Escultura Fecunditat

 

Museu Futbol Club Barcelona 

"Lluís Rey Polo va demanar ajut al seu amic Miquel Pujol perquè una font escultura que havia realitzat per a una fàbrica de Sant Andreu havia de ser enderrocada, juntament amb les naus, perquè l'empresa plegava. Pujol va convèncer Núñez que era una bona idea per encetar la col·lecció, tot i que el president del Barça no va voler saber res de la font i es va limitar a acceptar-la com una escultura. Tanmateix, tot està preparat per reconvertir l'escultura de nou en una font. L'obra, situada darrere de La Masia, va ser inaugurada en el seu nou emplaçament el migdia del 27 d'octubre de 1997."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas  

"Guanyador del premi de dibuix Joan Miró de l'any 1963, Lluís Rey Polo fou un artista que es projectà en el dibuix, la pintura i l'escultura de caire informalista. Sentí un especial interès per les textures, les incisions i els signes, que eren per a ell com la fecunditat de la vida. Aquesta escultura, pensada i realitzada per servir de font en una piscina, originàriament fou instal·lada en els jardins d'un complex industrial; enderrocat aquell centre fabril, el seu autor la recuperà i l'oferí al Futbol Club Barcelona perquè la fecunditat és necessària en totes les esferes de la vida. Actualment podria funcionar, perquè disposa de les obertures i dels canals suficients perquè circuli l'aigua. És possible que algun dia es faci i llavors aquesta escultura rítmica dins dels seu volum de formigó recuperarà la seva funcionalitat"

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Josep M. Cadena 

Materials:Formigó 

 

Autor

Escultor:Lluís Rey Polo 

Més informació:Viquipèdia Lluís Rey Polo 

Més informació:eliris.cat/.../els-cent-anys-de-lluis-rey-polo/ 

 

Lluís Rey Polo, font:eliris.cat

 

Veure Més:Art Públic Les Corts 

Estàtua femenina

 

"Un dels personatges més rellevants del món artístic català de l’etapa noucentista fou Enric Casanovas Roy (1882-1948), escultor, amb una amplia formació artística que s’inicià al taller de Josep Llimona i que continuà estudis a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Posteriorment, amplià coneixements a París, Brussel·les, Amberes, Londres i Florència.

Després d’assolir nombrosos èxits, l’any 1927, participà en l’ornamentació de la recent urbanitzada plaça de Catalunya. Aquesta reforma al centre de Barcelona fou una de les més notables de la ciutat que es preparava per celebrar l’Exposició Internacional el 1929.

D’altra banda, a causa de l’incendi de l’antic Palau Reial, l’any 1875, el rei Alfons XIII no disposava de residència règia a la ciutat, fet que generà molts maldecaps i que, finalment, es solucionà quan el comte de Güell cedí una masia familiar que tenia a la Diagonal per tal de convertir-la en el nou indret reial. Ampliada i rehabilitada pel mateix Nebot, que realitzà el projecte de la plaça de Catalunya, l’obra es va culminar el 12 de maig de 1924, i el lliurament oficial es va fer el 18 d’octubre de 1926. Així mateix, davant la tanca del jardí del palau, dissenyat per Rubió i Tudurí, s’hi col·locaren quatre escultures, que inicialment foren creades per ornamentar la popular plaça de Catalunya, sorgides de la mà dels reconeguts artistes Àngel Tarrach, Josep Llimona, Eusebi Arnau i Enric Casanovas.

Enric Casanovas mostra una figura femenina tan sols coberta per una tela a nivell del pubis, deixant al descobert el tors nu que ambdues mans protegeixen púdicament. Alhora recull la tela que li cau per l’espatlla conferint-li sensualitat i moviment. Pel que fa el cabell recollit al clatell, permet veure el rostre de mirada serena, ulls ametllats i somriure enigmàtic, trets que esdevindran els més característics de l’escultor.

