"Hi havia un matrimoni
castellà que feia molts anys que eren casats i no tenien encara cap fill.
Després de moltes prometences a diferents imatges advocades per el cas, varen
tenir una nena preciosa com una rosa; però fou el cas que quant es feu grandeta va resultar ésser muda. Els atribolats pares varen fer nombroses proves i
prometences per veure d tornar-li la paraula, però tot fou debades.
Fins als pares atribolats
arribà la gran fama de miracler de Sant Salvador d'Horta, i decidiren de fer un
viatge a Barcelona portant la mudeta per veure si li podia donar el do de la
paraula. El Sant, en veure la nena, es limità a beneir-la i aquesta al moment
parlà clar, sonor i vibrant, que deixà meravellats de joia als pares, els quals
no sabien què els passava i es
desfeien en paraules d'agraïment al Sant.
Quan ja feia una estona
que pares i filla se n'havien anat de la presència de Sant Salvador, hi
tornaren a trobar-lo, tots enfadats i furiosos, dient que la nena parlava de
manera que no l'entenien, ni sabien què els deia i que, per ho haver-la
d'entendre, tant se valia que no hagués arribar a parlar.
El Sant els digué: La nena
parla en català com va parlar Déu Nostre Senyor el seu pas per la terra, com
parlo jo i com parla tota la gent de la terra on es trobeu; fins vosaltres
mateixos mentre es trobeu a Catalunya deveu voler parlar en català, encara que
no sigui més que per cortesia i agraïment. Tan bon punt com la vostre filla
arribarà a terres de Castella parlarà com vosaltres i con es costum de parlar
en aquella terra, mentre serà ací a Catalunya ho farà sempre com ho féu Déu
mentre hi estigué, com ho faig jo i tota la gent que m'envolta.
En efecte en arribar la nena a Castella, espontàniament i sense ni que ella mateixa se n'adonés, parlà en castellà."
Salvador d'Horta (Santa Coloma de Farners, desembre de 1520 - Càller, 18 de març de 1567), religiós franciscà i miracler popular, és venerat com a sant de l'Església catòlica, que en celebra la memòria litúrgica el 18 de març.
El futur sant va néixer a Santa Coloma de Farners, a la comarca de la Selva. El 1534 va quedar orfe de pares i es va traslladar a Barcelona, on va exercir diversos oficis. Després d'una estada al monestir benedictí de Montserrat, el 3 de maig de 1541 va entrar al convent franciscà barceloní de Santa Maria de Jesús com a germà llec, amb el nom de fra Salvador. El 1542 va fer la professió religiosa i fou enviat al convent de Tortosa.
Més endavant el destinarien a diversos convents més, entre els quals el de Bellpuig, Horta de Sant Joan (on es va estar dotze anys, de 1547 a 1559), Reus i Madrid, on el va rebre el rei Felip II, a qui està recollit documentalment que es va adreçar en català.
Va exercir sempre les tasques més humils i fatigoses, com ara porter o
cuiner. Mentrestant, però, el frare rebia visites contínues de gent, que
tenia fama de taumaturg
i es deia que podia fer miracles. Aquesta fama de Salvador incomodava
els mateixos confrares i els seus superiors, per la qual cosa fou
objecte de canvis continus d'un convent a un altre. Precisament fou
processat per la Inquisició a Barcelona a causa dels seus miracles, però va ser absolt dels càrrecs i no fou castigat.
La seva última destinació fou el convent de Santa Maria de Jesús a Càller (Sardenya), on va arribar el novembre del 1565.
Hi va fer de cuiner i va continuar fent prodigis i miracles. En aquest
convent va morir en olor de santedat arran d'una malaltia el 18 de març
de 1567.
Fra Salvador d'Horta fou beatificat, sota requesta de Felip III de Castella, el 15 de febrer de 1606 pel papa Pau V. El 17 d'abril de 1938 fou canonitzat per Pius XI.
Les relíquies del sant es van conservar inicialment al convent de Santa Maria de Jesús, a Càller, lloc on va morir. El 1607 en fou sostret el cor, que van portar al convent franciscà de Sant Pere de Silki, prop de Sàsser.
