dimarts, 2 de juliol del 2019

Llegenda El Noguer de Segueró

La pairalia del Noguer de Segueró és una gran mansió de senyors rurals ubicada en els primers estreps de la serra de la Mare de Déu del Mont. És un monument del municipi de Beuda (Garrotxa) protegit com a bé cultural d'interès local.
La masia de Can Noguer de Segueró.
foto:lagarrotxa.org, font:algunsgoigs.blogspot.com

Conta la llegenda ..."La vella masia del Noguer, segons uns o del Noer segons altres, es troba en el terme del poble de Sagaró, en el Gironès, i per això s'anomena correntment el "Noguer de Sagaró". L'hereu del Noguer de Sagaró volia casar-se, però preferia una noia humil i pobra a una del seu braç. Va vestir-se de pastor, amb robes velles i atrotinades, i se'n va anar a la casa de Caritat de Girona, on manifestà que desitjava casar-se amb una asilada. Feren sortir totes les noies casadores que hi havia a l'asil i les feren posar en llarga renglera, perquè el pobre pastor triés la qui li fos més simpàtica; l'hereu les mirà totes, una per una, i quan hagué trobat la que als seus ulls tenia més atractius li tirà uu mocador de seda als peus, senyal d'elecció de promesa, segons un vell costum de la terra. L'escollida, a qui no agradà el pastoret, brut i mal vestit, en lloc de collir el mocador, com havia de fer per a donar senyal de conformitat a l'elecció, li ventà cop de peu i el féu passar al davant d'una altra de les noies qué formaven el rengle, i a aquella li mancà temps per a collir-lo. El ric hereu la féu sortir del rengle, indicant que amb ella es casaria, ja que ella havia esborrat el menyspreu que li havia fet la seva companya, i en prendre-la per la mà digué:
Tu seràs la pubilla del Noguer de Sagaró, i tu sabràs quantes unces caben en un mesuró.
La sorpresa dels presents fou gran en sentir com aquell rústec pastor era l'home més ric de tota aquella contornada. No cal que ponderem el desesper de la qui l'havia menyspreat. La qui va acceptar el mocador i amb ell la mà del pastor va resultar que era coixeta però així i tot el Noguer s'hi va casar.

Historia
Aquesta llegenda és totalment fictícia. La genealogia dels Noguer s'inicià amb Jaume Noguer l'any 1203; seguiren 23 generacions d'hereus masculins. La sèrie acaba amb Dolors de Noguer i de Saleta (1828), casada amb Joaquim Olivas i de Zafont, de Lledó.
El cognom Noguer havia durat 644 anys. Les darreres generacions estan encapçalades per: Josefa Olivas i de Noguer, esposa d'Estanislau Vayreda i Vila, d'Olot; Joaquim Vayreda i Olivas i Francesc Vayreda i Trullol.
L'inici de la formació d'un vast patrimoni va començar amb el casament de Felicià Noguer i Creus amb la pubilla Anna Cases de Segueró, l'any 1591. En generacions successives i per enllaços matrimonials, s'incorporaren els béns de Can Barceló, de Tregurà, i els de Can Comelles, d'Avinyonet, que més tard s'arrodonirien encara amb adquisicions successòries i a títol onerós de finques diverses de la Garrotxa i de l'Empordà.

Porta d'accés al pati de Can Noguer.
Foto: 
lagarrotxa.org, font:algunsgoigs.blogspot.com

exterior de la casa, font:bcncatfilmcommission.com

saló de la casa, font:bcncatfilmcommission.com

Font de la informació Les Cent millors llegendes populars de Joan Amades
Més informació Wikipedia El Noguer de Segueró
Més informació algunsgoigs.blogspot.com/goigs-sant-teofil-cal-noguer-de-seguero.html
Veure més LLEGENDES CATALANES
 

