"Una gran extensió que, en part, ocupa els antics
terrenys de l'Institut Mental de la Santa Creu -i que en total
sobrepassarà les 17 hectàrees- conforma el Parc Central de Nou Barris,
un projecte en què va influir decisivament el regidor Antonio
Santiburcio, que només va poder veure acabada la primera fase, ja que va
morir poc després a causa d'un càncer. Els autors del parc, els
arquitectes Andreu Arriola i Carme Fiol, van integrar dues peces
existents, com eren la mateixa seu del districte de Nou Barris, que
ocupa una part de l'antic Institut Mental amb el seu claustre, i el jove
Fòrum Nord. El regidor Santiburcio els va encarregar uns elements
destacats per al parc, i així és com van dissenyar uns elements molt
alts, de 15 metres (diapasons), i d'altres no tan alts (palmes), fets de
fusta i un plàstic resistent, com a element decoratiu. Els veïns els
han fet seus rebatejant-los com peinetas. Aquest element
ornamental va ser utilitzat també per Arriola i Fiol en la propera plaça
del Virrei Amat, per tal que configurés un cert itinerari.
La inauguració de la primera fase del parc de Nou
Barris, el dissabte 24 d'abril de 1999. Una passera
per salvar la riera, a més de la decisió de salvaguardar la masia de Can
Carreras i un aqüeducte antic, afegeixen uns elements insòlits a aquest
notable parc urbà. La segona fase es va inaugurar el setembre del 2003."
Els Gegants de la Ciutat de Barcelona Jaume I i Violant d'Hongria, font:Barcelona.cat
"A Barcelona els gegants són una tradició arrelada i en tenim notícia
des del segle XV. Hi ha constància documental que l’any 1424, entre la
munió d’entremesos que participaven en la processó de Corpus, hi havia
una representació amb el «rei David ab lo Jiguant». Aquest gegant, el
primer documentat a Europa, representava un Goliat i havia estat pagat
pel municipi. És el que considerem com el primer gegant de la Ciutat.
Aquest Goliat, amb el temps, es deslliga de la representació parateatral
i el trobem desfilant sol pels carrers de Barcelona fins l’any 1568, en
què la documentació acredita l’existència de la geganta.
No sabem amb exactitud quantes parelles i figures diferents han
passejat pels carrers de Barcelona com a gegant i geganta de la Ciutat.
Tanmateix, sí que se sap que a final del segle XVI aquest entremès es
troba en decadència, fins i tot desaparegut, però que a partir del 1601,
a conseqüència de les festes amb motiu de la canonització de sant Ramon de Penyafort, torna als carrers amb una nova embranzida que ja no s'interromp.
L’any 1929 l’ajuntament va decidir de renovar totalment la parella de
Gegants de la Ciutat. La darrera, tot i que només tenia quatre anys, era
força matussera. La poca vàlua artística de les figures i el fet que la
ciutat es disposava a celebrar l’Exposició Internacional, van propiciar aquesta renovació. Francesc Labarta
va rebre l’encàrrec de dirigir la construcció d’una parella de gegants
que representés els Reis Catòlics. Aquestes figures són les que, en
diverses còpies i reinterpretacions, podem considerar que han arribat
fins als nostres dies.
Parella de gegants estrenada per Corpus del 1929, representant els Reis Catòlics. Col·lecció Josep Lluís Badal, font:vilaweb.cat/noticies/gegants-ciutat-barcelona-90-anys/
Gegants de la Ciutat el dimecres de Corpus de 1944 Autor Brangulí, font:vilaweb.cat/noticies/gegants-ciutat-barcelona-90-anys/
Amb la recuperació dels gegants del Pi l’any 1960 es va veure la necessitat de renovar la parella dels Gegants de la Ciutat. En principi, l’estrena era prevista per Corpus, però no va ser possible
fins a les festes de la Mercè. La direcció de la nova còpia va ser
encarregada a Evarist Mora, que va fer el disseny dels figurins. Les carcasses, els caps i les mans van ser encarregats al solsoní Manel Casserras i Boix,
que hi va treballar prenent per referent el model anterior, però
fent-hi canvis importants, com ara la substitució de les corones de
cartró per unes de llautó daurat amb pedreria; els cabells que abans
eren de la mateixa escultura van ser substituïts per perruques que els
donaven més realisme; i, com a detall destacat, es van estilitzar les
figures, que van perdre l’aspecte robust que tenien.
