divendres, 7 de febrer del 2020

El Bou


El Bou de Barcelona, font:jrp
"El Bou de Barcelona és una figura que representa un personatge dòcil i tranquil, a diferència del paper que fa en algunes altres poblacions catalanes. Té un doble vessant: tant el podem trobar en actes protocol·laris amb el Seguici barceloní, on passeja ornat amb una corona de flors boscanes, com en correfocs, traient foc per les banyes.
Probablement l’origen del Bou de Barcelona està en el bestiari que representava els quatre evangelistes en la processó de Corpus —amb el Lleó i l’Àliga— i feia referència a sant Lluc. Algunes altres fonts apunten que l’origen del bou podria ser un entremès que representava la nativitat. Amb tot, les figures tenen l'origen a l'edat mitjana, quan sobretot participaven en la processó de Corpus per explicar les Sagrades Escriptures a la gent del carrer, generalment analfabeta.
Sant Lluc amb el Bou - Pintura del s. XVII a Ahus (Suècia), font:Viquipèdia
La figura és a bastament documentada als segles XV, XVI i XVII, portada pel gremi de carnissers, que la feia participar en cerimònies, actes o festes diverses en representació de la ciutat. Al segle XVII els carnissers se'n van desvincular i el Bou va quedar en mans de la parròquia del Pi, a la qual pertanyia el gremi.
El Bou va gaudir d’una gran popularitat durant els primers segles d’activitat, però va entrar en decadència durant el segle XVIII, a causa de les restriccions que en limitaren els privilegis i els àmbits d’actuació. La reial cèdula de Carles III del 1780 va afectar també la participació dels entremesos festius en les processons. Amb el pas del temps, la figura va anar perdent simbolisme i anomenada i l’última referència que se'n té és del 1839, per les festes de celebració de la fi de la guerra dels Set Anys.
El Bou, Auca del segle XVIII, font:.festamajor.biz
El Bou de Barcelona que tenim avui és del 1993 i fou construït en el procés de recuperació de la imatgeria festiva de la ciutat. Els Amics dels Gegants Ramon i Lola del Raval se’n responsabilitzaren i l'encarregaren al mestre imatger Manel Casserras i Boix. El 1993 mateix s’estrenà i de seguida s’incorporà al Seguici Popular de Barcelona.
El Bou té dansa pròpia, el «Ball del Bou», una peça d’Isidre Peláez i Dulcet que s’estrenà al Toc d’Inici de les festes de la Mercè el 1994.
La figura es pot visitar durant tot l’any –sempre que no surti– a la Casa dels Entremesos, amb gran part del Seguici Popular."
Font de la informació:Barcelona.cat Cultura Popular Imatgeria festiva El Bou

Creador:
Manel Casserras i Boix (Solsona, 1929 – 1996), sastre de professió fou un dels més grans creadors d'imatgeria festiva de Catalunya.
Wikipedia Manel Casserras i Boix
Més informació:Talleres Cultura Casserras.com














Veure més Imatgeria Festiva

dijous, 6 de febrer del 2020

Font Manuel de Falla

"Un dels trets distintius de la creació dins d'allò que s'ha denominat la postmodernitat és el gust o el culte per la diversitat, per l'eclecticisme. En aquesta obra podem copsar algunes característiques pròpies d'aquesta heterogeneïtat postmoderna. En primer lloc, ens trobem davant de les ampul·loses dimensions del projecte: un brollador situat enmig d'un espai urbà públic que, en unes altres èpoques, s'hagués resolt amb un minimalisme formal i un funcionalisme estructural mentre que aquí, en canvi, s'aposta per una certa grandiloqüència. En segon lloc, també la barreja de materials és pròpia del moment: l'acer del paral·lelepípede i de les columnes que el sostenen contrasta amb la naturalitat de les roques que es troben en un angle del petit llac.
També és interessant el diàleg que aquests dos materials plantegen amb l'aigua, la substància més important de tot el conjunt, quan emergeix dels brolladors del receptacle elevat o quan cau al llac de sota. I, posats a entaular diàlegs, no menys rellevant és el que es produeix entre les línies que conformen els diversos cossos del conjunt: l'horitzontalitat del bloc d'acer, les columnes esbiaixades de sota, la circularitat de les roques... Més encara, l'horitzontalitat del gran volum d'acer (i del rectangle d'aigua en el qual s'insereix) proposa una lectura de contrast molt intel·ligent amb la verticalitat de tots els edificis que envolten el parc.
Em sembla una obra esplèndida en la concepció inicial i en la seva consecució definitiva. Compleix perfectament amb la funció convencional i històrica de les fonts o brolladors públics. Però, alhora, contribueix a marcar la contemporaneïtat del moment en la qual va ser dissenyada a través de les formes, dels materials emprats, dels jocs de percepció que propicia des de diversos punts de la plaça o dels edificis que la circumden... I del diàleg que tots aquests elements entaulen entre ells mateixos, bo i provocant un cúmul de sensacions molt dispars en el públic que s'acosta a la font."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Acer, pedra i aigua







