’escola hi va seguir funcionant tota la postguerra, com escola municipal, i conservant el mètode Montessori, amb un ambient molt diferent al que es respirava en altres escoles públiques. Va deixar de funcionar com a parvulari el 1961 i el 1993 es va convertir en escola municipal de música per a infants, depenent del Conservatori, recuperant el nom de Casa dels Nens. Pocs anys després l’Ajuntament va cancel·lar l’arrendament que mantenia amb els hereus de Conrad Roure i aquests van vendre l’edifici a una immobiliària. Tot i que l’edifici havia estat inclòs en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic, i Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona aprovat el gener de 1979, la immobiliària va ser autoritzada a aixecar quatre pisos sobre la planta i pis originals, una modificació, portada a terme a partir de l’estiu del 2002, que ha estat unànimement criticada per tothom per la falta de respecte a l’edifici original. La Casa Roure i els pisos superiors són ocupats ara per particulars i l’escola de música Casa dels Nens funciona al mateix edifici del Conservatori de Música de Barcelona, al carrer del Bruc."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Pedra

Al gust d’ell cad’estil fa sa morada / Cada aucell fa’l seu niu com més li agrada         ANYS 1 y 2 / SIGLE XX

Més informació:Viquipèdia Conrad Roure i Bofill

Conrad Roure, font:Viquipèdia

Autor

Arquitecte:Ferran Romeu

Més informació:Viquipèdia Ferran Romeu i Ribot

Ferran Romeu, font:sites.google.com

 

  Veure més Art Públic Eixample

Escultura a Pere Tarrès

 

"Mossèn Pere Tarrés Claret (Manresa, 1905 - Barcelona, 1950), sacerdot beatificat el dia 5 de setembre de 2004 pel papa Joan Pau II en el santuari de Loreto, té diversos monuments dedicats a Catalunya. A la ciutat de Barcelona hi ha tres escultures, obra de Montserrat Garcia Rius i una altra realitzada per Rebeca Muñoz. Es troben, respectivament, en una de les capelles del claustre de la Catedral, i en les esglésies de Sant Vicenç de Sarrià –on és enterrat-- i de la Mare de Déu del Remei –on es van fer les exèquies-- de Les Corts, a les que va estar molt vinculat. Són imatges religioses.

Ben diferent és la quarta, situada en el pati del Seminari Conciliar, a la cantonada dels carrers de Balmes i Diputació, ben visible a través de la reixa, i amb caràcter no d'imatgeria religiosa sinó de monument públic. És de grans dimensions i representa el sacerdot assegut a terra. En una inscripció al basament de pedra es llegeix: “Quin goig haver pogut esser sacerdot. Beat Pere Tarrés 1905-1950”.

L'escultura havia estat guardonada, amb el títol d'Ànima lliurada, amb el primer premi d'un concurs organitzat l'any 2005 pel Col·legi de Metges de Barcelona, dintre d'un conjunt d'actes d'homenatge al sacerdot organitzats, sota el nom d'Any Tarrés, l'any següent després d'haver estat beatificat. Segons explica la seva autora, l'escultura està inspirada en una fotografia que se li va fer a mossèn Pere Tarrés durant una estada al santuari de Núria. Posteriorment, l'autora ha realitzat bustos i escultures d'encàrrec del mateix personatge, col·locades, entre altres llocs, a Sant Andreu de la Barca (2011), a Sant Esteve Sesrovires, on Pere Tarrés va ser vicari de la parròquia, i a Núria (2012), on va fer estades.

El monument va ser inaugurat la tarda del 27 de setembre del 2010 per l'arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach. L'acompanyaven en la presidència de l'acte el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, i la directora general d'Assumptes Religiosos de la Generalitat de Catalunya, Montserrat Coll. Van assistir-hi l'autora de l'escultura, Rebeca Muñoz, el vicepostulador de la causa de canonització, mossèn Francesc Raventós, sacerdots, seminaristes, metges, ja que mossèn Tarrés va ser el creador de diverses entitats assistencials dedicades a la salut dels més necessitats, i membres de la Federació de Cristians de Catalunya, de la que Pere Tarrés havia estat membre. També hi havia el director de la Fundació Pere Tarrés, Josep Oriol Pujol.

Mossèn Tarrés va acabar els estudis de Medicina a Barcelona el 1928. Molt vinculat a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, en va ser dirigent els anys de la República i va exercir una tasca de lideratge entre el jovent, que és una de les principals imatges que han quedat d'ell. En produir-se l'aixecament franquista va estar un any amagat a Barcelona fins que el 1938 va allistar-se en l'exèrcit republicà com a metge, on va arribar al grau de capità. Acabada la guerra va poder reincorporar-se sense problemes a la seva activitat com a metge i va decidir iniciar tot seguit, el mateix 1939, estudis sacerdotals. Ordenat el 1942, el seu primer destí fou com a vicari de la parròquia de Sant Esteve de Sesrovires, però al cap d'un parell d'anys va tornar a Barcelona on va treballar dintre dels moviments d'Acció Catòlica, vinculat sobretot a les parròquies de Sant Vicenç de Sarrià i de Santa Maria del Remei, de Les Corts. Junt amb el seu amic Gerard Manresa van fundar el 1947 un sanatori antituberculós en el que ara és el carrer de Numància, en una torre actualment ocupada per la Fundació Pere Tarrés, dedicada a la formació en el lleure i l'acció social. Va morir el 1950 d'un càncer limfàtic. Sepultat inicialment al cementiri de Montjuïc, el novembre de 1975 les seves restes van ser traslladats a l'església de Sant Vicenç de Sarrià, a un sepulcre realitzat amb aquesta finalitat."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Bronze, formigó

