dimarts, 21 de febrer del 2023

Escultura a Frederic Soler

 

Monument a Pitarra

"Frederic Soler i Hubert (Barcelona, 1839-1895), més conegut pel pseudònim amb què signà la majoria de les seves obres, Serafí Pitarra, fou un dels homes de lletres més populars del seu temps. Conreador primer d'un teatre popular, satíric i de paròdia, i partidari de la revolució de 1868, derivà després cap a un teatre de gust burgès i acceptà la Restauració. Empresari del Teatre Romea, pocs mesos després de la seva mort es va prendre la decisió d'aixecar-li un monument en l'indret barceloní que aleshores més relació tenia amb el seu art: el Pla de les Comèdies, ara plaça del Teatre, davant per davant del teatre Principal. El 13 de març de 1896 es van triar com a autors del monument l'arquitecte Pere Falquès i l'escultor Agustí Querol. Les obres van començar el 16 de novembre de 1897.

Agustí Querol i Subirats desenvolupà una activitat intensa com a polític i home de negocis i com a escultor. Nascut a Ulldecona, visqué la major part de la seva vida a Madrid on, a l'ombra de Cánovas del Castillo, fou sotsdirector del Museo del Prado i diputat en dues legislatures pel districte de Roquetes (Baix Ebre). Aquesta doble faceta donà peu que la premsa satírica de Catalunya el fes sovint objecte de les seves burles, i el monument a Pitarra, amb la seva grandiloqüència i la peculiar personalitat de la figura a què homenatjava, fou una ocasió d'or per portar-les a terme, tot i que sembla que Querol no va cobrar res per l'obra. Hi va contribuir també el fet que l'arquitecte fos Pere Falqués, a qui les revistes d'humor ja havien posat a la picota pels seus bancs del passeig de Gràcia.

Les obres van durar nou anys. La inauguració la va fer l'alcalde Domènec Sanllehy el dia de sant Esteve de l'any 1906, en presència d'Ernest i Blanca Soler de les Cases, fills de Pitarra. Discutit artísticament -el 1935 l'Ajuntament va estar a punt de traslladar-lo a Montjuïc-, el seu estratègic emplaçament i el tipus de teatre que havia conreat Pitarra en la seva primera època l'han mantingut sempre com una de les mostres d'estatuària pública més populars de la ciutat.

Un dels moments en què va tenir més protagonisme fou durant la Transició: el 23 de març de 1976, amb motiu del Dia Mundial del Teatre, va ser el marc d'una lúdica concentració reivindicativa de gent de teatre amb disfresses. Les imatges d'aquesta acció han quedat com un dels emblemes de l'esperit renovador d'aquells anys.

En el lloc que des del 1906 ocupa aquest monument, hi havia hagut abans dues fonts monumentals: una que només va durar disset anys, feta després de l'ocupació francesa, i una altra de més categoria, que la va substituir i que va durar fins al 1877, obra de l'arquitecte Pere Serra i dels escultors Salvador Gurri i Damià Campeny. Quan fou enderrocada, totes dues estàtues van ser portades al Parc de la Ciutadella, que aleshores es començava a condicionar. Una, el popular Xato o Vell, que li va donar nom, es troba actualment a la plaça de Sants, on la van dur el 1975. L'altra estàtua, Minerva amb l'escut de Barcelona, roman retirada de l'espai públic."

A / FREDERICH SOLER / (PITARRA)

"El taller d'Agustí Querol va acaparar, juntament amb el de Marià Benlliure, la majoria dels grans encàrrecs monumentals del començament del segle XX a ciutats espanyoles i, fins i tot, a Buenos Aires, l'Havana i altres capitals hispanoamericanes.

Agustí Querol va adquirir fama sobretot per la grandiositat de les seves estàtues al·legòriques i pel dinamisme compositiu que imprimia als seus monuments; però també va produir exemples de tot el contrari, protagonitzats pel retrat d'algun personatge històric i dominats per un aire d'abstreta quietud, com el de Quevedo a Madrid, o aquesta escultura de 1903-1906 que representa Frederic Soler, "Pitarra", assegut sobre les màscares de la tragèdia i de la comèdia esperant que li arribi la inspiració per posar-se a escriure en el paper que sosté.

