TRESORS a BARCELONA

dimarts, 25 d’octubre del 2022

Escultura Alegoría de la Marina

"Una escultura de dimensions discretes decora el costat més proper al passeig de la Zona Franca de la gegantesca plaça (24.000 metres quadrats) que porta el nom de Porta Firal, urbanitzada l'any 2013 com a gran espai d'entrada a la nova Fira de Barcelona. Ha estat realitzada per l'escultor Benito Maín, veí del barri.

L'octubre del 2013, coincidint amb les obres de la plaça que van transformar completament la fesomia del tros del passeig de la Zona Franca situat entre el grup d'habitatges de la SEAT i el carrer del Foc, el Centre d’Estudis de Montjuïc i la Biblioteca Francesc Candel van organitzar una exposició de Maín que es va mantenir oberta durant gairebé mig any. Entre les vint-i-dos peces exposades n'hi havia una, de petit format, titulada Alegoría de la marina, que va ser escollida per a posar-la, amb mida ampliada, en la plaça que s'estava acabant. La decisió va ser comunicada pel regidor del Districte, Jordi Martí, en un acte d'homenatge que el barri va fer a Maín en el recinte de la seva exposició d'escultures, i després de la tramitació pels organismes municipals i la seva realització en gran format, va ser inaugurada el dissabte 4 de juliol del 2015, amb un acte popular organitzat per les associacions del barri. L'arquitecte del barri Jaime Pérez va tenir cura de l'aspecte constructiu de l'obra. Es van introduir algunes modificacions respecte a la maqueta original.

Malgrat el seu nom, l'escultura simbolitza per igual la navegació i la indústria, ja que hi són representats un vaixell i una xemeneia, posats damunt de cinc grans pedres que hi ha al capdamunt de cinc tubs d'acer inoxidable d'uns dos metres d'alçada. La proximitat al mar de la Zona Franca i la característica industrial que ha marcat la història del barri justifiquen la doble al·legoria. La xemeneia està formada per quatre tubs concèntrics de diferents materials metàl·lics (acer inoxidable el més exterior i el més interior, i coure i acer corten els d'entremig) i formes retallades, mentre que el vaixell està realitzat enterament en ferro i acer inoxidable.

La plaça on es troba forma part d'un projecte de l’arquitecte Óscar Tusquets d'un conjunt de quatre gratacels destinats a oficines, hotels i comerços, i limita amb l'àmbit més ampli, projectat per l'arquitecte japonès Toyo Ito com ampliació del recinte Firal de Barcelona. Al fons es veuen els gratacels de la plaça d'Europa, de l'Hospitalet de Llobregat. El més característic de la plaça de la Porta Firal són uns bancs sinuosos, realitzats per l'empresa Escofet, així com parterres de gespa i estanys en espiral. Sota la plaça hi ha un gran aparcament subterrani."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Pedra, ferro, acer inoxidable, acer corten i coure

Autor

Escultor:Benito Maín

Benito Maín (Humanes de Mohernando, Guadalajara, 1935). Escultor autodidacte. Als 13 anys va començar d’aprenent en el taller d'un ferrer del seu poble fent rodes de carro i eines del camp. El 1970 emigrava a Barcelona amb la seva família, i es van instal·lar en el carrer Segura, al polígon del Polvorí de Montjuïc, en uns blocs de pisos recent construïts pel Foment d'Obres. Va entrar a treballar a la SEAT i a l'acabar la jornada anava al taller Curvados de Tubos y Perfiles Roig, on li permetien utilitzar les instal·lacions, després de la jornada laboral, per a fer les seves pròpies escultures de ferro. Molt vinculat a l'associacionisme del seu barri, va mantenir l'escultura com una afició privada fins la tardor del 2013, quan el Centre d'Estudis de Montjuïc li va oferir la possibilitat d'exposar 22 peces a la Biblioteca Francesc Candel del barri de la Marina. De l’exposició va sortir la idea de convertir l'Al·legoria de la marina en una peça d'art públic col·locada en la plaça de la Porta Firal que s'estava acabant d'urbanitzar junt al passeig de la Zona Franca. A casa seva conserva una gran quantitat d'obres de temes molt variats, des de la reproducció d'un jou de mules com s'usaven al seu poble fins un cap de dona inspirat en l'obra de Julio González.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Més informació:Descubriendogadalajara.blogspot.com/2014/03/benito-main-un-genio-de-la-forja-un.html

