Festa de l'Arbre de Maig

Festa de l'Arbre de Maig a Igualada, font:infoanoia.cat

 

"L’Arbre de maig és una festa que consisteix a transportar un arbre del bosc i plantar-lo a la plaça del poble o ciutat.

- Frazer sosté que l’adoració dels arbres es pot explicar per les llargues extensions de boscos que anys enrere recobrien Europa. Es basa en Mannhard per sostenir que, des del punt de vista terminològic, maig simbolitza l’esperit antropomòrfic de la vegetació.-1

Els orígens de la tradició de l’arbre de maig es remunten a l’època medieval, i la documentació del segle XV en testimonia un gran arrelament arreu de Catalunya. Originàriament es tractava d’una tradició estretament vinculada al món rural, duta a terme com a ritual per a la veneració dels esperits de la naturalesa, amb l’objectiu d’aconseguir, a partir del sacrifici d’un arbre, que el conjunt oferís un any de prosperitat i abundància.  Al llarg dels segles aquest significat ha anat evolucionant, però sempre mantenint-se com un acte festiu on el vincle entre l’home i la naturalesa és l’element central, vincle representat per l’arbre, anomenat “el Maig”al voltant del qual es desenvolupa tota la festa. Els diferents actes que es duen a terme s’han mantingut força inalterats i ben documentats al llarg dels segles, i és per això que la recuperació de la tradició és possible a dia d’avui.

Cartell Festa de l'arbre de Maig a Reus, font:diarimes.com

 

Una mostra clara n’és aquest fragment de finals del segle XIX:

“L’alegre jovenalla del poble previnguda de destrals, s’internaba per entre mitx dels frondosos boscos que hi ha en la comarca igualadina, y després d’haber elegit l’arbre mes alt y mes prim, qu’anomenaban Maig,  se podaba de modo que sols quedés un plomell en son extrem y á pes de brassos era portat á la plassa major del poble, de modo que quedés plantat al mig. A la tarde hi feyan balladas al voltant encantantse mocadors, remallets y crespellas de pasta fina y també’s donaben premis als mes atrevits de pujar dalt l’arbre.”

- A Catalunya, les festes de l’arbre han estat documentades, des d’un punt de vista folklòric, de la mà de Joan Amades i Ramon Violant i Simorra, influïts pel romanticisme i l’evolucionisme del segle xix. Amades (1952) enumera les poblacions catalanes que fan o feien la Festa del Maig, inclou aquestes celebracions en el cicle maial i situa el seu origen en certs cultes a la vegetació i a la naturalesa provinents del nord d’Europa i de l’antiga Grècia. Però afegeix, a més, que a Catalunya, amb el temps, aquest culte naturalista i dendrològic ha sofert, en diferents localitats, una conversió al cristianisme (traspasar la festa a Pasqua Florida, relacionant la resurrecció de la natura a la de Jesucrist, relacionar l'arbre amb un sant o santa i el seu martiri, plantar-lo per Corpus, amb un altar a la vora, on s'adorava la custodia, coronar-lo amb una creu).

Prenent com a referència estudiosos contemporanis en l’àmbit català, Fàbregas (1979) parla de les cerimònies en la vida col·lectiva dels pobles, en el passat i els seus cultes, dels quals la civilització ha transformat l’essència. Aquest és el cas del culte a l’arbre, que no s’ha interromput mai ja que ningú ha tingut la necessitat d’acudir a altres icones. Aquest culte, en què es venera el món vegetal, representa la vida cíclica, com en altres cerimònies dedicades a l’arbre durant el solstici d’hivern –arbre de Nadal, tió–. En altres casos, el cristianisme els ha traslladat a una data determinada del seu calendari, tot i conservar l’empremta del seu origen. Fàbregas afegeix que l’Arbre Maig és un culte arbori molt estès a Europa i que ha perviscut als Països Catalans, tot i desaparèixer d’alguns indrets, com és el cas del Prepirineu. Prat i Contreras (1984) fan referència a la Festa del Maig i expliquen que, antigament, a la Mediterrània, el mes de maig es caracteritzava pel culte als arbres, fet que va donar lloc a festes de l’arbre en diversos indrets. - 1

De forma esquemàtica, els moments clau de la festa són els següents:

Pas 1: Localització del Maig, que ha de ser un arbre ben alt, recte i prim, i preferentment un pi. Un cop localitzat,  cal tallar-lo amb destrals i desproveir-lo de totes les branques excepte de les superiors, que s’anomenen “el plomall del Maig”.

