TRESORS a BARCELONA

dimarts, 20 d’octubre del 2020

Escut de Barcelona a la Font de la Budellera

"Una llegenda atribueix el nom de font de la Budellera a la carota de la qual raja l'aigua en aquest bonic racó de Vallvidrera, tot dient que sembla un buda. Sembla, però, més clar l'origen del topònim si tenim en compte que s'hi fabricaven cordes de guitarra amb budells d'animals que s'estovaven en l'aigua de la font. La Budellera va ser enjardinada per Jean-Claude-Nicolas Forestier el 1918, però amb el temps va anar perdent part del seu encís a causa de la brutícia i l'abandonament. L'arquitecte Josep Mascaró la va restaurar el 1987 per encàrrec del Consorci del Parc de Collserola i va demanar al pintor Antoni Tàpies un escut que havia publicat a Diario de Barcelona durant el temps en què que aquest periòdic va publicar cada dia un escut diferent de la ciutat. Tàpies l'havia realitzat el 1971 i va donar permís perquè fos esculpit per Pere Casanovas i posat en una de les terrasses que conformen la font de la Budellera. La reinauguració va tenir lloc el 8 de maig de 1988."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"La Font de la Bulladera es troba al recinte del Parc de Collserola i és veïna del Mirador de la Torre de Telecomunicacions de Norman Foster.

Antoni Tàpies va realitzar escultures des de la dècada dels anys vuitanta. El model per a moltes d'aquestes peces procedeix de dibuixos, d'obres pictòriques, litografies, etc., com és el cas de l'obra que ens ocupa, que el seu origen s'ha de situar en una obra realitzada al començament dels anys setanta. Són els moments en què pintava una sèrie de quadres de caràcter emblemàtic que fan referència a la història de Catalunya amb un clar missatge: la defensa de les llibertats.

En aquesta peça, en aquest relleu hereu directe del collage, és observable el valor absolut que dóna a la matèria i la creació d'un univers simbòlic. En el relleu intervenen elements iconogràfics propis de l'autor: la creu en aspa, les quatre barres, l'"a" sobre la pàgina d'un diari, etc. Curiosament, aquesta peça no està inclosa en el catàleg de les obres d'aquest artista."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Inmaculada Julián

Materials:Acer, acer inoxidable i zinc

Més informació:Viquipèdia Torrent de la Budellera

Font de la Budellera, font:Viajares.es

Autor

Escultor:Antoni Tapies

Més informació:Viquipèdia Antoni Tàpies

Més informació:Fundaciotapies.org

Antoni Tàpies, font:lisicontemporaryart.com

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi

Escultura Albula V a Mossèn Jacint Verdaguer

"Dues escultures idèntiques, obra de Pablo Palazuelo, van commemorar el 150è aniversari del naixement de mossèn Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Sarrià, 1902). Si una es va posar al seu poble natal, l'altra es va situar davant de la Vil·la Joana, la finca de l'alcalde sarrianenc Ramon Miralles on mossèn Cinto va morir. Els promotors de la idea van ser els Amics de Verdaguer i la inauguració de l'escultura de Palazuelo va tenir lloc el 10 de juny de 1995, en presència dels alcaldes de Folgueroles, Gil Orriols, i de Barcelona, Pasqual Maragall. La còpia de Folgueroles havia estat inaugurada dies abans, el 17 de maig de 1995. Un miler d'escolars de la comarca d'Osona, on es troba Folgueroles, hi van celebrar una tradició recuperada per commemorar el naixement de Verdaguer, la de l'arbre de maig. Consisteix a enfilar-se a un pollancre sense branques sobre el qual s'han penjat uns embotits que aconsegueix qui és prou traçut per arribar al cim. El pregó de l'aniversari va anar a càrrec de mossèn Josep Maria Ballarín."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Tot i que Mossèn Cinto Verdaguer ja disposava a Barcelona d’un important monument de traces noucentistes, situat a la cruïlla de l'avinguda Diagonal amb el passeig de Sant Joan i que havia estat inaugurat el 1924, en ocasió del 150è aniversari del naixement del poeta, el 1995, el món verdaguerià va promoure la creació d’una altra obra amb la voluntat de deixar constància d’aquesta efemèride i alhora fer palesa la vigència de Verdaguer i la seva influència en la llengua i cultura catalanes.