Més informació:Viquipèdia Pere Tarrès i Claret

Pere Tarrès, font:galeriametges.cat

Autor

Escultora:Rebeca Muñoz

Més informació:Rebecamunoz.com

Rebeca Muñoz, font:Rebecamuñoz.com

 

 Veure més Art Públic Eixample

Font Ornamental del Passeig de Gràcia

 

"Amb l'excusa de reordenar el trànsit en una cruïlla tan destacada com la que formaven la Gran Via de les Corts Catalanes amb el passeig de Gràcia, l'Ajuntament de Barcelona va decidir, al començar els anys cinquanta, posar-hi una font monumental i amb aquest objectiu va convocar un concurs públic entre escultors, amb tres premis de 25.000 pessetes. El jurat es va formar amb l’escultor Josep Clarà, com a president, i els tinents d’alcalde i arquitectes municipals. S’hi van presentar 27 escultors i els projectes es van exposar a la Virreina. Però la manca de pressupost i la urgència de tenir-la acabada per la proximitat del Congrés Eucarístic va fer que el concurs no s’arribés a fallar mai i que Josep Clarà, davant la indignació dels escultors participants, declarés que, de fet, ell mai no havia acceptat formalment la presidència del jurat. Per sortir del pas, la idea de la font es va concretar el 10 d'abril de 1951 en un projecte sense escultures impulsat per l'arquitecte municipal Josep Soteras, i l'1 de març de 1952 estava acabada.

Es va inaugurar el 15 de maig de 1952, pocs dies abans de l'inici dels actes del Congrés Eucarístic. Lluís Pons Tusquets, president d'Amics dels Jardins, es va oposar al projecte, per considerar que era esquifit des del punt de vista de zones verdes, i va aprofitar per dir, en la seva al·legació, que "zonas extensísimas de Barcelona (están) sin un solo palmo de jardín público."

La construcció d'aquesta font monumental s'emmarca amb la transformació urbanística d'aquell indret, registrada entorn de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional, el 1952. Fou aleshores que es va aixecar l'actual edifici de l'Hotel Avenida Palace i es van remodelar els jardinets situats al davant. El 1942 s'havia començat a construir el gratacels del Banc Vitalici, a la cantonada Llobregat/mar de la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Gran Via. Es va trigar vuit anys a fer-lo, i ja era totalment acabat i ocupat pel Congrés Eucarístic del 1952. L'altre gratacels, al costat Besòs/mar, també de tretze pisos, es va començar a construir el 1957 per al Banco Rural y Mediterráneo, vinculat al sindicat vertical. En l'últim pis d'aquest va haver-hi, entre 1961 i 1980, la popular "Terraza Martini".

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Aigua

 

Més informació:Ignialight.com/Font Passeig de Gràcia - Gran Via

Font del Passeig de Gràcia il.luminada a la nit, font:ignialight.com

Font del Passeig de Gràcia, font:ignialight.com

Font del Passeig de Gràcia i al darrera Zara, font:ignialight.com

 

Autor

Idea:Josep Soteras Mauri

Més informació:Viquipèdia Josep Soteras i Mauri

Més informació:Arquitecturacatalana.cat Josep Soteras i Mauri

Josep Soteras i Mauri, font:arquitecturacatalana.cat

 

 

Veure més Art Públic Eixample

Acàcia del Congrés de Cultura Catalana

 

"L’any 1977 va ser el de cloenda del Congrés de Cultura Catalana, iniciat dos anys abans amb la intenció de potenciar els diferents àmbits de la cultura catalana. L’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample, una entitat particularment activa en aquest tema –fins i tot va fer–ne cartells– va promoure la plantació d’un arbre com a símbol d’aquella llarga experiència on tanta gent hi havia participat. Es va triar una acàcia que es va posar a una de les cantonades de l’Avinguda de Roma amb el carrer d’Urgell, i al seu costat s’hi va posar una placa de ceràmica obra de Joan Calvet. Va ser inaugurat el diumenge 6 de març de 1977 amb una cercavila i una ballada de sardanes."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Acàcia

"arbre del / congrés de cultura catalana / esquerra del eixampla 1977"

Més informació:Viquipèdia Congrés de Cultura Catalana

Congrés de Cultura Catalana a Cornella 1977, font:nuvol.com

Autor

Ceràmica:Joan Calvet

 

 Veure més Art Públic Eixample

 

L'Alzina de Mossèn Cinto

 

 

Arbres de Memòria

"La Veu de Catalunya va publicar, el 10 de juny de 1903, un article de mossèn Jacint Verdaguer, L’alzina del passeig de Gràcia, escrit cap al 1900 i publicat un any després de la mort del poeta. Aquest lloava la presència de l’alzina enmig dels plàtans del carrer, i feia com un cant romàntic a aquella “filla de les muntanyes”, afirmant: “Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de regull per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme”.

