"Hi hagué una època durant la invasió àrab de la península en la qual es
vivia en pau entre els habitants de Cardona i els invasors. Es permetia
el comerç entre ambdós bàndols, el lliure accés a la ciutat i es
celebraven justes i festes conjuntament, en les quals els àrabs eren ben
rebuts i aportaven un diferent colorit a les celebracions.
A les justes, el príncep Abdalà destacava per sobre dels seus, car era
noble i esforçat, i a més a més era bell i sabia dansar molt bé, i per
això era ben rebut i molt festejat als sopars al castell.
En un d'aquests sopars el van fer seure davant la filla del senyor de
Cardona, l'Adelaida, i ja el primer cop que es van mirar als ulls, es
van encendre amb tant d'amor que gairebé no van menjar res del sopar.
Van estar tot el sopar sense gosar a parlar, però sense deixar de
mirar-se furtivament.
Aquella mateixa nit, Abdalà, no podent contenir el desig de veure la
seva estimada, pujà dalt de la torre del castell sabent que ella es
trobava allà. Aquesta envermellí quan va veure l'Abdalà, però no es va
moure del lloc. Ell la va agafar de la mà i li va dir:
- Senyora, m'heu pres el cor des del moment en que heu posat els
vostres ulls a la meva ànima, aquests ulls que són tan bonics que no
crec que Alà pugui fer-ne uns d'iguals una altra vegada. I aquí, a la
torre del vostre castell amb les estrelles com a testimoni, us declaro
el meu amor etern.
I dit això, li va fer un petó als llavis. L'Adelaida es va posar
vermella com mai creia que podria arribar a fer-ho, i un cop recobrà
l'alè digué:
- Senyor meu, sóc i seré vostra per sempre, perquè no creieu que
l'amor que sento per vós és menor que el que sentiu per mi. És tan gran
que no té cabuda dins del meu cos i vol sortir-ne per arribar al cel, al
Sol i a la Lluna, i em pren l'aire per respirar. Però el nostre amor és
tan impossible com que el dia i la nit apareguin junts, doncs els
nostres pobles, tot i que ara conviuen en pau, són enemics, i les
nostres famílies mai consentirien el nostre amor.
Pronunciant aquestes últimes paraules, l'Adelaida començà a plorar, però
molt tendrament l'Abdalà les recollí amb les seves mans i respongué:
- Senyora meva, no us entristiu per coses que encara no han succeït i
que molt probablement mai succeiran. Jo us dic que esperem junts el
futur, un futur assolellat que ens permetrà veure nens de pell morena i
ulls blaus corrent per aquest castell, gaudint del paisatge de la seva
terra que es contempla des d'aquesta torre. Us prego que tingueu fe, si
us plau.
L'Abdalà tornà a besar a l'Adelaida, i abans d'acomiadar-se amb gran
pena i tristesa, van decirdir que es veurien secretament un cop per
setmana, de nit, quan l'Adelaida fes tres senyals de llum.
Les trobades entre els dos amants van durar un cert temps, canviant de
lloc cada dia: a la torre, als patis del castell, a les sales
privades... I cada cop el seu amor era més gran, els costava separar-se i
suportar l'espera, i tan va créixer el seu amor que van deixar de
serprudents, de manera que aviat van començar a trobar-se més sovint,
fins a acabar veient-se cada dia.
Aquesta imprudència va fer que un dels tres germans de l'Adelaida els
enxampés un cop. Ràpidament hi va dir al seu pare, el qual, considerant
l'amor d'amagat com una gran ofensa per part d'Abdalà a la seva persona i
al seu llinatge, envià d'immediat un missatger als àrabs declarant-los
la guerra, i va fer comunicar als musulmans que residien a la vil·la que
tenien tot just un dia per abandonar-la.
Abdalà va fugir immediatament del castell, per la qual cosa el senyor no
el va poder castigar, però sí que ho va fer molt severament amb la seva
filla Adelaida, la qual va tancar a la torre ordenant a tothom que a
partir d'aquell moment ningú li tornés a dir mai que havia estat pare
d'una filla. I a més a més, per tal que l'Adelaida no pogués
comunicar-se amb ningú, el servent que li donava el pa i l'aigua, l'únic
aliment que rebia, era cec i mut.