A més, la figura femenina fou el tema preferit per l’artista, el qual mostrà una dona jove d’anatomies sòlides i robustes, que amb simplicitat de línies representa l’ideal de bellesa. Tot i que va ser gran admirador dels clàssics, i que l’escultura va ser concebuda com una venus, Casanovas va substituir els temes mitològics per models reals, creant un model de dona mediterrània i catalana seguint els postulats del gran pare del noucentisme, Eugeni d’Ors, en la figura de “La Ben Plantada”.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Lidia Català 

Materials:Pedra de Montjüic

Autor

Escultor:Enric Casanovas

Més informació:Viquipèdia Enric Casanovas i Roy 

Enric Casanovas, font:rutadelmodernisme.com

 

Veure Més:Art Públic Les Corts 

  

Escultura Figura femenina

 

"La figura femenina, realitzada pel prestigiós escultor Josep Llimona i Bruguera (1864 -1934), es presenta com una venus clàssica de rostre serè i mirada altiva, amb el pentinat recollit al clatell. Té el tors nu, i alhora púdicament subjecta amb dues mans la tela del vestit que li cobreix les cames. Un gran doblec de roba ajuda a dibuixar el joc dels malucs provocat per la lleugera flexió de la cama esquerra, mentre que els altres plecs de la vestimenta cauen aplomats fins al terra deixant entreveure l’extremitat dreta, on recau el pes de la figura.

Llimona, escultor modernista per excel·lència, aconseguí nombrosos èxits des de la seva joventut quan guanyà als 16 anys la Pensió Fortuny d’escultura per la seva obra El fill Pròdig. Tot i que és conegut, principalment, per peces modernistes com El desconsol (1907), o el Monument al doctor Robert (1910), l’escultor treballà els anys vint en obres de trets ben diferents com, per exemple, l’escultura eqüestre de Sant Jordi (1924), o les de la plaça de Catalunya i els jardins de Montjuïc, creades amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquests anys foren per a l’artista temps de canvis, motivats, d’una banda, pels nous corrents artístics presents a Catalunya i, de l’altra, per la mort, el mes de febrer de 1926, del seu germà, el pintor Joan Llimona amb qui havia estat molt unit i amb qui fundà el Cercle Artístic de Sant Lluc, entitat que en els seus estatuts inicials prohibia la representació del nu femení, prohibició que fou anul·lada al cap de poc temps, cosa que va permetre Josep Llimona de realitzar les seves obres més destacades. En aquesta època es divulguen nous postulats estètics, es respiren nous aires i, per tant, el gust canvia. L’escultor evolucionà cap a noves formes, fet que s’evidencia en els encàrrecs que rebé per realitzar les escultures per a la plaça de Catalunya, urbanitzada segons el projecte inicial de Francesc de Paula Nebot. Aquí l’escultura femenina es mostra més corpulenta, lluny dels cossos prims i rostres idealitzats de dones melancòliques, a les quals Llimona ens tenia acostumats en anys anteriors, i que tants èxits li reportaren.

Aquesta figura s’esculpí per ornar el gran templet que s’havia d’erigir a la part superior de la plaça i que finalment no s’arribà a construir. Així és que, juntament amb les obres de Tarrach, Casanovas i Arnau, fou traslladada a la Diagonal davant de la tanca del Palau Reial de Pedralbes, nova residència del monarca Alfons XIII a Barcelona. La nuesa d’aquestes quatre escultures escandalitzà una part de la societat barcelonina de l’època, que des de les pàgines dels diaris manifestaren el seu enuig."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Lidia Català

Materials:Pedra de Montjüic 

Autor

Escultor:Josep Llimona

Més informació:Viquipèdia Josep Llimona i Bruguera 

Josep Llimona i Bruguera, font:Viquipèdia

     

    Veure Més:Art Públic Les Corts 

 

Escultura Marina, la pesca

 