Llegenda Infant Sant de Casserres

L'Infant Sant, Cos Sant o Sant Nin de Casserres és una relíquia, corresponent a un nadó, venerada durant segles a l'església del monestir de Sant Pere de Casserres, i vinculada a la seva fundació. Venerat popularment, l'Església Catòlica en prohibí el culte per tractar-se d'una llegenda fabulosa; això i la situació d'abandonament del monestir ha fet que aquest culte desaparegués durant el segle XX. 
Absis del monestir de Sant Pere de Casseres; a l'esquerra, armari on es guardava el cos sant, font:wikipedia
Segons la llegenda, fa molt de temps va néixer el fill d’una família molt rica i poderosa de Catalunya. El nen era fill del vescomte Bremond I de Cardona. Als tres dies ja parlava com una persona gran. Aquest nen va dir als seus pares que es moriria aviat i que un cop mort l’havien de carregar a sobre d’una burra cega. Els va dir que no havien de menar la burra, que ella sola, sense que ningú no la guiés i no li digués res, ja començaria a caminar i allà on s’aturés havien de construir un monestir. Aquest monestir havia de ser en honor a Sant Pere, que era el seu nom propi. Així ho varen fer.
Un cop mort l’infant, el varen carregar a sobre la burra junt amb dues ampolles de llet a les alforges. La burra cega començà a caminar i a caminar sense que ningú no li digués res, la gent l’anava seguint com una processó. Pujà i baixà muntanyes i cingleres, travessà torrents i rierols, passà per camps i planes. Segurament que encara ara es podrien veure les petjades que deixà marcades a les roques a mitja cinglera de Casserres. Després d’un llarg viatge, s’aturà a la punta de la península que es formà quan el riu Ter gira cap a Sau, i la burra es morí. Allí varen erigir el monestir de Sant Pere el 1005 (consagrat en 1053 amb l'assistència d'Engúncia, mare del vescomte Bremond) i col.locaren el Cos Sant del nen en un lloc principal del temple, dins d’una arqueta darrere l’altar. Al mateix temps s’hi varen establir uns frares que tingueren cura del monestir i del cos del Sant Nin, que s’ha conservat incorrupte fins als nostres dies.
San Pere de Casserres, font:tenthmedieval.wordpress.com
 
San Pere de Casserres a la vora del riu Ter, font:lesmalesherbes.blogspot.com

Historia
Es tracta d'un cos sant (relíquia venerada d'algú que no consta en el Martirologi romà), cos momificat d'un nadó conservat dins una arqueta de fusta entapissada amb roba. S'exhibia en un armari de l'absis del presbiteri de l'església de Sant Pere de Casserres, entre altres relíquies. 
Conjunt de restes infantils del infant Sant de Casserres, font:tenthmedieval.wordpress.com

La llegenda no te cap fonament històric, no hi ha documents que demostrin que Bremond es casés i el testament n'especifica que morí sense descendència legítima.
La primera menció a l'Infant Sant és del vicari de Vic Segimon Terreras, en 1556. És el primer a donar per escrit la llegenda transmesa per tradició oral.