font:lumiartecnia.com

font:lumiartecnia.com
font:divisare.com
Més informació:Lumiartecnia.com Ballet acuático en Parc Josep María Serra Martí
Més informació:Viquipèdia Manuel de Falla y Matheu
Manuel de Falla, font:biografieonline.it
Autor
Escultor:Pedro Barragán
Pedro Barragán (Beni Euzar, Marroc, 1943). Arquitecte que ha dut a terme una sèrie d'obres municipals, com són la Via Júlia i la plaça de Can Robacols, habitualment en col·laboració amb Bernardo de Sola. També va ser l'autor del Volcà del Paral·lel i de la font dedicada a Manuel de Falla, al barri de Canyelles.
Veure més Art Públic Nou Barris

Escultura Alegrías

"Peça escultòrica que ens presenta la figura d'una balladora flamenca en el moment immediatament posterior a l'execució d'un dels seus girs coreogràfics. En aquest sentit, tot i l'esquematisme general amb què s'ha concebut la figura observem que, com a conseqüència d'aquest gir sobtat, el vestit de la balladora està tot rebregat o fent plecs.
Aquesta composició esquemàtica és preferent en el cap (llis, despullat de qualsevol ornament propi del vestuari flamenc) i en les extremitats superiors, tot allargassades, com si a les mans la balladora hi dugués un ventall i una castanyola. Per la part posterior de la figura, contrastant amb els revolts del vestit, també és esquemàtic el disseny de la sabata entaconada de la dona que balla aquestes "alegries" a què al·ludeix el títol de l'obra.
Destaquem, d'altra banda, que la figura de ferro fos, d'un to obscur extrem, contrasta amb la gran taula circular, de color ataronjat, que serveix de "tablao" flamenc per a la dansa que s'hi està representant. El diàleg es produeix, doncs, entre la foscor de la figura humana i la claror de la base o suport; un diàleg que també s'estableix entre els mateixos materials: el ferro de l'escultura i el formigó encofrat del pedestal o lloc d'escenificació del ball. Finalment, aquesta taula o "tablao" presenta unes dimensions volgudament exagerades i la seva circularitat estableix un joc asimètric amb les formes rectilínies de la monumental font adjacent de la plaça."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Ferro colat sobre acer corten i formigó pintat 




NAXO FARRERAS CASANOVAS / ALEGRIAS / 1998 / Col·laboren: Fundició ROS, Sabadell / Construcció PROINOSA / Ajuntament de Barcelona Districte Nou Barris



Autor
Escultor:Ignasi Farreras i Casanovas
Barcelona, 1951. Signa com a Naxo Farreras . Amb la seva família, va anar a viure a París als sis anys. Va tornar a Barcelona el 1966, on va començar a col·laborar amb els arquitectes Alfredo Milá i Federico Correa, alhora que cursava estudis a l’escola Eina i als tallers de joiería de Xavier Corberó. Els anys 1975 i 1976 va treballar amb el pintor V. Adami a Milà i Paris. El 1977 va començar una producció artística pròpia i a exposar les seves obres d’escultura, per a les que utilitza indistintament la pedra, la fusta i el ferro. No per això ha deixat de col·laborar amb arquitectes i dissenyadors. Ha exposat a París, Madrid, Barcelona, València, Mallorca i Girona. Té obra pública col·locada en espais urbans de la ciutat de Barcelona (Trinitat Nova, Canyelles, Palau de la Música)
Més informació:Naxofarreras.com
font:NaxoFarreras.com
Veure més Art Públic Nou Barris

