|
El monument s’alçà en un dels extrems del parc,
vorejant el petit estany que descansa a la terrassa superior. És un
entorn pensat a l’anglesa, seguidor dels principis de sobrietat natural
que “Capability” Brown havia difós durant el romanticisme: el llac
serpentilini, unes poques agrupacions vegetals ben distingides i la
gespa unificadora, ben segada per a realçar les ondulacions del
territori. En aquest conjunt el monument de Sabí encaixà a la perfecció i
demostrà la bona comprensió de l’artista dels principis clàssics del
decòrum. Modelà una dona jove i saludable que amb un pom de lliris sota
el braç dirigeix el seu caminar cap als frondosos jardins. És una figura
gràcil però robusta, afí a les proporcions que Eugeni d’Ors havia
identificat amb la Ben Plantada: alta, de genolls molsuts i amples
malucs, però de posat harmònic i serè. Un tipus de bellesa mediterrània,
tal i com havien sabut interpretar Maillol i els seus seguidors, que
corregia la bellesa pura i homogènia que fins a principis de segle
s’havia imposat arreu d’Europa. Sabí proposà una composició essencial i
volumètrica, sense més atributs que els pertinents per entendre
l’escena. Les cames, els malucs, el tors, la cua de la cabellera, Sabí
modela les parts del cos donant prioritat a la claredat estructural del
conjunt, conjuntant masses trapezoïdals, rectangulars, ovals, que ha
moldejat buscant la irregularitat i la vaguetat en el detall.
La trajectòria artística de Ramon Sabí és molt
desconeguda. No existeix cap monografia dedicada a l’artista i el
diccionari Ràfols a dures penes li dedica unes ratlles. Tanmateix, la
poca bibliografia localitzada ens descobreix un escultor allunyat dels
postulats clàssics en els que l’adscriuríem considerant el monument dels
Jardins de Verdaguer. Si bé és cert que Ramon Sabí es formà sota les
directrius de Frederic Marès, a l’escola de Belles Arts de Sant Jordi,
ben aviat emprengué el propi recorregut escultòric i, a París i Itàlia,
pogué aprendre les bases d’una escultura expressionista i d’ànim
experimental. Ens ho explica el crític d’art Joan Cortés, en l’únic
article complert signat per un tractadista d’art de prestigi que hem
sabut localitzar dedicat al nostre escultor. En la ressenya de 1963, poc
temps en anterioritat per tant a l’execució del monument, Cortés ens
presenta les obres d’un escultor continuador dels interessos
informalistes de Subirachs o de Henry Moore. Malgrat que no perdia mai
de referència la figura humana, es tractava d’una obra escultòrica molt
alliberada formalment, interessada abans per la biomorfologia del cos
abans que l’estilització o les proporcions clàssiques. De totes maneres,
sí que identifiquem en la seva obra contemporània alguns trets
estilístics que retrobem al monument de Montjuic. Tal i com observava
Cortés, les escultures de Sabí mostraven un clar interès per la
concepció arquitectònica del cos humà: “Se descubría en elles una
grandíssima gana de atacar a fondo el problema de la forma en su sentido
más grave, el de la arquitecturización del volumen, absorvido en él
toda la morfología natural.” [Es descobria en elles una grandíssima esma
d’atacar a fons el problema de la forma en el seu sentit més greu, el
de l’arquitecturització del volum, rebegut en ell tota la morfologia
natural].
De la mateixa manera que en l’altre gran encàrrec en
el que intervingué Ramon Sabí durant els anys seixanta, els relleus de
la façana del Casal de Cultura de Mollet del Vallès (1964), l’escultor
renuncia en els seus monuments públics a l’experimentació de tall
expressionista i, sense perdre tots els trets diferencials de la seva
obra, asserena el seu impuls creatiu. Tal vegada l’escultor tenia
present aquella màxima expressada pel seu mestre segons qui l’art
oficial, afirmava Marès, “no ha de ser una cosa egocèntrica, sinó que ha
de contribuir també a l’educació del poble, essent la forma
intel·ligible”. Paraules sens dubte d’un dels darrers mestres
noucentistes. Encara que també no és menys cert que, en l’estètica
mediterrània, es refugiaren molts escultors durant la postguerra, els
quals, com en el nostre escultor, es nodriren del ric llegat que havia
deixat tota l’escola clàssica catalana dels anys vint i trenta,
reservant l'hàlit més subversiu per a la intimitat de la creació." | 
