dissabte, 9 de maig del 2020

El Caganer

Caganer, font:pessebres.com
"El caganer és una de les figures més característiques i entranyables de la imatgeria popular nadalenca catalana.
El pessebre, representació plàstica del misteri de Nadal, que en principi tan sols es feia a les parròquies i els convents de mica en mica es va anar introdouint a les cases particulars. Van ser les llars aristocràtiques del segle XVIII, les primeres a construir grans pessebres monumentals, que visitava un públic nombrós. Després el costum es va estendre al poble. La bugadera, el rabadà, la dona de les tites, els Reis d’Orient, el caganer i uns quants personatges més, com també l’aviram, les cases de suro i el riu de paper argentat, posat demunt uns bocinets de molsa i suro, ens porten en un racó del menjador la il·lusió d’un món feliç i un tros de natura a casa.
Podem definir el caganer com un element de la imatgeria popular que representa un individu, ajupit i amb les natges al descobert, satisfent les necessitats fisiològiques a l’aire lliure. La versió més coneguda d’aquest personatge és, sens dubte, la genuïna i singular figura que trobem formant part dels nostres pessebres casolans i que també rep el nom de “cagador”, “home que caga” o “home que fa ses feines”. Acompanyat a vegades d’un porquet que l’ensuma encuriosit i col·locat tradicionalment sota un pont, rere un paller o en un altre indret ocult (perquè seria una manca de respecte que la figura se situés en un lloc del paisatge pessebrístic que fos visible des de la cova del naixement o pels qui van a adorar Jesús), és costum que quan la mainada contempla el pessebre se li digui per entretenir-la: “On és el caganer?”
el caganer amagat, font:todosobrebarcelona.com
El caganer no apareix d’una manera exclusiva als pessebres, sinó que també és present en més espais de la imatgeria popular. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, època de preponderància dels gremis, el trobem com a motiu a les anomenades “rajoles dels oficis”. Hi ha també romanços del segle XIX, en català i castellà, que glosen el personatge del caganer i les accions biològiques que escenifica. És possible que la incorporació del caganer al pessebre tingués lloc durant el període del barroc (al final del segle XVII o al començament del segle XVIII), un moviment que es caracteritzava per l’extremat realisme que va abocar, sobretot, a les natures mortes i a les escenes costumistes, totes molt relacionades amb la descripció de la vida del poble. És aleshores quan les condicions de feina i les escenes casolanes i a l’aire lliure es van tenir en compte com a temàtica artística. D’aquesta manera, es dignificaven aspectes de la realitat quotidiana que fins aquell moment s’havien menystingut. Amb l’impuls del barroc i l’acostament costumista a la realitat, el caganer pren tot el seu significat, cru, irònic i escatològic alhora, conseqüent amb la condició humana i amb les servituds de la seva naturalesa. Es tracta d’una figura molt adequada i identificada del tot amb el medi rural d’on procedia.
Segons Joan Amades el caganer era una  "Figura obligada dels pessebres vuitcentistes, car la gent deia que amb su deposició femava la terra de l'pessebre, que esdevenia fecunda i assegurava el pessebre per a l'any següent i amb aquest la salut i la tranquilitat de cos i d 'ànima que calc per fer el pessebre, amb el goig i l'alegria que comporta el Nadal vora la llar. Fer figurar aquest homenet al pessebre portava sort i alegria, i no fer-ho comportava desventura."
Pessebre clàssic, font:elvallenc.cat
La figura tradicional del caganer és un pagès cofat amb barretina. Sol portar un cigarret al llavi o una pipa mentre compleix la seva obligació natural, i algunes vegades té a la mà un tros de paper o un diari obert per amenitzar la tasca amb la lectura i emprar-lo per a la posterior neteja.
Cada any, els ninotaires pessebrístics, com a novetat o en ocasió d’un esdeveniment d’actualitat o d’una circumstància concreta, o bé per satisfer els col·leccionistes, en creen models insòlits i especials. Entre alguns d’aquests models singulars cal destacar els caganers futbolistes vestits amb els colors del Barça o l’Espanyol, i els caganers que representen personatges famosos i autoritats polítiques del país i de fora."
Caganer de la Casa de Papel, font:caganer.com
 Font de la informació:Amicsdelcaganer.cat
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dijous, 7 de maig del 2020