Tallada de l'arbre, font:turisme.plaestany.cat

font:verdaguer.cat

 

Pas 2: Trasllat del Maig des del lloc on és tallat fins a la plaça del poble carregant-lo a força de braços.

Transport del pi amb carro a l’entrada del poble
(Figaró-Montmany), font:Estudis sobre el patrimoni etnològic de Catalunya

Transport de l'arbre fins a la plaça del poble Igualada, font:infoanoia.cat

Pas 3: Quan ja s’és a plaça, escorxament (retirada de l’escorça) de tot el tronc del Maig fins que quedi ben llis.

Pas 4: Plantada del Maig al mig de la plaça a base de força humana i amb l’ajuda només de tensors i forques preparades per a l’ocasió.

L’arbre en el moment de l’aixecada amb l’ajuda de les cordes (Sant Llorenç Savall), font:Estudis sobre el patrimoni etnològic de Catalunya

 

Pas 5: Celebració de diferents activitats al voltant del Maig ja plantat, principalment un concurs de grimpaires en el qual els joves i no tan joves tracten d’enfilar-se pel relliscós tronc fins al plomall del Maig, per obtenir-ne algun dels premis que hi ha penjats. En algunes ocasions també es fan fogueres i se celebren danses i ballades al voltant del Maig.

Ball del cornut al voltant de l'arbre de Maig a Cornellà del Terri, font:festacatalunya.cat

 

Font de la informació:Arbredemaig.cat Història - Igualada

Més informació:Diaridetarragona.com/Reus/Recuperant tradicions La Festa de l'Arbre 2020

Més informació:Anoiaturisme.cat Anoia Festa de l'Arbre de maig

- Actualment se’n celebren a Catalunya aproximadament una trentena de festes. Farem referència a les de Canyamars, Folgueroles, Sant Llorenç Savall, Vinebre, Castell d’Aro, Figaró-Montmany i Dosrius i la Plantada del Maig a Òrrius. 1

Font de la informació: 1 Estudis sobre el patrimoni etnològic de Catalunya nº 6 de Mireia Roca  Escoda i Eva Cerveto Vidal Departament de Cultura - Generalitat de Catalunya

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

Festa de l'Arbre

Plantada d'arbres a Mollet del Vallès, font:sostenible.cat

 

"La Festa de l'Arbre és una celebració que té lloc en diverses poblacions catalanes al voltant de l'1 de maig (i, a la pràctica, durant tota la primavera) que consisteix a reivindicar la importància dels boscos i la biodiversitat amb la plantació de diversos exemplars d'arbres autòctons.

La celebració de la Festa de l'Arbre a Catalunya va ser instaurada el 1899 per l'enginyer forestal Rafael Puig i Valls, precursor de la defensa del medi natural i l'educació ambiental al nostre país. Amb aquesta celebració, que s'emmirallava en l'Arbor Day de Nebraska (EUA), instaurada el 1872, volia difondre la importància dels arbres com reguladors del cicle de l'aigua, protectors contra l'erosió i moduladors del paisatge.

Rafael Puig i Valls, font:scbcientifics.iec.cat

 

Les primeres festes de l'arbre a Catalunya van tenir lloc la primavera de 1899 organitzades per la Societat Amics de la Festa de l'Arbre, que havia estat fundada pel mateix Rafael Puig: el 23 de març a Sant Joan de les Abadesses, amb la participació de tots els infants de la vila en etapa escolar, i el 30 d'abril al Parc de la Ciutadella de Barcelona. En aquesta festa, que va tenir repercussió a la premsa de l'època, hi varen assistir mil cinc-cents nens i nenes i es van plantar quatre-cents pins. El discurs de Rafael Puig va incidir en la necessitat de fomentar la riquesa forestal. També hi va intervenir l'alcalde de Barcelona, el Doctor Robert, que va lloar el caràcter d'utilitat pública i regeneració representat per la festa.