Reliquies Salvador d'Horta, font:google
El 1718,
arran de la demolició de Santa Maria de Jesús, les despulles del sant
foren traslladades primer a l'església de Sant Maur, al barri callerità
de Vilanova (on encara se'n conserva una relíquia i el cofre de pedra que en contenia el cos) i, des d'allà, el 1758, a l'església de Santa Rosalia, al barri de la Marina. Santa Rosalia de Càller és el principal santuari
de sant Salvador, on s'exposa el seu cos dins una caixa de vidre sota
la taula de l'altar major, per a la veneració dels fidels."
"Com moltes llegendes d'arreu del país, se situa en el temps dels moros.
L'esplèndida fortalesa del castell de Mur era, fa anys i panys, el
centre del domini dels moros a la Conca de Tremp. Els cristians havien
assetjat la força un munt de vegades, sense sortir-se'n mai, de l'intent
de conquerir-la: la muntanya és tan calba de vegetació, que, arribessin
per on arribessin, els infidels del castell de Mur els veien venir
d'una hora lluny.
Un bon dia, a un dels capitostos cristians -potser al mateix
Arnau Mir de Tost, però això la llegenda no ho diu- se li va acudir un
estratagema per poder sorprendre els ocupants de Mur: l'exèrcit cristià
es va camuflar cobrint-se de branques d'arbre i d'arbusts, i, ben a poc a
poc, van anar pujant muntanya amunt, atansant-se al castell.
La filla
del rei moro va observar alguna cosa rara, i va demanar a son pare que
com era que les mates caminaven; el rei moro, confiat, no li va donar
cap mena d'importància, atribuint al vent de port, que quan bufa ho fa
amb molta força, el que havia vist la seva filla. D'aquesta manera els
cristians van poder conquerir el castell de Mur."
"El castell de Mur és un exemplar important de l'arquitectura civil del segle xi situat al municipi de Castell de Mur, al Pallars Jussà.
Per la seva arquitectura i estat de conservació el Castell de Mur ha
esdevingut l'emblema dels Castells de Frontera dels comtats catalans.
Constitueix l'exemple de fortalesa romànica del segle XI més ben conservada de tot Catalunya.
Interior Castell de Mur, font:salillas.net
font:salillas.net
Documentat des del 969 en un document perdut, però citat pel Pare Villanueva en el seu Viaje literario a la Iglesias de España, fou un dels castells que estigué en possessió d'Arnau Mir de Tost. Aquest noble urgellenc va ser qui va prendre la iniciativa en la nova organització territorial de la frontera i a qui Ramon V de Pallars Jussà cedí en feu el castell com a dot quan el 1055 es casà amb Valença de Tost, filla del comte. A la mort d'Arnau Mir de Tost, la possessió del castell i territori retornà al comte pallarès en virtut del seu testament, atès que el següent comte de Pallars Jussà fou el seu nét.
Els anys successius, els seus dominis van créixer de tal manera que aviat s'hi van afegir més fortaleses com els castells de Guàrdia, Estorm, Moror, l'Alzina i Puigcercós.
Continuà en mans dels comtes de Pallars, fins que, més endavant, en la seva època més esplendorosa, pertangué als Mur, que hi tenien el centre de la seva baronia."
"Explica la llegenda que, temps era temps, tota la població de Manlleu
estava espaordida per un serpent molt gros, de llarga cabellera, que
vivia en els terrenys situats enmig d’un pronunciat meandre del riu Ter
anomenat la Devesa.
El serpent, per major fastuositat de la història,
posseïa un ric diamant que sempre duia al damunt; només el deixava quan
anava a beure al mateix riu o –segons alguna versió- a un pou. Aleshores
el dipositava amorosament a terra i feia la xarrupada d’aigua fresca.
Aquesta circumstància va ser advertida per un eixerit manlleuenc que va
veure l’oportunitat de fer-se propietari de la joia.
Vet aquí, per tant,
que un dia en què el serpent calmava la seva set, li va manllevar el
seu tresor. L’animal, però, va veure, a la distància, aquesta usurpació i
va iniciar persecució rere el lladre. Aquest, seguit per la fabulosa
criatura, va passar pel pont sobre el riu i, a punt de perdre l’alè, va
entrar a la primera casa que va trobar. El serpent, que ho va veure i
dient-se ‘A Manlleu, cadascú lo seu’, es va disposar a
recuperar el diamant començant a picar la porta amb la cua. Tanta força
tenia que va estellar la post que tapava l’entrada. A dins, el pobre
vailet, veient propera la finalització de la seva vida, va trobar un
gros morter; en una acció desesperada va posar la pedra preciosa a terra
i li va trabocar el morter al damunt. Delerós de recuperar allò que
creia propi, el rèptil ofidi va enrotllar el seu llarg cos al voltant
del recipient per trencar-lo. L’acció, però, va resultar infructuosa en
el seu propòsit i, en canvi, els grans esforços el van baldar fins
morir. Finalment, resol la llegenda, el noi agraït va lliurar la joia a
la Mare de Déu per haver salvat la vida en tan arriscada missió."