Es va decidir encarregar aquesta obra a Pablo Palazuelo, un dels artistes espanyols més destacats del segle XX, deliberadament, per tal de fugir d’una escultura descriptiva, ja que Palazuelo en el seu vessant d’escultor desplegava espaialment la seva geometria plana. En rebre aquesta comanda, Palazuelo (amb qui m’unia una estreta amistat) em va demanar que li facilités informació sobre l’escriptor i la seva representativitat en la nostra cultura. Amb aquest objectiu li vaig proporcionar diferents llibres i documents que el van apropar a la pluridimensional figura de Verdaguer i que van propiciar moltes converses en les que vaig intentar explicar-li que no era només el fundador de la literatura catalana moderna, sinó que conjuminant tradició i modernitat havia fet de la llengua catalana un idioma apte per l’alta cultura. Així, amb la intenció d’evocar fonamentalment la figura de l’autor de dos dels més grans poemes èpics de la literatura catalana, L’Atlàntida i Canigó, va decidir centrar el seu procés creatiu en la idea del llibre i va construir amb planxes d’acer inoxidable un llibre obert que va situar sobre un pedestal de pedra, en el que va col·locar una placa amb la inscripció “la poesia és un aucell del cel / que fa sovint volades a la terra” i va decidir que la peça del Museu-Casa Verdaguer de Vil·la Joana havia d’estar orientada al Pirineu, concretament al Canigó."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Daniel Giralt-Miracle

Materials:Planxa de ferro sobre pedestal de pedra arenisca

La poesia és un aucell del cel / que fa sovint volades a la terra / JACINT VERDAGUER MAIG 1885 / A / JACINT VERDAGUER I SANTALO / 1845 - 1902 / 1995 / 150 Aniversari del seu naixement / Vil·lajoana, Barcelona - Folgueroles

Més informació:Viquipèdia Jacint Verdaguer i Santaló

Mossèn Cinto Verdaguer cap al 1865, font:Ara.cat

Autor

Escultor:Pablo Palazuelo de la Peña

Més informació:Viquipèdia Pablo Palazuelo

Més informació:Fundacionpablopalazuelo.es

Pablo Pazuelo, font:pinturapintura.com

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi

dilluns, 19 d’octubre del 2020

Escultura L'Encantador de serps

"L'original d'aquesta escultura, feta a Roma pel belga Jules Anthone, va participar en l'Exposició de Belles Arts de 1898, on fou adquirida per l'Ajuntament de Barcelona que mitja dotzena d'anys més tard en va fer un exemplar en bronze a la cera perduda amb la intenció de posar-lo en algun espai públic. Però al final no es va trobar el lloc adient i va quedar-se al magatzem del Museu d'Art Modern fins que el 1970 en va ser rescatada per decorar els jardins de la Vil·la Amèlia, inaugurats el 23 de novembre d'aquell any, en temps de l'alcalde Porcioles. Només queda una de les dues cobres que originàriament feia dansar amb el seu flabiol aquest xicot nu."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"En un racó entre ombrívol i lluminós de la Vil·la Amèlia es troba aquesta peça d'un acurat disseny que fa seus, alhora, l'orientalisme temàtic d'origen francès i el classicisme formal propi de la tradició de la Roma finisecular on Jules Anthone realitzà aquesta obra. L'Encantador de serps ens mostra un jove efeb que amb la seva flauta travessera, més pròpia de l'Arcàdia virgiliana que d'un país oriental, fa ballar una sèrie de serps dins un cistell de vímet. Un cert caràcter bucòlic domina l'escena en la qual el jove, a la gatzoneta, se'ns presenta com un músic en la línia de les representacions de Fortuny en el seu Idil·li (Madrid, Casón del Buen Retiro), i no en els seus temes marroquins com l'Encantador de serps (Baltimore, The Walters Art Gallery). Aquí domina un classicisme que s'anticipa a les representacions noucentistes de començament del segle vint de Josep Clarà o d'Esteve Monegal. Un cert amanerament formal l'allunya de les formes més rotundes dels seus contemporanis catalans, com és el cas de Jeroni Miquel Suñol i el seu Himeneu (1864, Madrid, Museo del Prado) o de l'Adam adormit (1887, Madrid, Museo del Prado) de Joan Samsó."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Joan Ramon Triadó

Materials:Bronze

Foto antiga de L'Encantador de serps, font:museunacional.cat

Autor

Escultor:Jules Anthone

Jules Anthone (Bruges, Bèlgica, 1858-1923). Escultor. Fill del dibuixant Jules Louis Charles Anthone. Deixeble de H. Pickry entre 1874 i 1882. Ingressà a l'Acadèmia d'Anvers el 1885. Premiat a les exposicions de Roma (1885), Brussel·les (1887), París (1889) i Barcelona (1898). Va obtenir una medalla d'honor per l'obra Encantador de serps que va presentar al Saló de París del 1888 i que es troba actualment a Barcelona.