Llegenda Pere Cor de Roure

Detall de la Portalada de Santa Maria de Bell·lloc, Cavaller lluitant amb el lleó, font:acbs.cat
"La llegenda de Pere Cor de Roure explica com Pere de Timor fou fet presoner pels sarraïns durant una ràtzia. Els enemics, que coneixien la fama de la valentia i el coratge de Pere, li van prometre la llibertat si aconseguia vèncer un lleó. Llavors, Pere va encomanar-se a la Mare de Déu de Bell-lloc i va sortir al tancat del lleó. Després d'un llarg combat, Pere aconseguí vèncer el lleó i els sarraïns, incrèduls, es veieren obligats a alliberar-lo.
En arribar a Santa Coloma de Queralt, Pere de Timor va fer ampliar i embellir el temple romànic de Santa Maria i va contractar els millors escultors del Principat de Catalunya per crear una portalada magnífica amb escenes de la Bíblia. En el capitell de la dreta, es pot observar la icona d'un cavaller medieval lluitant amb un lleó, precisament, l'origen de l'escut dels senyors, després barons i finalment comtes de Santa Coloma."
Santuari de Santa Maria de Bell.lloc, font:cataloniasacra.cat
 Font de la informació:Viquipèdia Pere II de Queralt

"Altre versió de la història diu així... "Conta la llegenda que aquest cavaller templer deu el sobrenom a una història carregada d’amistat i honor. Era tanta la seva fama de guerrer coratjós que, quan un dels seus millors amics fou capturat pels moros de València, aquests van concertar un duel amb un lleó a canvi de la llibertat del captiu. En Pere s’hi va avenir, va guanyar i va tornar amb el seu amic sa i estalvi."
Font de la informació:Descobrir.cat Bellprat El país de cor de roure  Fuguet i Sans, J.; L'arquitectura dels templers a Catalunya; Ed. Rafael Dalmau; Barcelona, 1995.

Història
Pere de Timor Cor de Roure fou castlà de Queralt (1230-1275) i templer. Fill d'Arnau de Timor i de Ramona, es casà amb Berenguera de Cervelló i adquirí d'aquesta família el castell d'Aguiló (1240). Participà en la conquesta de València sota les ordres de Jaume I. Ja vidu, es féu templer el 1257 i se'l nomenà comanador de Montsó i lloctinent del mestre del Temple a Aragó i Catalunya.
Els Timor, un llinatge important que ja havien estat castlans i quan van obtenir el domini ple de la castlania del Castell de Queralt, van passar a cognomenar-se de Queralt. 
Runes del Castell de Queralt, font:anoiaturisme.cat
Pere II va ser castlà de Queralt, (persona encarregada del govern, la defensa i la jurisdicció del castell). És a dir, el posseïa en nom del seu senyor amb l’obligació de defensar-lo. La castlania de Santa Coloma de Queralt estava situada en un punt estratègic, el més alt de la vila i encara es conserva avui dia. Situada al Portal de Santa Coloma, un dels principals portals de la població, protegia al poble de possibles invasors i donava l’entrada i benvinguda als forasters.
Amb el temps, rebé títols com senyor de Queralt, de Santa Coloma, d’Aguiló, d’Almenara, de Colomers, de Figuerola, de Rocafort, de Montlieó, de Rauric i de Sant Antolí. 
A més, també començà a bastir el convent de Santa Maria de Bell·lloc. Aquesta església es va convertir en panteó familiar dels Timor-Queralt, on hi van destinar quantioses donacions. El resultat d’aquestes sumes quantioses de diners van fer que aquesta església anés creixent i que avui dia, la seva portalada sigui una de les més interessants de la comarca i un dels millors exponents de l’escultura del segle XIII a Catalunya. 
la Portalada de Santa Maria de Bell·lloc, font:flickr-George y LarisaF
Pel seu valor en les batalles se'l conegué popularment amb el sobrenom de Cor de Roure i en l'escut d'armes familiar hi figurà des de llavors un lleó dret.
Sarcòfag dels Queralt, obrat el 1368, font:stacqueralt.altanet.org-Fotografia Josep Borrell
Font de la informació:Tribusdelasegarra.cat Pere II de Queralt un personatge de llegenda
Font de la informació:Viquipèdia Pere II de Queralt