Penyal conmemoratiu I festa de l'arbre Parc de la Ciutadella, font:wikipedia

 

Convençut de la necessitat de promoure el respecte als boscos i la repoblació forestal, Rafael Valls va estendre la festa per altres indrets de Catalunya. Així, la Societat Amics de la Festa de l'Arbre va crear la publicació anual Crònica de la Festa de l'Arbre que recollia les activitats de la Societat i la descripció de les Festes realitzades en el decurs de l'any a diferents indrets. La publicació de l'any 1900 ja cita la celebració en més d'una vintena de municipis catalans.

La festa es va difondre per altres països d'Europa. En reconeixement a aquesta tasca, el govern francès imposà la Legió d'Honor a Rafael Puig en el transcurs de l'Exposició Universal de París del 1904. I l'any 1915 es publica una Reial Ordre del Ministeri de Foment i un Reial Decret del Ministri de Governació que instauren La Fiesta del Arbol a tot el territori de l'Estat espanyol."

Font de la informació:Viquipèdia Festa de l'Arbre

La celebració, avui

"Des d’aleshores moltes localitats catalanes realitzen una cerimònia cívica que consisteix en anar, col·lectiva i festivament, a plantar arbres en algun indret desforestat del terme municipal, malmeses per accidents (inundacions, incendis...) o simplement per repoblar determinats espais de l’interior del casc urbà.

La celebració està organitzada pels departaments de Cultura i Medi Ambient dels ajuntaments, els Consells Comarcals i altres entitats supramunicipals, Parcs Naturals, grups ecologistes, entitats excursionistes, esplais... La funció pedagògica de la festa fa que siguin sobretot els alumnes de centres escolars els que hi participin, tot i que també hi intervé gent de totes les edats i condicions socials.

Els objectius d’aquesta celebració són diversos. En primer lloc es tracta de passar-ho bé en contacte directe amb l’entorn natural. En segon lloc, es tracta de fer pedagogia al voltant de la Naturalesa, en relació al valor i la necessitat dels arbres pels ecosistemes i especialment per a la vida humana. També s’aprofita per donar a conèixer la vegetació arbòria autòctona de la zona i engrescar els nens i nenes a ser responsables i respectuosos amb els arbres i els boscos.
La festa també inclou xerrades dels mestres i educadors i es complementa amb un esmorzar abans o després de realitzar la plantada, Concursos de dibuix, lectures de poemes, minitallers i jocs sobre l’entorn i fins i tot balls i cançons al voltant de l’arbre."

Cartell Festa de l'Arbre 2020 a Mollet, font:sostenible.cat

 

Font de la informació: Festes.org  - Manel Carrera i Escudé

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

 

Llegenda El Bou d'Or

El Bou d'Or, font:Històries Màgiques Llegendes de Girona

 

"El Bou d'or és el nom d'un lloc dels afores de la ciutat de Girona, entre la carretera de França i el peu de la muntanya de Montjuïc. En temps medievals, quan a la ciutat hi vivien molts jueus, en aquest indret hi hagué un cementiri jueu. Més tard s'hi van trobar algunes tombes de mica en mica, la gent va creure que hi havia tresors amagats. D'aquest fet en van sorgir tres llegendes.

Esteles jueves del cementiri de Bou d'Or, font:Revista de Girona 198

 

La primera parla d'una gran pedra plana semblant a la tapa d'una caixa, coneguda per La caixa encantada."1

"Al vessant de la muntanya de Montjuïc, pel cantó del Pont Major, hi havia un lloc amb una pedrera i un pont que, fins al segle XIX, era conegut com el Bou d’Or. Corria la veu que en una cruïlla d’un camí, hi havia una casa enrunada que tenia una gran caixa de pedra encastada en un dels seus murs. Possiblement hi havia un tresor, però davant les histories que s’explicaven, ningú no va gosar mai obrir la misteriosa caixa.

Una negra nit, quatre jugadors anaven pel carrer maleint la mala sort que havien tingut en perdre tots els seus diners en una timba. Van trobar un estrany personatge que els va dir que els acompanyaria a un lloc on hi havia moltes riqueses i en podrien agafar tantes com volguessin. Davant aquesta promesa, els quatre jugadors poc que van pensar pas en la negra nit, en la tempesta de llamps i trons i la pluja que queia, i en els tocs de campana que recomanaven tancar-se a casa. Van seguir aquell home fins fora muralles, van travessar Pedret i, creuant el pont del Bou d’Or, van arribar a la casa de la caixa de pedra. 