Les estàtues d'intel·lectuals i artistes van proliferar molt a Barcelona a la darreria del segle XIX i al començament del XX, sobretot les dedicades a literats, especialment als qui encarnaven l'apologia de l'idioma català, principal diferenciació cultural de la identitat nacional catalana.

Un cas típic d'això últim és aquest monument que honra el "FUNDADOR DEL TEATRE CATALÀ", segons explica la inscripció del seu pedestal modernista. Les grans volutes i garlandes d'aquest pedestal, que és obra de Pere Falqués, van suscitar no pocs comentaris després de la inauguració, però, malgrat tot, avui el monument passa força desapercebut.

També és cert que, en comptes de col·locar l'estàtua del dramaturg a les portes d'un teatre i d'esquena seu, com es troba la de Calderón davant del Teatre Espanyol a la madrilenya plaça de Santa Ana, aquí es va tenir l'originalitat de col·locar "Pitarra" mirant al Teatre Principal però a la part oposada de la plaça del teatre.

Segur que si l'haguessin situat al mig de la Rambla, o el pedestal hagués estat més colorista o molt més alt, cridaria una mica més l'atenció al gran nombre de vianants que passegen pel seu costat sense aturar-se a mirar-lo."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - J.P. Lorente

Materials:Marbre blanc sobre pedestal de pedra de Montserrat





FUNDADOR / DEL / TEATRE CATALÀ




Més informació:Viquipèdia Frederic Soler i Hubert

Frederic Soler, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Agustí Querol

Arquitecte:Pere Falquès

Més informació:Viquipèdia Agustí Querol i Subirats

Més informació:Dbe.rah.es/biografias/agustin-querol-y-subirats

Agustí Querol, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Pere Falquès

Pere Falquès i Urpí, font:Viquipèdia
 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Oest  

 


dissabte, 18 de febrer del 2023

Font als Santpere

 

"Al final de la Rambla es va tenir la pensada de dedicar un monument a la saga dels Santpere, Josep (Barcelona, 1875-1939) i la seva filla Mary (Barcelona, 1917 - en vol, 1992). El monument és una font que reprodueix el teatre d'Epidaure i conté un fris amb escenes de la vida artística dels homenatjats. Va ser encarregat a l'arquitecte Òscar Tusquets i el seu habitual col·laborador Juan Bordes. Els fills de Mary Santpere se'n van mostrar molt satisfets: "És un monument no als Santpere, sinó al teatre en general". Va costar 19 milions de pessetes, aportades per l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura. Primer es va pensar a posar la font de Tusquets i Bordas al Paral·lel, on pare i filla van actuar bona part de la seva carrera artística, però finalment es va preferir la Rambla. La raó donada era que Josep Santpere va actuar al Teatre Principal el 17 de gener de 1907, fent La santa espina, d'Àngel Guimerà. Va ser el dia en què va conèixer la que seria la seva dona. Va ser inaugurat dos dies abans del Nadal de 1995.

L’any 2007, en fer-se obres per instal·lar un ascensor a l’estació del metro de Drassanes, el monument es va desplaçar deu metres més amunt de la Rambla.

També a la Rambla hi ha una placa de bronze, en un dels murs que dóna al Palau de la Virreina, en record de Mary Santpere, que va morir el 23 de setembre del 1992, quan viatjava en avió de Madrid a Barcelona. Una bonica buguenvíl·lea l'emmarca."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Pedra artificial vermellosa amb relleus de bronze













Més informació:Viquipèdia Josep Santpere i Pei

Josep Santpere, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Mary Santpere

Mary Santpere, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Juan Bordes

Arquitectes:Oscar Tusquets, Carlos Díaz

Més informació:Wikiwand Juan Bordes Caballero

Juan Bordes, font:Wikiwand

Veure més Art Públic Ciutat Vella Oest    

 


Font Wallace a La Rambla

 

