La Barretina

Barretina, font:enciclopedia.cat

La barretina és un barret o lligadura tradicional catalana de llana, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem.

font:lapanxadelbou.blogspot.com

La barretina és pròpia dels homes, mentre que les dones portaven rets o gandalles. 

Dona amb gandalla, font:ara.cat

El seu origen podria ser l'antic barret frigi, per bé que és difícil de demostrar. De fet es feien servir barrets similars a gran parts dels pobles mariners cristians de la Mediterrània tals com l'Alta Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols, part dels Balcans i a Portugal.

Bust d'Atis duent un barret frigi, font:Viquipèdia

Probablement la barretina fou introduïda a Catalunya abans de la colonització grega, concretament de mans dels fenicis, però molt possiblement foren els grecs que amb la colonització de la costa empordanesa, i des d’allí, seguint el curs del riu Fluvià, anirien introduint-la cap a les valls pirinenques fins a expansionar-la arreu de Catalunya.  No deixa de ser curiós que el principal centre productor de barretines hagi estat precisament Olot, situat a la vall alta del Fluvià.

Els romans van establir el costum de donar la gorra frígia als esclaus quan se’ls alliberava i es va convertir en símbol de llibertat. Molt posteriorment i per aquest motiu, seria adoptada pels lluitadors de la Revolució Francesa.

La Llibertat guiant al poble de Delacroix, font:Viquipèdia

Història. La primera representació gràfica coneguda de la barretina la va dibuixar el cartògraf mallorquí Jafudà Cresques en una carta de navegació en què hi apareix la barca del patró mallorquí Jaume Ferrer, en la qual els tripulants porten barretina (1375-1377). 

Les fonts divergeixen sobre quan es va començar a portar barretina a Catalunya. Joan Coromines la trobà documentada ja el 1565, però Joaquim Danés afirmava que es va començar a portar a la segona meitat del segle xvii. Començà a entrar en desús durant la segona meitat del segle xix, especialment a les zones urbanes on era substituïda per la gorra amb visera, però els homes catalans en van dur fins al segle xx, especialment a les zones rurals. 

La barretina ha caigut totalment en desús en la vida quotidiana. Tot i això, és considerada un símbol de catalanitat, i s'utilitza habitualment en actes folklòrics. Així doncs avui és usada per galejadors i trabucaires, a les caramelles, als tres tombs, pastorets i pessebres vivents –sense oblidar el tió de Nadal-, colles de sardanes, geganters, pelegrinatges, manifestacions reivindicatives diverses i manifestacions esportives.

Trabucaires amb la barretina, font:magicsthon.blogspot.com

Tipus de Barretina

Barretina d'arròs i fideus o d'escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap. Típica de l'Empordà.
Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans.
Barretina de dormir: de roba blanca.
Barretina de dos intents o dos cairells: barretina vermella amb el folre negre que es pot girar en cas d'haver d'anar de dol.
Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada.

Barretina plegada de garbí, font:enciclopedia.cat

Barretina llarga: la que es deixa caure per l'esquena.

Barretina groga llarga, font:wikimedia

Barretina de mariner: vermella, poc llarga i típica dels mariners.
Barretina musca: la que té el color morat com a dominant.

Barretina musca, font:Wikipedia

 Barretina de niu: es porta aixafada a la punta.

Barretina de niu, font:Viquipèdia

Barretina de notari: petit, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front.
Barretina vermella: la que és roja unicolor."

Font de la informacio:Viquipèdia Barretina i Barretina.cat

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

Calçots i Calçotada

Els Calçots, font:tefl-iberia.com

"Els calçots o ceballots són una varietat de cebes tendres, cebes poc bulboses i més suaus que es calcen a mesura que creixen, i que es mengen escalivats.

Sobre l'origen del calçot hi ha diverses versions però la més coneguda és la que atribueix a en Xat de Benaiges, un camperol que va viure a Valls a la fi del segle xix. En Xat de Benaiges va posar un parell de brots de cebes al foc i va descobrir per atzar un plat que a la primeria del segle xx ja havia esdevingut habitual en moltes llars de Valls.