Més informació:Wikipedia nl Jules Anthone

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi

Escultura Dríade

"Aquesta obra d'una adolescent nua, considerada una de les millors de l'escultor Ricard Sala, va ser adquirida per l'Ajuntament de Barcelona el 1970, per decorar els jardins de la Quinta Amèlia. La iniciativa va ser de l'arquitecte Joaquim Maria Casamor, que dirigia el Servei Municipal de Parcs i Jardins. Els jardins van ser inaugurats el 23 de novembre d'aquell mateix any, un any molt prolífic pel que fa a l'obertura de zones verdes després del període de sequera en nous parcs que havia caracteritzat l'època de l'alcalde Porcioles. A més dels de la Vil·la Amèlia, aquell any es van inaugurar el parc del Putget i tres jardins a Montjuïc, amb els noms de Joan Maragall, Costa i Llobera i Mossèn Cinto. Els jardins de l'antiga finca privada coneguda com la Quinta Amèlia van incorporar-se al patrimoni públic en cedir-los els propietaris a canvi d'edificabilitat en una altra part dels terrenys.

L'autor de l'obra la va batejar amb el nom de Dríada, que en la mitologia clàssica era una nimfa protectora dels boscos."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Aquesta és una escultura de petit format. La peça, de l'escultor barceloní Ricard Sala i Olivella, constitueix un bon exponent de l'art tridimensional de caràcter figuratiu. Està feta en bronze i té una pàtina amb la tonalitat verdosa tan comuna en les escultures foses en aquest material etern.

Tot i no ser de la grandària natural, l'escultura a la qual ens referim s'integra perfectament en el marc on se situa. Es tracta d'una peça regida per una tècnica molt bona que aconsegueix un ple moviment combinant sàviament el buit amb el ple o, dit d'una altra manera, l'espai ocupat amb l'absència.

Concebuda com una espiral continguda que es projecta cap endavant, està sostinguda per un sol peu que, recolzat en la part davantera de la seva planta, sembla no tocar terra, com si fos una forma ingràvida. L'escultura, en realitat, se suporta en la seva peanya també de bronze i formada per dos graons de secció quadrada i un pern cobert del mateix material que reforça el gruix del peu, tot donant consistència estructural al conjunt escultòric. L'escultura descansa sobre un dau de pedra de secció més ampla que la peanya, que atorga a la part no figurativa de la peça un aspecte de piràmide truncada de base quadrada. Aquesta centra una petita illa de perímetre circular –encara que irregular– coberta de vegetació que creix entre roques de mides, formes i textures irregulars. La totalitat del conjunt que regeix l'estanc funciona com el cim d'una muntanya coronada per la dríada, que sembla estar a punt de fer un salt a l'aire.

L'escultura i l'aigua tenen una relació de convivència de gran tradició. Moltes vegades, la primera ha estat un pretext per fer una font en un lloc determinat; d'altres, senzillament han tingut una relació de proximitat i se les ha col·locat a tocar de l'aigua, emmarcant un espai, i també n'hi ha que han participat de l'aigua essent totes dues indissociables. En aquest cas, la Dríada corona un disseny construït, en bona part, per donar-li relleu i embellir l'entorn qualificant-lo. Igual que moltes peces que tenen relació amb l'aigua, aquesta escultura està pensada per projectar la seva imatge, emmirallant-se en el marc que l'envolta.