"Aquest relat fantàstic, que va perdurar entre la gent de Manlleu en
forma d’una bonica cançó –que el mateix mossèn Cinto Verdaguer va
transcriure- i algunes versions orals, ha estat treballat degudament per
Toni Donada.
I des de fa uns anys, cada 14 d’agost, tota la ciutat reviu amb una
gran festa la presència, certa o no certa, d’aquell monstre fabulós.
L’interès particular de la llegenda recau en el gest que el manlleuenc
va fer en acabar la història. El lliurament del diamant del serpent a la
Mare de Déu s’ha d’interpretar en forma d’exvot. El Diccionari
català esmenta que exvot és un “do ofert a una imatge
religiosa en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut, i
que consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del
temple o capella on es venera la dita imatge”.
En el cas que ens ocupa hi ha, però, diversitat d’opinions sobre quina
imatge mariana va rebre el donatiu: algunes versions esmenten que va ser
l’anomenada Mare de Déu de Gràcia que, en forma d’escultura de
reminiscències gòtiques, era al temple parroquial de Santa Maria fins al
1936; d’altres diuen que va ser la imatge venerada dins el temple de la
font, anomenada, de la Mare de Déu; finalment, també consta que podia
haver estat la Mare de Déu Assumpta, patrona manlleuenca o la del Roser,
ambdues venerades a l’església principal.
Mare de Déu de Gràcia, font:joanarimanyjuventeny.cat
Domènec Torrent i
Garriga, el 1893, apunta la primera de les propostes i afirma, de la
Mare de Déu de Gràcia, que “antiguamente llevaba pendiente del cuello un
rico brillante, regalo de una persona piadosa, á quien libró de una
serpiente que la acosaba. Aquest autor finalitza la seva
referència dient que “cuando los franceses entraron en Manlleu, durante
la guerra con Napoleón I, se llevaron aquella joya”.
Sigui veritat o mentida, sigui una o altra imatge mariana, el cert és que del diamant res se’n sap de temps enllà."
Part damunt de Manlleu
n’hi ha una pollancreda;
n’hi ha un serpent molt gros,
esgarrifós de veure.
Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.
Tota la gent que hi va
si els pot haver se’ls menja;
s’ha menjat nou godalls,
la truja i la porquera.
Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.
S’ha menjat dos cavalls
una burra i una euga,
moltons a prop de cent
i nou-centes ovelles.
Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.
S’ha menjat un bover,
els bous i la carreta,
un piquet de soldats,
llances i baionetes.
Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.
Tota una processó,
gonfanons i banderes,
també el senyor Rector
que anava al seu darrera.
Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.
Cançó del Serpent de Manlleu
Auca - Il·lustracions d'en Toni Donada
-Font:diablesserpentsmanlleu.blogspot.com
La Llegenda i Manlleu
Cada 14 d
'agost, coincidint amb les dates de Festa Major, a Manlleu surt un Serpent de
llegenda i la ciutat l'acull amb una gran festa, La Festa del Serpent!
Passeig
per la devessa. És la primera activat de la festa del Serpent. Consisteix en
una caminada per conèixer la Devesa i on també es fa una lectura de la
llegenda del Serpent de Manlleu.
El serpent
dels Menuts és una festa que va començar al 2007 amb el motiu d’atraure el
públic més petit.
L’espectacle comença quan és de nit, un cop apagats els llums i un focus il·lumina el
narrador situat al riu, sobre una barca. És amb la mateixa embarcació en
la qual el narrador guia els vailets a la banda de la Devesa. Allà, els vailets
roben el diamant i tot seguit travessen el riu. Els diables fan un
espectacle amb pirotècnia.