Els Gegants de la Ciutat en primer terme tal com van sortir arran de la intervenció de Manel Casserras i Boix el 1961. Processó del Corpus any 1962 Arxiu: Colla de Geganters del Pi. Col·lecció: Josep Lluís Badal, font:vilaweb.cat/noticies/gegants-ciutat-barcelona-90-anys/
A la dècada dels setanta, el mestre artesà Domènec Umbert va encarregar-se de la renovació de la parella. Els gegants van arribar a les mans d’en Mingu –nom amb què era conegut aquest artesà en l’àmbit geganter–, en un estat deplorable. Aquesta parella, de la qual es conserven els caps en molt mal estat,
encara és recordada per alguns dels geganters en actiu, actualment en
colles de la Coordinadora de Geganters de Barcelona.
Caps, cossos, braços, cavallets… de la parella de gegants del 1970 que
van ser utilitzats per Domènec Umbert per treure les còpies del 1984.
Autor: Josep Lluís Badal, font:vilaweb.cat/noticies/gegants-ciutat-barcelona-90-anys/
Parella de gegants de la Ciutat amb els vestits del 1970 reconstruïda per Domènec Umbert l’any 1984. Autor: Josep Lluís Badal, font:vilaweb.cat/noticies/gegants-ciutat-barcelona-90-anys/
L’any 1985 els Gegants de la Ciutat ja són gestionats per la
Coordinadora de Geganters de Barcelona, que decideix de donar-los la
identitat de Jaume I i Violant d’Hongria i fer-ne una nova còpia. L’encarregat de fer la feina va ser, novament, l’artesà Domènec Umbert,
que hi va posar tot el seu mestratge i l’any 1986 pogueren estrenar el
vestuari seguint el model de l’any 1962. D’aquesta parella se’n conserva
tota la part d’escultura.
Els Gegants de la Ciutat el dia de l’estrena dels vestits per la Mercè de 1985, còpia de Domènec Umbert. Autor: foto Cuyàs, font:vilaweb.cat/noticies/gegants-ciutat-barcelona-90-anys/
Per Corpus de l'any 1992, s’estrenà una nova parella de Gegants de la
Ciutat. L’objectiu de construir aquesta còpia era que fossin de més bon
portar, perquè les figures construïdes per Domènec Umbert en cartró
pedra encara eren força feixugues. La construcció va anar a càrrec
del desaparegut artesà Manel Casserras i Boix, de Solsona.
Parella de Gegants de la Ciutat estrenada pel Corpus de 1992. Autor: Josep Lluís Badal, font:vilaweb.cat/noticies/gegants-ciutat-barcelona-90-anys/
L’any 1999 sí que se'n va fer una renovació total, agosarada, i el
resultat foren uns gegants que no van deixar indiferents ningú. L’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona
va convocar un concurs de vestuari per als Gegants de la Ciutat adreçat
principalment a estudiants de disseny i dissenyadors joves. Els
treballs finalistes van ser exposats públicament al Bulevard Rosa del
passeig de Gràcia i es van sotmetre a votació popular. La proposta
guanyadora va ser la de Yolanda Saura, que presentava un vestuari amb
grans dosis de creativitat contemporània i amb clars referents a la
Barcelona modernista. La vestimenta de la geganta oferia formes
gaudinianes, colors i al·legories de les tècniques del trencadís. El
gegant, en canvi, lluïa una indumentària austera i evocadorament urbana,
i un coll alt de punt granatós en marcava la diferència. El disseny
s’allunyava molt d'allò que fins en aquell moment es considerava
l’arquetip de gegant tradicional.
A part els vestits, els gegants també es van fer totalment nous. El taller El Drac Petit
de Terrassa, de Jordi Grau, va fer els caps, les mans i els cossos
nous. Per fer les noves figures, va fer motlle i va treure còpia de les
figures que l’any 1985 havia fet Domènec Umbert. Ramon Roig, de la casa Indumenta de Terrassa, va fer la confecció dels
vestits a partir dels dissenys de Yolanda Saura. Les joies van ser
dissenyades per la firma Tous. I el treball de perruqueria es va
executar a la perruqueria Bascón de Badalona.
Parella de Gegants de la Ciutat estrenada per la Mercè del 1999
realitzades per Jordi Grau del Taller el Drac Petit de Terrassa.
Aquestes còpies les van fer a partir de la figura dels gegants de 1984
de Domènec Umbert. Autor: Josep Maria Ubiergo, font:vilaweb.cat/noticies/gegants-ciutat-barcelona-90-anys/
Amb motiu de la celebració dels vint anys de la Coordinadora de
Geganters de Barcelona, l’any 2005, els gegants del 1999 són retirats i
es recuperen els del 1992, que tornen a la vida pública. Aquestes
figures van ser remodelades a fons el 2006, en aquest cas per Manel
Casserras i Soler, que va treballar damunt l’obra que el 1992 havia fet
el seu pare, Manel Casserras i Boix. La proposta de la Coordinadora de
Geganters de Barcelona per a aquesta nova imatge dels Gegants de la
Ciutat era el retorn a uns gegants de tall clàssic i preciosista. Es van
presentar en societat el dia 22 d’abril, vigília de Sant Jordi del 2006.