"El 1872, un filantrop milionari anglès, sir Richard Wallace, hereu de la immensa fortuna del marquès d'Hertford, va encarregar a Charles A. Lebourg, escultor francès deixeble de Ménard, el disseny d'unes fonts que simbolitzessin la germanor dels homes del vell continent. Lebourg va crear així la característica font amb quatre cariàtides femenines, cobertes amb un lleuger drapejat per davant i per darrere, que sostenen una cúpula semiesfèrica, amb quatre peixos al cim, i entre les quals cau un rajolí d'aigua. Els pobles alemanys, des de Prússia fins a Baviera, acabaven de culminar el seu procés d'unitat amb una victòria bèl·lica sobre França. Sir Richard Wallace havia participat en aquella guerra francoprussiana en tasques d'ajuda humanitària. Amb el desig que no tornés a repetir-se un enfrontament fratricida com aquell, Wallace va encarregar a la foneria Durenne que en fes centenars de còpies en ferro colat, que va anar regalant per dotzenes a les principals ciutats. A Barcelona n'hi van tocar dotze, de les quals només queden tres, una a la Rambla, davant del convent de Santa Mònica, l'altra a Gran Via de les Corts Catalanes-Passeig de Gràcia, al costat de muntanya-Llobregat, i la tercera estava a Diputació-passeig de Sant Joan, a la vorera davant l'entrada a l'edifici de la Societat d'Aigües de Barcelona, essent retirada quan es va traslladar la seu de la companyia al vendre's l'antic Palau del Marquès de Ricart a la Generalitat de Catalunya."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 




SOCIEDAD / GENERAL / DE / AGUAS / DE / BARCELONA / AGUA / TOMADA / DIRECTAMENTE / DEL / CONTADOR

Ch. Lebourg, sc.

Val d'Osne



Més informació:Wikipedia Fuente Wallace
Font Wallace a Montmartre, París, font:Wikipedia

"Richard Wallace, amoïnat per l’abastiment d’aigües en les concentracions urbanes davant els estralls provocats per l’escassetat d’aigua potable durant el setge de París, esbossa un model de font d’ús públic encarregant el disseny definitiu al seu amic, l’escultor Charles-Auguste Lebourg. Decidit a fer una donació d’aquestes fonts, finança amb els seus recursos la seva producció en ferro colat a la foneria d’Antoine Durenne a la Val d’Osne a l’Haute-Marne, empresa especialitzada en treballs artístics en ferro. La predilecció de Richard Wallace per l’art del Renaixement fa que el model més conegut sigui el de les cariàtides, que esbossa el propi Wallace inspirant-se en la Font dels Innocents, obra de Pierre Lescot i de Jean Goujon de 1548, inicialment adossada a l’església dels Innocents i avui situada a la plaça Joachim-du-Bellay al barri de Les Halles de París. El classicisme del disseny i les nàiades de la font renaixentista porten Wallace al món del classicisme grec i a les cariàtides del Partenó.

El disseny de la font està condicionat per un seguit de criteris i necessitats. En estar destinada a l’exterior, el material ha de suportar tota inclemència i ha de tenir un manteniment fàcil; ha de comptar amb prou alçada per poder-la localitzar sense problemes tot adaptant-se a l’entorn per no distorsionar l’escenografia urbana; la imatge de la font ha de permetre el seu ús sense perdre la condició estètica i, finalment, el preu de producció ha de ser assumible. En conseqüència, les fonts es treballen en ferro, material infinitament més assequible que el bronze, i la producció industrial seriada permet passar dels dos dissenys inicials a quatre: la font alta amb quatre cariàtides, la font petita, la font que s’adossa als edificis, i el model de les quatre columnes. El disseny de les fonts de Charles Lebourg millora el dels esbossos de Wallace ja que atorga a les futures fonts una imatge veritablement artística, que incorpora la idea de bellesa clàssica pròpia, d’una banda, d’aquell Renaixement del que Wallace n’és un apassionat, i d’una altra afegint-hi evidents referències ornamentals que neixen i són característiques del món grec, com són les cariàtides les quals, en la versió que en fa Lebourg, veiem com les llegeix interpretant-les amb llicències d’artista. Així, les figures femenines que es col·loquen originalment a l’Erecteion de l’Acròpolis atenenca mostren pentinats i robes de l’època així com els braços caiguts enganxats als cossos. Per la seva banda, Lebourg les presenta amb la imatge del III Imperi francès i amb els braços enlairats, pel que el què realment fa és treballar el concepte de cariàtide, element escultòric antropomòrfic del que se li suposa que ajuda a suportar amb el seu cap el pes de l’edifici, fent-ne un disseny nou tot i que, sense perdre la idea d’element de suport, s’acosta més a la manera d’un atlant.