El misteriós personatge els va guiar en la foscor fins a un pou de darrere les runes de la casa i els va fer baixar per una escala de cargol. Van estar molta estona baixant per aquella escala que no s’acabava mai, mentre l’home cridava que no s’aturessin. Un d’ells, cansat de tants escalons, va exclamar: “Valga’m Déu! Quan s’acabarà aquest descens?”. Un cop fet aquesta invocació, els quatre homes van sortir del pou, volant pels aires, enmig d’un remolí. Cada un va anar aparar en un lloc ben difícil: un va aterrar al pont de Sarrià, agafat a la barana pel costat del riu; un altre va acabar en idèntica posició, al pont de Sant Francesc; el tercer va aparèixer agafat a la campana Feliua, a l’església de Sant Feliu, i el quart, el que havia fet l’exclamació, va arribar fins a l’àngel de la catedral. Era evident que aquella invocació religiosa els havia salvat de seguir el camí sense retorn del diable cap a l’infern."2

"La segona llegenda parla d'una font que hi havia en aquest lloc, La font del bou d'or, on l'aigua sortia d'una pedra en forma de cap de bou.Com aquella aigua era molt i molt bona i molta gent es parava a beure, al diable se li va òcorrer una trapelleria: va treure la pedra d'on sortia l'aigua i n'hi va posar una altra d'igual, però d'or massís, per despertar les enveges de la gent. Però tothom va adonar-se que allò era obra del diable i passaven de llarg. Llavors el diable, furiós hi anà una nit a enderrocar-ho tot.3

La Font del bou d'Or, font:Girona.cat

 

La tercera llegenda és la més coneguda i diu que la  gent es pensava que hi havia un tresor en forma de bou de grandària natural, d'or i massís. Sempre hi havia persones que el buscaven però quan s'hi acostaven massa, el bou d'or llençava uns bramuls tan horribles que tothom fugia espantat. Per això no es va trobar mai."3

Font de la informació: http://www.festa.cat 1, 3 i Històries màgiques - Llegendes de Girona 2

Història

"El cor del barri vell de Girona el presideix el call. A redós de la  catedral, és un dels més importants i el més ben conservat de l’Europa occidental.

El barri jueu gironí ha marcat el caràcter de la ciutat dels quatre rius. La seva influència social, política, religiosa, econòmica i cultural a Girona —sobretot entre mitjan segle XII i la primera meitat del segle XIV, la seva època d’apogeu— és indiscutible. El mot call designa el barri o el conjunt de carrers on vivien els jueus dins l’àrea urbana de les ciutats catalanes medievals. El call de Girona, amb tota la seva bellesa, ha inspirat històricament múltiples manifestacions culturals.

Call jueu a Girona, font:Loneyplanet.es

 

L’estructura urbanística del call, de carrers estrets i costeruts, el caràcter especulatiu de la càbala i el tel de misteri que s’estenia sobre la vida de la comunitat jueva a ulls de la resta dels habitants de la ciutat, han alimentat un gran nombre d’històries i contes que han passat a nodrir la rica col·lecció de llegendes gironines. La llegenda del Bou d’Or es basa en la convicció que molts cristians tenien que els jueus disposaven d’immenses riqueses i que, obligats a abandonar la ciutat degut a l’edicte d’expulsió, havien deixat una part d’aquests tresors soterrats a diversos indrets de la ciutat, però sobretot al paratge conegut com el Bou d’Or, on hi havia el seu cementiri, a Montjuïc.

Una altra llegenda parla de passadissos secrets que travessarien el call. Aquesta té una certa versemblança per raó del traçat originari dels carrers, alguns dels quals discorrien sota voltes o travessant la muralla. El Museu d’Història de Girona disposa d’un túnel visitable que connecta l’edifici, al carrer de la Força, amb el carrer de les Ballesteries, travessant la muralla i salvant un desnivell considerable. Aquest espai és conegut com la carbonera i també du a una antiga cisterna."