Benito Maín, font:elperiodico.com

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

dilluns, 24 d’octubre del 2022

Monòlit a Mossèn Amadeu Oller

"Enmig del carrer de la Constitució, davant de l'antiga fàbrica Batlló i de l'església de Sant Medir va ser aixecat el primer monument del barri de la Bordeta, dedicat a qui va ser el seu rector, Amadeu Oller (Moià, 1901 - Barcelona, 1957). Aquest capellà va marcar la vida d'un barri obrer deixat de la mà dels homes. La idea del monument va partir del seu successor, mossèn Josep Maria Vidal Aunós, al front de la parròquia de Sant Medir, i es va fer en forma de monòlit, segons una idea de l'arquitecte de l'església, Jordi Bonet Armengol, que va encarregar un relleu en metall a l'escultor Rafael Solanic. La pedra del monòlit va ser portada des de Montserrat. El petit monument va ser sufragat pels veïns i els industrials de la Bordeta. El mateix dia de la inauguració, el 15 de novembre de 1964, es transportaven les despulles de mossèn Amadeu Oller des del cementiri de Montjuïc a la cripta de la parròquia que tant havia estimat. Hi van assistir l'alcalde de Barcelona, Josep Maria de Porcioles, i l'abat del monestir de Montserrat, Gabriel Brasó. Com que la senyera estava prohibida i els organitzadors no volien la presència de cap bandera espanyola, n'hi van posar altres dues: la parroquial i la pontifícia. El regidor del districte de Sants, que se'n va adonar, va mostrar el seu disgust. La data del15 de novembre s'havia triat perquè era la mateixa que s'havia posat la primera pedra de l'església. També s'hi va crear un premi amb el nom de mossèn Oller per descobrir nous poetes, dins la setmana d'actes que s'havia preparat expressament. El 1999 va ser posada una olivera a la petita plaça que dóna al temple, per recordar el cinquantenari de la parròquia, creada el 1948."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Bronze sobre pedra de Montserrat

Més informació:Viquipèdia Amadeu Oller i Berenguer

Més informació:Viquipèdia Premi Amadeu Oller

Més informació:Premi Amadeu Oller de poesia.com/

Autor

Escultor:Rafael Solanich

Més informació:Viquipèdia Rafael Solanich i Bàlius

Rafael Solanic i Bàlius

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

dilluns, 10 d’octubre del 2022

Escultura Ones

"Port de Barcelona va encarregar al valencià Andreu Alfaro una escultura de grans dimensions per la reforma del Moll de la Fusta, formada per set grans arcs d'acer, el més gran dels quals fa 42 metres d'alt i pesa 37 tones. L'amplada arriba als 88 metres i està considerada una de les escultures més grans d'Europa. Hi van ser emprats 372 tubs d'acer inoxidable, que van haver de ser treballats a una empresa de Gènova. La idea de l'autor era imitar les ones del mar. L'obra va ser posada els primers dies de setembre del 2003 i inaugurada oficialment el diumenge 19 d'octubre, tot coincidint amb la reobertura de l'escollera."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"A la llarga carrera d'Andreu Alfaro, potser l'obra urbana més contundent i aconseguida hagi estat la Puerta de la Ilustración (1990), a Madrid, formada por dues sèries de arcs d'acer inoxidable que s'aixequen sobre dos carrils d'una autovia urbana. No és estrany doncs que, per resoldre la difícil rotonda que s'ha generat entre el monument a Colom i la Torre de Jaume I, Alfaro hagi anat a utilitzar el mateix tipus d'arc d'acer de secció circular, que tan bon resultat li havia donat abans. A l'obra barcelonina, però, no s'ha servit de la doble axialitat ni del recurs a la progressió d'arcs en disminució i ha realitzat una composició molt lliure en la qual la llei del cavalcament d'uns arcs sobre els altres no es fa evident als ulls del passejant. Així doncs l'obra no ofereix pas ni una silueta ni un front característic sinó que va canviant de forma segons es desplaça l'ull de l'espectador, oferint infinitat d'aparences diferents, com ho fan les ones del mar.

Es tracta d'una obra pensada per a una contemplació fugaç des de l'automòbil, com reclamava Walter Benjamin per a la mirada distreta que caracteritza la modernitat. En aquest sentit, la forma semicircular dels arcs i el material emprat configuren una estructura de perfils nets, depurats i nítids, sense cap mena de concessió a detalls anecdòtics, que es perceben des de lluny de forma instantània amb tota claredat, però que canvien de silueta segons giren els automòbils a la glorieta. Immunes al vandalisme urbà, les formes abstractes i capritxoses d'aquesta obra s'aixequen per sobre del mobiliari i dels edificis de l'entorn, fent-se visible la seva gran estatura, sense imposar, però, una presència volumètrica opaca i sense interrompre la visió al seu través. En aquest sentit l'obra domina la gran escala i posseeix la qualitat monumental, necessària a les obres d'art urbà, imposant-se però a l'espai sense arrogància."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Javier Maderuelo

