dilluns, 5 de setembre del 2022

Escultura Noia dels Lliris

 

"En una de les vessants de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, sobre una antiga pedrera a peu del castell, s’inaugurà, l’estiu de 1970, un dels parcs de més interès natural de la ciutat, els Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer. En homenatge al príncep dels poetes catalans, el qual havia sigut enterrat al cementiri de la muntanya seixanta-vuit anys en anterioritat, l’arquitecte Joaquim Casamor i el jardiner Joan Pañella dissenyaren un entorn exuberant de 4,3 hectàrees especialitzat en el gènere de plantes aquàtiques (nenúfars, nelumbo, lliris aquàtics…) i bulboses (jacints, narcisos, tulipes). Per acabar d’estrènyer el lligam entre el parc i la memòria del poeta, s’encarregà a l’escultor Ramon Sabí un monument al·legòric dedicat a un fragment del poema La Nadala de Verdaguer, inclòs en el recull de poemes Flors de Maria, de 1902: “Bonica és la rosa / més ho és el ram / més ho és el lliri / que floreix tot l’any”.

El monument s’alçà en un dels extrems del parc, vorejant el petit estany que descansa a la terrassa superior. És un entorn pensat a l’anglesa, seguidor dels principis de sobrietat natural que “Capability” Brown havia difós durant el romanticisme: el llac serpentilini, unes poques agrupacions vegetals ben distingides i la gespa unificadora, ben segada per a realçar les ondulacions del territori. En aquest conjunt el monument de Sabí encaixà a la perfecció i demostrà la bona comprensió de l’artista dels principis clàssics del decòrum. Modelà una dona jove i saludable que amb un pom de lliris sota el braç dirigeix el seu caminar cap als frondosos jardins. És una figura gràcil però robusta, afí a les proporcions que Eugeni d’Ors havia identificat amb la Ben Plantada: alta, de genolls molsuts i amples malucs, però de posat harmònic i serè. Un tipus de bellesa mediterrània, tal i com havien sabut interpretar Maillol i els seus seguidors, que corregia la bellesa pura i homogènia que fins a principis de segle s’havia imposat arreu d’Europa. Sabí proposà una composició essencial i volumètrica, sense més atributs que els pertinents per entendre l’escena. Les cames, els malucs, el tors, la cua de la cabellera, Sabí modela les parts del cos donant prioritat a la claredat estructural del conjunt, conjuntant masses trapezoïdals, rectangulars, ovals, que ha moldejat buscant la irregularitat i la vaguetat en el detall.

La trajectòria artística de Ramon Sabí és molt desconeguda. No existeix cap monografia dedicada a l’artista i el diccionari Ràfols a dures penes li dedica unes ratlles. Tanmateix, la poca bibliografia localitzada ens descobreix un escultor allunyat dels postulats clàssics en els que l’adscriuríem considerant el monument dels Jardins de Verdaguer. Si bé és cert que Ramon Sabí es formà sota les directrius de Frederic Marès, a l’escola de Belles Arts de Sant Jordi, ben aviat emprengué el propi recorregut escultòric i, a París i Itàlia, pogué aprendre les bases d’una escultura expressionista i d’ànim experimental. Ens ho explica el crític d’art Joan Cortés, en l’únic article complert signat per un tractadista d’art de prestigi que hem sabut localitzar dedicat al nostre escultor. En la ressenya de 1963, poc temps en anterioritat per tant a l’execució del monument, Cortés ens presenta les obres d’un escultor continuador dels interessos informalistes de Subirachs o de Henry Moore. Malgrat que no perdia mai de referència la figura humana, es tractava d’una obra escultòrica molt alliberada formalment, interessada abans per la biomorfologia del cos abans que l’estilització o les proporcions clàssiques. De totes maneres, sí que identifiquem en la seva obra contemporània alguns trets estilístics que retrobem al monument de Montjuic. Tal i com observava Cortés, les escultures de Sabí mostraven un clar interès per la concepció arquitectònica del cos humà: “Se descubría en elles una grandíssima gana de atacar a fondo el problema de la forma en su sentido más grave, el de la arquitecturización del volumen, absorvido en él toda la morfología natural.” [Es descobria en elles una grandíssima esma d’atacar a fons el problema de la forma en el seu sentit més greu, el de l’arquitecturització del volum, rebegut en ell tota la morfologia natural].