Museu d'Història de Girona, La Carbonera, font:bcncatfilmcommission.com

 

Font de la informació:Esefarad.com

Més informació:Diaridegirona.cat Llegendes de Girona subterrània

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda La Mare de Déu del Blau

La Mare de Déu del Blau, font:caritaslleida.net

"Els anys 1447 i 1448 portaren fins a les terres de Lleida moltes realitats històriques però també, i no podia ser d’un altra manera, fets que embolcallaren amb la llegenda que s’atiava cada nit a l’entorn de les innombrables llar de focs lleidatanes, on el padrí explicava als néts tot allò que passava o imaginava que havia passat a redós de parets, cases, camps i obradors de la ciutat i també fora...

Mentre a la llar de foc bullia l’olla amb quatre fesols que havien de servir per a sopar aquell vespre, els infants tornaren a demanar per enèsima vegada:

-Padrí, conta’ns un altre cop la història de la Verge del Blau !

-Però si ja us l’he explicat moltes vegades – féu el bon iaio, amb ulls plens de dolcesa i agraïment mirant la dotzena de cares que l’esguardaven embadalides.

-Sí, però es tan bonica... –reblaren alhora els llavis infantils, que denotaven que ja deixaven volar la seva imaginació en la contalla que, no dubtaven, els tornaria a contar el padrí.

I l’home ja no s’ho féu repetir. Acostà la llenya al foc per revifar-lo, perquè tot l’entorn agafés aquella màgica dimensió que desprèn la llum de la flama, i comença:

Era un bon mestre arquitecte de la nostra Seu Vella, de nom Jordi Safont, i que també era un gran escultor. Va rebre l’encàrrec d’esculpir una bella imatge de la Verge, la qual seria col•locada a la que actualment és coneguda com la Porta dels Apòstols. Si bé això és el que es conta històricament, hi ha el fet llegendari que ha esdevingut popular.

Porta dels Apòstols a la catedral vella Lleida, font:saltaconmigo.com

 

Conta la llegenda que un bon mestre escultor va rebre l’encàrrec de fer dues imatges de la Mare de Déu, les quals anaven destinades a presidir les portes principals de dos edificis de Lleida, que eren la Seu Vella i l’antic hospital de Santa Maria.

Hi havia, però, exigència de rapidesa en el lliurament de les dues imatges, per la qual cosa el bon escultor, per tenir les dues escultures acabades en la data fixada, es veié en la necessitat de dir a seu ajudant que comencés a tallar un bloc de pedra per a una imatge mentre el tallava i feia l’altra.

L’un i l’altre es posaren a treballar amb força delit. L’aprenent, amb més il·lusió i enginy que el mateix mestre escultor.

Anaren passat els dies i els blocs de pedra, com a tal, anaren desapareixent i deixaren pas a unes belles figures d’aquest fet l’escultor, enfurismat, agafà el seu martell i el llançà a la cara de la imatge del seu ajudant, amb la intenció de trencar-la, ja que no podia consentir que aquella obra fos tan perfecta.

La Mare de Déu amb l'escultor i l'aprenent, font:Blauslleida.com

 

El martell llançat amb força, impacta contra el rostre de la Verge. Llavors succeí un fet inexplicable, mític, llegendari..., ja que en comptes de trencar-se, la imatge va romandre sencera, però al lloc on havia impactat el martell va aparèixer un blau, un morat.

La Mare de Déu del Blau, font:cataloniasacra.cat

 

La veu corregué per tot Lleida. Tothom s’apressà a anar veure el prodigi. Durant molts dies no es parlà de res més a la ciutat. La imatge fou denominada per tothom com la “Verge del Blau”. A partir d’aquell moment la devoció a aquella imatge va arrelar fortament en el cor de tots els lleidatans, i cada any se celebra la seva festa el dia 2 de febrer tot recordant aquesta llegenda.

És d’aquesta manera, i per aquest motiu, que encara avui tothom coneix aquella imatge amb el nom de la Verge del Blau. Qui vulgui, pot acostar-se i veure com el front de la imatge llueix aquella marca del martell. Aquell blau que li sortí al front...”

L’avi va callar. El foc s’havia anat apagant a poc a poc, i tan sols en atiar-lo guspirejava alguna flama sortida de les brases, que continuaven donant una agradable escalfor a l’estanca. Ningú no s’atrevia a rompre el silenci que va seguir aquella romàntica explicació, que embolcallava els presents, com la fosca que arreu ja regnava.

Al carrer, els primers flocs de neu començaven a caure, tot cobrint la ciutat d’aquell color pur que lluïa l’avi en els seus cabells, el qual, cada nit, embadalia els menuts i els grans amb les seves narracions de llegendes i rondalles.

