"La xocolata Amatller va ser durant tot el segle XIX i
fins a mitjans segle passat una marca tremendament popular, gràcies a
la fabricació de taules de xocolata a la pedra que, ratllades, servien
per preparar la xocolata desfeta, per prendre calenta, indispensable a
la majoria de taules per berenar o per esmorzar, tant entre famílies
burgeses com entre les classes populars. Fundada l'empresa el 1797 per
Gabriel Amatller al barri de Ribera, una modernització del procés de
producció, en una nova fàbrica a Sant Martí de Provençals, i una
innovadora política de reclams publicitaris va permetre al seu nét
Antoni Amatller Costa (Barcelona, 1851-1910), ja avançat el segle XIX,
crear un imperi del que pràcticament només queda la marca, ara ja
limitada a un mercat molt reduït. Els cartells d'artistes reconeguts com
Ramon Casas, Apel·les Mestres, o Alphonse Mucha i, sobretot, els cromos
que anaven amb l'embolcall de cada taula de xocolata, van adquirir una
popularitat molt gran, i també els recipients que regalaven, amb la
marca de la casa, per preparar la xocolata calenta.
El 1898, Antoni Amatller va fer el que calia esperar
d'un industrial ric de Barcelona: fer-se construir una casa a
l'Eixample. Va comprar un edifici de pisos anodí dels que ja hi havia al
passeig de Gràcia i va encarregar Josep Puig i Cadafalch que el
transformés adaptant-lo a la nova sumptuositat modernista. Com era
habitual, es va reservar com habitatge propi el pis principal i va posar
els altres a lloguer. També com era habitual, al pis principal s'hi
accedia per una escala pròpia des del pati interior creat per Puig i
Cadafalch. La Casa Amatller va ser el primer edifici modernista que es
va fer a la coneguda com la mansana de la discòrdia. Li van seguir a la
mateixa primera dècada de segle la Casa Lleó Morera, de Domènech i
Montaner, a la cantonada amb el carrer del Consell de Cent; la Casa
Batlló, de Gaudí, al costat muntanya de la Casa Amatller; la Casa Bonet
de Marcel·lí Coquillat, la menys destacada, al costat mar de la Casa
Amatller, i la Casa Mulleras d'Enric Sagnier.
L'activitat industrial d'Amatller va inspirar Puig i
Cadafalch per a la modificació de la façana, coronant-la amb un
esglaonat que podia inspirar-se en la forma de les preses de xocolata i a
la vegada en el gòtic dels palauets urbans dels Països Baixos.
L'actuació de Puig va afectar moltes altres parts de l'edifici, tal com
han relatat extensament en diversos articles Santiago Alcolea i altres
autors, però sobretot les portes d'accés des del carrer, el vestíbul,
l'escala, el pis principal i les golfes, apart, és clar, de la façana.
Com era habitual en edificis modernistes de categoria, van intervenir
artesans de primera fila per a la realització de complements decoratius:
paviments, serralleria, vidrieria, bronzes, guixos, passamaneria,
ceràmica, marbres, esgrafiats, paper pintat, mobiliari...
Puig va encomanar la part escultòrica a Eusebi Arnau,
com va fer en altres obres seves. La realització en pedra dels
modelatges en guix d'Arnau va ser feta al taller d'Alfons Juyol al
carrer de Muntaner, amb qui treballaven habitualment Puig i Arnau. Una
altra de les col·laboracions més destacades entre els tres és el palau
del baró de Quadras a l’avinguda Diagonal. En les seves obres a vegades
és difícil distingir la mà de cadascun d'ells (i possiblement també
d'algun dels dos germans d'Alfons Juyol), ja que Puig dibuixava
projectes escultòrics i donava idees, Arnau modelava i Juyol realitzava,
incorporant-hi cadascun la seva pròpia personalitat.
Especialment en la última dècada de la seva vida,
Antoni Amatller, que va morir jove, als 59 anys, va dedicar-se a les
seves dues grans passions, el col·leccionisme i la fotografia. Va reunir
una extraordinària col·lecció de peces de vidre, antigues i modernes,
aconseguida mitjançant una successió contínua de viatges a països
exòtics, i també de pintures, fotografies i tota mena d'objectes. Va
instal·lar el seu laboratori de fotografia a les golfes de la casa
Amatller.
A la seva mort el 1910, la casa i les col·leccions
d'objectes i fotografies van ser heretats per la seva única filla,
Teresa (1867-1960), nascuda del matrimoni amb Càndida Cros Girona.