De la mateixa manera que en l’altre gran encàrrec en el que intervingué Ramon Sabí durant els anys seixanta, els relleus de la façana del Casal de Cultura de Mollet del Vallès (1964), l’escultor renuncia en els seus monuments públics a l’experimentació de tall expressionista i, sense perdre tots els trets diferencials de la seva obra, asserena el seu impuls creatiu. Tal vegada l’escultor tenia present aquella màxima expressada pel seu mestre segons qui l’art oficial, afirmava Marès, “no ha de ser una cosa egocèntrica, sinó que ha de contribuir també a l’educació del poble, essent la forma intel·ligible”. Paraules sens dubte d’un dels darrers mestres noucentistes. Encara que també no és menys cert que, en l’estètica mediterrània, es refugiaren molts escultors durant la postguerra, els quals, com en el nostre escultor, es nodriren del ric llegat que havia deixat tota l’escola clàssica catalana dels anys vint i trenta, reservant l'hàlit més subversiu per a la intimitat de la creació."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Albert Mercadé

Materials:Bronze





BONICA ÉS LA ROSA / MÉS HO ÉS EL RAM / MÉS HO ÉS EL LLIRI / QUE FLOREIX TOT L'ANY. / VERDAGUER

SABI

Fundició Ginfer



Autor

Escultor:Ramón Sabí i Serra

Més informació:Viquipèdia Ramón Sabí

 

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc


diumenge, 31 de juliol del 2022

Escultura Meditació

Als Creadors de l'Exposició de 1929

"Potser perquè els promotors del Poble Espanyol disposaven d'un monòlit commemoratiu, algú va pensar a fer el mateix amb els creadors de l'Exposició Internacional de 1929, Joan Pich i Pon, Francesc Cambó, el marqués de Foronda i el baró de Viver. La idea s'arrossegava des del 1957, però no va quallar fins al 1970, quan es va decidir aprofitar una escultura del francès Robert Vasconcel, Meditació, que havia merescut un premi a l'Exposició Nacional de Belles Arts celebrada a Barcelona el 1942, per dedicar-la als pares de l'Exposició de 1929. Vasconcel havia mort el 1965 i havia cedit part de les seves obres a l'Estat espanyol. El 17 de setembre de 1970 va tenir lloc la inauguració del nou monument a un dels jardins de Montjuïc."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

 

"Trobem a Meditació, de Robert Vasconcel, un art ple de claredat mediterrània, serè i ponderat, on l'artista posa de manifest aquest desig de realitat volumètrica, d'ocupar l'espai i ensenyorir-se'n. La noció de massa, de volum tancat, de forma sencera, fins i tot el pes, no pot ser més evident. L'elecció de l'un coadjuva en aquest resultat. De tot això s'obté una solemne quietud com a expressió d'una humanitat més lírica que dramàtica, i com a exacta precisió del bé tallat, diàfan, sintètic i pur, per arribar a representar la reacció del sentit tàctil i de la concreció formal, mostrant-nos una escultura líricament sentimental.

El propòsit al qual obeeix no s'aparta d'aquesta assimilació de la pedra a la carn; aquesta concepció antropomòrfica i més o menys imitativa d'una escultura no pretén altra cosa que perpetuar, malgrat algunes innovacions, els cànons estètics de l'ideal grecoromà: obtenir alguna cosa tan bella i tan veritable com la natura, i possiblement més bella i més veritable. Què aporten d'inèdit aquests homenatges que són, de fet, una celebració de la dona, a part de, per la postura, la freqüent posició asseguda del model, per al detall, un tall de pèl més o menys modern, i, quant a l'estil, aquesta plenitud de majestat serena deguda a certa afinitat arquitectònica dels volums? Les llibertats que es pren amb el model acaben allí; senzillament, la dona representada ha de ser versemblant i respon a una estatuària representativa i verista, a la qual només la inèrcia de la matèria sostreu del món viscut.