Parella de Gegants de la Ciutat estrenada per Sant Jordi de l'any 2006 obra de Manel Casserras i Soler que treballa sobre la parella de 1992 obra de Manel Casserras i Boix. Autor:Josep María Ubiergo, font:vilaweb.cat/noticies/gegants-ciutat-barcelona-90-anys/
Per la Mercè del 2018, després de 12 anys amb el mateix vestuari (el que
més ha durat en el darrer segle) es renova la imatge dels gegants.
Gràcies a un treball de recerca amb l'assessorament del Museu del
Disseny, es crea una nova vestimenta que segueix els patrons i línies
del vestuari anterior, però fa un salt qualitatiu. Destaquen el vestuari
de la geganta, amb més colors que el seu predecessor, i la capa del
gegant. El nou model (fet altre cop al Taller Casserras de Solsona,
dirigit per Sessa Casserras i Moreno, néta de qui va fer la rèplica
actual) manté les joies i complements de l'any 2006, amb una forta
càrrega simbòlica."
Gegants de la Ciutat de Barcelona amb els vestits estrenats per la Mercè de 2018, font:vilaweb.cat/noticies/gegants-ciutat-barcelona-90-anys/
El ball és una de les expressions pròpies dels Gegants de la Ciutat
quan la litúrgia festiva és més acurada i intensa. No tenim coneixement
que els gegants de Barcelona haguessin tingut un ball propi coreografiat
fins el 1994, l’any de l'estrena. La melodia és de Xavier Muixench, i
va ser coreografiada per Jordi Vallverdú Lop, membre de la colla dels
Gegants de la Ciutat.
El ball s’executa protocol·làriament a les festes de la Mercè, en
tres ocasions: durant el toc d’inici després del pregó a la plaça de
Sant Jaume; durant el matí de festa major al seguici d’autoritats, també
a la plaça de Sant Jaume; i com a tancament de la cavalcada de la
Mercè, el 24 de setembre mateix a la tarda. Per les festes de Santa
Eulàlia es balla a la plaça de Sant Jaume el diumenge, quan es fa el
seguici de Santa Eulàlia. Aquest ball també pot ser executat en ocasions
extraordinàries.
Seguici de la Mercè - Ball dels Gegants de la
Ciutat de Barcelona, font:elsgegantsdelpi
Si bé l’acompanyament tradicional dels Gegants de la Ciutat ha estat
durant segles el flabiol i el tamborí, per les festes de la Mercè del
2009 es va presentar una formació oficial que avui dia acompanya els
Gegants de la Ciutat. Els Perdigots,
el nom d’aquesta formació, és una cobla de flabiols i fiscorn que
aporta una nova i acurada sonoritat a les processons i seguicis en què
participen."
A les festes de Santa Eulàlia, l’Àliga de la Ciutat acompanyada per la Coronela de Barcelona, els
Ministrers Espremulls, el Lleó de Barcelona, els Gegants de Santa Maria del Mar
i els Trabucaires d’en Perot Rocaguinarda, que constitueixen el seguici dels
Protocols de l’Àliga, encapçala una solemne desfilada que surt de la plaça de
Sant Jaume i culmina en un dels actes més emotius i transcendents de la
celebració: el tradicional Ball de l’Àliga al presbiteri i davant l’altar major
de la basílica de Santa Maria del Mar.
Ball de L'Àliga de Barcelona - Festes de Santa Eulàlia de Barcelona
L’Àliga de la Ciutat de Barcelona, documentada des del segle XIV, tenia el
privilegi de ballar dins les esglésies i el seu ball es considerava l’honor més
gran que es podia fer als visitants il·lustres. El Decret de Nova Planta i les
prohibicions del 1771 van minvar el seu simbolisme fins a fer-la desaparèixer.
L’any 1989, l’Àliga de Barcelona va ser recuperada dins del Projecte de
recuperació de la imatgeria festiva de la Barcelona vella.
Font de la informació:Barcelona.cat Santa Eulàlia
La Coronelade Barcelona lliuraal'ajuntamentla reconstruïdabanderade SantaEulàlia any 2015
Àliga de Barcelona i Cobla Antiga Els Espremulls - Santa Eulàlia 2020
"El Lleó de Barcelona és una figura que forma part
del bestiari històric de la ciutat. Representa l’animal amb posat
majestuós i coronat, que simbolitza el poder.
