TRESORS a BARCELONA

divendres, 25 de febrer del 2022

Escultura El Poder de la Paraula

"Dintre de la pluja d'escultures que va arribar a la ciutat en vigílies dels Jocs Olímpics, aquesta té un significat especial. L'Ajuntament de Rotterdam, en col·laboració amb el Ministeri de Cultura d'Holanda, va fer donació al de Barcelona d'aquesta obra de l'escultor holandès Auke de Vries (1937), especialitzat en peces monumentals de tub d'acer per a espais públics, després d'unes gestions d'Oriol Bohigas iniciades el 1987, un cop va visitar el taller de l'artista. Amb una alçària de 16 metres i situada en un estany al costat de la Ronda del Litoral, tocant ja a la Vila Olímpica, està composta per cinc elements als quals l'autor va donar els noms d'hèlix, gira-sol, gàbia, pilota i estel; en conjunt, hi ha qui hi troba la forma d'un gran insecte. Queda situada molt a prop de l'escultura d'Antoni Llena, David i Goliat.

Es va instal·lar el maig de l'any 1992, i no s'ha arribat a fer-ne mai una inauguració formal, sembla que a causa de la contrarietat de les autoritats holandeses que la van finançar respecte a la poca visió que se'n té des de la Ronda del Litoral, ja que la tapa un gran panell indicador.
L’any 2004, el consolat d’Holanda a Barcelona va demanar que es restaurés, perquè es trobava en molt mal estat. En anar-hi els tècnics per procedir a les reparacions necessàries, es van adonar que també es trobava en molt mal estat l’escultura d’Antoni Llena, David i Goliat, i van estendre les obres a les dues alhora. A El poder de la paraula s’hi van haver de fer noves soldadures i aplicar-hi capes de pintura, alhora que es reforçaven les bases, podrides pel fet de que es troben submergides en la fina làmina d’aigua que cobreix el tros final del túnel del Cinturó del Litoral on es troba."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"L'holandès Auke de Vries és conegut per les seves obres escultòriques, que semblen fetes a mida per als indrets més inversemblants, on es troben instal·lades. Com un poeta, l'escultor es deixa impressionar i influir per les dimensions de l'espai que ha de rebre i incorporar les seves creacions, normalment esculpides amb materials metàl·lics, acer o ferro.

Les obres fan notar la seva presència en el paisatge urbà per les seves formes abstractes d'aspecte ultralleuger, que inspiren flexibilitat i moviment i permeten el joc dels elements de la naturalesa. Moltes escultures monumentals formen part de la història d'una ciutat, d'una zona urbana verda o industrialitzada, com l'escultura monumental Maasbeeld. Aquesta obra connecta horitzontalment les dues riberes del Maas, just per sobre de l'aigua turbulenta, i està unida per un costat al pont Maasbrug, al centre de Rotterdam. Durant més de deu anys ha donat tema per parlar i escriure als habitants de la ciutat.

A Barcelona, el conjunt d'escultures d'Auke de Vries forma part del Parc de Cascades, que està situat a dos nivells de la franja de zona verda, com un guió d'unió entre l'última filera de cases de la Vila Olímpica i l'horitzó del mar i de les platges. L'escultura, situada per damunt de la Ronda del Litoral, es troba amagada a la vista dels transeünts motoritzats. En canvi, és accesible per als vianants visitants del parc, que la descobreixen a mesura que s'hi aproximen.

L'obra de Barcelona és l'inici d'una sèrie d'escultures urbanes que Auke de Vries ha realitzat als anys noranta a les diferents ciutats europees de Leeuwarden, Haarlem, Zwolle, Ludwigsburg, Burghausen i Cardiff. Les obres s'inscriuen en la percepció horitzontal dels espais oberts i fragmentats que forman part de la urbanitat del nostre entorn, a partir de la línia vertical que puja i creix en el sentit infinit d'espai. Les últimes escultures monumentals d'Auke de Vries dutes a terme al segle XXI, a Berlín l'obra creada expressament per a l'edifici de Renzo Piano o la instal·lació escultòrica a La Floriade (Països Baixos), interpreten una aposta escultòrica més sorprenent i atrevida que implica la mirada i la presència de l'espectador."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Annemieke Van de Pas