La Llegenda i Santa Coloma de Queralt
A Santa Coloma de Queralt es poden visitar alguns monuments relacionats amb els barons de Queralt.
"El castell de Santa Coloma va ser la residència principal dels barons de Queralt durant tota l’Edat Mitjana. El seu patrimoni era el segon de Catalunya després del dels Cardona. Les primeres notícies del castell de Santa Coloma daten del 1018. L’edificació més antiga és la torre circular, bastida a finals del segle XI. Té una alçada de 23 m i un diàmetre de 12 m, amb un gruix de murs de 3,25 m a la base. En el conjunt de l’edifici hi podem observar clarament tres períodes constructius: el gòtic, on distingim les dependències pròpies d’un castell fortificat (planta baixa i soterranis), el renaixentista i barroc (façana principal i entrada), pròpies d’un palau-residència. Entre aquestes cal destacar l'escalinata, amb 34 graons d’una sola peça. La volta d’escala és coronada per un fresc al·legòric al déu riu Tíber.
Castell de Santa Maria de Queralt, font:xtec.cat
Ermita de Santa Maria de Bell.lloc. Santa Maria de Bell·lloc té el seu origen en una petita comunitat de donats, una agrupació laica d’homes i dones que prèviament havien fet lliurament dels seus béns a l’església a canvi d’acolliment i manutenció. L’edifici és de transició del romànic al gòtic.
A l’exterior la portalada és l’exponent més important del romànic de les nostres contrades, feta de pedra sorrenca que dificulta molt la seva conservació. Els capitells ens mostren formes vegetals, escenes al·legòriques i de la vida monàstica i l’única representació existent de la llegenda de Pere II de Queralt (“Cor de Roure”), alliberat pels àrabs després de lluitar amb un lleó i que alguns consideren l’origen del lleó rampant de l’escut dels Queralt. A l’interior del temple destaca el sarcòfag dels Queralt, obrat el 1368.  A la vora del sepulcre hi trobem la creu de terme original restaurada de la Font dels Comtes, enderrocada el 1932 i col·locada en el lloc actual el 1959."
Font de la informació:Stacqueralt.altanet.org El castell dels comtes
Veure més LLEGENDES CATALANES

El Cremat

Fent un rom cremat, font:Viquipèdia
"Un rom cremat, o simplement cremat, és una beguda alcohòlica feta amb rom, cafè en gra, sucre, pell de llimona i espècies, sobretot canyella. Un cop ajuntats tots els ingredients dins una cassola de terra, el rom s'escalfa i s’encén uns deu minuts perquè perdi una part de l’alcohol. Després, bo i calent, ja es pot servir.
El Rom Cremat, font:cocina3g.blogspot.com
El rom cremat és la beguda que tradicionalment acompanya les cantades d’havaneres a Catalunya, i era la que solien beure els mariners al matí per fer-se passar el fred. Les cantades d’havaneres amb l’acompanyament de rom cremat són un acte molt habitual, i en trobem a la gran majoria de festes majors i celebracions diverses. Originari de la Costa Brava - principalment a la zona al voltant de Palafrugell - , s'ha estès per tot el litoral, fins i tot terra endins.
Cantada d'havaneres a Calella de Palafrugell, font:.palafrugell.cat
En alguns pobles de la costa de la comarca de la Plana Alta es fa només amb cafè i rom, i es deixa cremar quasi mitja hora."
Font de la informació:Viquipèdia Cremat

Recepta
INGREDIENTS (per a 4 persones)
  • 2 litres de rom ros
  • 3 cullerades soperes de sucre
  • 1 cullerada sopera de grans de cafè (sense moldre)
  • una branca de canyella
  • la pell d'una llimona
  • una cassola de terrissa
Poseu els 2 litres de rom i la resta d'ingredients dins la cassola de terrissa i escalfeu-ho una miqueta al foc.
Amb uns estalvis, retireu la cassola i col·loqueu-la on voleu servir el cremat. Amb un cullerot metàl·lic, agafeu una mica de licor de la cassola i l'enceneu. Compte!, de seguida calarà foc i l'aboqueu a la cassola perquè encengui la resta de licor.

Tot seguit remeneu i espereu que la flama baixi la intensitat per apagar-la. Veureu que l'alcohol s'haurà evaporat força i quedarà ben dolç amb la barreja de tots els ingredients.

