Escultura Nu femení Palau Reial

 

"Figura en bronze, obra noucentista de plenitud d'Enric Casanovas, situada en el passeig arbrat que voreja la part superior de l'estany dels nenúfars, als jardins del Palau de Pedralbes. Queda situada en un lloc molt ombrejat, completament coberta per les branques d'un arbre frondós. És una obra de l'any 1930, que va ser col·locada quan els jardins del Palau de Pedralbes van deixar d'estar reservats exclusivament a les visites reials i l'ajuntament republicà els va convertir en un parc públic."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas 

"La qualitat que Enric Casanovas (1882-1948) aconseguí en aquest nu femení, que està dempeus i és de mida natural, i el que representa dins la variada panoràmica de la nostra escultura de la primera meitat del segle XX, no s'aprecia amb facilitat en la ubicació que té en els jardins del Palau Reial de Pedralbes. Teòricament, la disposició a sobre d'un suport de pedra que sobresurt lleugerament de la gespa és la més idònia per poder copsar de prop les seves excel·lències estètiques, però les branques dels arbres que creixen al seu voltant, ho impedeixen.

Malgrat tot, el fet d'haver estat feta en bronze li ha permès suportar unes incidències poc favorables i oferir-nos una mostra excel·lent de l'art d'aquest escultor, d'una personalitat ben definida en la línia marcada per Aristide Maillol o Josep Clarà, dels quals va ser coetani. El seu prototipus segueix les proporcions de la dona mediterrània, apartant-se de les estilitzacions modernistes i de qualsevol exteriorització d'un estat d'ànim marcat per diversos nivells d'expressivitat. Per aconseguir-ho es decantà vers una simplificació dels volums i de les formes, que seran el resultat magnífic d'uns plantejaments marcats pels criteris d'una jerarquia que accentua el que és essencial i redueix la importància del que tan sols és un detall. Tenia molt clar que les formes plenes i els volums d'una escultura exigeixen disposar d'un espai al voltant, de manera que l'observador pugui contemplar l'harmonia dels gestos i la correcta solució de les articulacions que permeten els moviments, tan sols en una possibilitat suggerida i en estat latent o en curs de realització, com el del braç que recull una cabellera de suaus ondulacions, molt ben apreciables a l'esquena i que compleixen la funció de consolidar el coll, de la mateixa manera que ajuden a reforçar el suport que correspon a les cames amb un tros de tronc recobert en bona part per un element tèxtil que podria fer al·lusió a la indumentària que vestia la figura."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Santiago Alcolea Gil 

Materials:Bronze

 

Autor

Escultor:Enric Casanovas

Més informació:Viquipèdia Enric Casanovas i Roy

Enric Casanovas, font:Figueresantic.com

 

 Veure Més:Art Públic Les Corts

 

Bustos Palau Reial

"No es coneix l'autor dels nou bustos que decoren una balustrada del jardí del palau de Pedralbes, ni de les quatre gerres escampades pel jardí i les quatre escultures de marbre, d'homes nus coberts amb la púdica fulla de parra i recolzats en un tronc. Les gerres tenen tota l'aparença de ser peces adquirides en algun taller industrial d'escultura, probablement francès, i de ser peces fetes copiant models clàssics, pràctica habitual en altres èpoques. Són semblants a les que hi ha al Jardí de les Tulleries. Un cas similar es va produir a Girona, quan el mateix any 1924, any en què s'acabava a Barcelona la construcció del Palau Reial, l'arquitecte Ricard Giralt Casadesús va decidir posar una gran copa obra de picapedrer com a element decoratiu en una avinguda acabada d'urbanitzar, la de Ramon Folch.

