TRESORS a BARCELONA

dijous, 1 d’octubre del 2020

Escultura El pla de la nostàlgia

"La urbanització d'un ample espai del carrer de Llull, al costat de l'avinguda del Bogatell i del carrer de la Marina, va moure els arquitectes Miquel Espinet i Antoni Ubach a demanar a l'escultor Luis Ulloa una obra composta per diverses peces de formigó, fusta i acer corten que volien simbolitzar l'antiga claveguera a cel obert que era el Bogatell, i també les antigues naus industrials de la zona. L'escultor havia exposat a la galeria Alejandro Sales i havia atret l'atenció dels arquitectes. Tanmateix, Ulloa estava acostumat a les dimensions petites i aquesta va ser la primera obra gran. L'escultura va ser realitzada al taller mataroní de Pere Casanovas. Va ser inaugurada l'abril de 1992."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Es tracta d'una obra monumental de caràcter abstracte, configurada per dues estructures, disposades de tal manera que, depenent dels punts de vista triats, ofereixen múltiples possibilitats d'aprehensió.

S'apercep que l'espai és la preocupació essencial de l'autor, tant per la manera com posa en contacte els materials escollits, creant uns importants contrastos visuals, com per la manera de resoldre les formes articulades de l'obra. En aquest cas resulta evident que l'espai buit és tan o més important que el ple, ja que proporciona una sensació de lleugeresa, malgrat els materials emprats.

Aquesta escultura s'integra perfectament en el gran espai que la circumda i a més és converteix en un punt de referència clar per al barri on es troba ubicada. És interessant advertir que, per altre part, Lluís Ulloa ha sabut interpretar, gràcies a les al·lusions a les naus industrials d'èpoques passades, la necessitat de connectar l'obra amb el lloc elegit per emplaçament."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Lourdes Cirlot

Materials:Acer corten i formigó armat

Autor

Escultor:Luis Ulloa

Luis Ulloa (Madrid, 1956). Pintor que va passar-se al camp de l'escultura. Va estudiar del 1975 al 1980 a l'Escola de Belles Arts de San Fernando de Madrid i actualment viu a Barcelona.

Veure més Art Públic Sant Martí

dilluns, 28 de setembre del 2020

Escultura El Cul

"Si Holding Olímpic, SA (HOLSA), va impulsar la presència de diverses escultures a Barcelona en el temps olímpic, algú va creure de justícia dedicar-ne una a la memòria de qui va ser president de l'entitat, Santiago Roldán (Àvila, 1938 - Madrid, 1997). El monument va ser demanat a l'artista càntabre Eduardo Úrculo, amic de Roldán, que va decidir fer "un monument al cul, que té alguna cosa d'escultura grega, que evoca el Mediterrani i la seva cultura hedonista, i que sintonitza amb la manera de ser de Santiago". Proposat inicialment per anar a l'avinguda del Bogatell, el monument va acabar al Parc de Carles I, a l'encreuament del carrer de la Marina amb l'avinguda d'Icària, substituint un xiprer que havia mort. Úrculo estava molt content que "Barcelona fos la primera ciutat occidental que té un monument al cul". L'escultura va ser inaugurada el divendres 7 de maig de 1999."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

“El cul” que ens ocupa va reemplaçar un xiprer, Cupressus sempervirens, mort i un dels que, aparellats, travessaven el Parc Joan Carles I, en una mena de sender imaginari. L’escultura de bronze ofereix a l’espectador que s’hi apropa una estructura en tres trams: els panxells, les cuixes i les natges, en una progressió ascendent creixent potser contraposant-se a la forma afuada dels xiprers. Així mateix, l’escultura pot ser vista des d’una certa llunyania, llavors l’espectador pot pensar que veu un fal·lus erecte, bronzí, imponent. És el joc de les aparences amb el qual Úrculo va fonamentar la seva obra plàstica, com en la característica que gairebé mai va abandonar consistent en no evidenciar la part davantera dels personatges —algú ha dit que en clara al·lusió a l’obra de Friedrich que l’artista admirava des del principi de la seva carrera artística— aquest cul sempre es vist com a tal, encara que el passejant recorri 180 graus al seu voltant. En veure-la difícilment es podrà obviar en aquest cul la imatge d’un tòtem protector, columnari, obert al món."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Sebastià Goday