"La nova urbanització de la plaça de Catalunya fou obra de Francesc de Paula Nebot. L’Ajuntament en sessió de 24 de desembre de 1926, va acordar convocar un concurs restringit, en el que invitava nominalment a una sèrie d’artistes perquè presentessin els esbossos en guix, que posteriorment en material definitiu ornamentarien l’espai. Se’n presentaren noranta i el jurat va quedar satisfet del resultat; com s’havia anunciat, es va celebrar una exposició pública al Palau de Belles Arts. Al fons decoratiu de la plaça, hi havia d’haver setze estàtues, i s’encarregà a Eusebi Arnau el model i la reproducció en pedra de Montjuïc de dues d’elles, de les que, en el terme de noranta dies naturals, en devia tenir els models definitius acabats, i en el terme de cent vuitanta, tenir acabades en pedra i disposades per ésser col·locades. El preu pel que Arnau es feia càrrec de l’exposat era de dotze mil pessetes per cada estàtua, quedant entès que aquest comprenia les despeses d’execució del model, material, reproducció, ...

L’escultura que ens ocupa és una figura femenina, al·legòrica de la marina, modelada en fang, i reproduïda per Gabriel Bechini; les estàtues havien de tenir unes dimensions de 2,5 m. d’alçada, i 15 cm de plint, per les quals Arnau li havia d’abonar sis mil pessetes. Aquest nu femení te la simplicitat pròpia del noucentisme, que es distingeix per la simplicitat de formes. L’obra correspon a l’etapa de maduresa de l’artista, en la que realitza figures de caire clàssic, moment de certa davallada professional: no tenia tants encàrrecs i molt probablement trobava dificultats per assimilar el Noucentisme. Amb tot, hem de tenir present que sempre fou una persona admirada i respectada en l’entorn professional, i que els treballs dels últims anys el relacionen amb gran nombre d’arquitectes: Bertrán de Quintana, Guardia, Sagnier, Puig i Cadafalch, Goday, Domènech, Martorell. Aquell mateix any 1927, presidint Bonaventura Bassegoda la Junta de l’Acadèmia de Belles Arts, Arnau va ser proposat per la vacant d’escultura. Era doncs un escultor considerat, en certa manera aliè a les tendències del moment.

Quan el consistori disposà de totes les obres, pensà que potser n’hi havia massa, i algunes de les escultures que havien d’anar col·locades al costat de les fonts foren suprimides, anant a raure a altres indrets. Aquesta situació afectà a aquesta estàtua que fou instal·lada a la Diagonal.

Molt possiblement el model buidat en guix va formar part de l’Exposició-Homenatge al Cercle Artístic de Sant Lluc amb motiu de la mort d'Arnau el 1933."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - M. Isabel Marín  

Materials:Pedra de Montjüic 

Autor

Escultor:Eusebi Arnau 

Més informació:Viquipèdia Eusebi Arnau i Mascort

Eusebi Arnau i Mascort, font:Viquipèdia

 

            Veure Més:Art Públic Les Corts 

 

  

Porta Est de l'antiga Finca Güell de Les Corts

 

"La porta est (de la Finca Güell), que donava a la Riera Blanca,  fou enderrocada per a la construcció de la Facultat de Farmàcia i traslladada el 1957 al seu emplaçament actual a l'avinguda de Joan XXIII, on presideix l'entrada a l'aparcament. Igual que la resta del mur i de les altres portes d'accés, és de maó i està emmarcada per dos pilars esgraonats acabats amb pinacles, units per un arc rebaixat sobre impostes i coronat per merlets de línies arrodonides. Pinacles i merlets es recobreixen amb sanefes verticals i horitzontals de rajoles de ceràmica vidriada, combinant els colors blanc i el marró. Formalment, s'acosta a una interpretació goticitzant, estil a què Gaudí va recórrer sovint, encara que mitjançant solucions originals realitzades amb materials de gran tradició en la construcció catalana.^"

Font de la informació:Viquipèdia Pavellons i portes de la Finca Güell de Les Corts 

Materials:Ceràmica i maó

Autor

Arquitecte:Antoni Gaudí

Més informació:Viquipèdia Antoni Gaudí

Antoni Gaudí i Cornet, font:Viquipèdia

        Veure Més:Art Públic Les Corts