Existeixen altres teories per explicar la procedència de totes aquestes escultures, des de la que manté que ja eren a la finca dels Güell abans de la transformació en Palau Reial, que és la més versemblant, a la que defensa que les escultures provenen del Palau Reial d'Alcalà d'Henares. Francesc Curet assegura a les seves Visions barcelonines que quatre dels bustos que havien estat al Jardí del General -situat, durant el segle XIX, aproximadament en l'espai que ara queda entre el mercat del Born i l'estació de França-, anaren a parar, en desaparèixer el jardí, "amb alguna altra escultura, al Parc de la Ciutadella, i darrerament foren traslladats als jardins del Palau de Pedralbes". Els quatre bustos de marbre als quals fa referència eren, segons ell mateix explica, "al·legories de l'Aflicció, de la Modèstia, de la Senzillesa i de la Solitud", amb les quals resulta difícil relacionar alguns dels nou que actualment hi ha al Jardí de Pedralbes. En qualsevol cas, la seva distribució actual correspon a Nicolau Maria Rubió i Tudurí, qui dissenyà els jardins, i resulta evident que formen part de grups homogenis.

Els bustos tenen tots el nas refet, ja que el mes de febrer de 1982, un brètol no identificat els va trencar a cop de martell."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas 

"Bustos masculins. D'aquest conjunt de bustos en desconeixem l'autor, la data en què foren fets, el lloc on anaven destinats i el motiu de la seva realització. Hem de limitar-nos a plantejar les corresponents hipòtesis. Són anònims i els seus antecedents es troben ja a l'època romana clàssica. D'aquest tipus de bust se'n registra una continuada aplicació des dels períodes renaixentista i barroc, fins a aconseguir una àmplia difusió els anys dels segles XVIII i XIX dominats pel neoclassicisme. Hem de situar-los dins d'aquest període i recordar els que aleshores realitzaven escultors relacionats amb l'Acadèmia de San Fernando, a Madrid, com Juan Adán, José Alvarez Cubero, Ramón Barba o Valeriano Salvatierra, amb el corresponent ressò als nostres ambients escultòrics. De la mateixa manera que els femenins, no tenien el caràcter de retrats, admetien molts convencionalismes i responien a finalitats decoratives, dins l'àmbit d'un jardí especialment. Eren producte d'una moda que tingué difusió arreu d'Europa i, a Barcelona, foren un signe extern de la recuperació ciutadana. Dins el recinte emmurallat, els únics espais que en podien permetre un ús públic adient eren els desproveïts de construccions que hi havia al costat de la Ciutadella. Aquí s'hi inicià, el 1797, l'anomenat "passeig de l'Esplanada", que subsistí fins al 1872, amb fonts monumentals, brolladors i escultures d'Hèrcules i d'Aretusa, del Tritó i la Nereida. Superada la crisi de la Guerra del Francès, aquests espais enjardinats foren ampliats amb l'anomenat Jardí del General, organitzat des del 1816 per iniciativa de Francisco de Castaños, capità general del Principat.

