TRESORS a BARCELONA

dilluns, 21 de desembre del 2020

Escultura Peix Blau

"Qui sap si influïda per la presència del peix daurat de Frank O. Ghery, Rosa Maria Steva, la propietària del restaurant Agua, va encarregar a Joan Gardy Artigas un peix blau encabit dins del cub exterior que dóna al passeig Marítim i que serveix com a entrada al local. El peix està signat de forma ben evident, i va ser inaugurat el 13 d’abril de 1997.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Joan Gardy Artigas, nascut a París l’any 1938, va començar el seu periple artístic en el reputat taller del seu pare, el ceramista Josep Llorens Artigas, per la qual cosa és possible dir que Gardy Artigas és un ceramista evolucionat cap a la pintura i a la gran escultura. Cal remarcar la seva inquietud en la exploració de noves tècniques ceràmiques com per exemple la japonesa anagama.

Amb aquest peix blau del restaurant Agua, tant la propietària de l’establiment com el propi Gardy Artigas degueren pactar un element que tingués una doble funcionalitat, per una banda, hauria de ser un bon reclam publicitari amb un punt de logotip i, per l’altra, un bon tancament al cub que fa d’entrada al negoci i que sura en el passeig superior.

És un peix blau. Emmarcat en un rectangle que en la part inferior té una mena de petita barana de ferro, entremig de la barana sobresurt un pedestal que sosté l’esquemàtic peix, pla, fet en planxa d’acer corten i pintat amb un esmalt d’un to blau mar molt bell. A la part superior del rectangle, cap a la dreta, una potent signatura de l’artista. Al fons del rectangle, tancant-lo, el vidre que reflexa les hores, el públic, els passejants, el pas de la vida. El “poisson” s’ho menja tot, impàvid.

Gardy Artigas i la propietària van voler portar a la superfície exterior alguns dels elements artístics del menjador del restaurant. Dos peixos ceràmics sobre uns pedestals també ceràmico-cilíndrics contraposats a la finestra que dona al mar que posen de relleu que Gardy Artigas és un artista complet en treballar el peix com una escultura tota plena de textures i accidents contraposant al peix blau a la superfície tan sintètic i pla. Qui aprofundeixi en l’obra d’aquest polifacètic ceramista s’adonarà que el peix ha estat, de sempre, un recurs iconogràfic i tipològic de gran utilitat en la seva obra tant si es mira des de la seva perspectiva d’europeu com si es mira des la profunda admiració i coneixement que té per la cultura japonesa."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Sebastià Goday

Materials:Acer corten i Pintura

Detall del Restaurant Agua, font:telegraph.co.uk

Més informació:Restauranteagua.com

Restaurant Agua, font:atrapalo.com

Autor

Escultor:Joan Gardy Artigas

Més informació:Viquipèdia Joan Gardy Artigas

Joan Gardy Artigas, font:sapiens.cat

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

divendres, 18 de desembre del 2020

Escultures Fe i Esperança

"Entre 1849 i 1852 es va portar a terme una primera ampliació del cementiri vell de Barcelona, creant a llevant un nou recinte porxat per a tombes, i a ponent una àmplia plaça semicircular davant el que fins aleshores havia estat la façana principal, realitzada trenta anys abans.

La plaça es va fer segons projecte de l’arquitecte Miquel Garriga i Roca, un dels preferits de la burgesia, autor del Gran Teatre del Liceu. L’execució material de les obres va estar dirigida per l’arquitecte Joan Nolla Cortès.

La plaça quedava tancada inicialment per dues fileres d’arbres, com es pot veure al “Plano de los alrededores de Barcelona levantado por orden del gobierno para la formación del proyecto de Ensanche” de novembre de 1855. Els signes convencionals amb què s’hi dibuixa el perímetre de la plaça són els mateixos que els que es fan servir per marcar el passeig del cementiri, arbrat, i diferents dels que dibuixen la tanca d’obra del cementiri. Al plànol de Sant Martí de Provençals de 1887, en canvi, ja hi és clarament dibuixada la tanca actual, fins i tot amb els pilars centrals.

Aquesta tanca, formada per una reixa sostinguda per 36 pilars, es va fer en vigílies de l'Exposició Universal de 1888 o com a molt a finals de la dècada dels anys setanta, com és evident pel fet que les escultures que hi ha damunt dels dos pilars principals són obra de Francesc Pagès i Serratosa, nascut el 1852 i que per tant de cap manera podia haver-les fet en el moment de la primera ordenació de la plaça, aquell mateix any. Pagès i Serratosa va desenvolupar la major part de la seva obra precisament a la dècada dels anys setanta i vuitanta, amb participacions en el Palau de Justícia, la cascada del Parc i el monument a Colom. A més, els pilars on hi ha les escultures han de ser forçosament de la mateixa època, perquè els textos que hi ha en llatí tenen una estreta relació amb la simbologia d’aquelles, la Fe i l'Esperança.