Antigament el lleó era un element lligat a les
festivitats religioses, especialment a la processó de Corpus. En aquell
moment pot ser que representés l’evangelista sant Marc juntament amb el Bou i l’Àliga,
que serien sant Lluc i sant Joan, respectivament. N'hi ha constància
des del segle XV, quan durant les dates assenyalades sortien homes
disfressats de lleó amb pells i cabelleres. I el 1601, amb motiu de la
festa de canonització de sant Ramon de Penyafort, ja es té constància
d’una figura semblant a la que tenim avui, amb carcassa i corona.
Sant Marc evangelista amb el lleó alat per Pietro Stangherlin, font:Viquipèdia
El Lleó, Auca del segle XVIII, font:festamajor.biz
A la primeria, els responsables de treure la figura
eren el gremi de blanquers, que tenien una capella a la parròquia del
Pi. Eren coneguts per lleonets, perquè quan sortien a acompanyar la figura duien, entre més elements, màscares de lleó.
Al segle XVII es converteix en l’element més divertit i
apreciat del bestiari barceloní, gràcies a les actuacions que feia a
les sortides, amb brams i molt d'enrenou. Però el 1780, per mitjà d'una
cèdula dictada pel rei Carles III, es prohibiren els brams i les
actuacions exagerades. Tanmateix, la figura continuà sortint en tot
d'actes, per bé que sense desimboltura. Durant el segles XVIII i XIX hi
ha nombroses referències d’actuacions del Lleó, sobretot a les
processons de Corpus, on va participar fins el 1870.
El Lleó, font:Barcelona.cat
Després de més d’un segle sense cap més pista de la
figura, en els anys noranta del segle XX, dins el procés de recuperació
de la imatgeria festiva de la Ciutat Vella, l’Associació d’Amics dels Gegants del Pi va decidir de tornar-la a construir. Ho encarregà a l’imatger solsoní Manel Casserras i Boix, que l’enllestí el 1993. D'ençà d’aquell moment, s’incorporà al Seguici Popular de Barcelona, i encara avui encapçala el bestiari al costat de l’Àliga de la ciutat.
El Lleó de Barcelona és una peça que té dansa pròpia:
el «Ball del Lleó», amb música de Jordi Fàbregas i Canadell i
coreografia de Xavier López. Va ser estrenada en el Toc d’Inici del
1994.
La figura surt cada any en dates assenyalades del calendari festiu barceloní: per Santa Eulàlia, la Mercè, Sant Josep Oriol o Corpus. Quan no surt, es pot visitar a la Casa dels Entremesos, on és exposada permanentment amb gran part del Seguici Popular de la ciutat."
"El 21 de setembre de 1883 va ser instal·lada al Parc de la Ciutadella l'escultura d'Agapit Vallmitjana i Abarca, El caçador de lleons, també coneguda com L'africà.El caçador de lleons va ser un encàrrec de l'Ajuntament, formalitzat a l'abril de 1883.
Com tants d'altres artistes del XIX, Vallmitjana i Abarca es va sentir
interessat en copsar l'excepcionalitat de l'Orient, preocupant-se per
donar a conèixer la singularitat dels seus costums i l'originalitat dels
tipus. Exemple d'això és aquesta obra que representa a un oriental que
acaba d'apoderar-se d'uns cadells de lleó. L'atracció per l'orientalisme
queda clarament exposada en aquesta obra, en la qual Vallmitjana Abarca
aconsegueix presentar un determinat tipus racial, així com no s'oblida
de donar a conèixer la seva emoció i les seves reaccions. El tema
escollit permet a l'escultor donar una gran força expressiva als
protagonistes, ja que es basa en el moment en que l'home es veu sorprès
per la lleona, mare dels dos petits lleons que acaben de ser apressats.
També destaca com està copsat el sentiment d'angoixa del caçador, que té
por de que el felí l'ataqui, com el nerviosisme dels dos petits lleons
que se senten apressats, ambdues expressions queden molt ben
representades en aquesta escultura.
A la vegada, el conjunt denota una gran preocupació
pels accessoris, tant en els detalls del vestit i els complements, com
en les característiques de la pell dels animals. Aquest darrer aspecte
està perfectament solucionat i ens permet veure l'alt nivell amb què
l'autor aconsegueix realitzar l'escultura temàtica que va tractar durant
tota la seva vida.
Quant a la composició, Vallmitjana forma el grup
escultòric utilitzant un triangle d'àmplia base que se situa sobre un
petit pedestal circular fet de diferents marbres. El lloc on es va
destinar el grup no sembla massa convenient, ja que degut a l'ampli
espai de la terrassa, el grup queda empetitit."