Monument a Víctor Jara

"L'11 d'abril del 2002 es va inaugurar a la plaça Karl Marx un monument a Víctor Jara (Lonquen, Xile, 1932 - Santiago de Xile, 1973), el cantautor xilè que esdevingué molt popular a Catalunya gràcies a la versió que, de la seva cançó Te recuerdo, Amanda, va fer Raimon. Jara va morir assassinat a mans dels colpistes xilens a l'estadi de Santiago de Xile, després de cinc dies de tortures.
El monument consisteix en un bloc de pedra de l'alçada d'una persona en què es va posar la placa que havia estat abans al carrer dedicat a Víctor Jara, molt a prop, al barri de Canyelles, des del 1990. La placa que donava nom al carrer havia estat inaugurada el 8 de setembre del 1998, conjuntament per l'alcalde Joan Clos i per Gonzalo Maza, fill d'Isabel Allende. Al costat del rostre en relleu de Víctor Jara, a la placa es llegia una frase del cantant. És obra de l'escultor xilè Lautaro Díaz, el mateix que va fer un bust de Salvador Allende que es troba a la plaça del mateix nom del districte d'Horta.
Aquesta mateixa placa va ser traslladada quatre anys més tard al nou monòlit posat a la plaça de Karl Marx, a sota d'unes magnòlies."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Bronze i pedra




YO NO CANTO POR CANTAR / NI POR TENER BUENA VOZ / CANTO PORQUE LA GUITARRA / TIENE SENTIDO Y RAZÓN / VICTOR JARA

Més informació:Viquipèdia Víctor Jara
Víctor Jara Martínez, font:dondevivenloslibros.com

Autor
Escultor:Lautaro Díaz Silva
Més informació:Viquipèdia Lautaro Díaz
Lautaro Díaz Silva, font:aniversalia.com
Veure més Art Públic Nou Barris

dimecres, 5 de febrer del 2020

Estàtua Roger de Llúria

"Josep Reynés, escultor format a Llotja, amplià els seus estudis a París als tallers d'Albert-Ernest Carrier-Belleuse (1824-1887) i Jean-Baptiste Carpeaux (1827-1875), des de 1872 fins a 1876. El monument de l'almirall Roger de Llúria, juntament amb les set estàtues restants del Saló de Sant Joan, a excepció de la més romàntica de Rafael de Casanova, resumeix, segons paraules de Judit Subirachs “conceptualment (...) l'herència del romanticisme, mentre que formalment cal incloure-la de ple en la tendència realista, d'actituds estàtiques i solemnes i amb una especial atenció al detallisme de les indumentàries, propietat que en la tècnica de la fosa en bronze es podia aconseguir de manera molt satisfactòria".
Anterior en el temps, esdevé model de les seves companyes que conformen l'anomenada Galeria de Catalans Il·lustres, impulsada per l'Ajuntament de Barcelona. Les seves mesures superiors al natural, al damunt d'un alt pedestal, emfasitzen la figura d'un dels més importants militars de la Corona d'Aragó. Malgrat un cert sentit èpic de la representació, com bé apunta Santiago Alcolea Gil “(...) les condicions imposades limitaven la creativitat...", fet que s'evidencia en comparar l'obra de Reynés, de manera que seguiren els altres escultors del programa del Saló de Sant Joan, amb el monument al mateix Roger de Llúria (1886-1889), de Feliu Ferrer i Galzerán, situat a l'inici de la Rambla Nova de Tarragona, amb un caràcter representatiu més fort."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Bronze sobre pedestal de pedra de Montjuïc






Més informació:Viquipèdia Roguer de Llúria
Estàtua de Roger de Llúria situada a Tarragona, font:Viquipèdia

Autor
Escultor:Josep Reynés i Gurguí
Restauració:Frederic Marès i Deulovol
Pedestal:Josep Vilaseca
Més informació:Viquipèdia Josep Reynés
Josep Reynés i Gurgí, font:viquipèdia
Més informació:Viquipédia Frederic Marès i Deulovol
Frederic Marès i Deulovol, font:wiquipédia
 Més informació:Viquipèdia Josep Vilaseca i Casanovas
Josep Vilaseca i Casanovas, font:Viquipèdia