A dalt del pilar septentrional hi ha una escultura simbòlica de la Fe, amb els elements iconogràfics d’un calze i una creu, que són de bronze a diferència de la figura, que és de pedra. La del pilar meridional és l'Esperança, amb una àncora i palmes igualment de bronze. Sota de les dues el mot identificador en llatí, Fides i Spes, allunya qualsevol possibilitat d’error. Les dues porten corones en forma de raigs lluminosos, igualment de bronze. Que són obra de Francesc Pagès i Serratosa ho indica una signatura ben visible a la peanya.

La decoració original de les columnes al capdamunt de les quals es troben està formada per unes garlandes i torxes en relleu i per uns gerros de bronze. En el pilar de la Fe hi unes frases, no consecutives, de l’epístola de sant Pau als Hebreus (capítol 11, versicle 13), en llatí, que es refereixen a tots aquells que han mort en possessió de la fe i confessen haver estat només estrangers i peregrins sobre la Terra. En el pilar de l'Esperança hi ha igualment unes frases soltes del capítol segon, versicle 13, de l’epístola de sant Pau a Titus en la que es refereix a aquells que estan esperant l’acompliment de la seva esperança, la manifestació de la glòria de Jesucrist, Déu Salvador. L’estreta relació d’aquests textos amb les imatges que els acompanyen posen en evidència que es van col·locar al mateix temps.

A la reixa que sostenen aquestes columnes hi ha, com element decoratiu, un rellotge de sorra amb ales, símbol del temps que fuig, i una creu."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pedra i bronze

TOTS AQUESTS MORIREN EN LA FE... I RECONEIXENT QUE EREN ESTRANGERS I FORASTERS A LA TERRA / EPIST. AD. HEBREOS CAP 11.V. 13

ESPEREM L'ACOMPLIMENT DE LA NOSTRA ESPERANÇA I LA MANIFESTACIÓ DE LA GLÒRIA DE JESUCRIST, DÉU GRAN I SALVADOR NOSTRE / EPIST. AD. TITUM CAP 2. V. 13

Autor

Escultor:Francesc Pagès

Més informació:Viquipèdia Francesc Pagès i Serratosa

Veure més Art Públic Sant Martí

Panteó Josep Anselm Clavé

"En el panteó número 65 del Departament segon, conegut també com recinte dels panteons, del cementiri vell de Barcelona, hi ha la tomba on reposen les restes de Josep Anselm Clavé i Camps (1824-1874) i nou familiars seus. Es un panteó que té caràcter de monument públic, sufragat per subscripció popular i realitzat quasi al mateix temps i pels mateixos autors del monument a Clavé que havia estat a la cruïlla de la Rambla de Catalunya amb el carrer de València i que es troba des del 1956 al passeig de Sant Joan. El del cementiri es va acabar el 1876, i la primera pedra del de l’Eixample es va posar el 1883, encara que no va quedar acabat fins el novembre de 1888, quan l’Exposició Universal era a punt de ser clausurada.

El del cementiri vell queda situat pràcticament al centre del recinte, al costat de la capella amb cupulí de la família De Semir Carroz. A més de Josep Anselm Clavé hi ha enterrats el seu germà Francesc, mort el 1893, la filla Àurea Rosa Clavé i Soler, morta el 1940 als vuitanta anys (els altres tres fills de Clavé van morir infants), els néts Robert, Guillem, Carles, Maria i Josep Anselm Ferrer de Climent i Clavé, el cosí d’aquests, Conrad Ferrer de Climent i Fossa, i el besnét Conrad Ferrer de Climent-Clavé i Mata, mort el 1980.

A la llosa sepulcral hi ha gravat el lema dels Cors de Clavé: Progrés, Virtut i Amor, i a la piràmide truncada que s'aixeca al darrera d'ella un bust realitzat inicialment en pedra per Manuel Fuxà i substituït per l'actual còpia de bronze el 1950. El monòlit també va ser canviat en la restauració de 1950, dirigida pel marbrista Roberto Passani. Hi ha la inscripció, feta en lletres de bronze, en relleu: “A Clavé, 1824-1874” i una placa de la “Federació de Cors de Clavé amb motiu del 175 aniversari del seu naixement. 1999. Any Clavé”. Al lateral de ponent, una placa amb el nom dels qui hi són enterrats, i al de llevant una placa en blanc, previsorament reservada per a poder-hi posar més noms de familiars a mesura que hi vagin essent enterrats.