Segons Alberto del Castillo en el seu esplèndid llibre De la Puerta del Ángel a la plaza de Lesseps, hi havia dues alzines al passeig, una situada al tram dret entre Diputació i Gran Via, i una altra al carrer de Rosselló. La primera va ser substituïda per una de més petita, que és la que encara subsisteix, una mica esquifida, i la segona va ser treta el 1908, segons mostra una fotografia de l’època. Era una alzina vella, centenària, de quan l’Eixample eren només camps..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Quan l'any 1860 es posava en marxa el pla d'eixample de Barcelona s'estava endegant un procés fins aleshores desconegut de creixement de la ciutat en una expansió que arribaria fins als pobles que, a manera de corona, l'encerclaven en el pla. Per bé que aquest creixement es va anar produint de manera continuada i que trigaria gairebé una centúria en construir-se tot el sòl edificable, el cert és que a la darrera dècada del segle XIX la zona central de l'Eixample es trobava edificada tenint com a eix central el passeig de Gràcia.

Nascut com a camí natural entre Barcelona i Gràcia i amb sortida de la muralla per l'antiga porta de l'Àngel, el passeig de Gràcia propiciava agradables passejades fins al convent franciscà de Jesús, amb una font on combatre la set. El 1821 les autoritats militars de Barcelona van iniciar el projecte d'urbanització del passeig, finalitzada sota el mandat de José Bernaldo de Quirós, marquès de Camposagrado, el mateix que va fer arribar a Barcelona les aigües de Montcada per a ús públic pel que la ciutat agraïda li dedicaria una font monument. El nou passeig es va inaugurar el 1827. Amb una amplada de més de 40 metres, disposava d'arbres que procuraven ombra en dies calorosos i que configuraven un paisatge apreciat pels barcelonins, al que s’afegirien els Jardins del Criadero. Aviat la iniciativa privada va començar a promoure zones d'esbarjo i lleure, entre ells els Jardins de la Nimfa, Tívoli, Euterpe, o El Prado Catalán i els Camps Elisis. Al començar la construcció de l'Eixample no és d’estranyar, doncs, que entre aquell paisatge afloressin els primers palauets, residències unifamiliars, de la nova burgesia i aristocràcia de Barcelona. Però pels volts de 1890 alguns d'aquests palauets ja eren substituïts per edificis plurifamiliars i l'ornamentació vegetal del passeig de Gràcia la formaven plàtans, arbres de fàcil creixement, que presentaven un fort contrast amb la poca vegetació que encara subsistia, de la que l'alzina n'era bona mostra, vivint arrelada davant del palauet de la família Robert. Mossèn Jacint Verdaguer, en plena etapa literària, va cantar a l'alzina un bell text, lloant-la al temps que dolent-se del futur que li esperava. Cal preguntar-se què tenia aquella alzina d'especial, i justament la feia diferent la seva pròpia espècie, el seu hàbitat tradicional i la seva presència única. En aquest punt, Verdaguer era molt clar quan es preguntava, adreçant-se a l'alzina, “Mes, no t'enyores aquí tota sola? (...) No enyores aquelles immenses ramades d'ovelles... No enyores aquells pastors...? (...) com t'avindràs tu a la tirànica moda ciutadana?”. Les paraules destinades pel poeta a l'alzina mostren soledat i enyorança davant de les transformacions de Barcelona, immersa en un procés de canvis econòmics, socials, urbans..., en definitiva, un canvi de mentalitat, de costums i tradicions. A les darreries del segle XIX, en el vial barceloní més cosmopolita, el passeig de Gràcia, l'alzina s'aixecava com a símbol d'un passat rural que Verdaguer veia desaparèixer, com també estaven desapareixent el debilitat imperi i les riqueses antillanes que havien fet cosmopolita el passeig. El canvi de segle comportaria el destí final de l'alzina. El 1908, seca, morta, s'arrencava l'alzina, però el seu esperit presencial d'un passat perdut continuaria en la memòria de la ciutat gràcies a la plantació d'una nova alzina i al text d'un poeta."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Carme Grandas

Materials:Alzina

"Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de / filera amb aqueixa tropa de plàtanos, /novella, polida, endiumenjada / i fatxandera?

L'Alzina talada l'any 1908, font:historiadebarcelona.org - La Esquella de la Torratxa

Més informació:Viquipèdia Jacint Verdaguer i Santaló

Jacint Verdaguer, font:escriptors.cat

 

 

 Veure més Art Públic Eixample