De llavors ençà el consum dels calçots o calçotada ha esdevingut una festa gastronòmica coneguda arreu, especialment a Catalunya. Els calçots es mengen habitualment durant els mesos de gener, febrer i març, es couen amb llenya provinent de sarments, rabasses o rabassons de vinya i es consumeixen acompanyats d'una salsa típica, la dita salvitxada, que és una salsa de tipus romesco.

Salvitxada, font:blogdecuina.blogspot.com

No fou fins a mitjan segle passat que el calçot es va fer conèixer fora de l'Alt Camp, particularment gràcies la divulgació feta per la colla artística i humorística l'Olla. La festa del calçot de Valls, que se celebra el darrer diumenge del mes de gener, va fer 100 anys l'any 1996.

Gran Festa de la Calçotada de Valls, font:Wikipedia

El nom del calçot prové de la manera de plantar-lo, mig colgat a la terra, que es coneix com a «calçar», perquè el brot sigui ben blanc i tendre.

Mètode de conreu. El procés de cultiu d'aquest producte té dues fases diferenciades. La primera fase és l'obtenció del bulb que es fa a partir de la sembra de llavor a final d'any, es trasplanten les cebetes a l'entrada de primavera i s'arrenca el bulb a l'estiu.

Cultiu dels calçots, font:holatarragona.blogspot.com

La segona fase és l'obtenció del calçot a partir de les cebes. La plantació de les cebes es fa durant la segona quinzena del mes de setembre. Abans de plantar-la cal tallar-li la part superior per tal que els calçots creixin més espaiats. A mesura que els brots de la ceba van sortint, s'han de calçar, és a dir colgar el brot amb substrat per tal que quedi més blanquejat.

Calçots,font:lautenticacalsotada.com

El cultiu del calçot és típic del Camp de Tarragona, propenc al mar i amb un hivern suau. Malgrat això, el calçot també es pot conrear en zones d'interior on les glaçades no siguin gaire permanents."

"La calçotada és un àpat comunitari que ha esdevingut la manera més tradicional de menjar els calçots, amb fortes connotacions de festa i trobada. A Valls, la ciutat d'on és originària la calçotada se celebra a la fi de gener, des de l'any 1982 la calçotada popular de més renom. Les calçotades se solen fer des de finals de la tardor fins al març o principis d'abril, segons la temporada. 

Preparació. Abans de coure els calçots, se'ls escurcen les fulles més llargues i se'ls talla un tros d'arrel. Tot seguit, i sense rentar-los ni treure'ls la terra, es posen a la graella sobre flama viva, tradicionalment de sarments de ceps.

Calçots a la graella, font:maselcorral.com

Una vegada cuits s'emboliquen amb papers de diari per tal que acabin d'estovar-se i mantinguin la calor. S'acostumen a servir (normalment entre 10 i 20 per persona) encara embolicats i posats sobre una teula per mantenir-ne la temperatura amb la salsa típica que els acompanya, la salvitxada o bé el romesco. Després se sol menjar carn a la brasa amb torrades, acompanyada de vi negre o cava.  

Els Calçots a la teula, font:theculturetrip.com

Els calçots se serveixen tal com surten de la graella i cal pelar-los i sucar-los a la salsa. D'uns anys ençà, sobretot als restaurants, és costum de posar-se un pitet per a evitar de tacar-se la roba, però tradicionalment aquesta peça de roba no es feia servir. "

Com es pelen els calçots, font:spanishkitchenettese.blogspot.com

Calçotada, font:rtve.es

 Font de la informació:Viquipèdia Calçot   i Viquipèdia Calçotada

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

El Tió i Caga Tió

Tió de Nadal, font:Youtube-Daniel López

"El tió de Nadal (també dit simplement tió, tronc(a) de Nadal, soca o xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya.