Font de la informació:Joan Bellmunt - Mites de ponent. La Verge del Blau -  Blauslleida.com Mare de Déu del Blau La Llegenda

Hi ha una altra versió de la llegenda escrita per l'autor lleidatà Pep Coll - Un blau al front de la Mare de Déu

"Als lleidatans que pujaven a missa a la Seu Vella no els agradava la marededéu que presidia el Pòrtic dels Apòstols. Asseguda en una mena de cadira, la trobaven tan vella i malcarada que en comptes de representar la mare de Jesús semblava la sogra de Judes. Els canonges de la catedral de Lleida van decidir substituir-la, per la qual cosa van encarregar al millor escultor de Lleida una nova estàtua, digna de presidir la magnifica portalada d’accés al claustre per la banda de la ciutat. L’artista disposava d’un obrador on aprenien l’ofici mitja dotzena de xiquets, tots ells orgullosos de tenir per mestre aquell gran artista de la pedra.

L’home, que ja es feia vell i de vegades li tremolava el pols, es va prendre l’encàrrec com la gran obra de la seva vida. Damunt dels papers va esbossar la imatge d’una noia jove amb cara de salut, dreta a la manera de les estàtues clàssiques i amb el cap lleugerament inclinat endavant. Amb el braç esquerre sostenia el Nen Jesús grandet que ja devia gatejar, però que feia l’efecte de ser lleuger com una palla. El Nen mirava a un colom que s’havia aturat amb les ales esteses damunt la mà dreta de la mare i que representava l’Esperit Sant presidint la reunió dels apòstols. Els ulls de la mare, en canvi, no havien mirat el colom sinó més avall, cap els devots que entraven i sortien del portal. Quan l’artista va tenir més o menys clar el projecte damunt del paper, va canviar el carbó pel cisell i s’enfronta al bloc de marbre.

Al cap d’uns mesos, l’escultor havia enllestit el cos de l’estàtua amb el replecs i brodats del vestit, i la figura del Fill amb els ulls esbatanats i la maneta estesa cap al colom, com si volgués tocar-lo. Només li faltava la feina més compromesa, que era donar vida i l’expressió al rostre de la Mare de Déu. El vell mestre no se’n sortia. Cap de les cares que primer pastava amb fang tenien l’expressió reflexiva ni la mirada de serenor que ell pretenia infondre a la imatge. Un matí, fastiguejat de provatures i després de manar feina als aprenents, va sortir a fer un tomb per la ciutat per esbarjolar-se una estona. Tal volta, en la cara d’alguna jove bugadera del riu podria copiar els gest que li ballava pel cap.

Cap al migdia va tornar a l’obrador arrossegant les mateixes cabòries. En obrir la porta, va quedar veient visions: la seva estàtua plantava totalment acabada, amb un rostre expressiu que meravellava.

- Qui ho ha fet això?  - va exclamar.

- Que us agrada, mestre? – va fer, sense dissimular l’entusiasme el seu millor alumne.

- El mestre va fulminar-lo amb la mirada:

- Qui t’ho ha manat?  No és la teva feina mocós!

- Jo em pensava...

Imatge de la representació de la llegenda de la Mare de Déu de l'Blau, font:LaVanguardia

El mestre li prengué el martell de les mans i d’una revoltada el llançà amb força contra la imatge amb la intenció de destrossar l’obra que el rebaixava davant dels seus aprenents. El ferro espetegà al mig del front de la imatge i de rebot tocà el cap del mestre, amb tan mala fortuna que li encertà el pols i va caure mort. Quan van haver retirat el cadàver, l’aprenent va voler comprova el dany que la martellada havia causat a l’estàtua. El noi es va quedar de pedra davant del prodigi: el front de la imatge era llis, sense el més petit cop ni rascada, i al mig hi havia sortit una taca fosca, d’un blau moradenc. Com si el cap de la Verge en comptes de ser de marbre, fos de carn i ossos. Van pintar-li la cara per fer desaparèixer el morat, però per capes de pintura que hi posessin, el blau tornava a sortir.