Els braços tenen una marcada projecció cap endarrere i dibuixen una línia a la manera d'un arc que enllaça amb les extremitats inferiors a través del tronc, contraposant-se a aquestes, de manera que aconsegueix crear una pauta rítmica alhora que harmònica. Així doncs, estem davant d'un joc de tensions on les forces es contraposen. La important flexió del braç dret queda compensada amb la no menys poderosa flexió de la cama esquerra, la qual cosa crea un ventall de forces molt equilibrades visualment, mitjançant una diagonal de doble recorregut. La reducció geomètrica de la peça s'explica clarament per dos grans rombes que tenen el seu vèrtex comú just a la zona del baix ventre."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume R. Vallverdú

Materials:Bronze

Autor

Escultor:Ricard Sala

Més informació:Viquipèdia Ricard Sala i Olivella

Més informacío:dbe.rah.es Ricardo Sala Olivella

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi

divendres, 16 d’octubre del 2020

Escultura Ofèlia ofegada

"Els arquitectes Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña van demanar a l'escultor Francisco López una de les seves escultures realistes per als jardins de Vil·la Cecília, en Sarrià. Així va ser com en el canal que envolta els jardins es troba la Ofèlia ofegada. Vora de la porta els arquitectes van dissenyar uns arbres de tipus tropical, fets de metall, que s'emparren cap al canal. La mateixa porta presenta un estil especial, esbiaixat, en forma d'heterodox paravent de color verd. Els jardins i l'escultura van ser inaugurats en plena festa major de Sarrià, el dia 11 d'octubre de 1986."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Amb aquesta estàtua, Paco López presenta, a escala 1:1, la figura d'una dona d'esquenes, estirada damunt una base rectangular i amb els braços creuats en els que reposa la seva cara. Una cara que no podem contemplar des de cap angle, en una posició hàbilment estudiada per l'escultor per tal d'evitar la seva expressió. L'estàtua representa a Ofèlia ofegada, la figura teatral que William Shakespeare va presentar com l'amor impossible i fatal d'Hamlet. L'amor per un príncep que acaba per embogir-la abocant-la cap el seu suïcidi.

Aquesta història va recuperar-se amb el romanticisme, quan la mort i els suïcidis es van enaltir esdevenint un tema molt recorrent, del que el pintor John Everett Millais donaria la seva visió entre 1851 i 1852, dades en què va pintar Ofèlia (Tate Gallery, Londres), la seva obra més coneguda i una de les més representatives del grup de prerafaelites britànics. Millais va basar la seva composició en l'escena VII de l'acte VI d'Hamlet, quan la reina Gertrude descriu com Ofèlia cau al riu, envoltada de flors, i es va ofegant poc a poc sense deixar de cantar. El rerefons de Millais és un paisatge que mostra la fascinació que els prerafaelites sentien envers el món natural però que Millais transforma gairebé en un paradís carregat de simbolisme.

Amb els canvis de mentalitat i l'evolució de tendències artístiques, podem comprovar al llarg de tres segles i en tres obres com evoluciona la representació d'Ofèlia. Shakespeare la presenta vulnerable, immersa en una bogeria que la condueix al suïcidi; segle i mig més tard, Millais la pinta en un embolcall de flors, en un paradís preciosista; finalment, Francisco López la mostra descansant tranquil·lament sota el sol, fent-nos preguntar si el paradís s'ha perdut, parafrasejant Milton, o senzillament estem davant d'un altre concepte.

L'estàtua de López està estratègicament col·locada en una cantonada, dintre d'un petit rectangle on els arquitectes autors del projecte dels jardins de Vil·la Cecília van disposar una estreta i allargada làmina d'aigua, al bell mig de la qual es va col·locar l'escultura. És l'entorn adequat per a la figura d'Ofèlia, parcialment amagada per una bardissa de xiprers, l'arbre de presència sempiterna en els cementiris, dels que n'ha esdevingut un element simbòlic, i que projecta una ombra tan estreta i allargada com la mateixa làmina d'aigua en la que flota el cos mort d'Ofèlia.

Francisco López ens presenta una figura tan figurativa com hiperrealista, en la que es palesa el seu bon fer escultòric, el seu coneixement de la tècnica i de l'ofici en totes les seves vessants, i sobretot pel domini del seu acabat, quelcom que podem comprovar a Barcelona en el monument a Companys com també en el monument a la Constitució de 1978 de Girona, dos treballs que, com el d'Ofèlia, queden significats per les figures femenines que els composen, dintre d'una nova lectura de les tradicionals al·legories, tan real i propera com properes i quotidianes són aquestes escultures destinades als espais públics, que com una persona més s'integren sense dificultat en el paisatge urbà."