Materials:Acer pintat

Autor

Escultor:Auke de Vries

Més informació:Viquipèdia Auke de Vries

Auke de Vries, font:pieterboersmaphotography.com

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Estructura del Gasòmetre

"Pere Gil i Babot va proporcionar el 1843 els terrenys on s'aixecà la primera fàbrica de gas de Barcelona, al barri de la Barceloneta. Era un dels socis de l'empresa que s'havia constituït per engegar la difusió d'aquesta nova font d'energia. Els seus fills, Josep, Pau, Leopold i Claudi Gil i Serra, van continuar a la societat amb l'empenta del pare, i un d'ells, Claudi, enginyer que havia estudiat a París, va dissenyar un gasòmetre telescòpic destinat a l'èxit, ja que des d'altres ciutats europees es van interessar per les innovacions que incloïa. La principal historiadora del gas a Barcelona, Mercedes Arroyo, situa en el 1868 la seva construcció, encara que d'altres fonts apunten a gairebé una dècada més tard, el 1877. Quan el 1989 es van enderrocar les instal·lacions per fer el nou Parc de la Barceloneta (1995) projectat per Jordi Henrich i Olga Tarrasó, es va decidir mantenir-hi l'estructura com a testimoni del passat de l'indret."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Acer laminat pintat

Més informació: Enciclopedia.cat L'enllumenat de Barcelona. La concessió a Charles Lebon

Més informació: Metropoliabierta.com/catalana-de-gas-espana-barceloneta

Gasòmetre de la Catalana de Gas a la Barceloneta. A partir del 1864, dues companyies de gas proporcionen l’enllumenat a les ciutats del Pla de Barcelona: la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas i Charles Lebon, font:Enciclopedia.cat

Antiga fàbrica de Catalana de Gas, enderrocada el 1989, font:Metropoliabierta.com

Autor

Disseny:Claudi Gil i Serra

Claudi Gil Serra (Barcelona, 1827-1879). Enginyer civil, va estudiar la carrera a París. Era fill de Pere Gil i Babot, un dels socis de la primera fàbrica de gas de Barcelona. L'any 1868 va desenvolupar la fórmula dels gasòmetres telescòpics, que va provar primer amb gran èxit en el de la Barceloneta, i que després va ser adoptat en diversos països europeus.

Claudi Gil i Serra, font:wiki2.org

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

dijous, 24 de febrer del 2022

Font Carmen Amaya

"Barcelona té dos monuments a la "bailaora" Carmen Amaya (1913-1963): l'un, obra de Josep Cañas, situat el març de 1966 dintre del que fou el recinte del parc d'atraccions de Montjuïc (en funcionament els anys 1966-1998) i ara és un parc públic; i l'altre, aquesta font, feta set anys abans al passeig Marítim, aleshores nou de trinca.

La iniciativa va correspondre al periodista Josep Maria Massip, quan Carmen Amaya encara era al zenit de la seva fama i ni tan sols es coneixia encara la greu malaltia que la portaria a una mort prematura, ni tampoc s'havia estrenat encara la pel·lícula Los Tarantos, de Rovira Beleta, que ella protagonitzà. D'aquesta manera, l'homenatjada va poder assistir a la inauguració del monument que li era dedicat, el 14 de febrer de 1959, tot i que les escultures de cinc nens de Rafael Solanic, dos amb guitarra i tres ballant al mig, només al·ludeixen indirectament a la gran ballarina de flamenc. La nuesa d'aquests nens va provocar la protesta del rector del barri, a qui Carmen Amaya replicà que eren angelets, i els angelets sempre van despullats. Una senzilla inscripció -"Fuente Carmen Amaya"- recorda la dedicatòria. La inauguració de la font va tenir lloc al mateix temps que la del passeig Marítim, que havia començat a fer-se dos anys abans.

L'indret per posar la font va ser escollit perquè, abans de la construcció del passeig Marítim, hi hagué l'important nucli de barraques del Somorrostro, ran de mar, en què Carmen Amaya havia nascut el 1913, quan encara no havia començat el creixement espectacular d'aquell suburbi, on arribarien a viure, abans de l'inici de les obres del passeig Marítim, unes 20.000 persones en 1.400 barraques. Abans d'aquesta font escultòrica n'hi hagué una altra de més senzilla on Carmen Amaya anava a buscar l'aigua, de petita. En el moment de la inauguració de la font, el 1959, encara no havien desaparegut totes les barraques del Somorrostro. Les que van quedar a l'extrem del passeig Marítim van ser desallotjades i enderrocades l'any 1966 amb motiu d'unes maniobres militars que es van fer durant una visita de Franco a Barcelona."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Pedra calcària blanca i gris

Escultura Carmen Amaya. Jardins de Boan Brossa, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Carmen Amaya