La posició en l'espai urbà d'obres com Meditació, que amb l'adveniment de la modernitat van perdre la seva escala monumental i la seva adequació a un lloc públic, pot provocar que, tractant-se d'una obra creada sense tenir en compte cap lloc concret, en ser situada a qualsevol banda, acabi sense menyscapte per a l'obra o el lloc."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - José de las Casas

Materials:Marbre





A LOS QUE IDEARON Y REALIZARON / LA EXPOSICIÓN INTERNACIONAL DE / BARCELONA DE MCMXXIX / MENSAJE Y CITA DE HERMANDAD / MCMLXX / JUAN PICH Y PON / FRANCISCO CAMBÓ BATLLE / BARON DE VIVER / MARQUÈS DE FORONDA


Autor

Escultor:Robert Vasconcel

Robert Chaveau Vasconcel (Bordeus, 1886 - Barcelona, 1965). Després d'uns començaments artístics a Franca, on exposà al Salón d'Automne i al de la Societé Nationale, els anys vint s'instal·là a Barcelona i es nacionalitzà espanyol. Participà a l'Exposició de Primavera de 1936 i a la Nacional de Barcelona de 1942.

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 


divendres, 29 de juliol del 2022

Font del carrer dels Vivers

 

"Aquesta font, que ara queda prop del viver municipal dels Tres Pins, és una de les dues amb relleus escultòrics realitzades per Joan Borrell i Nicolau dintre de la urbanització de la muntanya de Montjuïc de cara a l'Exposició Internacional. El relleu representa dues figures d'inspiració clàssica. L'altra font, coneguda com de la Maternitat, es troba a l'avinguda del marquès de Comillas, davant del poble Espanyol."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

 

"La urbanització de l'espai que acull aquesta font data de la segona dècada del segle XX i és fruit dels preparatius per a la celebració el 1929 de l'Exposició Internacional a Montjuïc.

Al relleu hi figuren dos personatges, un de masculí i un de femení, dempeus, mig girats i vestits amb túniques, i a l'alçada dels caps una mena de màscara que mira a l'espectador. El broc de la font està encastat en un mascaró.

El mal estat de conservació i la manca de bibliografia i documentació fan difícil explicar-ne la iconografia i atorgar-li una paternitat. A l'espera de l'aparició d'alguna dada, pot aventurar-se una primera hipòtesi sobre el seu artífex. El gust clàssic del treball permet pensar en la mà de l'escultor Joan Borrell Nicolau (1889-1951) que inspirà bona part de la seva obra en l'antiguitat grecoromana i de qui se sap que executà dues fonts per a Montjuïc entre el 1923-1924, i de les quals sols se'n coneix una: la font de la Maternitat. Per incidir en aquesta hipòtesi, però, caldria verificar si la font ja era en origen a Montjuïc, bé en el sector que ens ocupa, o bé en un altre espai de la muntanya i que la seva ubicació actual sigui fruit d'un trasllat posterior, ja que durant el certamen aquesta plaça estigué parcialment ocupada pel pavelló de la Sociedad Española de Construcción Naval."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Ernest Ortoll

Materials:Pedra






 


Fotografia antiga, font:Ajuntament de Barcelona, Art Públic

 

Autor

Escultor:Joan Borrell i Nicolau

Més informació:Viquipèdia Joan Borrell i Nicolau

Més informació:Borrellnicolau.cat

Joan Borrell i Nicolau, font:borrellnicolau.cat

Veure més Art Públic Sants Montjuïc


dijous, 28 de juliol del 2022

Escultura a La Maternitat

 