La marededéu ferida, coneguda popularment com la Mare de Déu del Blau, va presidir durant segles el Pòrtic dels Apòstols de la Seu Vella. Enmig d’aquella dotzena de sants barbuts encara semblava més jove i bonica. Amb els anys la imatge ha acabat baixant a la ciutat i actualment ocupa un lloc d’honor a l’altar major de la catedral nova. Els lleidatans li tenen molta devoció, sobretot aquells que es dediquen al ram de l’art i de l’ensenyament. Encara que no vagin mai a missa ni bategin els seus fills, entren de tant en tant a la catedral a fer-li una visita. Els artistes demanen a la imatge que faci sortir blaus a les seves obres perquè així semblaran més vives. Els mestres li demanen alumnes que ben aviat els superin en coneixements, ja que aquest fet, lluny d’avergonyir-los, els ha de confirmar com a mestres excel·lents."

Font de la informació: en el seu llibre "La nit que la muntanya va baixar al riu. Llegendes d’arreu de Catalunya" - Blauslleida.com Mare de Déu del Blau La Llegenda

Llibre La nit que la muntanya va baixar al riu de Pep Coll, font:amartorell.com

Història

Bé sigui pel seu valor artístic o bé per la llegenda que l'envolta, molts lleidatans senten una especial devoció per una escultura policromada que Lleida custodia des de fa més de cinc-cents seixanta anys.

Es tracta d'una Verge representada dempeus que subjecta per una banda, l'Infant Jesús al braç esquerre i per l'altra, un colom a la mà dreta. L'escultura, que es troba actualment a l'Altar Major de la Catedral Nova de la ciutat, es coneix com la Mare de Déu del Blau.

L'obra va ser realitzada per Jordi Safont i el seu ajudant, Bertran de la Borda; tot i que també van intervenir en la creació el calderer Mahoma Muilla, que va fer les diademes de la Verge, i el pintor Tomé Teixidor, que va policromar l'escultura.

La Mare de Déu del Blau va ser col·locada inicialment, l'any 1447, al mainell de la Porta dels Apòstols de la Seu Vella. Des d'aleshores la Verge ha estat ubicada en diferents llocs d'acord amb les circumstàncies del moment històric. L’any 2001, la imatge fou entronitzada a la boca del presbiteri de la Seu Nova de LLeida.

Font de la informació:Blauslleida.com Mare de Deu del Blau

La Llegenda a Lleida

"El Diumenge dia 2 de febrer és la festa de la Candelera. A Lleida, en aquesta data celebrem la Festa de la Mare de Déu del Blau. Des de BlausLleida ens proposem una sèrie d'actes per tal de donar relleu a la festivitat. El Diumenge dia 2 de febrer, festivitat de la Mare de Déu, la Missa serà a les 12 hores a la Catedral Nova de Lleida.

Cartell Festa Mare de Déu del  Blau, font:Bisbatlleida.org

 

A les 12:45 h tindrà lloc l'Ofrena de Llum i flors amb la participació de nenes i noies que porten el nom de Blau o Maria del Blau i altres infants i famílies. Tots els participants a l'Ofrena poden recollir a l'entrada de la catedral, l'espelma o una llàntia que lliuraran a la imatge de la Verge del Blau. Els beneficis obtinguts s'adreçaran, un any més, al programa Acollida de Càritas Diocesana de Lleida, que atén situacions de precarietat familiar.

A les 17:15 hores la Catedral Nova de Lleida acollirà un Concert BlauSons amb la participació d'Unicorn, Orquestra Ensemble de la UdL i Coral Sícoris. Des del dia 25 de gener fins al dia 23 de febrer BlauArts organitzarà una exposició de Cartells realitzat pels alumnes del Batxillerat artístic del Col·legi Episcopal de Lleida amb la temàtica de la Llegenda del Blau. La mostra es farà a l'espai d'exposició la Catedral i a la Cafeteria del Museu de Lleida.

Blaus Lleida Associació MdD del Blau va néixer fruit de la trobada de Blaus del juny de 2010 on van aplegar més de 70 dones i nenes que porten aquest nom lleidatà. Actualment l'entitat té 130 associades."

