"Sobre el Turó de la Rovira es localitza aquest espai
en el que s’havia construït un dipòsit d’aigua per abastir part de la
demanda en èpoques de sequera, al voltant del qual els terrenys van
passar a ser ocupats pel Ministeri de Defensa. El gener del 1938, quan
la guerra civil va entrar en la fase en què les tropes aèries dels
insurrectes i els seus aliats van endegar i assajar els primers
bombardejos indiscriminats sobre territoris urbans, des dels serveis de
la defensa de costes es va redactar el projecte de construcció al Turó
de la Rovira de les bateries antiaèries amb les dependències necessàries
per al seu funcionament: magatzems de material i dormitoris per als
soldats. Aviat es va comprovar que la distància que podien abastar els
canons era mínima, doncs el recorregut que feien les bombes que
disparaven era tan breu que queien sobre les edificacions immediates;
per esmenar-ho, es van posar dos canons de major abast però que també
van resultar inoperants. Tot i així, l’exèrcit republicà va inutilitzar
les bateries antiaèries als darrers dies de la guerra, les quals van
quedar abandonades als peus del dipòsit d’aigua.
Però aquest buit urbà, aquest espai residual ubicat
en un emplaçament des del que es domina bona part de la franja costanera
de l’àrea metropolitana de Barcelona, es va ocupar ja als anys 1940 amb
l’arribada de les onades migratòries producte de la necessitat d’una
ciutat de recuperar i accelerar quan abans el seu ritme de producció,
per tant, molts espanyols procedents de zones pràcticament no
desenvolupades eren els que es traslladaven a Barcelona amb les seves
famílies tot cercant un futur professional entre les empreses i
fàbriques que reprenien l’activitat com les del Poblenou o bé en
aquelles que començaven a funcionar a la Zona Franca i a les rodalies de
Barcelona.
En el camp de la construcció, emmarcat en bona part
dintre dels Plans d’Habitatge estatals, més les inversions immobiliàries
en especial de la Caixa d’Estalvis de Barcelona seguida per la Caixa de
Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, s’ha de mencionar el impacte
del creixement de Barcelona i la densificació del teixit urbà edificat,
però l’accés a aquests habitatges no era fàcil ni molt menys per aquells
que havien arribat a la ciutat esperant llaurar una vida millor i així
ajudar aquells que romanien en les seves poblacions d’origen. En
conseqüència, la ciutat va començar a veure com començaven a aparèixer
nous nuclis de barraquisme en àrees perifèriques o suburbanes, com la
muntanya de Montjuïc o els terrenys tocant les platges sota la línia del
tren a Mataró.
Entre els nuclis establerts, estem parlant del que es
va originar al Turó de la Rovira aprofitant les construccions
preexistents abandonades pels militars. Aquells primers habitants que
s’hi van instal·lar van crear un nou assentament urbà tot aprofitant
l’existència d’aquestes estructures per adaptar-les a habitatges; així,
els antics dormitoris del personal militar i tots aquells espais
edificats que estaven coberts van ser els primers en ser ocupats pels
immigrants i van esdevenir petits habitatges molt densificats. També els
hi va ser de màxima utilitat el comptar amb el dipòsit d’aigua al cim
del turó, ja que eren unes aigües que, convenientment canalitzades, van
poder fer arribar als nous habitatges necessàries per raons d’higiene i
culinàries.
Aquestes barraques o petitíssimes casetes que els
seus mateixos ocupants es van encarregar d’aixecar, obrir finestres i
portes, i distribuir els seus interiors, es van decorar revestint les
parets amb pintura i posant paviments de rajoles, material que també es
troba a la zona de cuina i de bany. Tant els maons amb què es van
construir parets, escales, etc., com les rajoles dels revestiments i els
materials d’instal·lacions majoritàriament procedien d’enderrocs o
d’obres de rehabilitació o de nova planta. El que és cert és que gràcies
a aquests materials els arqueòlegs van poder apreciar diverses fases de
construcció i fins i tot els hi van permetre establir datacions
precises. Ens detindrem especialment en les rajoles que s’han pogut
recuperar i conservar de les barraques. En trobem de molts tipus, colors
i dimensions, per bé que aquestes mai ultrapassen els 20 x 20 cm, i en
funció de l’època de fabricació, poden ser de mosaic hidràulic,
esmaltades o de gres. Entenem doncs que les comptades rajoles antigues
que es poden trobar als paviments i els seus dissenys, que són peces que
han estat fabricades a partir del darrer terç del segle XIX, alguna
d’època modernista, alguna altra de disseny noucentista, i possiblement
procedeixen de les obres de reforma de pisos en què es podien substituir
per d’altres més modernes com del seu enderroc definitiu. Pel que fa a
les rajoles esmaltades, es van col·locar indistintament a paviments,
escales d’accés, cuines i banys, també sense tenir en compte colors,
textures i mides. Podem afirmar que les persones que les van col·locar
no tenien un coneixement bo de l’ofici i que a mida que disposaven del
material el col·locaven on era més necessari, sobretot als terres.