Deixeu-lo reposar uns minuts i ja podeu servir el cremat.
Font:Catalunyamagrada.cat Rom cremat
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES


dimecres, 6 de maig del 2020

Llegenda de Guillem d'Olorda i Violant de Bar

"Temps era temps, la ciutat de Sant Feliu que tots coneixem llavors era plena d'aquells éssers que potser ara ens espantarien. Alguns convivien amb els humans en pau, i fins i tot els ajudaven; però d'altres, eren ben temuts. Era el cas del monstre que tots coneixen com el Drac de Sant Feliu. El seu cau era en una de les coves més aterridores de la muntanya de Santa Creu.
La nostra historia comença a la tardor. La bella donzella Violant de Bar caminava pels carrers de la ciutat amb la seva dama de companyia i dos vilatans, en Llorenç i la Mercè, que l'acollien en el seu mas situat on ara trobem Can Ricart. La jove donzella, escollida pel rei Joan com a futura esposa i reina de Catalunya i Aragó, feia nit a la vila en el seu camí cap a Barcelona, on s'havien de celebrar les esperades noces.
Violant contemplava la ciutat quan els seus ulls es fixaren en els d'un jove cavaller. Home amable i respectat per tothom que duia per nom Guillem d'Olorda i era senyor de la Torre Abadal.
Torre Abadal a Sant Feliu, font:parcnaturalcollserola.cat
La bellesa de la futura reina l'havia sorprès tant, que va quedar del tot quiet i indefens davant la seva mirada. L'encís es trencà amb un somrís d'ella; somriure que ràpidament amagà amb el gest de la mà. Però diu la llegenda que, aquella mateixa tarda, una dona del poble, a qui tothom anomenava Dama Mamelluda, va ser sorpresa pel Drac mentre agafava rovellons al bosc.
Violant de Bar i el cavaller Guillem d'Olorda, font:santfeliuabans.cat

-Mm! Sembla que he trobat sopar per aquesta nit, i penso que quedaré ben tip!

La vella dona, temerosa de perdre allà la vida, va respondre eixerida:

-Potser sí, que ben tip quedaries, però no creguis que la meva carn seria tan gustosa com la de la jove Violant que avui fa nit a la vila.

El Drac, meravellat per la descripció que en va fer, va deixar-la en llibertat i aixecà el vol cap a la ciutat. Era ja de nit quan va arribar, i ho va fer cridant i renegant:

-On és aquesta donzella anomenada Violant de Bar? Doncs si tanta és la seva bellesa, millor serà el seu gust entre les meves dents!
Ella se l'escoltava des de la finestra i, en sentir que el monstre destruiria el poble si no apareixia, va voler entregar-s'hi.  Però després de quedar en llibertat, la Dama Mamelluda havia anat corrents fins a la Torre Abadal, per avisar el cavaller Guillem del perill.Aquest va arribar a la vila, armat amb la seva millor espasa i el seu lluent escut.

-Atura't, monstre! Doncs si vols aquesta donzella, abans hauràs de tastar la meva espasa! -digué el valent cavaller.
Els ulls del Drac van encendre's en sentir-ho i donà mitja volta per enfrontar-s'hi. La llarga lluita els va fer travessar tota la vila. Quan tot just despuntava el nou dia, Violant va sentir-los i va córrer cap al lloc del combat, deixant escapar un esglai en veure Guillem en perill. Fou llavors quan la forta llum del sol reflectí la seva imatge en l'escut de Guillem i el Drac contempla així la seva bellesa per primer cop, caient en el mateix encís en què abans ho havia fet el cavaller. Guillem aprofità i va clavar-li l'espasa al bell mig del cor.
El Cavaller matant al drac, font:santfeliuabans.cat
Mort el Drac, la gent del poble va sortir al carrer per celebrar-ho. Ho feren amb una gran festa i aviat començaren els balls amb música de gralles i timbals. Tothom, però, va fer una rotllana deixant el centre de la plaça al cavaller Guillem i a la futura reina Violant, perquè encetessin la primera dansa. El ball començà i tots dos donaren voltes i voltes, i deien -els que ho van veure- que encara n'estarien donant si algú no els hagués aturat. I de fet mai es van aturar. Va ser una festa tan inoblidable,  que els vilatans van decidir repertir-la un cop a l'any com a Festa Major."
Font de la informació:Elcami.cat Llegenda del cavaller Guillem d'Olorda i Violant de Bar