"Escultura exempta de ple volum en pedra sobre un pedestal fet de plaques de marbre, signada per l'autor a la part que fa de seient a la figura de la Maternitat, una de les temàtiques més freqüents en l'escultura, amb precedents prestigiosos. L'escultura de Badia se situa davant de la caseta dels jardiners del parc. És en una zona enjardinada, sota un gran pi marítim que fa de cobricel. La situació de l'escultura, una mica apartada dins d'aquest gran parc -en el qual hi ha emplaçaments millors-, fa que passi desapercebuda. Entre les obres de Sebastià Badia, aquesta és de les que té un caràcter més classicista i més dolçor, tant per l'expressió del rostre de la mare com per la composició. El tractament de la superfície, de gran suavitat, tendeix a incrementar l'efecte de tendresa. Aquesta escultura, tot i la seva compacitat, és més allunyada de la força centrípeta que regeix l'escultura de Badia. Malgrat la seva centralitat, té elements que sobresurten. La frontalitat i el hieratisme es veuen minvats per la suau torsió del rostre i del tronc de la mare que mira l'infant que té a la falda; també pel sortint en escorç de la maneta del nen i la dissimetria entre la posició de les cames, repenjada més alta la cama dreta, fet que permet acollir més confortablement la criatura i que marca una línia ascendent a la faldilla, reblada pel cos de l'infant. Aquest recurs ens remet a la Pietat de Miquel Àngel, sense el seu dramatisme. Diversos detalls més treballats de l'escultura, com els plecs de la faldilla, els acabats de l'escot i les arrugues de les mànigues, el pantaló del petit, la robeta que l'acull, els plecs del mocador del cap de la mare i, sobretot, la massa pesant de la vora de la faldilla són espais on la llum i l'ombra juguen en la superfície escultòrica. En conjunt, serenor, placidesa, dolcesa i mediterrània són els atributs d'aquesta obra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Montserrat Castillo

Materials:Pedra








Autor

Escultor:Sebastià Badia

Més informació:Viquipèdia Sebastià Badia i Cerdà

Sebastià Badia, font:appadvice.com/app/sebastia-badia

 


Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 


dimecres, 27 de juliol del 2022

Escultura La Bellesa

 

"Davant de l'estàtua de Dant es va posar, quatre anys més tard, el 1925, una de les més interessants escultures de Josep Llimona, que representa la bellesa, enmig d'un dels estanys que es van anar situant estratègicament al parc de Montjuïc. Llimona l'havia esculpida un any abans. És una de les diverses versions que l'escultor va fer d'aquesta mateixa obra, La bellesa, i es troba a escassa distància d'una altra obra de Llimona, la que va regalar a l'Escola del Bosc."

 

"El nu femení fou àmpliament estudiat per Josep Llimona i Bruguera, i en tenim nombroses interpretacions a través del dibuix o de l'escultura. Quan es tracta de representar-lo en tota la seva maduresa, les seves preferències es decanten cap a les figures sedents, que adopten actituds molt variades en la disposició de la cintura i dels braços o en el gest del cap. En algun cas, com en el relleu que es titula La font (1921) n'agrupa fins a vuit de cos sencer, dempeus o en actituds diverses.

Ara bé, com a peça excepcional hem de considerar la figura d'una adolescent, justament titulada La bellesa que es pot admirar als jardins de Montjuïc, al centre d'una font monumental. Aquesta font és de forma circular exterior i, en un primer nivell, n'inclou quatre, també circulars, sobre les quals reposa, en un segon nivell, un altre receptacle amb els costats còncaus. Al centre queda situat el basament per a aquesta escultura de La Bellesa. Es presenta envoltada de brolladors, els quals tenen l'aparença de constituir com un reixat viu per protegir-la. És una figura lleugerament més gran que el natural, que aconsegueix combinar la delicadesa del gest amb les necessitats de consistència que es derivaven del fet que el marbre era el material més adient per fer-la. Això determina que del seu bloc només es desprengui, arquejat, el braç esquerre, i que les cames restin juntes, però cada una amb el seu gest propi. Les proporcions del cos són d'una esveltesa més pròpia de races nòrdiques que no pas mediterrànies, com les que coetàniament interpretaven A. Maillol o J. Clarà, de manera que, realitzada el 1925, en temps que ja eren noucentistes, mantenia uns esquemes que foren habituals els anys del modernisme.

A més del guix preliminar, del 1924, en féu altres versions en marbre, com la que estigué a la col·lecció Sala, de Barcelona, o la de major dimensió, en bronze, dels Museus de Barcelona, a més d'algunes que presenten diferents variants de l'esquema bàsic."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Santiago Alcolea Gil

Materials:Marbre








 

Autor

Escultor:Josep Llimona

Més informació:Viquipèdia Josep Llimona i Bruguera

Josep Llimona, font:Viquipèdia

 
Veure més Art Públic Sants Montjuïc