"Lo cos ab lo Cap del dit Infant está en la sacristia del dit Monestir, guardat y conservat com a Reliquia, y antiguament, per espay de alguns centenars d'anys, sempre que y havia esterelitat y falta d'aygua, bayxavan des del Monestir de Casserres fins en lo Riu, y nostre Sor concedia aygua y pluja convenient. Y per banyar tan sovint lo cap del dit Infant, se es lo cap apartat del cos y desfet, que sols resta dell uns troços de la testa, pero lo cos está més sencer, lo qual jo he vist y tingut en mas propias mans, y adorat moltas vegadas. (...) La historia de aquest Infant ... yo no la he trobada escrita en algun escriptor autentic; ni la he treta de archius o escripturas autenticas. Hela oyda de personas vellas naturals de aquella terra de Osona que habitavan cerca del Monestir, las quals la referian per tradició y memoria de altres personas. Jo no tinch esta historia del tot per certa; sols la he referida del modo que la he entesa. Be tinch per cocsa certa y molt pia que lo Infant es Sant y que succey cerca de ell y sa persona, y de la fundació de det Monestir alguna cosa prodigiosa"
Segons Pau Parassols: "En una arqueta tancada amb clau hi ha la mòmia del Sant Nin sencera, excepte el cap, i els ossos de la mà de la seva mare, amb un rètol molt antic: "Hic es corpus Infantis cujus causa hoc monasterium fundatum fuisse traditur. Hoc est manus matris ejusdem infantis"" ("Aquí hi ha el cos de l'infant a causa de qui aquest monestir fou fundat; aquí són també les mans de la seva mare"). 
Les relíquies d'aquest infant van ser molt venerades al monestir i quan hi havia sequera es baixava en processó fins al Ter i es mullava l'arca que contenia el nen, en les aigües del riu. Dintre l'arqueta, el cos estava cobert de cotó fluix; es creia que el cotó, en contacte amb el cos, guaria diversos mals, com el d'orella. Després que els monestir fou abandonat en 1767 i fos venut a particulars, la relíquia continuà al seu lloc. 
El 1904, el vicari general de Vic prohibeix donar culte al Sant Infant i a altres relíquies que es conserven a l'església del monestir perquè no constava que siguin autèntiques. En 1966 fou robada i desaparegué. L'historiador Antoni Pladevall diu que un excursionista se la va endur; en 1989, penedit, la retornà a un jesuïta de Sarrià qui, al seu torn, la tornà a la família Arisa, llavors propietària del monestir. Des de llavors es conserva al Mas Pla de Roda, propietat dels Arisa. Durant el temps passat, la mòmia s'havia desfet en part. 
Font de la informació Wikipedia Infant Sant de Casserres
Més informació Lesmalesherbes.blogspot.com
Veure més LLEGENDES CATALANES

divendres, 28 de juny del 2019

Tradició La Flama del Canigó

La Flama del Canigó és una tradició catalana vinculada al solstici d'estiu que té lloc en diversos indrets dels Països Catalans cada any, entre el 22 i el 23 de juny. S'inicia amb la renovació del foc al cim del Canigó i culmina amb l'encesa de les fogueres de la nit de Sant Joan després que la flama, portada per voluntaris, es reparteixi per tot el país. Està emparentada amb altres festes del foc del solstici d'estiu als Pirineus, com les falles d'Isil, Alins, Durro, Vilaller, Barruera, Pont de Suert i Andorra o la crema d'eth Haro de la Val d'Aran, on el foc que baixa de la muntanya també és el protagonista de la nit. Però més enllà d'aquesta festa, la Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana.
font:tornaveu.cat
L'any 1955, Francesc Pujada, vilatà d'Arles de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886) va tenir la iniciativa, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d'encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d'aquesta muntanya i, des d'allà, repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans. S'iniciava així la tradició de la Flama del Canigó, que entroncava amb la celebració mil·lenària del solstici d'estiu vinculada al foc i al seu significat col·lectiu. 

Jacint Verdaguer, font:wikipedia
L'any 1966 el foc va creuar per primera vegada la frontera entre els estats francès i espanyol i va arribar a Vic. Malgrat la dictadura franquista, la tradició es va escampar pel Principat de Catalunya, sovint en la clandestinitat, com a símbol de la pervivència de la cultura catalana. A poc a poc la xarxa es va anar estenent, i el foc que baixa del Canigó també va arribar al País Valencià.
El Canigó és una de les muntanyes amb més simbolisme del Pirineu català, font:wikipedia
Perquè aquest ritual sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d'arreu dels Països Catalans i, especialment, de la Catalunya Nord, es troben al refugi de Cortalets, a la vall de Cadí, al peu del Canigó. Hi arriben dissabte a la nit i s'allotgen al refugi o bé acampen amb tendes pels voltants. L'endemà al matí acompleixen el primer ritual dels Focs de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble o hort. Les branques i teies estan lligades amb una cinta que porta el nom de l'indret d'on provenen i algunes duen dibuixos i escrits amb desitjos per cremar a la foguera de Sant Joan. Tots aquests feixos de llenya es deixen apilats al voltant la creu de ferro que hi ha al cim de la muntanya fins a la nit en què s'encén la foguera.
font:amerasianaturaancestral.blogspot.com
Cada 22 de juny, un grup d'excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafa el foc que des de 1965 resta encès a la cuina del Museu de la Casa Pairal, al Castellet de Perpinyà, i pugen al cim del Canigó, de 2.784 metres, on encenen una nova foguera, després de la lectura d'un manifest.