Carmen Amaya, font:abc.es

Autor

Escultor:Rafael Solanic i Bàlius

Més informació:Viquipèdia Rafael Solanic i Bàlius

Rafael Solanic i Bàlius

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Escultura Espina del Mar

"El 1992, en plena febre monumental, Josep Marull, aleshores gerent de l'Institut Municipal de la Salut, va encomanar al seu veí Pete Sans, de Camallera, que li busqués una sèrie d'artistes per fer alguns murals i posar algunes escultures en el reformat Hospital del Mar, obra dels arquitectes Manuel Brullet i Albert de Pineda. S'hi van posar 16 obres, una d'elles una escultura al pati del vestíbul que Sans es va reservar per a ell. Per buscar els artistes va partir de dues premisses: "que m'interessés a mi personalment la seva obra i que representés l'avantguarda de la Barcelona del futur". L'espina del mar és una obra de proporcions notables, feta d'alumini i envoltada de plantes."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"L'estructura modular repetitiva que configura aquesta peça està perfectament modulada a partir d'uns elements que, articulats de forma precisa, confereixen unitat al conjunt. El seu autor, dissenyador professional, projecta en aquest element un encadenament d'aspes que es configuren com una espina i alhora en forma de columna vertebral. Aquest conjunt crida l'atenció perquè el caràcter orgànic de cada una de les baules està perfectament acoblat en una clara modulació de les seves capacitats constructives. Es crea, així, una espina metàl·lica que es veu reforçada per la seva pròpia ondulació, de factura precisa, amb suggeriments i significacions estranys i acabats contundents.

Per una altra banda, la ubicació de la peça en l'espai d'entrada a l'Hospital del Mar resulta rellevant i adequada. L'espai ressalta la disposició de l'element escultòric que s'integra, de manera natural i orgànica, en la superfície vegetal perfectament acurada. La relació d'escala amb el recinte és bona, encara que aquesta peça respon a una funció de caràcter ornamental que, en la seva posada en escena, reforcen petits arbres, contrapunt a la brillantor metal·litzada de l'element artificial de la peça.

Està clar que aquest element representa el gust i la vocació de l'autor per les obres d'aquesta temàtica, que ja ha desenvolupat. Es tracta d'una obra de vocació marinera que podem considerar com a "escultura de caràcter industrial". S'aplica a entorns definits, com el que aquí ocupa, amb una clara aproximació al disseny industrial. D'aquí, d'aquest origen, esdevenen les seqüències seriades de la fosa d'alumini a la qual ens referim, que generen una percepció visual de compacitat i elegància.

Però a la peça li pesa massa l'ornamental. S'ha de tenir cura que la funció de l'escultura urbana no es decanti cap allò complementari o accessori, sinó que resulti sempre en presències suggeridores que qualifiquin l'entorn. Ha de donar un valor afegit als emplaçaments amb què convergeix. I també és necessari que l'escultura susciti l'interès i la curiositat, però ultrapassant, pel seu contingut formatiu o il·lustratiu, el que resulta funció purament ornamental."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Josep Roy

Materials:Fundició d'alumini

Autor

Escultor:Pete Sans

Més informació:Viquipèdia Pete Sans

Pete Sans, font:angledroit.fr

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

dimarts, 22 de febrer del 2022

Paviment del peix

"La plaça del Poeta Boscà està situada al darrera del mercat - de la Barceloneta -. Va ser remodelada juntament amb el mercat per l’arquitecte Josep Miàs.

En ella podem trobar una gran varietat de mobiliari urbà i també art públic. Ubicat a l’entrada de l’aparcament subterrani veiem un monument dedicat a Juan Boscán.

La biblioteca La Fraternitat ens ha facilitat un escrit de l’arquitecte Josep Miàs on diu:

“Aquesta actuació pretén mostrar que darrera del fred nom de la plaça hi ha una persona i un poeta i donar-lo a conèixer als veïns. Que la gent s’apropi als seus escrits, a la seva manera de pensar, etc.

La proposta és molt senzilla, recollir dos texts (poemes) del poeta Boscán, amb la tipografia adient per situar-nos a l’època de l’autor (s. XVI).

La forma de presentar-los aprofita la peanya de formigó en forma de tronc de piràmide existent per sustentar un dels bàculs d’enllumenat de la plaça.

Es tracta com si fos un llibret d’apunts obert, situant en les dues cares més planes i enfrontades els poemes. Les altres dues cares laterals visualment actuen com el gruix de fulls de la llibreta que encara resten per omplir.”

Si mirem al terra veiem el Paviment del Peix. I les paraules de l’arquitecte Josep Miàs són:

” Ja en el concurs per al mercat vam fer un collage amb uns peixos fantàstics de César Manrique, uns dibuixos per a nens que podien contenir i explicar l’alegria d’aquesta gent, la seva vitalitat, la seva energia, la seva il·lusió, malgrat les moltes dificultats.

En realitat el mercat sempre ha estat un element de cohesió social del barri, un referent, de vegades secret i solament visible per als seus habitants.

Aquesta havia de ser una condició del projecte, de manera que l’edifici i el seu entorn més immediat realment esdevingueren punt de referència clar d’aquesta part de la ciutat de Barcelona.”