La tradició consisteix a aconseguir un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal. Normalment el 8 de desembre, dia de la Puríssima Concepció, es col·loca en algun racó de casa amb una manta perquè no tingui fred i se l'alimenta diàriament fins al dia que es fa cagar. Al tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. 

Tió menjant, font:mcasalcal11.blogspot.com

Hi ha llars on el tió és simplement una peça de fusta, un tros de suro, o una caixa, de mides diferents segons convingui per l'espai i mides dels regals, que haurà de cagar.

Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern. El tió és un ritual d'origen rural, significa l'abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l'auguri del renaixement de la natura després de l'estació hivernal. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc. a les cases i als camps.

També existeix la denominació cagatió referida a la festa de fer cagar el tió. És adequada per a referir-se a la festa, però no al tió en si mateix. La paraula té l'origen en les cançons tradicionals que comencen amb aquests mots, en què «caga» és un verb en imperatiu, per exemple: "Caga, tió,/ ametlles i torró".

Fer cagar el tió, font:vencamp.blogspot.com

El tió es fa cagar la Nit de Nadal o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l'àpat familiar. A les cases amb llar de foc hi ha qui hi posa el tió una estona abans de fer-lo cagar, o mentre ho fa, ja que per cagar ha d'estar encès. Però avui en dia, com que a la majoria de les cases no hi ha llar de foc, ja no s'encén.

Per fer-lo cagar, generalment s'envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se'l colpeja per torns o tots plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.

Tradicionalment, el tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc. Actualment, però, ha pres importància en algunes llars, on és qui obsequia la mainada o tota la família amb els principals regals de Nadal, grossos o petits, a més dels obsequis tradicionals. Per a aquesta avinentesa hom acostuma a alçar el tió recolzant-lo en dues o més cadires o peces que permetin que cagui objectes més grossos.

Llaminadures del Tió, font:creajugaieduca.cat

A més dels tions propis hom n'estableix a casa de familiars, com ara a cals avis, oncles, etc., de manera que els infants poden arribar a fer cagar més d'un tió. Quan els mateixos nens no poden fer-los cagar tots, s'actua semblantment al matí de Reis en qualsevol dels dies successius (aprofitant normalment alguna de les reunions familiars que es produeixen, com Sant Esteve o dies subsegüents) i la xicalla troba els regals que els han estat cagats pel tió el dia 24 o 25.

També hi ha llocs en què el tió és comunal i tots els xics del poble acudeixen a atiar-lo per rebre els regals.

En diferents indrets de Catalunya s'ha incorporat a les celebracions nadalenques l'Oncle Buscall, un personatge que viu als boscos i que amb els seus cosins acompanya l'arribada del tió. L'Oncle Buscall té cura dels tions que es desperten als arbres, d'on els despenja i els lliura a la canalla perquè els facin cagar.

El Oncle Buscall, font:educaciofortpienc.wordpress.com

 Font de la informació:Viquipèdia Tió de Nadal

Cançons a Catalunya

Tractant-se de cançons simples i basades en ritmes senzilles, ja que tradicionalment han estat creades i cantades per nens, hi ha moltes variacions sobre la mateixa lletra. Les més conegudes a Catalunya són les següents:

«

Caga tió tió de nadal posarem el porc en sal la gallina a la pastera el pollí a dalt del pi corre, corre Valentí! Correu, bous i vaques gallines amb sabates i porcs amb sabatots correu, correu minyons! que la Teta fa torrons el vicari els ha tastat diu que són un poc salats ai, el brut! ai, el porc! ai, el cara, cara, cara! ai, el brut! ai, el porc! ai, el cara de pebrot!

»

 

«

Tió, tió, caga torrons dels fins i dels bons. Si no en tens més caga diners, si no en tens prous caga ous.

»

«

Caga tió ametlles i torró' no caguis arengades que són massa salades caga torrons que són més bons Caga tió' ametlles i torró si no vols cagar et donaré un cop de bastó Caga tió!

»

«

Caga tió Tió de Nadal no caguis arengades que són massa salades caga torrons que són més bons I pixa xampany!