El Castellet de Perpinyà, lloc on des de 1965 es conserva ininterrompudament la flama amb què s'encenen les fogueres de la nit de Sant Joan, font:wikipedia
 
Encesa de la Flama al cim del Canigó, font:wikipedia
A trenc d'alba del 23 de juny, inicien el descens amb la Flama renovada. Juntament amb el grup d'excursionistes del "Cercle Jove" moltes altres persones es reuneixen al cim per agafar la flama i iniciar així el recorregut cap a diferents punts dels Països Catalans. 

La matinada del 23 de juny la Flama baixa del cim, font:wikipedia
Barcelona rep la flama a la plaça de Sant Jaume amb la cobla, l'àliga i els gegants de la ciutat, i des d'allà es duu fins als barris. A les Terres de l'Ebre i al Priorat, cada any és un poble diferent qui l’acull, i s’hi aplega gent de les comarques veïnes, que hi va en caravana de cotxes, amb l’hereu i la pubilla de la festa major de cada localitat.
Arribada de la flama del Canigó a la plaça Sant Jaume, font:plnova.cat

Rutes de la Flama del Canigó, font:Omnium.cat
Cada any, la Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya en un acte institucional, així com per ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals, socials i esportives dels Països Catalans. D'aquesta manera, i gràcies a centenars de voluntaris, el foc que ve de la muntanya il·lumina les revetlles populars que es fan al voltant del foc.
El President del Parlament de Catalunya rep la flama del Canigó, 2019, font:vozdigital.es

L'escriptor Jacint Verdaguer, en el cant primer del poema Canigó ja recull la tradició de fer un aplec festiu en aquesta muntanya per Sant Joan, on les falles enceses són les protagonistes. Vet aquí una estrofa:
Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Veure informació Wikipedia Flama del Canigó
Més informació omnium.cat/flama-canigo
Més informació tradicat.cat
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

Festa Revetlla de Sant Joan

"La Revetlla de Sant Joan, també anomenada popularment com la Nit del Foc, la Nit de les Bruixes o la Nit del Ros, se celebra arreu dels Països Catalans durant la nit entre el 23 i 24 de juny.
Foguera al barri de Sant Andreu, font:elperiodico.cat
És una nit màgica en què se celebra el solstici d'estiu, amb dos dies de retard. És una celebració que l'Església catòlica fa coincidir amb la data de naixement de sant Joan Baptista i que ha esdevingut una festa amb elements i costums molt marcats i simbòlics: el foc purificador, els banys de mitjanit (per Sant Joan el primer bany), les herbes de sant Joan, les cançons, el ball o els guariments i més rituals màgics.
Sant Joan Baptista, quadre de Tiziano, font:wikipedia