Font de la informació:Bisbatlleida.org Festa Mare de Déu del Blau 2020

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda de l'espina

Romeria dels Fanalets de Sant Jaume, font:bisbatlleida.org

 

"Segons la narració llegendària, que els lleidatans coneixen des de petits i han fet seva al llarg dels anys i dels segles, l’apòstol Sant Jaume pelegrinava per terres d’Espanya per a donar a conèixer l’Evangeli de Jesucrist. La popular narració diu que el sant duia per vestit una túnica basta, tota farcida de petxines i un capell, a la ma un bastó que l’ajudava a fer seu el camí, que feia per les calçades que havien traçat els romans pel trànsit de les legions de l’Imperi. La llegenda continua la seva narració tot descrivint que era ja nit entrada quan l’apòstol arribà a Lleida. Anava cansat i famolenc, hauria volgut acollir-se dins un hostal que ell, de lluny havia vist al vessant del turó que servia de fonament a la ciutat, per això continuava fent via.

Santiago peregrino de Juan de Juanes, font:wikimedia

 

De sobte es deturà davant una cruïlla de camins, la calçada tirava dret, riu Segre amunt, per on avui passa el carrer Major dels lleidatans, però era travessada per un altre camí que pujava a la ciutat, ensems que també davallava cap al riu. L’apòstol dubtà una mica, gira l’esguard arreu, bo i cercant a través de les tenebres una ànima compassiva que el volgués orientar.

Tot era silenci, tot era foscor....No passava ningú i decidí continuar per la calçada. Sant Jaume començà a caminar a les palpentes, com si amb les mans volgués substituir els ulls. I, malgrat el compte que parava, va aixafar una bardissa i se li clavà una punxa al peu i ja no pogué caminar mes.

S’assegué a terra, enmig de la cruïlla. Oh, quin dolor que sentia!. La punxa havia penetrat endins, molt endins i turmentava el seu cos cansat per la fatiga. L’Apòstol va intentar inútilment arrencarme l’espina. I, com que patia tant, començà a exhalar gemecs profunds. Tant i tants en va fer, que la llegenda explica com aquests van arribar a oïdes dels àngels del cel que van baixar llum, amb “fanalets” perquè Sant Jaume pogués treure’s la punxa i continuar d’aquesta guisa el seu camí apostòlic.

Sant Jaume i l'àngel

 

Un altra versió de la narració llegendària diu que els auxiliadors de l’apòstol van ser els mateixos veïns, molt singularment els infants de la ciutat que van sortir amb lluminàries a auxiliar el pelegrí."

Font de la informació:Pessebristeslleida.com La Llegenda de l'espina

La Llegenda a Lleida

"La celebració de Sant Jaume a Lleida s’articula en dos dies, la vigília, quan es fa la Romeria dels Fanalets, i el propi dia de sant Jaume, amb la celebració de la missa i algun acte cultural. A banda, en motiu dels fanalets, els dies anterior s’organitzen tallers i concursos de fanalets.

L'eix central de la celebració, consisteix en la Romeria dels Fanalets, en record de la llegenda de l'espina clavada a la planta del peu de l'apòstol Jaume, llegenda que és representada l'endemà, el dia de sant Jaume.

Romeria dels Fanalets, font:bisbatlleida.org

 

Surt després d'una missa a l'església del Carme i es dirigeix, actualment, i passant pels carrers del centre peatonal de la ciutat, cap a la capella del Peu del Romeu, a la cruïlla dels carrers Cavallers i Major.

Capella del Peu del Romeu o de Sant Jaume, font:twitter paerialleida

 

Participen a la Romeria, el Ball de Bastons, els Gegants de la Ciutat, abillats amb fanalets per l'ocasió, la imatge i el penó del sant, la banda, autoritats i una munió de nens tots ells lluint el fanalet. Durant la Romeria es canta la tradicional cançó "Sant Jaume ve de Galícia".

Cal destacar que al voltant de la festa dels fanalets, s'organitzen activitats com concursos de fanalets o la representació de la vida del sant, etc...

Taller infantil de fanalets, font:lleida.com

 

El dia de Sant Jaume a banda de la missa i d'algun altre acte cultural, a les 20, al pati de l’IEI, antic Hospital de Santa Maria es representa l’obra “Sant Jaume ve de Galícia”, de Carles Cepero, adaptada al català per Albert Llorens, a càrrec de l’Agrupació Teatral TOAR, amb la col.laboració de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes i que repassa la llegenda de Sant Jaume."

Font de la informació:Patrimonifestiu.cultura.gencat.cat Fanalets de Sant Jaume a Lleida

Veure més LLEGENDES CATALANES