»

«

Caga tió avellanes i torró, si no cagues tió et donaré un cop de bastó!

»

«

Caga tió De mel i de mató no caguis avellanes que no ens agraden caga torrons que són molt bons.

»

«

Tió, tió Caga torró d'avellana i de pinyó Si no cagues botifarra et clavarem un cop de barra. Si no cagues torró et clavarem un cop de bastó Tió, tió

»

«

Caga tió caga torró d'avellana i de pinyó Si no vols cagar garrotada va!

»

«

Tronc de Nadal, caga figues caga figues, tronc de Nadal caga figues i vi blanc. No caguis arengades que son salades, caga turrons que són molt bons. Si no cagues re garrotada et donaré! o bé Caga, soca de Nadal, caga torrons i pixa vi blanc, no caguis arengades que són salades, caga torrons que són molt bons. Si no cagues re garrotada et donaré!

»

A la Catalunya del Nord, la versió més corrent fa:

«

Caga tió caga torró d’avellana o de pinyó o un quelcom de millor. Si, tió, vols pas cagar, sul cul te vindré a tustar

»

Més informació:Cançons del Tió de tota Catalunya

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

El Caganer

Caganer, font:pessebres.com

"El caganer és una de les figures més característiques i entranyables de la imatgeria popular nadalenca catalana.

El pessebre, representació plàstica del misteri de Nadal, que en principi tan sols es feia a les parròquies i els convents de mica en mica es va anar introdouint a les cases particulars. Van ser les llars aristocràtiques del segle XVIII, les primeres a construir grans pessebres monumentals, que visitava un públic nombrós. Després el costum es va estendre al poble. La bugadera, el rabadà, la dona de les tites, els Reis d’Orient, el caganer i uns quants personatges més, com també l’aviram, les cases de suro i el riu de paper argentat, posat demunt uns bocinets de molsa i suro, ens porten en un racó del menjador la il·lusió d’un món feliç i un tros de natura a casa.

Podem definir el caganer com un element de la imatgeria popular que representa un individu, ajupit i amb les natges al descobert, satisfent les necessitats fisiològiques a l’aire lliure. La versió més coneguda d’aquest personatge és, sens dubte, la genuïna i singular figura que trobem formant part dels nostres pessebres casolans i que també rep el nom de “cagador”, “home que caga” o “home que fa ses feines”. Acompanyat a vegades d’un porquet que l’ensuma encuriosit i col·locat tradicionalment sota un pont, rere un paller o en un altre indret ocult (perquè seria una manca de respecte que la figura se situés en un lloc del paisatge pessebrístic que fos visible des de la cova del naixement o pels qui van a adorar Jesús), és costum que quan la mainada contempla el pessebre se li digui per entretenir-la: “On és el caganer?”

el caganer amagat, font:todosobrebarcelona.com

El caganer no apareix d’una manera exclusiva als pessebres, sinó que també és present en més espais de la imatgeria popular. Durant els segles XVI, XVII i XVIII, època de preponderància dels gremis, el trobem com a motiu a les anomenades “rajoles dels oficis”. Hi ha també romanços del segle XIX, en català i castellà, que glosen el personatge del caganer i les accions biològiques que escenifica. És possible que la incorporació del caganer al pessebre tingués lloc durant el període del barroc (al final del segle XVII o al començament del segle XVIII), un moviment que es caracteritzava per l’extremat realisme que va abocar, sobretot, a les natures mortes i a les escenes costumistes, totes molt relacionades amb la descripció de la vida del poble. És aleshores quan les condicions de feina i les escenes casolanes i a l’aire lliure es van tenir en compte com a temàtica artística. D’aquesta manera, es dignificaven aspectes de la realitat quotidiana que fins aquell moment s’havien menystingut. Amb l’impuls del barroc i l’acostament costumista a la realitat, el caganer pren tot el seu significat, cru, irònic i escatològic alhora, conseqüent amb la condició humana i amb les servituds de la seva naturalesa. Es tracta d’una figura molt adequada i identificada del tot amb el medi rural d’on procedia.