El conjunt del monument va ser projectat el 1874 per l’arquitecte Josep Vilaseca Casanovas i tot està voltat per una reixa de forja dissenyada per Lluís Domènech i Montaner."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Marbre, pedra i bronze

A / CLAVÉ / 1824 -1874

PROGRES / VIRTUT / I AMOR

LA FEDERACIÓ DE CORS DE CLAVÉ / AMB MOTIU DEL 175È ANIVERSARI / DEL SEU NAIXEMENT / 1999 / ANY CLAVÉ

Més informació:Viquipèdia Josep Anselm Clavé i Camps

Josep Anselm Clavé i Camps, font:bcn.cat

Autor

Escultor:Manuel Fuxà

Arquitectes:Josep Vilaseca i Lluís Doménech i Montaner

Més informació:Viquipèdia Manuel Fuxà i Leal

Manuel Fuxà i Leal per Ramon Cases, font:Viquipèdia

Més informació: Viquipèdia Josep Vilaseca i Casanovas

Josep Vilaseca i Casanovas, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Lluís Domènech i Montaner

Lluís Domènech i Montaner, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Sant Martí

dimecres, 16 de desembre del 2020

Creu Celta

"Sobre els terrenys entre el cementiri vell de Barcelona i el mar, que havien estat utilitzats com a fossa comuna, es va realitzar la segona ampliació del recinte, mitja dotzena d’anys abans de la Exposició Universal de 1888. El projecte va estar dirigit per Leandre Albareda, l’arquitecte municipal que aquells mateixos anys treballava en el projecte del cementiri nou de Barcelona, a Montjuïc. Va preveure dues illes tancades iguals a les de la primera estructura del cementiri i un espai obert, el situat més cap a llevant, en el que va fer aixecar una creu gegantesca, d’inspiració celta, just en el centre. El mateix Albareda va dirigir una dècada més tard la restauració del cenotafi als morts per l’epidèmia de 1821 que hi ha en el sector original del cementiri vell.

En la Creu celta no hi ha cap inscripció i queda situada damunt d’una escalinata de cinc graons. Va ser realitzada el mateix any de l'Exposició Universal pel contractista Josep Palmada Ricart. Al seu costat s'hi va fer quaranta anys més tard el mausoleu més conegut d’aquest cementiri, el de la família Lleudat que presideix l’escultura en què una calavera alada personifica l’àngel de la mort i besa un jove difunt. Hi ha també uns versos de Jacint Verdaguer.

Més enllà de la Creu celta, ja als confins del cementiri, es troba el que fou recinte protestant, obert quan es va acabar la dictadura franquista i en el que es troben les tombes més recents i, entre elles, algunes de les més curioses, com la dels gitanos germans Heredia, que presideix una urna de vidre en la qual hi ha l’escultura d’un home dret, amb vestits actuals i una ampolla a la mà. En aquest mateix sector hi ha dos parterres de flors en cadascun dels quals s’hi han posat escultures, obra de marbristes, procedents de tombes desaparegudes. Una és la figura d’un àngel i l’altra una dona desconsolada, mig vestida, ajaguda, agafada a una pedra. Una estela amb una figura clàssica de dona, adossada a una paret, tampoc no correspon a cap tomba actual i ha adquirit, doncs, com les altres dues, caràcter d’obra pública decorativa."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

"Creu monumental i única al cementiri, que dóna a aquest espai un caràcter singular, degut a les seves dimensions trenca amb la regularitat de les altres realitzacions. Va ser projectada el 1887 per Leandre Albareda Petit (1852-1912), arquitecte municipal responsable del traçat del cementiri de Montjuïc. Creu de forma patada d’influència cèlta, decorada en relleu, amb línies entrellaçades en forma de branques espinoses, i altres elements vegetals com fulles, flors de cascall, ... i una creu del mateix estil al centre. Presideix aquest espai enlairat, actual departament tercer, on segons indiquen els plànols de Miquel Garriga i Roca, de mitjans de segle XIX, s’enterraven els difunts procedents dels hospitals. El 1857 es calculava que al cementiri hi havia 150.000 morts, a més del miler procedent dels hospitals que estaven enterrats en aquesta superfície, que tenia una porta independent de l’accés general, i per tant accentuava el seu aïllament. Aquesta creu, monument tardà a la memòria dels morts anònims, va ser realitzada en pedra calcària de Girona, i treballada per José Palmada Ricart, l’any 1888, per un pressupost de 20.999 pessetes. Un Diario de Barcelona de 1895 informa: “En el Cementerio antiguo ó del Este (...). En el departamento 3º (...) en el centro del mismo departamento se ha construido una cerca rústica de medio metro de altura que sirve de valla á la antigua fosa común, anteriormente Cementerio del Hospital. Aquel espacio de tierra sirve de osario á todos los restos que habia en la zanja” , i un altre Diario de Barcelona, de l’any 1898, indica que per compte de la Junta de Cementiris “En el punto del Cementerio 3º donde habia la zanja se ha elevado el terreno del sitio donde existió la fosa común y la del Hospital y en él se ha formado un jardin que armoniza con la cruz monumental del centro de dicho solar”. L’any 1901 es va reproduir aquest espai a la revista Hispania, i podem confirmar que la creu estava voltada d’abundant vegetació. En aquesta superfície que fou fossa comú, a partir de la dècada de 1920 s’iniciaren les adquisicions per tal d’edificar-hi panteons i tombes menors, formant un espai ordenat i dens on hi trobem una gran profusió d’obres arquitectòniques i escultòriques."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - M.Isabel Marín.