Nit de Sant Joan a la platja, font:google
L’origen de la celebració de la Nit de Sant Joan és pagà i forma part del grup de festes solsticials. Amb una tradició que es remunta a molt abans de la implantació de cristianisme, és un culte al sol, a l'allargament del dia. En aquest sentit, hi ha la creença que les flames allunyen i espanten els éssers imaginaris que només campen durant aquesta nit o que si també vaguen durant la resta de l'any, en aquest dia ho fan més intensament i en més nombre. Entre les creences al voltant de les fogueres hi ha qui creu que les fogueres tenen la virtut de netejar el cel de les nuvolades malignes capaces de dur calamarsa, de manera que cal encendre-les un cop l'any perquè no pedregui i faci mal temps.
Festa bacanal a solstici d'estiu, font:ticketfly.com
La primera referència documentada de la festa a Barcelona data del segle XV,  les fogueres, els petards, els banys al mar i la disbauxa pels carrers ja eren els protagonistes de la festa. Sembla haver-se perdut el costum, però emulant el costum del rei Carnestoltes, era absolutament estès de posar un ninot de palla guarnit amb un cove fent de capell al capdamunt de la foguera. Quan el foc ja cremava ben fort i abans que arribés al ninot, la mainada l'apedregava per tal que caigués a la foguera i es consumís.
Foguera a Barcelona anys '20 amb ninots, font:http://orgullosademiciudad.blogspot.com
La Nit de Sant Joan no té una festa única, sinó que, simultàniament, cada poble i cada barri fa les fogueres i les revetlles pròpies. La festa que es fa al voltant dels focs pot ser de moltes menes: sopars populars, espectacles pirotècnics amb diables i bèsties, orquestres i grups musicals que fan ballar el públic, etc. És tradició prendre cava i coca de Sant Joan. Durant la nit de Sant Joan, les fogueres s’encenen quan el sol es pon i s’alimenten fins ben entrada la nit, o la matinada, amb tota mena d’andròmines combustibles. Atreta pel magnetisme del foc, la gent s’hi aplega, canta i balla al voltant… i els més agosarats hi salten per sobre o trepitgen les brases.
Noi saltant per sobre d'una foguera, font:lleida.com
La relació entre el foc i el solstici d’estiu ve de molt lluny: se sap que les civilitzacions mediterrànies més antigues ja celebraven la nit més curta de l’any encenent fogueres. En el curs de la història el ritu ha perviscut en les diverses circumstàncies: es va cristianitzar a la fi de l’imperi Romà, es va mantenir més endavant gràcies a la permissivitat cultural dels àrabs i en èpoques més dures va sobreviure per l'arrelament en l’àmbit familiar.
L’ús de pirotècnia és un dels derivats del ritual dels focs: la nit de Sant Joan s’encenen i esclaten bengales, piules, trons voladors, traques, volcanets, coets sorpresa, rodes, bombetes, xiuladors i focs d’artifici, i aporten soroll i lluminositat a la festa. Recordeu què diu el refrany: ‘Qui encén foc per Sant Joan, no es crema en tot l’any.
En aquesta nit, per sopar, és habitual de fer reunions familiars o bé d'anar a alguna festa popular amb taules preparades a la vora d'una foguera. Llavors es menja tota mena de coques. A Catalunya i al País Valencià, la més habitual és la coca de Sant Joan de pa de pessic i fruita confitada, però també se'n fan de recapte, de llardons, pinyons i de moltes altres menes. Antigament, les coques per aquesta diada eren rodones amb un trau al mig, la qual cosa es podria relacionar amb alguna mena d'antic ritus solar. Avui en dia, la talla estàndard sol ser canònica, o sigui que fa el doble de llarg que d'ample. Com que és dia de festa, és tradicional de prendre vi o cava."

Nit de Sant Joan, a L’Esquella de la Torratxa del 25 de juny de 1926, font:lamira.cat

Coca de Sant Joan, font:wikipedia
Coca de Llardons, font:cuinateca.cat
Veure informació Wikipedia Nit de Sant Joan
Veure més Festes Populars

dijous, 27 de juny del 2019

Tradició L'Ou com balla

"L'ou com balla és una tradició que té lloc en diverses poblacions de Catalunya el dia del Corpus Christi. Consisteix a col·locar un ou buit, amb un punt de cera per tapar el forat pel qual s'ha buidat, sobre el raig d'aigua d'un brollador d'una font, de manera que giravolti sense caure. La font, habitualment, es guarneix amb flors i fruites del temps, com les cireres amb les quals es cobreix la tassa de la font, o la ginesta i els clavells.
L'Ou com balla al claustre de la Catedral de Barcelona, font:wikipedia