Les ciutats que les reben són la nord-irlandesa Lisburn, de la que Wallace n’és diputat, i París, on hi resideix i on es col·loca la primera font el 1872, en un emplaçament decidit per Eugène Belgrand, enginyer d’aigües que, junt amb el baró d’Haussmann, trien els colors de les fonts i la resta d’ubicacions. La font incorpora un bol metàl·lic que hom pot prendre, omplir i beure l’aigua de la font. Aquests recipients s’acaben retirant de les fonts ja que en no netejar-se, esdevenen perfectes mitjans de transmissió de malalties. Amb el pas dels anys, força són les ciutats que compten amb Fonts Wallace en els seus espais públics. La filantropia de Wallace no es fa extensiva a tanta població sinó que força fonts s’adquireixen amb posterioritat a la data en què París i Limboug les reben. Aquest és el cas de Barcelona.

Tinguem present que la primera font feta en ferro apareix a la ciutat just quan el consistori és el que s’encarrega del seu disseny i col·locació. Parlem de la font dedicada a Galceran Marquet, de Francesc D. Molina, que comença a funcionar l’any 1853. La segona font de ferro ja és la de les Tres Gràcies, que ens interessa especialment doncs es tracta de la primera font ornamental feta en ferro de fosa que s’adquireix per catàleg a petició d’Antoni Rovira i Trías, arquitecte municipal. Les següents corresponen al període en què l’arquitecte Pere Falquès pren el relleu de Rovira i continua treballant en el disseny de fonts públiques. Els estudis més recents sobre el tema de la distribució d’aigües a la ciutat ens donen a conèixer que, a les acaballes dels anys 1880, són dos els agents que se n’encarreguen, l’ajuntament i especialment la companyia privada d’Aigües de Barcelona. La fundació d’aquesta empresa el 1867 evidencia la possibilitat real de fer de l’abastament d’aigua a la ciutat un negoci rentable. Pel volts del 1870 es creen altres empreses privades amb la mateixa finalitat, el que corrobora la magnitud de negoci amb l’aigua, donada la incapacitat municipal d’afrontar l’abastament per una ciutat que es troba en ple procés d’expansió.

S’ha escrit i dit en repetides ocasions que les fonts originals formen part del llegat de Wallace a Barcelona en motiu de la celebració de l’Exposició Universal de 1888. El fet és que en cap fotografia del recinte expositiu com tampoc en cap d’altres indrets de la ciutat apareix una d’aquestes fonts Wallace. De ser certa l’arribada de l’alguna d’aquestes fonts per una donació tan generosa, ja no només els fotògrafs sinó també la premsa escrita se’n faria ressò immediat. I això tampoc no arriba a succeir, pel que tot condueix a pensar que l’arribada d’aquestes fonts a Barcelona és posterior al certamen del 1888. Davant la pregunta de quan arriben, hem de retornar a la figura de Pere Falquès. Les fonts que projecta tenen diverses destinacions, des de les sol·licitades particularment fins a les que es col·loquen en llocs estratègics com ara les places davant conjunts eclesiàstics importants, per substituir antigues fonts d’origen probablement medieval, tal i com la que encara avui roman al davant l’església del monestir de Sant Pere de les Puelles. Per bé que aquests fanals-font es dissenyen el 1893, la seva combinació de conduccions d’aigua amb les de gas fa que no es distribueixin fins la tardor de 1895. En contrapartida i d’acord amb una vinyeta satírica publicada a l’Esquella de la Torratxa, els carrers de Barcelona ja compten l’any 1892 amb alguna font Wallace, del model de les cariàtides. Per tant, és obvi que s’instal·len temps després de la cloenda del certamen expositiu. Ara bé, si no es tracta d’una tramesa del filantrop britànic, sorgeix el tema de quin organisme o entitat pública o privada adquireix les fonts. Tenint en compte les ubicacions així com les zones en les que el municipi o l’empresa privada tenen a càrrec l’abastament d’aigua, entenem que és la Companyia d’Aigües de Barcelona la que encarrega les Fonts Wallace que, a data d’avui, han perdut la funció d’oferir un servei públic per esdevenir un element ornamental de mobiliari urbà.

