dimarts, 10 de maig del 2022

Escultura Quatre Ales

 

"La galeria Maeght va decidir instal·lar una sucursal a Barcelona i va triar fer-ho al carrer de Montcada. Va obrir amb una exposició que incloïa una peça d'Alexander Calder, Quatre ales, una gran escultura feta pel seu autor el 1972, i després la va oferir a l'Ajuntament perquè fos instal·lada en algun passeig de la ciutat. En algun moment es va parlar de posar-la davant el nou edifici que Banca Catalana estava aixecant a l'avinguda Diagonal. Finalment va anar a petar en un altre indret, prop de la Diagonal, a l'avinguda que encara es deia del General Goded i que canviaria en pocs anys per anomenar-se de Pau Casals. Hi va ser posada el 25 de febrer de 1975. Segons explica Francesc Farreras, responsable de la galeria Maeght, a les seves memòries, "les protestes dels incultes i estúpids veïns d'aquell indret privilegiat van fer que, al cap d'uns dies, l'Ajuntament retirés l'escultura." En assabentar-se de l'afer el pintor Joan Miró, amic personal de Calder, va demanar que pogués anar a la fundació que estava creant a Montjuïc. Van passar uns mesos, però finalment el juny de 1976 va ser treta de l'avinguda Pau Casals, i tres mesos després, el 17 de setembre, va ser posada davant del meravellós edifici creat per a la Fundació Miró per un altre amic de Calder, Josep Lluís Sert, on el vermell original de les Quatre ales destacava amb força. Posteriorment, el monument va ser repintat de color taronja, fins que el 2002 va recuperar el seu color vermell original."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Dos tipus d'escultura defineixen la maduresa d'Alexander Calder, els mòbils i els stabiles. En tant que el moviment és el tret fonamental dels primers i l'estatisme, o millor dit l'estabilitat, el dels segons, hom podria dir que els uns i els altres es contraposen radicalment, però això no és ben bé cert. Quatre ales és testimoni de la seva mútua afinitat. Quan diem que una obra és estàtica, pensem en una peça que s'assenta sòlidament sobre el terra i destaquen la seva massivitat i el seu pes, però quan parlem dels stabiles de Calder advertim que es recolzen lleugerament sobre punts concrets i que les seves peces cargolades i soldades marquen un moviment potencial, un component potencialment dinàmic que es trobava ja en algunes escultures de Brancusi i que Calder recrea de manera personal.

Quatre ales es recolza sobre la superfície de l'herba en punts que li donen estabilitat, no estatisme, "aixecant-se" des d'ells com a ales en diferents direccions, fins i tot oposades, cosa que introdueix tensió a l'interior de l'obra -un recurs molt del gust de l'artista-. Predominen els plans corbats i els perfils corbs, còncaus i convexos, de manera que la posició escollida produeixi la sensació de ser una entre diverses de possibles. El resultat és una peça que, abstracta, sembla posseir certs trets figuratius, quelcom com el record de la figuració més que la figuració mateixa: es posa com un au o com un insecte, un mòbil ocasionalment quiet, aturat, però que malgrat la seva dimensió i el seu pes podria aixecar-se a volar.

Quatre ales és un stabile pintat -n'hi ha d'altres també pintats però completament de negre- en un to que va permetre conèixer-lo popularment com a "monument al Butano". La pintura dels stabiles -també d'algunes peces dels mòbils- és un tret característic de les obres de Calder, que les relaciona amb l'art de Jean Arp i de Fernand Léger, de Joan Miró. Quan contemplem les pintures d'aquests artistes, o les del mateix Calder prenem consciència que el color d'aquestes peces forma part d'una composició cromàtica de caràcter lúdic, un tret característic de l'artista. I aquest sentit lúdic és la nota que defineix Quatre ales: els que la contemplen amb afany de transcendència, es trobaran frustrats, perquè malgrat la grandària i la monumentalitat que la caracteritza, és una obra lúdica, un divertiment. Si Calder prescindeix d'alguna cosa, és de l'èmfasi habitual en els monuments públics. Si alguna cosa desitja en "posar-la" sobre l'herba és ajudar-nos a completar aquesta qualitat que és jugar amb formes, jugar amb colors, amb plans i espais, amb volums que se'ns en van de les mans, que se'ns hi van els ulls... Si alguna cosa commemora és la capacitat lúdica."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Valeriano Bozal

Materials:Acer pintat







Autor

Escultor:Alexander Calder

Més informació:Viquipèdia Alexander Calder

Alexander Calder, font:Viquipèdia

 