Història
Violant de Bar (nord de França, vers 1365 - Bellesguard, Barcelona, 3 de juliol de 1431) reina consort d'Aragó. Violant pertanyia al llinatge dels Montbéliard, ducs de Bar, emparentat amb la Casa reial de França
El 1379, a Montpeller, es va prometre amb l'infant Joan, duc de Girona i comte de Cervera, llavors vidu de la seva primera esposa, contra la voluntat del rei Pere III el Cerimoniós. Malgrat això, el matrimoni es va celebrar el 1380, a Perpinyà.
El rei Joan I, font:sàpiens.cat
Tingué molt bona relació amb el seu marit, però unes relacions tempestuoses amb els sogres, sobretot amb l'última esposa del rei Pere, Sibil·la de Fortià.
Violant afavorí unes intenses relacions culturals amb França, sobretot en els àmbits de la cultura escrita, la música i l'art. Però el cost econòmic de la nova orientació aristocratitzant de la monarquia no s'adeia amb les possibilitats de les rendes que ingressava el rei. Les corts de Montsó van denunciar el fet, però foren desoïdes. Joan es va guanyar llavors l'apel·latiu de Descurat -(també el Caçador)-.
Violant i Joan van fomentar la creació literèria en català , impulsant a autors com Bernat Metge, entre d'altres, i també van ser els promotors dels primers Jocs Florals a Catalunya l'any 1393.
El 1396, un accident de cacera va posar fi a la vida del rei que moria sense descendència masculina i la corona corresponia al seu germà, Martí.
Lliure de responsabilitats, però després d'un dur procés judicial que va portar a la mort algun dels seus antics col·laboradors, i a Bernat Metge a escriure una de les obres més importants de la literatura catalana, Lo somni (1399), on la seva figura és glossada, la reina vídua es concentrà en l'educació de l'única filla que li quedava, la infanta Violant d'Aragó.
Passà l'última etapa de la seva vida retirada al palau de Bellesguard, a Barcelona, dedicada a l'administració dels seus béns.
Violant de Bar va morir a Bellesguard el 3 de juliol de 1431 i el seu cos va ser sebollit provisionalment a la catedral de Barcelona. Més endavant (1460), va ser traslladat al monestir de Poblet, al sepulcre que tenia reservat al costat del del seu marit. Destruït aquest sepulcre, com tots els altres panteons reials de Poblet, el 1835, les seves despulles foren traslladades (1837) a l'església de l'Espluga de Francolí i, més tard, a la catedral de Tarragona. Tornaren a Poblet el 1952, per ser col·locades als nous sepulcres reconstruïts per Frederic Marès.
Sepulcres de Violant de Bar i el rei Joan I al monasteri de Poblet, font:Viquipèdia
A la catedral de Barcelona es conserva una corona reial atribuïble a Violant de Bar amb la llegenda "SYRA" ('Serenissima Yolandis Regina Aragonum'), actualment muntada sobre la custòdia del temple."
Font de la informació:Viquipèdia Violant de Bar

La Llegenda i Sant Feliu de Llobregat
La Festa de Tardor és una de les cites festives més emblemàtiques de Sant Feliu. Se celebra cada any al voltant del 12 d’octubre, festivitat de Sant Rarimi, copatró de la ciutat, i inclou activitats a cadascun dels barris, amb propostes per a tots els públics per tal que la festa es pugui viure amb intensitat.
El lliurament del Mocador d'Honor, que reconeix la contribució d’un ciutadà o ciutadana en la consolidació de la festa, marca l’inici oficial de la celebració.
La participació del teixit associatiu és una de les claus de l’èxit de l’esdeveniment. Activitats com el seguici, la plantada de gegants, les matinades de grallers i trabucaires, el correfoc, els balls, els concerts o les cercaviles omplen els carrers i les places de gent disposada a gaudir de la festa.
El Drac, Violant de Bar i Guillem d'Olorda a les Festes de la Tardor a Sant Feliu, font:Viquipèdia
Font de la informació:Santfeliu.cat
Font de la informació:Gegants.wordpress.com Guillem i Violant
Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda dels Pallers de pedra de Montserrat

Els Pallers i l'Agulla del Giravolt, font:muntanya.planasantich.org

 

"Conten que, temps era temps, entre els homes hi havia una disbauxa i un lladronici, que res no estava segur enlloc. Aleshores, pels voltants dels Pouetons, vivien una família de gegants anomenats els Regira-rocs, que eren força agradats del que no era seu, i, com que eren tan forts i tan valents, tenien atemorits tots els veïnats de la rodalia.
Un any es va escaure que els Regira-rocs van esguerrar la collita del blat, però no es van pas amoïnar. Van robar el blat de tots els camps propers, el van batre i, de la palla, en van fer uns pallers altíssims com mai no se n’hagin vistos d’altres de tan grans. Els seus veïns, desesperats, prou els van moure guerra diverses vegades; però, com que els gegantots eren tan forts, res no hi podien els pobres mortals. Però heus aquí que un dia, per un poder sobrenatural, els grans pallers van ésser tornats pedra i els Regira-rocs precipitats al fons de l’avenç dels Pouetons, en càstig de llurs malifetes i com a exemple per a tots que cada u era ben amo del seu i que calia respectar els béns d’altri."
Font de la informació:Joan Amades: Llegendes i Tradicions de Montserrat