Paulatinament i a mida que anaven arribant nous
habitants, es va anar creant un barri d’autoconstrucció que tenia les
mateixes característiques d’un poble: els veïns s’ajudaven entre ells
solidàriament en qualsevol moment, fins i tot van crear una escola per
als nens i nenes i un lloc de trobada, però continuaven vivint en un
espai urbà marginal, mancat de molts serveis, des de botigues de comerç
alimentari fins una farmàcia, tot s’havia de portar de fora.
Força anys van passar fins l’abandó i desaparició de
les barraques, coincident amb la forta remodelació i renovació urbana
que va experimentar Barcelona amb motiu de la celebració dels XXV Jocs
Olímpics. Tal i com comenta Jaume Fabre, el que havia estat tot un
poblet al Turó de la Rovira seria ocasionalment i temporal ocupat per
visitants amb ganes de gresca i no sempre massa cívics els quals, això
sí, van demostrar trobar-se integrats en els ambients underground dels grafiters deixant-hi constància en tota paret que restava dempeus al turó.
En passar aquest espai a mans del Museu d’Història de
Barcelona (MUHBA) es va portar a terme un seguit d’importants tasques
de neteja i de recuperació dels espais edificats sota la direcció de
l’arquitecta Lourdes Jansana que comptava amb l’assessorament de l’equip
tècnic del MUHBA dirigit per Joan Roca, des d’arqueòlegs fins a
museòlegs. La intervenció ha estat adreçada a rescatar els valors dels
dos tipus d’ocupacions del Turó de la Rovira, el militar i el civil, tot
conservant les estructures de les edificacions militars i les restes
del barraquisme a fi i efecte de generar un recorregut de memòria que
forma part de la col·lecció del museu, revelant al mateix temps un nou
concepte de com s’entén en aquests moments el que ha de ser un museu
d’història d’una ciutat, un centre dinàmic que surt de l’edifici on hi
te la seu per escampar-se arreu de la ciutat, mitjançant nombrosos
centres que apleguen la història de Barcelona, de la seva ciutadania, i
de les seves activitats des de l’antiguitat fins als nostres dies.
Per ajudar a comprendre com aquesta zona al cim del
Turó de la Rovira passa a formar part del museu, també s’ha de
considerar el barraquisme des d’una visió urbanística, doncs
independentment de la planificació del territori urbà vigent
s’estableixen nuclis o nous assentaments en zones marginals que avui
s’expliquen com la ciutat informal versus la ciutat planificada. Una
ciutat informal que va marcar de tal manera sectors urbans per
transformar a Barcelona que l’arquitecte Oriol Bohigas el consideraria
determinant per explicar el desenvolupament de la ciutat moderna tal i
com consta ja al títol del seu llibre Barcelona entre el Pla Cerdà i el Barraquisme
(1963), barraquisme considerat com un fenomen urbà de gran importància
que va donar peu a la presentació de l’exposició “Barraques, ciutat
informal” (MUHBA, 2009).
Un altre aspecte molt important i que està
estretament lligat a la intervenció de recuperació de les bateries
antiaèries i a les barraques posteriors és el projecte de circulació, el
de senyalització, el d’il·luminació i, finalment, el projecte
d’enjardinament. Pel que fa al primer de tots ells, hom pot decidir per
on passejar perquè s’ha cimentat un seguit de camins que si se segueixen
permeten una millor aproximació apreciativa de tot el conjunt. Quant a
la senyalització, s’han col·locat quatre grans plafons informatius de la
història del indret, dels seus usos i usuaris, amb textos breus síntesi
d’aquest passat. Quant a la il·luminació, l’arquitecta Lourdes Jansana
ha optat per la senzillesa d’uns elements que no entorpeixen ni la
circulació ni l’apreciació del conjunt. El projecte d’enjardinament s’ha
guiat per recuperar aquelles espècies que ja vivien en el Turó de la
Rovira i que també creixen de forma espontània en llocs similars, alguns
molt propers. Algunes plantes són de floració, també n’hi ha
d’aromàtiques com el romaní i d’altres de fulla perenne, totes elles
disposades tenint en compte el terrenys en què es troben, els pendents
que hi ha, i el volum que poden tenir. Són espècies que destaquen per la
seva fàcil adaptació climàtica i al terreny.
La recuperació del Turó de la Rovira ens condueix a
preguntar-nos què s’entén avui per ’espai públic urbà, i veiem que és
quelcom que va més enllà de conceptes urbanístics en haver trencat
qualsevol idea de tipus, d’escalat urbà i de perímetres definits. Avui
integra conceptes pluridisciplinars posant a l’abast de la ciutadania
tots els recursos per mantenir la memòria del passat, recuperar
identitats perdudes o atorgar noves identitats. Les intervencions que
s’hi porten a terme permeten al ciutadà ser part activa de l’obra, tot
integrant la seva capacitat de percepció, de pensar, d’imaginar, dintre
d’un escenari envolvent però obert."