Segons Joan Amades el caganer era una  "Figura obligada dels pessebres vuitcentistes, car la gent deia que amb su deposició femava la terra de l'pessebre, que esdevenia fecunda i assegurava el pessebre per a l'any següent i amb aquest la salut i la tranquilitat de cos i d 'ànima que calc per fer el pessebre, amb el goig i l'alegria que comporta el Nadal vora la llar. Fer figurar aquest homenet al pessebre portava sort i alegria, i no fer-ho comportava desventura."

Pessebre clàssic, font:elvallenc.cat

La figura tradicional del caganer és un pagès cofat amb barretina. Sol portar un cigarret al llavi o una pipa mentre compleix la seva obligació natural, i algunes vegades té a la mà un tros de paper o un diari obert per amenitzar la tasca amb la lectura i emprar-lo per a la posterior neteja.

Cada any, els ninotaires pessebrístics, com a novetat o en ocasió d’un esdeveniment d’actualitat o d’una circumstància concreta, o bé per satisfer els col·leccionistes, en creen models insòlits i especials. Entre alguns d’aquests models singulars cal destacar els caganers futbolistes vestits amb els colors del Barça o l’Espanyol, i els caganers que representen personatges famosos i autoritats polítiques del país i de fora."

Caganer de la Casa de Papel, font:caganer.com

 Font de la informació:Amicsdelcaganer.cat

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

Llegenda Pere Cor de Roure

Detall de la Portalada de Santa Maria de Bell·lloc, Cavaller lluitant amb el lleó, font:acbs.cat

"La llegenda de Pere Cor de Roure explica com Pere de Timor fou fet presoner pels sarraïns durant una ràtzia. Els enemics, que coneixien la fama de la valentia i el coratge de Pere, li van prometre la llibertat si aconseguia vèncer un lleó. Llavors, Pere va encomanar-se a la Mare de Déu de Bell-lloc i va sortir al tancat del lleó. Després d'un llarg combat, Pere aconseguí vèncer el lleó i els sarraïns, incrèduls, es veieren obligats a alliberar-lo.

En arribar a Santa Coloma de Queralt, Pere de Timor va fer ampliar i embellir el temple romànic de Santa Maria i va contractar els millors escultors del Principat de Catalunya per crear una portalada magnífica amb escenes de la Bíblia. En el capitell de la dreta, es pot observar la icona d'un cavaller medieval lluitant amb un lleó, precisament, l'origen de l'escut dels senyors, després barons i finalment comtes de Santa Coloma."

Santuari de Santa Maria de Bell.lloc, font:cataloniasacra.cat

 Font de la informació:Viquipèdia Pere II de Queralt

"Altre versió de la història diu així... "Conta la llegenda que aquest cavaller templer deu el sobrenom a una història carregada d’amistat i honor. Era tanta la seva fama de guerrer coratjós que, quan un dels seus millors amics fou capturat pels moros de València, aquests van concertar un duel amb un lleó a canvi de la llibertat del captiu. En Pere s’hi va avenir, va guanyar i va tornar amb el seu amic sa i estalvi."

Font de la informació:Descobrir.cat Bellprat El país de cor de roure  Fuguet i Sans, J.; L'arquitectura dels templers a Catalunya; Ed. Rafael Dalmau; Barcelona, 1995.

Història

Pere de Timor Cor de Roure fou castlà de Queralt (1230-1275) i templer. Fill d'Arnau de Timor i de Ramona, es casà amb Berenguera de Cervelló i adquirí d'aquesta família el castell d'Aguiló (1240). Participà en la conquesta de València sota les ordres de Jaume I. Ja vidu, es féu templer el 1257 i se'l nomenà comanador de Montsó i lloctinent del mestre del Temple a Aragó i Catalunya.

Els Timor, un llinatge important que ja havien estat castlans i quan van obtenir el domini ple de la castlania del Castell de Queralt, van passar a cognomenar-se de Queralt. 