El Salt
del Diamant és la celebració per part dels vilatans de Manlleu per haver
aconseguit derrotar la bèstia i poder mostrar el diamant recuperat com a trofeu
de la gran victòria.
Aquest
acte esdevé una festa que combina diferents mostres de cultura popular catalana
amb la presència de música, timbals, diables i pirotècnia, teatre i festa a peu
de carrer, element present a la majoria de festes majors del nostre territori.
Santa Múnia, segons una estampa set-centista, font:Costumarí Català de Joan Amades
"Múnia era una jove barcelonina, nascuda al desaparegut carrer de la Basea (a l'actual Via Laietana),
d'una gran bellesa. Molt devota, volia consagrar-se a Déu i refusava
les propostes de matrimoni. Per desfer-se definitivament dels seus
pretendents, va pregar a Déu que la deslliurés de la seva bellesa i la
"fes tornar ben lletja i repulsiva". Atenent el seu prec, "a tornar-se
d’un color tan bru que gairebé era negra, li cresqué la barba fins als
genolls i tota ella es féu tan peluda que semblava més una bèstia que
una persona”. Els pretendents, en veure-la, s'indignaren contra ella de
tal manera que l'agafaren i la clavaren en una creu, matant-la.
Es convertí així en una màrtir per conservar la seva virginitat i, per tant, com a tal era venerada."
"El folklorista Joan Amades recull una tradició segons la qual el 28 de febrer era la festivitat de santa Múnia.
Múnia de Barcelona és un personatge llegendari, creació hagiogràfica popular similar a les santes Lliberada i Vilgefortis, probablement per explicar les imatges de Crist del tipus Crist Majestat.
Imatge de Santa Wilgefortis, similar a la de la llegendària Múnia (Beauvais, St. Étienne)
La representació iconogràfica habitual era la del Crist en majestat: una
dona amb llarga barba, vestida amb una túnica fins als peus,
crucificada.
Les majestats, en particular al període romànic,
eren imatges de Crist crucificat, vestit amb túnica i mant i en una
actitud serena i triomfant sobre la mort. L'abandonament d'aquest tipus
escultòric, substituït pel Crist despullat i sofrent, va fer que la
imaginació popular interpretés la figura no com la de Crist, sinó com la
d'una dona (pels vestits llargs) amb barba, sorgint així llegendes per
explicar-ne l'origen."
"A Catalunya Les Majestats van ser unes imatges molt difoses a l'època del romànic;
s'acostumaven a col·locar al costat de la porta d'entrada de les
esglésies. Tenien un significat i una litúrgia especial, diferent als
altres cristos morts i nus. Es creu que aquesta iconografia va ser
portada a Catalunya pels pisans, quan van arribar el 1114 per ajudar el comte de Barcelona Ramon Berenguer III a la seva conquesta de les Balears."
El desaparegut Convent de Montsió, font:Monestirs.cat - Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes
"QuanJaume I(1208-1276)governavala ciutat de Barcelonaialtres terresllunyanes,hi havia al carrerMontsióun convent-del qualnoméses conserva elnomal carrer-, lesmongesproveïenala ciutatdiferents tipusd'alimentselaborats.
En aquella època vivia a la ciutat una donzella, anomenada Margarida. Diuen que la seva bellesa era d'allò més pur que s'havia vist mai; per això molts barcelonins i estrangers la pretenien. Però Margarida no volia casar-se, ja que el seu amor pur -tant o més que el seu bellesa- volia atorgar-li-només a Déu i, a l'edat de 16 anys, va ingressar al convent de Montsió.
Barcelona vivia temps de guerra i molts cavallers anaven a el convent a buscar menjar per subministrar a les seves tropes. Un d'ells va ser el senyor de Llers, Guillem de Cervià, home alt, fort i molt ric -pertanyent a una de les nissagues més poderoses de la Catalunya del seu època-, que es va enamorar perdudament de Margarida i la va demanar en matrimoni. Però ella li va dir:
-Amable cavaller, sé que sou fort i ric, però no us puc donar el meu amor ja que està destinat únicament a el Senyor. En aquesta ciutat hi ha moltes donzelles que es casarien feliçment amb vós.