La interpretació més comuna és que l’ou representa l'hòstia consagrada i la forma de l'aigua el calze de la sang de Crist, en clara al·lusió a la festa catòlica del Corpus Christi. L'origen de la tradició sembla que fou la catedral de Barcelona. Una de les teories més esteses de l'origen de la tradició el situa a Itàlia, on un frare dominic ho va veure en un petit poble, i quan es va traslladar a Barcelona proposà de fer-ho a la catedral. Segons l'historiador barceloní Ramon Nonat, el ritual es va començar a celebrar el 1440. Es dedueix d'una anotació dels llibres de comptes de l'obreria de la seu, que indica que el claustre de la catedral de Barcelona va rebre l'encàrrec d'arranjar la capella per a la diada de Corpus i, a més, s'hi registra el cost d'una partida d'ous per al brollador. Hi ha constància que un segle després, al segle XVI, ja es feia cada any a la font del claustre de la catedral de Barcelona. Se n'encarregaven els escolans, que després d'una llarga processó de quatre o cinc hores es menjaven l'ou, les cireres i la fruita amb què s'havia decorat.
Auca gravat del segle XIX del Claustre de la Catedral, font:http://srabsenta.blogspot.com
Altres interpretacions apunten a la representació de la plenitud de la primavera, ja que tant l'ou, com l'aigua o l'abundor de flors són interpretacions simbòliques de fecunditat i regeneració, pròpies de l'estació primaveral en plena vitalitat. També hi ha qui considera que va néixer com una distracció dels nobles del carrer Montcada mentre esperaven el pas de la processó. Durant els anys, es va anar estenent la creença que si l'ou queia seria un any dolent, però si aguantava durant tota la jornada seria un bon senyal. A l'hora de cercar-ne l'origen, també hem de tenir presents les similituds entre l'ou com balla i els jocs d'aigua que feien els musulmans en els brolladors dels patis interiors. Un d'aquests jocs consisteix justament a fer gronxar una piloteta sobre el raig d'aigua d'una font.
Cartell L'Ou com Balla Corpus 2019, font:barcelona.cat
A Barcelona, generalment, es pot visitar en espais del barri Gòtic de Barcelona: la catedral de Barcelona, la casa de l'Ardiaca, i altres indrets com els patis de l'Ateneu Barcelonès, l'Arxiu de la corona d'Aragó, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el Museu Frederic Marès, el palau Centelles, el Museu d'Història de Barcelona, el palau del Lloctinent i el claustre de l'església de la Concepció (antic claustre del monestir de Jonqueres).

L'Ou com balla 2019 al claustre de la catedral de Barcelona



 
L'Ou com balla 2019 a la Casa de l'Ardiaca


L'Ou com balla 2019 al Museu Frederic Marès





L'Ou com balla 2019 a l'Arxiu de la corona d'Aragó

 
L'Ou com balla 2019 a la església de la Concepció



  • A Igualada, balla a la plaça de Pius XII.
  • A Sitges, es pot trobar al Museu Maricel.
  • A Tarragona, l'any 1933, el canonge Dr. Josep Vallès i Barceló va començar a ornamentar el jardí i va fer ballar l'ou a la font del claustre de la catedral. La cosa prengué volada, sobretot després de la guerra, amb l'assistència de les autoritats a la inauguració.
L'Ou com balla a la catedral de Tarragona, font:font:diarimes.com

  • A Solsona, balla a la plaça de Sant Joan, cada 24 de juny.
  • A Reus, a l'atri de Sant Sebastià de la Prioral de Sant Pere.
  • A Sant Feliu de Llobregat se celebra a la Catedral de Sant Llorenç.

També se sol fer a Martorell, Lleida, Cardona, Vic i Arenys de Munt, entre d'altres.

Veure informació Wikipedia L'Ou com balla