Runes del Castell de Queralt, font:anoiaturisme.cat

Pere II va ser castlà de Queralt, (persona encarregada del govern, la defensa i la jurisdicció del castell). És a dir, el posseïa en nom del seu senyor amb l’obligació de defensar-lo. La castlania de Santa Coloma de Queralt estava situada en un punt estratègic, el més alt de la vila i encara es conserva avui dia. Situada al Portal de Santa Coloma, un dels principals portals de la població, protegia al poble de possibles invasors i donava l’entrada i benvinguda als forasters.

Amb el temps, rebé títols com senyor de Queralt, de Santa Coloma, d’Aguiló, d’Almenara, de Colomers, de Figuerola, de Rocafort, de Montlieó, de Rauric i de Sant Antolí. 

A més, també començà a bastir el convent de Santa Maria de Bell·lloc. Aquesta església es va convertir en panteó familiar dels Timor-Queralt, on hi van destinar quantioses donacions. El resultat d’aquestes sumes quantioses de diners van fer que aquesta església anés creixent i que avui dia, la seva portalada sigui una de les més interessants de la comarca i un dels millors exponents de l’escultura del segle XIII a Catalunya. 

la Portalada de Santa Maria de Bell·lloc, font:flickr-George y LarisaF

Pel seu valor en les batalles se'l conegué popularment amb el sobrenom de Cor de Roure i en l'escut d'armes familiar hi figurà des de llavors un lleó dret.

Sarcòfag dels Queralt, obrat el 1368, font:stacqueralt.altanet.org-Fotografia Josep Borrell

Font de la informació:Tribusdelasegarra.cat Pere II de Queralt un personatge de llegenda

Font de la informació:Viquipèdia Pere II de Queralt

La Llegenda i Santa Coloma de Queralt

A Santa Coloma de Queralt es poden visitar alguns monuments relacionats amb els barons de Queralt.

"El castell de Santa Coloma va ser la residència principal dels barons de Queralt durant tota l’Edat Mitjana. El seu patrimoni era el segon de Catalunya després del dels Cardona. Les primeres notícies del castell de Santa Coloma daten del 1018. L’edificació més antiga és la torre circular, bastida a finals del segle XI. Té una alçada de 23 m i un diàmetre de 12 m, amb un gruix de murs de 3,25 m a la base. En el conjunt de l’edifici hi podem observar clarament tres períodes constructius: el gòtic, on distingim les dependències pròpies d’un castell fortificat (planta baixa i soterranis), el renaixentista i barroc (façana principal i entrada), pròpies d’un palau-residència. Entre aquestes cal destacar l'escalinata, amb 34 graons d’una sola peça. La volta d’escala és coronada per un fresc al·legòric al déu riu Tíber.

Castell de Santa Maria de Queralt, font:xtec.cat

Ermita de Santa Maria de Bell.lloc. Santa Maria de Bell·lloc té el seu origen en una petita comunitat de donats, una agrupació laica d’homes i dones que prèviament havien fet lliurament dels seus béns a l’església a canvi d’acolliment i manutenció. L’edifici és de transició del romànic al gòtic.

A l’exterior la portalada és l’exponent més important del romànic de les nostres contrades, feta de pedra sorrenca que dificulta molt la seva conservació. Els capitells ens mostren formes vegetals, escenes al·legòriques i de la vida monàstica i l’única representació existent de la llegenda de Pere II de Queralt (“Cor de Roure”), alliberat pels àrabs després de lluitar amb un lleó i que alguns consideren l’origen del lleó rampant de l’escut dels Queralt. A l’interior del temple destaca el sarcòfag dels Queralt, obrat el 1368.  A la vora del sepulcre hi trobem la creu de terme original restaurada de la Font dels Comtes, enderrocada el 1932 i col·locada en el lloc actual el 1959."

Font de la informació:Stacqueralt.altanet.org El castell dels comtes

Veure més LLEGENDES CATALANES