Un altre aspecte de la llegenda urbana sobre les fonts de Barcelona és el del nombre de les que s’instal·len. Es parla de dotze fonts per bé que es desconeix quantes es col·loquen. A data d’avui, sabem que s’instal·len un total de nou fonts, romanent-ne avui tres (una a Cornellà). Tampoc sabem el motiu de la desaparició de l’escenari urbà de les altres sis fonts, que s’emplaçaven en una petita illeta situada entre l’Arc de Triomf i la cantonada del passeig de Sant Joan amb l’avinguda de Vilanova; en la illa de vianants de la plaça de la Universitat, on es col·loca l’any el 1910 el monument al Doctor Robert; al Pla de Palau; al passeig de Picasso cantonada amb el de Pujadas; a la plaça Catalunya cantonada amb el carrer de Bergara, i la darrera es localitzava a La Rambla, avui substituïda per una còpia de l’empresa SALVI, que als anys 1990 fa tres rèpliques: la situada a l’avinguda Diagonal, a l’alçada dels carrers de València i de Roger de Flor (posada el 1999), la que és a la gran via de les Corts Catalanes cantonada amb el carrer de la Marina, i l’esmentada font a La Rambla davant del número 54. Així les coses, actualment conviuen en l’espai urbà de Barcelona dues fonts originals amb tres rèpliques modernes."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Carme Grandas

Materials:Ferro colat pintat

 

Autor

Disseny:Charles Lebourg

Foneria:Antoine Durenne

Més informació:Viquipèdia Charles-Auguste Lebourg

Charles Lebourg, font:Viquipèdia

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Oest  

 


L'elm de Pere el Cerimoniós

 

"A la façana del Palau Güell hi ha el que, juntament amb el drac de les portes dels pavellons Güell a Pedralbes, constitueix un dels millors treballs de forja dissenyats per Gaudí. Aquest, com quasi tots els projectats per Gaudí, va ser executat pel serraller Joan Oñós que els va construir l’any 1889. Joan Oñós era un col·laborador habitual de Gaudí, amb taller al carrer d’Aragó tocant al passeig de Sant Joan, que va dirigir tot el treball de forja del Palau Güell i també el d’altres obres de l’arquitecte, com la reixa del drac dels pavellons Güell a Pedralbes, la reixa amb l’arbre genealògic de Jesucrist al temple de la Sagrada Família, o la de la casa Fernández Andrés a León, per esmentar només alguns dels treballs més notables. Al Palau Güell, Oñós va estar assistit per Salvador Gabarró, amb taller a l’avinguda Diagonal, i els germans Josep i Lluís Badia, amb taller molt a prop de la Sagrada Família, a la cruïlla dels carrers de Nàpols i Provença. És impossible precisar quina intervenció va tenir cadascun d’ells en l’execució d’aquesta obra, però sembla que, sota la direcció d’Oñós, va ser Gabarró qui executà la major part del treball, mentre que els germans Badia es van dedicar més aviat a les portes d’entrada entre les que es troba situada.