Localització
"Els Pallers són un conjunt de roques esmentades en moltes guies d’excursionisme i d’escalada perquè les seves figures esdevenen un perfil singular d’una regió del massís montserratí. El nom d’aquestes roques prové del fet que evoquen els pallers que antigament es feien a l’entorn de les masies, o en les eres dels pobles, per guardar la palla.
Josep Galobart, monjo de santa Maria de Montserrat, erudit de la història montserratina i de la toponímia de les agulles, roques i indrets de la muntanya, indica que els primers testimonis documentals on s’esmenten els Pallers són uns capbreus. Un d’ells, datat el 1611, es donen els límits del mas Muntanya especifica que “termena a sol ixent ab lo peu de la montaña de Montserrat mitjansant una collada de roques que allies anomenades los payes de la montanya” De manera semblants es dóna la mateixa delimitació en dos altres capbreus, l’un del 1668 i l’altre del 1726.
Ramon de Semir, en la seva cartografia de 1949, identifica i dóna una numeració a cada una de les roques que formen els Pallers a les quals els hi dona els números del 3 al 12. Ramon de Semir no numera la Tissoreta. Per això, en Josep Galobart en la seva nota sobre aquesta regió, a la Tissoreta li dóna la lletra T. En els anys quaranta del segle passat es publiquen dues guies de Montserrat on s’esmenten els Pallers. Una és la Guia de Montserrat editada pel monestir el l’any 1943 i l’altre és l’obra Montserrat de Llorenç Estivill i Jordi Panyella de 1949.
Els Pallers de la muntanya de Montserrat, font:totmontserrat.cat
De les deu roques que formen el conjunt dels Pallers, quatre, les 4-7, es troben gairebé unides entre si. Les altres sis roques, la 3 i les 8-12, tot hi trobar-se en la mateixa carena, són independents una de l’altra. Josep Galobart remarca això perquè hi ha la tendència, entre alguns autors moderns, de designar amb el topònim els Pallers només les roques 4-7, que són les que es troben ben juntes. Això és un error, perquè el topònim dels Pallers designa tot el conjunt de roques seguides que Ramon de Semir enumerà amb els números del 3 al 12.
La proposta d’individualitzar les roques del serrat dels Pallers continuà l’any 1977 en l’obra de Josep Barberà Montserrat pam a pam. Aquest escalador, gran coneixedor de l’orografia montserratina, anomenà gairebé totes les agulles i roques dels Pallers: el nº 3 era la Tisora; de la 4 a la 7 eren els Pallers del mal any; el nº 8 era l’agulla del Giravolt; els números del 9 al 11 eren les agulles de l’era dels Pallers; la número 12 era la roca de l’era dels Pallers. Josep Barberà aportà dos noms nous a la classificació d’aquest indret montserratí: juntament amb la innovació dels Pallers de mal any, apareix la Tisoreta que és una petita roca situada al sud de la Tisora. En la ressenya de Josep Galobart li dóna la lletra T."
Els Pallers de la muntanya de Montserrat, font:totmontserrat.cat
Font de la informació:Totmontserrat.cat Els Pallers

"D'altre banda en aquesta llegenda, es parla dels regira-rocs. Se suposa que aquest nom prové d´una activitat que, en aquella època, havia de ser molt important en aquestes contrades. Entre Els Pallers i l´Avenc dels Pouetons es troba l´Agulla La Miranda de les Boïgues. Una boïga o artiga era un espai de bosc desforestat i convertit en un camp de conreu. En aquest tram, la muntanya va ser artigada fins ben amunt per convertir el bosc en camp de conreu. Degut el pendent s´havien de construir feixes, bancals, moure terres, pedres.... en definitiva, regirar rocs.
L'Agulla La Miranda de les Boïgues, font:elmondinuk.blogspot.com/

 

També es parla de l´Avenc dels Pouetons. Aquest es troba aprop del refugi Vicenç Barbé. Té una profunditat d´uns 123 m. i un recorregut d´uns 370 m. aproximadament."
L'Avenc dels Pouetons, font:elmondinuk.blogspot.com
Font de la informació:Francescroma.net
Veure més LLEGENDES CATALANES