Materials:Pedra de Montjüic

Autor

Arquitecte:Leandre Albareda

Més informació:Viquipèdia Leandre Albareda i Petit

Veure més Art Públic Sant Martí

dilluns, 14 de desembre del 2020

Monument a les víctimes de l'epidèmia de febre groga de 1821

"Monument funerari erigit per recordar les víctimes mortals de la febre groga a Barcelona que es va declarar a Barcelona els últims dies de 1821 i es va prolongar els primers mesos de 1822. Va haver-hi entre 8.820 i 8.850 víctimes mortals. Aquest monument cívic s'aixeca a la cruïlla de camins del departament primer del cementiri de Poblenou, tot formant una plaça octogonal. Columnes i corones de bronze decoren el basament, rematat finalment per una gran creu. En les quatre cares del cenotafi hi ha làpides explicatives. Encara que hi ha qui creu que va ser el mateix arquitecte del cementiri, l'italià Antonio Ginesi, qui va projectar el monument poc abans de morir el 1824, és quasi segur que correspongui al projecte que l’Ajuntament va encarregar el 1852 (és a dir, trenta anys després de l’epidèmia) a Francesc Daniel Molina per emplaçar-lo al carrer de la Ciutat, davant l’antiga façana de la Casa Consistorial, com homenatge als regidors morts durant l’epidèmia. Aquest monument no es va arribar a posar mai al lloc projectat sinó que es va decidir finalment aixecar-lo al cementiri nou, que aleshores era el del Poblenou.

El 1895, l'arquitecte municipal Leandre Albareda, autor del cementiri Nou, de Montjuïc, va substituir el primitiu cenotafi per un altre fet en pedra de Montjuïc en el que la creu és una còpia exacta de l’original i només el sòcol és una mica més alt. Apart de la inicial placa d’homenatge als regidors de l’Ajuntament de la ciutat que van caure víctimes de l’epidèmia, porta incorporades altres dues plaques posades per diferents col·lectius (metges i eclesiàstics) en record de les seves pròpies víctimes i una per recordar genèricament tots els morts d’aquells dies de 1821."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Pedra i Marbre blanc

"En el año 1821 apareció en esta ciudad de Barcelona una enfermedad cruel, calificada de fiebre amarilla, que arrebató la existencia á muchos millares de habitantes. Sus restos se depositaron en este Campo Santo. Orad por sus almas".

"A.D.O. A los ciudadanos Vilaseca, Pellicer y Barceló, prof. de Medicina; M. Altés, prof. de Cirug. Médico; D. Delom, F. Torres, F. Guimet, P. de Cirugía víct. de la fieb. Amar. en la Barceloneta; V. Vilar, médico en el Hosp. de la Virreina; J. Arenas, F. Ros, J. Riera, P. de Med. E. Oms, P. Santamaría, J. Trulls, B. Ribas, J. Trulls, R. Depaus, A. Desunville P. de Cirug. dent. los mur. de la Ciud. en el año de 1821 Barcelona traslada á la posteridad este triste monumento de gratitud".

"En la mortífera epidemia de MDCCCXXI el Can. Gob. Eclesiástico, el Arced. de Badalona, VI Párroc. y Vicar, XXV indiv. del clero secular y XCIII del regular murieron y aquí reposan víctimas y ejemplo de caridad y constancia religiosa".

"Barcelona en demostración de gratitud dedica esta inscripción á la memoria de los Alcaldes constitucionales D. Cayetano de Dou y el Marqués de Alfarrás, y de los regidores D. José Rovira, D. Juan Barnola y D. Juan Gil y Juliá que, fieles al juramento de cumplir debidamente el encargo que les confirieron sus conciudadanos, permanecieron firmes en la Ciudad dirigiendo los negocios públicos y aliviando á la humanidad infeliz hasta caer víctimas de la enfermedad cruel que la afligió en el año 1821".