Materials:Bronze

LA CIUTAT DE BARCELONA A SANTIAGO ROLDAN PRESIDENT DEL HOLDING OLÍMPIC 1989-1993

Autor

Escultor:Eduardo Úrculo

Més informació:Viquipèdia Eduardo Úrculo

Eduardo Úrculo, font:abc.es

Veure més Art Públic Sant Martí

Escultura Cilindre

"Cilindre va ser la segona obra de l'escultor Tom Carr posada en un espai públic de Barcelona, després de la que s'havia instal·lat al Jardí d'Escultures de la Fundació Miró. Segons va explicar l'autor, va pensar que aquest cilindre buit fes com de galeria de ventilació per a l'aparcament al costat del qual es troba, a la cruïlla dels carrers de Rosa Sensat i Saint Louis. L'escultura va ser promoguda per HOLSA."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Aquest escultor ha donat moltes mostres convincents de la seva capacitat per realitzar obres monumentals; hem de destacar, en aquest sentit, la que va fer, el 1995, per a la Société Général, al barri de La Défense, de París. L'escultura, instal·lada al carrer Rosa Sensat de Barcelona, consta d'un únic element: un cilindre buit, de color blau, instal·lat horitzontalment a la gespa, sobre la rampa d'un aparcament, just a l'entrada d'una zona residencial de cases unifamiliars. És necessari i interessant fer notar que, a més de l'interès artístic, aquesta obra acompleix una funció pràctica: la de donar sortida als gasos del pàrquing que hi ha al subsòl. Curiosament, les sortides tradicionals de fums, com són els casos de les xemeneies de fàbriques, solen ser cilíndriques però en posició vertical. La forma participa de la simplicitat essencial del conjunt de la producció d'aquest escultor, inclinat sempre a trobar unes formes d'una geometria regular, tan essencials i nues com sigui possible. Es pot dir també que aquesta obra monumental, igual que moltes escultures de Tom Carr, s'insereix en l'espai establint-hi una relació, sense perdre el caràcter que ha de tenir l'art de convertir-se en contrapunt de la realitat."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - José Corredor-Matheos

Materials:Acer pintat

Autor

Escultor:Tom Carr

Més informació:Viquipèdia Tom Carr

Més informació:Tomcarrstudio.com

Tom Carr, font:artandonly.com

Veure més Art Públic Sant Martí

Fita de Sant Martí

"Quan els pobles del pla eren independents, es van posar fites que marcaven la frontera amb Barcelona. De totes les que existien només una es conserva a l'aire lliure, la que es troba al carrer de la Marina, prop del de Ramon Turró, que recorda la frontera entre Barcelona i Sant Martí de Provençals, amb les lletres B i SM marcades a dues cares de la fita. Una reivindicació de la publicació de barri, La Revista del Parc, va ser l'inici d'una campanya perquè la pedra, que no tenia cap mena de placa que la identifiqués, passés a ser com un petit monument que recorda el passat dels pobles del pla. La placa fou inaugurada al costat de la fita el 25 de juny de 1998 en presència del regidor del districte, Francesc Narváez."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

Materials:Pedra

Foto antiga amb la placa desapareguda, font:Ajuntament de Barcelona

Més informació:Viquipèdia Sant Martí de Provençals

Església de Sant Martí, font:Viquipedia

Autor

Disseny:Serveis Tècnics de l'Ajuntament de Barcelona

Veure més Art Públic Sant Martí

divendres, 25 de setembre del 2020

Parasoles Garabato

"El campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, al carrer de Wellington, està format bàsicament per un antic dipòsit d’aigua transformat en biblioteca, per les remodelades casernes de Jaume I i Roger de Llúria, construïdes a principi de la dècada del 1880 per l'Ajuntament de Barcelona per al Ministeri de la Guerra, i per un nou edifici construït segons el projecte de l’arquitecte santanderí Juan Navarro Baldeweg. L’edifici porta el nom de Mercè Rodoreda i té l’entrada per un passatge particular sense nom al que s’accedeix pel carrer de Ramon Trias Fargas, tocant al de Wellington.

El més característic d’aquest edifici són les pantalles para-sol de color vermell en la façana que dóna al mar i part de la que dóna al carrer de Wellington i al Parc de la Ciutadella. El disseny definitiu que van acabar tenint els para-sols el va adoptar l’arquitecte a partir del seu interès creixent per la problemàtica de la connexió entre l’interior i l’exterior dels edificis. Així va néixer el que ha estat batejat com “Parasoles garabato", aplicats també, amb formes diferents, a d’altres edificis seus, i amb els que aconsegueix travessar el mur de cristall, ja que n’hi ha a tots dos costats.

Per als Parasoles garabato de l’edifici Mercè Rodoreda va adoptar unes formes amb reminiscències flamígeres, però més aviat arrodonides. Els plafons pantalla, de color vermell intens, estan posats verticalment a partir de la façana de vidre, cap a dintre i cap enfora..."