D'aquests jardins púbics o d'altres de semblants però particulars, podrien procedir els bustos que comentem. No tenen la força expressiva pròpia d'un retrat, però incorporen elements que els singularitzen. N'hi ha un parell que es presenten coronats de llorer i amb els plecs del mantell disposats de manera que deixen veure una part de les espatlleres que eren habituals en representants de l'estament militar de la Roma clàssica. Així doncs, aquests detalls podrien al·ludir a un cabdill vencedor o a un heroi idealitzat. Del conjunt en destaca un, per l'arrogància del gest i pel fet que una ampliació del mantell li cobreix una part del cap, deixant veure el cabell que, amb la barba, subratlla l'energia del seu rostre. Bustos femenins. Dins d'aquest apartat podríem incloure-hi algunes de les consideracions exposades en el cas dels bustos masculins quant a l'autor, a la data en què foren fets, el lloc on anaven destinats i el motiu de la seva realització. Podem afegir que, en els nostres àmbits destacà dins d'aquesta modalitat escultòrica Josep Bover i Mas (1790? -1866), autor del bust de marbre que feu el 1835 de la que aleshores era la reina regent, Maria Cristina de Borbó. En el retrat s'interpreta fidelment la indumentària i el pentinat que corresponien a aquella data. Així mateix, recordarem que a l'esmentat Jardí del General hi havia, integrats com a elements decoratius, cinc figures de marbre i quatre bustos, també de marbre. En una hipotètica reconstrucció dels seus ambients feta per la coneguda dibuixant Lola Anglada (1892-1984), alguns se situen en l'anomenat "Safareig de les oques", integrats en la monumental decoració de fons. Aquests tres bustos d'aspecte femení adopten una solució semblant per mirar d'aconseguir un suport que es correspongui amb el gest majestuós del cap, de faccions idealitzades i corresponents a una persona d'edat madura que esguarda l'horitzó amb mirada serena i segura. L'element bàsic del suport és un mantell que demostra els coneixements que els escultors d'aquella època tenien respecte a les possibilitats que els oferien les diverses disposicions dels plecs d'un teixit de lli per mostrar l'energia i la vitalitat del cos que cobrien. El mantell, disposat per sobre de les espatlles i creuant-se al davant, deixa lliure una part del pit com a basament del coll, robust. En el cap, l'expressivitat del rostre no és destacable, ni la singularitat que presenta la cabellera, en quèl el pentinat no sembla pas correspondre's amb la moda del primer quart del segle XIX, època en què foren realitzats aquests bustos. Habitualment aquest caràcter es respecta en els que responen a les necessitats representatives d'un veritable retrat, en el qual, a més de la individualització lògica de les faccions, no hi mancaven referències complementàries a l'estatus social del model a través de la indumentària i del tractament del pentinat.

 

    

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Santiago Alcolea Gil 

Material:Marbre blanc 

 

Autors desconeguts

 

Veure Més:Art Públic Les Corts

 

Escultura Tarragona Palau Reial

 

"Jaume Otero va esculpir dues al·legories a la comarca de Tarragona. A causa d'uns canvis en el projecte oficial inicial de l'escultura que havien encarregat a Jaume Otero, li van demanar que en fes una segona, aquest cop en bronze. Així que la primera versió, esculpida en pedra, va ser col·locada a l'avinguda Diagonal i la versió fosa en bronze va situar-se a la Plaça Catalunya.

Tarragona és una província molt lligada al mar, molt mediterrània i que entronca també amb l'època clàssica i la importància que tenia aquella zona llavors; es remet a la poderosa Tarraco de l'Antiguitat i a la importància de la zona mediterrània. El retorn al classicisme dels noucentistes es veu plasmat per tant aquí."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Pedra de Montjüic 

Autor

Escultor:Jaume Otero

Més informació:Viquipèdia Jaume Otero i Camps 

 

Veure Més:Art Públic Les Corts

 

Escultura L' Agricultura Lleida

  

"Manuel Fuxà va ser un escultor que destaca per la quantitat d'encàrrecs que rebia, l'estàtua per a l'Exposició Internacional de 1929 n'és un exemple però en podem citar molts d'altres també importants: el monument a Bonaventura Carles Aribau (1884), a Josep Clavé (1888), a Rius i Taulet (1901) o a Joaquim Vayreda (1915), totes elles seguint l'estil realista que el caracteritzava.

Fuxà va ocupar-se del segon encàrrec escultòric que havia de ser un homenatge a la província de Lleida ja que del primer se'n va encarregar Joan Borrell i Nicolau.

L'escultura de Fuxà és una dedicatòria a Lleida, concretament a la seva agricultura ja que és un retrat d'una escena autènticament de camp. Lleida sempre ha tingut molta tradició agrícola i ramadera, ja que han representat les més importants fonts d'ingressos de la comarca. Si el que Fuxà pretenia era centrar-se en la Lleida del camp, llavors sí va aconseguir plasmar-ho en aquesta obra, a diferència de la majoria de grups escultòrics que es van dedicar a una zona de Catalunya, en les quals era molt difícil de trobar la referència del lloc al qual feien homenatge.