Materials:Acer inoxidable

Autor

Escultor:Andreu Alfaro

Més informació:Viquipèdia Andreu Alfaro

Andreu Alfaro, font:hortanoticias.com

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

El Volcà del Paral.lel

La Carbonera

"Quan les rondes avançaven pel territori proper al port algú va tenir la idea de fer, dins la plaça rodona que generaven, una mena de Volcà del Paral·lel, mitjançant carbó calent que, mullat per aigua subterrània, desprengués vapor. La idea venia motivada perquè antigament havia hagut magatzems de carbó, que havien estat una característica del Poble Sec, per necessitats del port. El projecte va ser realitzat per l'arquitecte municipal Pedro Barragán, i va començar a funcionar juntament amb les rondes. Tanmateix, dos anys després, Parcs i Jardins deixaven de subministrar aigua i el volcà roman inactiu des d'aleshores."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"El cinturó del litoral, soterrat al tram que travessa el Moll de la Fusta, havia d'emergir a l'exterior per permetre als conductors pujar a Montjuïc, travessar de dret cap al Paral·lel o arribar al centre de la ciutat per la Rambla. Calia, doncs, inventar un punt de confluència, una ròtula d'articulació entre la foscor del soterrani i els colors de la ciutat vora el mar.

Les dimensions de l'indret permetien pensar en un projecte escultòric per ser vist des de l'aire, l'únic lloc des d'on es podria percebre amb claredat. I, de fet, sembla com si fos així que finalment va ser pensada aquesta solució urbanística que el temps ha transformat en una escultura pública més. O potser millor en una instal·lació permanent.

Els vehicles que s'enfilen per la rampa voregen la muntanya de basalt i, mentre ho fan, els conductors poden apreciar el color negre intens de la roca mullada, com si un foc interior alimentés l'espiral mantenint el seu constant dinamisme. Des del cel, en canvi, els cotxes passarien a ser part d'aquesta remodelació espacial, afegint la seva pròpia velocitat al fumejar de la muntanya, com si ells mateixos en fossin el motor.

Potser és aquesta doble visió la que fa que alguns coneguin el lloc com la Carbonera i d'altres com el volcà del Paral·lel. Una vegada més, els noms acaben sent part de les coses.

En tot cas, un turó negre prop del mar que serveix de peanya a les palmeres primer, a Colom després -que perd per un moment els seus lleons protectors-, a la coberta de les Drassanes que semblen flotar sobre la roca trossejada, i a la muntanya de Montjuïc finalment, continuació visual d'aquesta mateixa rampa que, per uns instants, fa de guia urbana del conductor.

Resoldre el trànsit era l'origen del projecte. La llarga tradició dels escultors que han fet del paisatge el seu punt de mira, el bagatge per dibuixar una proposta. Una rotonda ancorada en la memòria de la gent del barri que coneixia el lloc com la Carbonera, una indicació de sortida. I, com a resultat, una instal·lació que transforma momentàniament el seu entorn en peces úniques per ser contemplades com si flotessin en l'espai urbà, quan aquest llinda ja amb el mar.

"Hi ha certes formes de receptivitat que fa que determinats objectes apareguin com a veritables obres d'art", deia un dia Maxine Greene en una de les seves conferències al Lincoln Center de Nova York. Potser aquest és el cas dels usuaris del lloc, que no acaben de decidir-se per un únic nom."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Eulàlia Bosch

Materials:Basalt i aigua nebulitzada

Volcà del Paral.lel, font:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Autor

Disseny:Pedro Barragán i els serveis tècnics de l'Institut municipal de promoció urbanística i Jocs Olímpics de 1992 (IMPU)

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

divendres, 7 d’octubre del 2022

Parc de les Tres Xemeneies

"El 6 de maig del 1995 es va inaugurar el Parc de les Tres Xemeneies, ordenat sobre una superfície de quasi 9.000 metres quadrats que havien estat ocupats per una central tèrmica de producció d’electricitat. Els elements decoratius més característics del parc són les tres xemeneies originals de la central desapareguda i una gegantesca cadira de formigó situada en l’angle de l’avinguda del Paral·lel amb el carrer de Palaudàries, dissenyada, com la resta del parc, pels arquitectes Pere Riera i Josep Maria Gutiérrez i va ser seleccionat per als premis FAD. Quant a la cadira, els autors explicaven que està feta a escala amb els sentiments i s’ha pensat com a fita inequívoca de lloc d’encontre, a la vegada que potència un eix imaginari que mira a les tres xemeneies. Pel que fa a l’ambient general del parc, els autors deien haver-se inspirat en els paisatges industrials del pintor Giorgio de Chirico. El disseny original ha anat essent sotmès a algunes modificacions posteriors, per adaptar-lo a les necessitats dels veïns i evitar actes de vandalisme.