Però el cavaller no es donava per vençut i cada vegada que anava a l'convent demanava en matrimoni a Margarida. Com ella seguia desdeñándole, l'home de Llers va decidir donar una quantitat enorme de monedes a el convent a canvi de poder casar-se amb la monja. La mare abadessa, al veure tal ingent quantitat de diners, li va ordenar a Margarida:
-Déu ha volgut que contreguis matrimoni amb el senyor de Llers, aquesta és la seva voluntat i t'has de casar amb ell.
La monja, molt afligida i contra la seva voluntat, va acabar casant-se. Va haver d'abandonar Barcelona, el convent i la seva idíl·lica vida per viure en un altre comtat. Allà es van casar i ella va ser la senyora de l'castell de Llers.
Però el cavaller era home d'armes i constantment hi havia d'abandonar el seu estimat castell per afrontar dures batalles. Un dia, va haver d'emprendre una guerra en un lloc molt llunyà i, possiblement, estaria mesos o fins i tot anys absent. Per això li va dir a la seva dona:
-Margarida, ciutat bé del meu castell durant la meva absència.
I ella li va respondre:
-No us preocupeu amor meu, que ben cuidat estarà.
Però Margarida sabia que aquella seria una guerra molt llarga i dura i que, possiblement, el seu marit no tornaria; i si ho feia, seria a l'cap de molt, molt de temps. Per això va aprofitar la partida del cavaller per fugir d'el castell i tornar al convent d'on venia. Llavors, es va posar els hàbits de monja i va emprendre el camí cap a Barcelona.
El senyor de Llers no estava convençut que la seva dona li cuidés el castell i, estant a mig camí, va tornar sobre els seus passos per comprovar que Margarida era la senyora de lcastell tal com havia de ser.
Llavors, en un punt de camí entre Llers i Barcelona, va trobar la seva dona vestida de monja i li va preguntar:
-Amor meu, ¿on aneu?
-Vaig a veure els meus germanes del convent, -li va respondre ella.
-Ah! I aneu vestida d'aquesta manera? Vós el que voleu és tornar al convent i abandonar el castell!
Llavors, el cavaller de Llers va entrar en còlera, va desembeinar l'espasa i la va clavar al cor de Margarida, provocant-li la mort.
Diu la llegenda que si passeu pel carrer Montsió a altes hores de la nit, veureu una llum blanca donant voltes pel camí. Es diu que és Margarida que està intentant tornar a el convent. Si la veieu, digueu-li que el convent l'han traslladat a Esplugues de Llobregat i que no el trobarà al carrer Montsió."
El monestir de Santa Maria de Montsióés la seu de la Comunitat de Monges Dominiques de clausura.
La congregació va ser fundada el 1347 i, després de diversos trasllats, s'instal·là a la seu actual el 1948 a Esplugues de Llobregat.
Actual monestir de Montsió a Esplugues de Llobregat, font:Viquipèdia
El primer monestir de l'orde femení dominicà fou creat gràcies al llegat de la infanta Maria d'Aragó, el 1347. Va ser construït, amb el suport del rei Pere II i el cardenal Nicolau Rossell, al lloc anomenat Mas d'en Bissanya, al costat de les Drassanes Reials de Barcelona, fora muralla.
Un primer grup de monges, encapçalades per la primera priora Constança de Bellera, va arribar a Barcelona, procedents de Prouilhe, al Llenguadoc, el 1357, i van ocupar el nou monestir que anomenaren de Sant Pere Màrtir.
Les constants incursions dels pirates sarraïns, i especialment l'atac de 1359 de Pere el Cruel de Castella, van fer traslladar la comunitat dintre del recinte emmurallat de la ciutat, i s'allotjaren a partir del 17 d'abril de 1371 en unes cases cedides pel rei Pere en uns patis i cases on actualment hi ha l'hospital d'en Colom.
El 4 de juliol de 1423, la comunitat tornà a traslladar-se a un nou monestir, el de Santa Eulàlia del Camp, que abans pertanyia als frares agustins, coneguts com els frares del sac, a l'illa compresa entre el portal de l'Àngel i l'actual carrer de Montsió, que havia quedat desocupat. Es va rebatejar amb el nom de Santa Maria de Montsió.
Aviat s'amplià i va començar una època d'esplendor, durant la qual s'hi
van edificar l'església i el claustre gòtics i la majoria de
dependències.
Claustre del Convent de Montsió, 1843 Autor: Lluís Rigalt Farriols Arxiu Històric de la ciutat de Barcelon, font:barcelonaentremuralles.com