L’escultura utilitza com a material planxa i xarxa metàl·liques. Sobre el seu significat hi ha diverses interpretacions que van des de la d’un ocell ferit o l’Au Fènix sobre el globus terraqui fins a una variació sobre l’elm que identificava els reis del Casal de Barcelona. Comença, a la part baixa, amb una reixa feta amb barres de ferro retorçades helicoïdalment, el que va crear una moda a partir d’aleshores utilitzada gairebé com una norma per tots els ferrers. En aquesta reixa s’hi enreden plantes enfiladisses que s’uneixen a la columna de xarxa metàl·lica situat sobre la reixa. Entorn d’ella ascendeixen donant voltes les quatre planxes separades entre sí que formen l’escut de Catalunya. La columna amb les quatre barres és, de fet, un efecte òptic, ja que en realitat es tracta d’un semicilindre. Dalt de tot hi ha l’elm o bola del món amb l’au, un treball meticulós i d’un detallisme que sembla quasi increïble. Les ales esteses toquen una de les mènsules del balcó. Tot plegat té com a fons unes cintes de ferro amb les puntes cargolades.

Aquesta escultura de forja es troba situada al carcanyol entre els arcs parabòlics de les dues portes d’entrada al Palau Güell. Aquestes portes tenen a la seva part alta uns forjats decoratius amb les lletres E, en una, i G, en l’altra, inicials d’Eusebi Güell i Bacigalupi, que fou qui encarregà el 1880 a Antoni Gaudí la transformació d’una antiga casa entre mitgeres, al carrer Nou de la Rambla, per convertir-la en el palau residencial de la família. Les obres es van portar a terme entre 1886 i 1888, tot i que part de la decoració, i més concretament aquesta escultura, es va realitzar amb posterioritat, quan la família Güell ja hi vivia. Hi va rebre alguns dels visitants il·lustres de l’Exposició Universal d’aquell any. El 1910 Eusebi Güell va deixar de viure-hi, però hi va seguir uns anys la seva filla Mercè, qui el 1945 el va vendre a la Diputació de Barcelona. Es trobava aleshores en molt mal estat, a causa dels danys soferts durant la guerra civil i la primera postguerra, ja que va ser utilitzat com a comissaria de policia. La Diputació de Barcelona hi va començar a portar el 1954 el material que, amb diverses donacions, ha permès crear la biblioteca, l’arxiu i el museu de les arts escèniques de l’Institut del Teatre, un servei de documentació especialitzat en teatre, dansa, òpera, sarsuela, varietats, màgia i circ que conté un fons bibliogràfic, fotogràfic, de cartells, figurins, programes de mà i teatrins dels més importants d’Europa. Va ser-hi fins que el 2001 ha quedat definitivament instal·lat a la nova seu de l’Institut del Teatre al Mercat de les Flors.

Sobretot a partir de la fi del franquisme la Diputació hi ha anat portant a terme importants obres de restauració per a destinar-lo a l’exclusiva finalitat de ser visitat com a monument nacional, ja que el 1986 fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Per donar una idea de la importància de les restauracions que ha calgut portar-hi a terme, n’hi ha prou amb recordar que al terrat només es conserva una xemeneia amb el trencadís original de Gaudí, i que totes les altres són fruit d’una reinterpretació portada a terme per diversos artistes."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Ferro



Més informació:Viquipèdia Palau Güell

Més informació:Palauguell.cat

Palau Güell, font:Viquipèdia
Autor

Disseny i arquitecte:Antoni Gaudí

Execució:Joan Oñós

Més informació:Viquipèdia Antoni Gaudí i Cornet

Antoni Gaudí, font:Viquipèdia

Més informació:Hierroyfuego.mforos.com/.../joan-onos/

 

Veure més  Art Públic Ciutat Vella Oest  

 


Relleu El Triomf de Tomàs Ribalta

 

"En enderrocar el darrer tram de la muralla de La Rambla van quedar disponibles alguns solars que aviat van ser adquirits. En el cas que ens ocupa, el número 8 d’aquest passeig, va passar a mans de la família reusenca March que va encarregar a l’arquitecte possiblement de més renom a la ciutat la construcció de la seva casa a Barcelona, Joan Soler i Faneca. Les obres del nou edifici durarien dos anys, de 1755 a 1756, organitzant-se la seva distribució interior al voltant d’un gran pati central. Els March van mantenir la propietat del que seria conegut també com a Palau March de Reus fins l’any 1876, moment en què el van vendre al milionari Tomàs Ribalta i Serra qui va escollir aquest edifici no només per la seva sumptuositat sinó també per la seva ubicació, ja que el palau dona al llavors dit passatge del Comercio on s’aixecava també l’edifici del Crédito y Docks; tot plegat, a tocar tota la zona d’activitat comercial i portuària.