Veure més  Art Públic Sants Montjuïc

 

dilluns, 9 de maig del 2022

Escultura Homenatge a Hwang Young-Cho

 

"El govern coreà tenia clavada una espina en la sensibilitat patriòtica. Un coreà havia guanyat la marató dels Jocs Olímpics de Berlín el 1936, però com que el seu país estava aleshores sota mandat japonès, ja que havia estat envaït, la proesa atlètica figura als annals de l'esport com una victòria nipona. El 1992 el coreà Young-Cho Hwang havia tornat a emular aquella gesta del passat i havia guanyat la prova cimera de la marató als Jocs Olímpics de Barcelona. El govern de Corea del Sud volia que es fes en algun indret de Montjuïc un monument que recordés la gran victòria del seu ciutadà, però no trobava ressò adequat a Barcelona. Li va caldre d'amenaçar amb dificultats en les relacions econòmiques entre Catalunya i Corea perquè l'afer es desencallés. Molt a prop de l'estadi, a l'altra banda, l'artista Kang Dae-Chul va aprofitar tot un pany de paret per mostrar l'atleta en plena cursa, incloent-hi una dedicatòria del poeta Cho Byong Hua i ressaltant l'amistat entre Catalunya i Corea. Aquest monument va ser inaugurat el 5 d'octubre del 2001. A la inauguració van assistir el president Jordi Pujol, l'alcalde Joan Clos i el ministre d'Esports de la província de Kyonggi."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Aquest monument situat al Parc de Montjuïc, que pretén segellar els llaços de germanor existents entre les províncies de Kyonggy (Corea del Sud) i Catalunya ens presenta d'una manera molt "natural" alguns dels traços més característics i simbòlics del paisatge d'aquesta província coreana i, per què no, també de l'esperit de les seves gents.

Quan parlo de "natural" ho dic deliberadament, perquè aquest monument intenta englobar en els elements de la natura l'esforç humà, un esforç que no destrueix aqueixa naturalesa sinó que es beneficia i desprèn d'aquesta, i passa a formar-hi una unitat.

Les pedres que ens donen la imatge dels suaus tossals i muntanyes, que formen la major part de l'horitzó de la província de Kyonggy i de tota Corea, estan dividides en dos grups separats per un espai buit.

Aquests dos grups de roques representen els dos principis que regeixen l'univers, la natura i l'ésser humà, els principis del Yin i el Yang. D'una banda, tenim el conjunt de quatre roques on es troba la figura de l'atleta, Hwang Young Jo, vencedor de la marató de les Olimpíades de Barcelona, que representen el Yang amb la silueta del sol naixent del matí, Corea, país del matí tranquil, i que crea un halo de llum al voltant de l'esportista.

El Yang és el principi de la llum, el sol, la calor, el masculí. Mentre que a l'altre costat tenim l'altre grup de cinc roques que ens presenten el principi del Yin. El Yin és l'element de l'ombra, lunar, fred, femení.

Però aquests dos grups no són independents sinó que formen una unitat. En el Yin sempre hi ha algun element del Yang i viceversa. Per això, en el grup de roques del Yin s'ha inclòs una roca mes clara per representar aqueixa part de llum (Yang) que existeix al mig de la foscor (Yin).

A més, l'espai buit entre els dos grups i al voltant seu els engloba en una unitat dinàmica de constant interacció entre aquests dos pols, que és el que produeix l'energia que mou l'univers.

Es tracta d'una unitat perfecta i harmònica representada pel número nou, perquè són nou les roques. És aquesta harmonia entre les dues cares de l'univers allò que produeix l'energia beneficiosa i justa que dóna resplendor a tota la humanitat, representada en l'atleta coreà, un atleta que ha après de la natura a combinar l'esforç amb la constància, que és el que fa superar totes les dificultats. És com l'aigua d'un riu que, passant constantment sobre les vores esmolades de les roques, les suavitza fins a modelar-les i fer-les harmòniques, tal com pot veure's en aquestes roques: d'una banda, tenim aquelles més esmolades i amb clivelles, i de l'altra aquelles que ja han estat modelades per la natura amb formes més suaus i harmòniques."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Antonio José Doménch del Río

Materials:Pedra i Bronze

 






Aquesta és la mostra d'amistat entre els dos paisos com a companys de la nova era./Aquet testimoni serà recordat com l'esperança d'una nova història, capaç de fondre els dos pobles en un de sol./



Catalunya, país afavorit per l'art i la història / Barcelona, antiga i gloriosa ciutat / Kyonggi-do de Corea, terra d'oriental tranquil·litat / La seva llum brillant ens uneix / Ah! que sigui perpètua aquesta càlida amistat