Manuel Fuxà Leal (1850-1927) és potser un dels escultors més coneguts de la història de l'escultura catalana pel que fa als monuments públics i als mausoleus. També va realitzar un gran nombre d'escultura arquitectònica i va intervenir en nombroses poblacions de Catalunya i també de fora, com Madrid o Montevideo. Home de cultura, ja que va presidir la Junta de Museus de Barcelona, va ser un escultor prolífic amb una iconografia pròpia de qui coneix la història i la literatura, com es pot veure en els monuments barcelonins a Aribau, Clavé o Rius i Taulet. També va intervenir a l'Arc de Triomf, al Palau de Justícia i al Saló de Sant Joan, al monument a Colom i a força altres indrets. L'escultura de la plaça de Catalunya és una obra de plenitud per un home que volia integrar en aquest espai central de la ciutat tota la seva experiència de vida; efectivament poc després de la seva realització moria als 77 anys."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet 

Materials:Pedra de Montjüic

Autor

Escultor:Manuel Fuxà

Més informació:Viquipèdia Manuel Fuxà i Leal 

Fuxà per Ramón Casas, font:Viquipèdia

   

 

     Veure Més:Art Públic Les Corts    

 

Escultura figura femenina Palau Reial

 

"Algunes de les escultures destinades a ornamentar el templet que s’havia d’erigir a la part superior de la plaça de Catalunya, i que mai s’arribà a construir, es van traslladar a Pedralbes, Montjuïc i la Ciutadella.

Quatre figures femenines, obra dels reconeguts artistes Tarrach, Casanovas, Llimona i Arnau, foren col·locades al final de la Diagonal, concretament davant la tanca del Palau Reial, antiga propietat de la família Güell que s’havia rehabilitat a fi de convertir-la en la residència del monarca durant les seves visites a Barcelona, després que un incendi destruís, el 1875, l’històric Palau Reial, que donà nom a la plaça Palau. Tot i que avui aquest indret de la Diagonal és força concorregut, a finals dels anys vint el palau es trobava lluny de Barcelona, i probablement aquest fou un dels motius pel quals s’hi col·locaren aquestes figures femenines mig nues. Nuesa que molestà els defensors de la moral que des de les pàgines dels diaris manifestaren enèrgicament el seu enuig. Concebuda com una deessa clàssica de mirada serena i posat altiu, la figura femenina signada per Àngel Tarrach (1898-1979) exhibeix el seu tors nu, poderós i fort, i alhora mostra el gran ofici de l’artista. Exemple de dona mediterrània, sosté amb la mà dreta un pom de flors, mentre que amb l’altra mà subjecta la tela que li cobreix les cames, els plecs de la qual li dibuixen el gest d’avançar-ne una. Àngel Tarrach aprengué l’ofici al taller del seu pare, el també escultor Josep Tarrach Ruiz, i continuà estudis artístics a l’escola Llotja. Deixeble d’artistes reputats com Llimona, Atché i Gargallo, amplià posteriorment estudis a París, on va ser alumne de Clarà i Aristides Maillol, dels quals adoptà la mediterraneïtat i classicisme característic en bona part de la seva producció. Així mateix, fou membre de l’associació artística noucentista per excel·lència, Les Arts i els Artistes, i alhora membre fundador del Sindicat d’Artistes, Pintors i Escultors de Catalunya. Amb motiu del conflicte bèl·lic del 1936-39, l’escultor abandonà el país, s’exilià a París, i es traslladà a Mèxic l’any 1942, on passà els últims trenta anys de la seva vida. La seva obra, influenciada per l’escultura renaixentista i egípcia dels primers anys, evolucionà cap a una escultura que combina harmoniosament el classicisme mediterrani amb les formes geomètriques de l’escultura inspirada en l’art prehispànic, amb el qual assolí nombrosos èxits."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Lídia Català

Materials:Pedra de Montjüic 

 

Autor

Escultor:Àngel Tarrach

Més informació:Viquipèdia Àngel Tarrach i Barrabia 

Més informació:Angeltarrac.com

 

Àngel Tarrac a La Llotja, l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, ​​el 1913. (Àngel és el més baix i el més jove dret, amb la mà dreta a la butxaca, a prop del centre), font:angeltarrac.com

 

     Veure Més:Art Públic Les Corts