La biografia de Ribalta és la de l’indià o americanu, l’emigrant a les colònies que retorna exitosament enriquit. Establert a Sagua, no trigaria a fer fortuna, sent propietari de ingenios i de plantacions de canya de sucre, plantacions de pinyes i plàtans, amb interessos en el tràfic marítim al temps que participava en la implantació del ferrocarril de Sagua a l’Havana. Després d’ocupar l’alcaldia de Sagua en dues ocasions, la darrera entre 1867 i 1868, deixava el càrrec per l’esclat de la guerra dels Deu Anys (1868-1878), situació que el faria retornar a Barcelona, ciutat des la que seguia controlant els seus negocis antillans, tal i com feia Agustín Goytisolo Lezarzaburu, amb qui mantenia amistat des de la seva arribada a l’illa de Cuba.

Tot i que se sap que la seva esposa Angela de León romandria a la finca de Sagua, on moriria l’any 1880, retornant a Catalunya tan sols el seu marit, encara es desconeix on es va instal·lar Tomàs Ribalta a Barcelona fins que l’any 1876 era el nou propietari del Palau March, el qual transformaria per adaptar-lo a les seves necessitats. Si bé no va modificar-se la façana principal a La Rambla, Ribalta va creure convenient personalitzar-la, fent-hi col·locar una gran placa de marbre entre el balcó central i la finestra del pis immediatament superior. Es tracta d’un relleu que recull la història del triomf de Tomàs Ribalta, una història narrada a través d’un seguit d’elements, de manera que la seva lectura iconogràfica explica les activitats desplegades que el portarien a obtenir el triomf. La placa està centrada per la imatge de la popa d’un vaixell, una goleta, que presenta els únics símbols alfabètics: la paraula “ROSALIA” i dos medallons amb les inicials del seu nom, la T i la R. El Rosalía era el nom d’una de les principals propietats de Ribalta que més rendibilitat tenia tant al moment del seu retorn com en els anys que el van seguir, per tant, s’entén el reflex de la seva importància al disposar-se en el centre de la placa.

Altres elements iconogràfics ens ajuden a confirmar qui era i a què s’havia dedicat Ribalta, sobre tot amb quins negocis fa generar i després consolidar la seva fortuna. Mentre que a la banda dreta del relleu domina una àncora sobre la qual s’aixeca el molí d’un trapiche, mogut primer per tracció animal o humana i després per màquines a vapor, on s’introduïen les canyes de sucre per extreure’n el suc. A l’altre costat, sobre una roda dentada símbol de la indústria, veiem, flanquejada per una plantació de canyes, la xemeneia característica d’un ingenio, la central sucrera per la producció de sucre o melassa. Al centre de la composició, la popa d’un vaixell que presenta en la part superior una decoració vegetal formada per fulles de plataner i el seu fruit, els plàtans, mentre que en la part inferior s’observa un seguit de les clàssiques pinyes tropicals.

El relleu doncs, evidencia l’activitat agrícola i industrial desplegada en terres cubanes per Tomàs Ribalta, qui va gaudir ben poc temps d’aquesta residència palatina en traspassar l’any 1877, deixant un llegat testamentari de 20.000 pesos cubans destinats a obres de beneficència i als seus hereus les residències, terres i negocis. Els hereus de Ribalta van mantenir la propietat del Palau March fins que l’any 1892 l’edifici va canviar l’ús residencial pel d’oficines en ser ocupat per les dependències del Banco d’España."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Carme Grandas

Materials:Pedra






 

Relleu de Tomàs Ribalta al Palau Marc, font:Viquipèdia

 

Més informació:Sagualagrande.blogspot.com/2012/04/tomas-ribalta.html

Tomàs Ribalta, font:Sagualagrande.blogspot.com

 

L'arquitecte Joan Soler Faneca, font:Viquipèdia

 

Autor:Desconegut

 

 

Veure més  Art Públic Ciutat Vella Oest