 

Més informació:Viquipèdia Hwang Young-cho

Hwang Young-cho creuant la meta a l'estadi olímpic, font:Onekmore.com

 

Autor

Escultor: Kang Dae-Chul (província de Kyong-Gi, Corea del Sud, 1955). Cursà estudis al College of Fine Arts de la Universitat de Hong-Ik, Seül. Va fer la primera exposició individual en una galeria de Seül, el 1976, i des d'aleshores ha anat exposat regularment a Seül un cop l'any. També ha participat en exposicions col·lectives a París, Milà i São Paulo. Ha rebut diversos premis al seu país i el 1998 va rebre el premi corresponent al millor artista al Simposi Internacional d'Escultura de Perú. És autor de dues novel·les (1982 i 1994) i d'una col·lecció d'assaigs, Things I Miss (1997).

Font:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

 

Veure més  Art Públic Sants Montjuïc

 


Escultura El Repòs

 

"Manolo Hugué va ser un escultor especialitzat en les obres de dimensions reduïdes, però en arribar l'etapa de comandes que va constituir l'Exposició Internacional de 1929, també va rebre el corresponent encàrrec, no sense que fos reclamada la seva presència pels amics d'ofici, que trobaven injust no haver-lo convocat. La veritat és que Manolo es trobava malalt i no havia fet cap pas en aquest sentit. Com que ell no podia realitzar l'obra en les dimensions requerides, va ser un company, Josep Viladomat, qui transformà una Noia asseguda de Manolo de petita a gran. Tanmateix, la Noia asseguda no va anar a parar a cap lloc concret i el Museu d'Art Modern se la va quedar fins que el 18 de març de 1961 va passar a ornamentar l'aleshores jove avinguda de la Infanta Carlota (ara de Josep Tarradellas), a l'alçada del carrer de Londres. L'any 2000 va ser retirada per procedir a la restauració, i el 21 d'abril del 2002 va formar part dels renovats jardins Laribal a Montjuïc. Un any més tard una còpia va tornar al seu emplaçament original. Tant una com l'altra són un dipòsit del Museu d'Art Modern (MNAC)."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"La interpretació d'una figura femenina nua i asseguda és un tema que fou molt atraient per als nostres escultors de la darreria del segle XIX i començament del XX. Josep Llimona ens en deixà interpretacions d'una gran qualitat estètica dins una sensibilitat modernista en molts aspectes. Canviant-ne la tipologia en el que correspon al cànon i a les proporcions, hi afegiren altres solucions A. Maillol i J. Clarà. Manolo M. Hugué (1872-1945) també participà d'aquestes inquietuds des dels anys de la seva primera estada a Ceret (1910-1914) i ho continuà els anys següents. En resultà una veritable sèrie d'escultures i de relleus en la qual, fins i tot, incorporà elements que es relacionen amb el cubisme, sense deixar de remarcar-hi les característiques de la seva personalitat. Aconseguí harmonitzar-hi l'expressió del gest i el moviments dels tors; la flexió de la cintura amb la disposició i el dinamisme dels braços o de les cames i també, amb les actituds del cap, un conjunt d'aspectes que els donaven vida com a conseqüència de la atenta observació que l'artista feia de la realitat que es movia al seu entorn. En una primera fase la reflectia en nombrosos dibuixos a la ploma com a punt de partida per a la elaboració d'obres, en relleu o de cos sencer, en fang o guix en diferents grandàries. Podríem destacar-ne l'escultura d'una noia adolescent, feta en terracota i de grandària reduïda (0,27 m d'alçada). Està asseguda i la senzilla roba que vesteix està aprofitada per afegir-hi unes línies que complementen amb encert les que són pròpies del seu cos. És una peça de forta originalitat, corresponent a l'any 1925 en la segona estada de Manolo a Ceret. Les qualitats que hi aconseguí en bona part properes als conceptes del noucentisme, aconsellaren fer-ne una versió, en pedra i de grandària natural. Se'n féu càrrec l'escultor Josep Viladomat (1899-1989) que la realitzà el 1928 amb la finalitat de situar-la als jardins de Montjuïc, àmpliament condicionats com a escenari de l'Exposició Internacional feta a Barcelona l'any 1929. Encara hi podem admirar-la, amb tots els valors que eren els bàsics d'aquell original de Manolo mantinguts per Viladomat en una síntesi gens fàcil que li permeté no haver de renunciar a la seva personalitat."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Montserrat Blanch