Teresa va mantenir-se soltera i va viure cinquanta anys més a la casa,
fins a la mort. Poc abans de la guerra civil va portar a terme algunes
reformes al pis principal per adaptar-lo a l'exposició dels objectes
col·leccionats pel seu pare. Però es va conservar essencialment tota la
decoració escultòrica i la major part del mobiliari, el que ha fet que
el pis principal sigui un dels pocs de Barcelona que encara conserven
quasi íntegrament la riquesa ornamental i l'atmosfera de les cases
burgeses de l'Eixample.
Teresa Amatller, assessorada pel historiador de l'art
Josep Gudiol Ricart (1904-1985), quan aquest va tornar de l'exili el
1941, va crear la fundació Institut Amatller d'Art Hispànic amb
l'objectiu de que les col·leccions reunides pel seu pare es poguessin
conservar quan ella morís. Això es va produir el 1960 i des d'aleshores
la fundació, amb seu al pis principal de la mateixa Casa Amatller durant
gairebé cinquanta anys, ha valoritzat l'exhibició i difusió de la
col·lecció. L'explosió del turisme de masses atret pel modernisme a
partir dels Jocs Olímpics de 1992 ha convertit l'edifici en lloc de
visita obligada. Davant seu hi ha permanentment una massa compacta de
visitants.
L'Institut Amatller d'Art Hispànic és obert a la
consulta d'un arxiu fotogràfic amb 350.000 negatius i a una biblioteca
amb més de 26.000 títols. La col·lecció de negatius, que Amatller va
començar tot just acabada la construcció de la casa, està formada
sobretot per plaques de vidre, nitrats i acetats i està centrada quasi
exclusivament en edificis i obres d'art. Hi ha milers de mostres
d'arqueologia, arquitectura, escultura, orfebreria, metal·lúrgia, vidre,
ceràmica, tèxtil, pintura, dibuix, il·lustracions de llibres, estampes,
classificades cronològicament i territorialment. La major part ja ha
estat digitalitzada..."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre
"La Casa Amatller és una remodelació de l’arquitecte
Josep Puig i Cadafalch entre l’any 1898 i el 1900. La casa ja existia,
era un edifici construït el 1875 pel mestre d’obres Antoni Robert i
conegut com a Casa Martorell. Un edifici de tres pisos, d’estil
neoclàssic propi del Pla Cerdà. Antoni Amatller compra l’edifici el 1898
i li encarrega a Puig que li faci una remodelació. Puig i Cadafalch va
intervenir específicament en la reforma de la façana, planta noble, el
vestíbul, els espais comuns (escala de veïns i celobert), i l’estudi
fotogràfic al capcer de la casa. Puig i Cadafalch inicià el seu projecte
amb diversos esbossos de la façana. La forta personalitat del
propietari i interessos propis es veuen reflectits en el treball de
l’arquitecte.
Puig i Cadafalch afirmava que “la seva arquitectura
era l’expressió plàstica dels ideals de la Renaixença”. Moviment
cultural nascut amb la voluntat de fer renéixer el català com a llengua
literària i de cultura després de segles d’imposició del castellà. En
aquesta recuperació del passat gloriós de Catalunya, hi ha un
retrobament en el passat medieval, quan els catalans eren amos del
Mediterrani. A la Casa Amatller Puig s’inspira en el gòtic català amb
una clara influència de l’edat mitjana. També recuperarà a través de les
escultures d’animals aquell bestiari medieval que era un recull de
bèsties i monstres d’inspiració medieval que tenien una finalitat
pedagògica, és a dir, d’enumerar les virtuts i els defectes seguint la
tradició de la faula.
Els arquitectes de tombants de segle també eren
dissenyadors o interioristes, és a dir, s’ocupaven de tots els detalls
de l’obra. Puig no va ser una excepció, i va dissenyar les ceràmiques de
la façana o el mobiliari interior de la residència dels Amatller. Però
òbviament Puig i Cadafalch no va poder fer tota l’obra sol, i es va
envoltar de més de 50 artistes, artesans i industrials que van
col·laborar per fer-ho possible i sense els quals el Modernisme no
hagués estat possible. Les factures de tota l’obra es conserven a la
Casa, per tant, podem posar nom i cognom a aquests personatges, com per
exemple Francisco Riera que va ser l’empresa constructora.