La central tèrmica del Paral·lel, que produïa electricitat amb dinamos mogudes a partir de la combustió de carbó, va ser construïda a finals del segle XIX per Barcelonesa de Electricidad, empresa peonera en la producció d’energia elèctrica a Catalunya que fou absorbida per la Canadenca (Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited) en ser creada aquesta empresa el 1911 i posteriorment per FECSA i per Endesa. Les tres xemeneies, tot i ser d’idèntica factura, van ser aixecades successivament: una el 1897, l’altra el 1908 i la tercera el 1917. Van convertir-se aviat en un element indestriable de l’sky line barceloní i per això es va decidir conservar-les quan la vella central va deixar pas a un parc.

A finals dels anys mil nou-cents vuitanta, la central tèrmica del Paral·lel estava ja pràcticament en desús. L’Ajuntament va negociar amb FECSA, propietària dels terrenys, i aquesta va cedir 9.000 dels 12.000 metres quadrats de la mansana a canvi de poder construir la seva nova seu en els 3.000 metres quadrats que conservava. Pérez Arroyo, un arquitecte en nòmina de Red Elèctrica Española, va dissenyar el bloc negre, de planta baixa i cinc pisos, envoltat d’un estany, de la cantonada de l’avinguda del Paral·lel amb el carrer de Cabanes. Aquest bloc, en el que FECSA té les seves oficines des d’abril del 1993, forma una unitat amb els altres dos blocs situats als dos costat de les xemeneies i ocupats per Red Eléctrica Española, que hi té el punt de control de totes les línies d’alta tensió de Catalunya. D’aquests dos blocs, un té planta baixa i quatre pisos i l’altre planta baixa i onze pisos, més de la meitat de l’alçada de les xemeneies.

FECSA també va conservar un edifici industrial a la cantonada dels carrers de Palaudàries i de Vila Vilà ocupat per una estació transformadora. Posteriorment l’Ajuntament hi ha afegit, en la cara més propera a l’avinguda del Paral·lel, un Punt Verd de recollida de residus domèstics.

En la part destinada a usos públics s’hi va fer un aparcament subterrani de tres pisos i 620 places i la superfície es va dividir en dues zones, separades per un muret de formigó, una amb superfície de ciment i una altra amb terra de sauló i un bosquet de pollancres. En aquesta última s’hi van habilitar pistes de petanca i una zona de jocs infantils, s’hi van fer unes fileres d’obra que permeten seure i s’hi va posar la cadira gegant i cinc peanyes, en les quals es van posar grans peces industrials procedents de l’antiga central tèrmica. Dues han hagut de ser retirades per deteriorament o actes de vandalisme i ara les peanyes serveixen com a seients.

En la zona “dura”, lleugerament inclinada i aixecada sobre la rasant dels carrers veïns, s’hi va posar un gran quadrat de formigó que pot servir d’escenari i s’hi van posar fileres de bancs de fusta que sovint serveixen de dormitori a homeless. Al costat de l’escenari, una estructura en forma de petxina dóna accés a l’aparcament i també a vestuaris i magatzems. Aquesta zona ha creat conflictes amb els veïns ja que, per les seves característiques, ha esdevingut un dels llocs de Barcelona més utilitzat per joves aficionats al monopatí, encara que no hi ha instal·lacions especials. També grups de joves amants del botellón nocturn s’hi concentraven, sobretot a la sortida de les discoteques properes i això li va donar certa impopularitat en alguns sectors dels veïns, que es queixaven dels sorolls. L’eliminació d’algunes barreres, una neteja constant, control nocturn i bona il·luminació han reduït les molèsties. També és el centre de l’Urban Funke, trobada de cultura urbana, que ha portat al parc concursos de monopatí, grafits i actuacions de música electrònica, així com exhibicions de hip-hop i break dance. A aquesta zona pavimentada s’hi accedeix tant des de la zona de parc del Paral·lel com per un pas cap al carrer Cabanes, entre els edificis de FECSA, en el que hi ha una antiga turbina a manera d’escultura, i un altre pas cap al carrer de Vila Vilà.

Entre la zona pavimentada i el carrer de Vila Vilà s’hi va fer, finalment, un poliesportiu centrat sobretot en el bàsquet però que també permet altres competicions esportives. L’accés al poliesportiu és pel carrer Vila Vilà.

A un costat del parc hi ha el Teatre Apolo i a l’altre la gasolinera més antiga de la ciutat, creada el 1927 pels germans Ròmul i Josep Maria Ubach, el mateix any de fundació del monopoli estatal de petrolis CAMPSA. Destruïda durant la guerra pels bombardeigs franquistes, que en canvi no van afectar les tres xemeneies, va ser reconstruïda a la postguerra i segueix prestant servei.

El Parc de les Tres Xemeneies va ser escenari de la celebració socialista de la victòria de Pasqual Maragall a les eleccions municipals del 28 de maig de 1995, la mateixa nit de les eleccions. El parc havia estat inaugurat tres setmanes abans."