Materials:Pedra






Noia asseguda de Manolo Hugué, font:Wikimedia

Rèplica El Repòs, tresorsabarcelona.blogspot.com/2018/12/escultura-el-repos.html

 

Més informació:Viquipèdia Jardins del Laribal

Jardins del Laribal, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Josep Viladomat sobre un original de Manolo Hugué

Més informació:Viquipèdia Josep Viladomat i Massanas

Josep Viladomat, font:somatemps.me

Més informació:Viquipèdia Manolo Martínez Hugué

Manolo Hugué, font:gurbrevista.com

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

dissabte, 7 de maig del 2022

Escultura Patí de Vela

 

"Aquest monument forma part del conjunt d'obres de simbologia marinera que hi ha a l'àrea del port vell barceloní.

Tres d'elles són molt semblants (una embarcació de vela solcant sobre les ones) i obra del mateix escultor, Joaquim Ros-Sabaté. Corresponen al mateix període, quan es van posar a Barcelona alguns dels monuments més pintorescos amb què compta la ciutat. N'hi ha tres: l'obra situada a l'Escullera, dedicada als esportistes de la mar; la situada al Moll de la Fusta, i la que recorda la victòria a la batalla de Lepant, davant de les Drassanes. Les dues últimes van ser promocionades pel mateix organisme, l'Asamblea de Capitanes de Yate, però aquest monument al Patí de vela fou una iniciativa del Club Natació Barcelona, que volia recordar que aquest tipus d'embarcació tan característic a la costa catalana va ser una creació dissenyada i popularitzada per persones vinculades al Club: José Maria Lasaosa, Francisco Gassol, Carlos Pena i els germans Monge. A l'homenatge es van afegir la Federació Espanyola de Vela, la Delegación Nacional de Deportes i la Junta d'Obres del Port, que va oferir l'espai físic on emplaçar-la. En un bloc separat un parell de metres de l'escultura, hi ha uns versos de Joan Maragall que es poden relacionar amb aquella i també una llarga inscripció explicant la motivació del monument. Es va inaugurar el 7 de març del 1972.

El Patí de Vela es va retirar l'any 2016 per treballs de conservació fets pels Tallers Comas, aprofitant que es feien unes obres al port. El 20 de setembre de l'any 2019 es va tornar a col·locar però canviant l'emplaçament: ara és en una rotonda nova de la prolongació del passeig de Joan de Borbó, prop del Moll d'Orient. S'hi va celebrar un acte presidit per Mercè Conesa, presidenta de Port de Barcelona, al que també hi va assistir l'escultor."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Planxa d'acer sobre base de pedra







 








Més informació:Viquipèdia Club Natació Barcelona

Més informació:Cnb.cat/

Club Natació Barcelona, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Joaquim Ros i Sabaté

Més informació:Viquipèdia Joaquim Ros i Sabaté

Joaquim Ros i Sabaté creant la estatua de Salvador Dalí de Cadaqués

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Escultura La Nereida

 

"Durant una colla d'anys l'escultor madrileny Alfredo Lanz va tenir un taller dins Maremàgnum, al Port de Barcelona. Es tractava de la Fundación para la Investigación de la Escultura Mediterránea, i el compartia amb la seva dona, Montserrat Faure. Van exposar un conjunt de peces, Goig de viure, a la passarel·la que uneix Maremàgnum amb la Rambla i en van donar una a l'Autoritat Portuària de Barcelona, que es qui té cura de Maremàgnum, mitjançant l'empresa Port 2000. Era una obra de vius colors -vermell, groc i verd- que va ser posada a un parterre del passeig de Joan de Borbó, a la Barceloneta, per decisió de l'Autoritat Portuària. L'escultura, anomenada Nereida, va ser col·locada sense inauguració el 27 de juny del 2003. Segons l'autor, simbolitzava el mar Mediterrani, "viu i lluminós".

La Nereida es va retirar a causa del seu estat de conservació, i finalment l'any 2016 es va col·locar en una nova rotonda després que es prolongués el passeig de Joan de Borbó, molt aprop de la Fundació Navegació Oceànica de Barcelona."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre, Josep M.Huertas

Materials:Acer i Pintura




Més informació:Viquipèdia Les Nereides

Les Nereides encadenant Andròmeda a la roca, segons una pintura de Théodore Chassériau, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Alfredo Lanz

Més informació:Fundacionfiem.tripod.com Alfredo Lanz

Més informació:Lanzfaura.blogspot.com/

Alfredo Lanz, font:Fundacionfiem

 

  Veure més Art Públic Ciutat Vella Est