Puig trencarà l’homogeneïtat suggerida pel Pla Cerdà
d’Eixample de Barcelona amb la seva proposta per a la façana principal
de l’edifici, no només perquè l’edifici excedia l’alçada permesa per
l’Ajuntament de Barcelona, sinó per la utilització de diferents
materials que van donar color a la façana: ceràmica, ferro, esgrafiat,
vitrall... Tot i l’aparença asimètrica i fins i tot desordenada que
mostra la façana, Puig va seguir un cànon que es repeteix a la façana i
que està marcat pels ferros que sostenen el balcó principal. Per tant,
la desorganització de la façana no és real sinó aparent. El cos central
de la façana està embellit amb esgrafiat obra de Joan Paradís, i el
capcer amb una combinació de ceràmica policromada i ceràmica vidriada
dissenyada per Puig i produïda per Pujol i Bausis. La ceràmica central
del capcer apareix la flor de l’ametller amb dues A d’Antoni Amatller
(els dibuixos d’aquestes ceràmiques es conserven a l’ANC). També trobem
de manera abundant a la façana el ferro, element utilitzat habitualment
durant aquests anys, i on destaquen el puja-mobles de la casa que
representen dracs. La forja és obra de Manuel Ballarín.
L’arquitecte va dissenyar dues portes d’accés a
l’edifici, una més ample pels cotxes i carruatges, i una altre més
petita com a porta de veïns. A l’altre banda de la façana, on ara hi ha
l’actual porta d’accés a un comerç, originalment era una finestra. El
local ja estava pensat per ser un comerç i no un habitatge, però l’accés
al local es feia a través del vestíbul i no de la façana. A les portes
d’entrada a l’edifici ens apareixen representades les arts: la pintura,
l’escultura, l’arquitectura i la música. Als capitells dels marcs de les
portes apareixen també diferents escenes com un zíngar amb un os o una
bella dama lluitant amb una bèstia. Al centre es representa el patró de
Catalunya, sant Jordi matant al drac, amb la princesa amb llarga
cabellera observant-lo des del pis principal. També trobem un escut
sostingut per dos lleons on s’escriu en números romans “Any 1900”, que
va ser l’any en què es va acabar l’obra. Els responsables de l’escultura
van ser Eusebi Arnau i Alfons Juyol.
La porta principal està coronada amb una parella de
catalans que van vestits amb la indumentària pròpia, i representen
l’hereu i la pubilla, i van acompanyats d’uns animals que estan tocant
instruments. Ambdós ens estan donant la benvinguda a casa de dos
catalans. Al centre de la porta hi ha la representació d’una carlina
(flor del cardo) que feia la funció de mirilla. La carlina es posava a
les cases de pagès per espantar les turmentes i el mal temps, de fet és
com un amulet que protegeix la casa.
Al pis principal, la finestra del dormitori d’Antoni
Amatller està ornamentada amb una escultura d’una dona gran que
s’estreny les mans que podria ser una “celestina” que està vigilant a la
princesa, i a l’altre banda apareix un home que sosté una càmera de
fotografies de caixa i que fa referència a l’afició d’Amatller a la
fotografia.
La tribuna, ubicada al dormitori de Teresa Amatller,
se’ns presenta una gran A majúscula en al·lusió al cognom de la família i
a l’interior petites A majúscules i la flor de l’ametller. En els
desaigües s’escriu un poema en lletra gòtica i català no normalitzat, de
Dolors Monserdà que diu: L’atmetller floreix / lo bon temps s’acosta / ab sos nius d’ausells / y sos poms de roses.
I al balcó del pis principal es poden veure les tres
al·legories al·lusives a les activitats que definien a Antoni Amatller.
Sobre les llindes de cadascuna de les tres obertures es van esculpir els
símbols, respectivament, de la indústria, de les arts i el
col·leccionisme. A les cartel·les d’on arrenquen els trencaaigües, un
grup d’animals que duen a terme activitats humanes concreten el
significat de cadascuna de les al·legories. Al balcó de l’esquerre
trobem un escut amb un compàs, un ganivet, un martell i un peu de rei o
nònius, juntament amb uns conills que fonen ferro i unes mones que el
forgen a l’enclusa. Al mig hi podem veure un llibre obert i una càmera
d’acordió com a atributs a les arts, que es complementen amb uns ases
escriptors amb indumentària que recorda Miguel de Cervantes i ulleres i
uns gossos fotògrafs. Finalment a la dreta hi ha un tercer escut amb
diversos objectes de vidre i ceràmica flanquejats per unes granotes que
bufen vidre i uns garrins ceramistes. D’aquesta manera, Antoni Amatller
es presenta com un exemple d’aquella burgesia il·lustrada catalana
sorgia de la Renaixença, que entre altres coses van fer possible el
Modernisme gràcies al seu mecenatge.
Puig va haver de pensar una solució per encabir
l’afició a la fotografia del seu client. El capcer esglaonat de la Casa
Amatller, una solució tan pròpia d’Alemanya i dels Països Baixos com
singular a Catalunya, va ser una conseqüència directa. Era la solució de
façana que millor combinava amb la cobertura a dos vessants necessària
per a una bona il·luminació de l’estudi fotogràfic d’Antoni Amatller.
Únicament gràcies al permís extraordinari que es concedia als fotògrafs
per instal·lar els seus estudis als terrats dels edificis en una època
que la llum natural era indispensable, Puig va poder dur a terme un
projecte que excedia les normes urbanístiques municipals de l’època."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Santiago Alcolea Blanch
Materials:Pedra, vidre, fusta i ferro
Més informació:Viquipèdia Casa Amatller
 |
Casa Amatller, font:Viquipèdia
|
Autor
Escultor:Eusebi Arnau, Alfons Juyol Bach
Més informació:Viquipèdia Eusebi Arnau
 |
Eusebi Arnau, font:Diderot.info
|
Més informació:Viquipèdia Alfons Juyol i Bach
 |
Alfons Juyol, font:Viquipèdia
|
Esgrafiats:Joan Paradís i Figueras
Joan Paradís i Figueres.
Ben poques dades es tenen d’aquest estucador i esgrafiador de qui se
sap estava actiu a Barcelona durant el període modernista, època en la
que hi tenia una de les empreses més importants del ram com la Casas o
la Romeu i Casadevall.
Es te constància que va treballar en edificis de la
importància de la Casa Antoni Amatller al passeig de Gràcia, la Casa
Manuel Macaya al passeig de Sant Joan, i la Casa Manuel Felip al carrer
d’Ausiàs March, les dues primeres obra de l’arquitecte Josep Puig i
Cadafalch i la darrera de l’arquitecte Telm Fernàndez i Janot.
Curiosament, tots tres edificis acabats amb poc temps de diferència, la
Casa Amatller l’any 1900 i les cases Macaya i Felip l’any 1901.
Mosaics:Mario Mariaglano
Mario Maragliano
(Gènova, 1864 – Barcelona, 1944). Va deixar els seus estudis a l’Escola
Musical de Gènova per dedicar-se a la ceràmica, interessant-se per
l’estudi de diverses tècniques dels mosaics, i especialment en el seu
tractament a Ravenna i a la regió del Vènet en general. Als vint anys es
va instal·lar a Barcelona on la seva innovadora obra va tenir una
ràpida acceptació que aviat s’estengué per arreu, fent que Maragliano
obrís un taller a Madrid.
Va treballar en alguns dels edificis més
representatius del Modernisme cridat pels grans arquitectes del moment.
Així, hi ha decoració en mosaic seva a la cripta de la Sagrada Família
de Gaudí; a l’església de les Saleses de Joan Martorell; a la Casa
Amatller de Josep Puig i Cadafalch, destacant, però, les seves
col·laboracions amb Lluís Domènech i Montaner al Palau de la Música
Catalana i l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau a Barcelona, al
Rosari Monumental de Montserrat i al Seminari de Comillas.
| |
|
Pavimento:Pujol i Bausis
Més informació:Viquipèdia Fàbrica Pujol i Bausis
_1.jpg) |
Antiga fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis a Esplugues de Llobregat, coneguda popularment com "la Rajoleta", font:Viquipèdia
|
Serralleria:Manuel Ballarín Lancuentra
Més informació:Viquipèdia Manuel Ballarín Lancuentra
 |
Manuel Ballarín, font:Viquipèdia
|
Mobiliari:Gaspar Homar
Més informació:Viquipèdia Gaspar Homar i Mezquida
 |
Gaspar Homar, font:Viquipèdia
|
Arquitecte:Josep Puig i Calafall
Més informació:Viquipèdia Josep Puig i Cadafall
 |
Josep Puig i Cadafall, font:Viquipèdia
|
Veure més Art Públic Eixample
_1.jpg)
