Llegenda El Pi del soldat

Soldat d'infanteria de línia de l'Exèrcit de Catalunya 1713-1714, font:racocatala.cat

 

"Explica la llegenda que durant la guerra de successió, quan s’enfrontaven els partidaris dels dos pretendents al tron, l’Arxiduc s’Austria que regnà com a Carles III i el duc d’Anjou, un soldat Jove, fart de veure tanta barbarie i tanta mort al seu voltant va decidir abandonar el seu exèrcit. En la seva fugida però va rebre un tret que el va ferir de mort. El soldat arrossengant-se com va poder va aconseguir d’arrecerar-se sota un pi que s’alçava majestuós dalt d’un turó a Sant Pol.

Bosc El Pi del Soldat a Sant Pol, font:santpol.cat

 

D’allà estant, va mirar al seu voltant i va somriure, per fi havia descobert la riqueza més gran del món. No era, com tots aquells que lluitaven creien, el fet de tenir terres, o bestiat sinó tot allò que aquell pi tenia al seu voltant i que no es disputava amb ningú: la llibertat, l’aire pur que gronxava les seves branques, la terra que el sostenia i alimentava, els arbres que l’envoltaven, els animals que descansaven sobre la seva ombra, la immensitat del mar i del cel, l’aigua de la pluja que el refrescava i apagava la seva set,l’udol del vent, el cant dels ocells, les confidències dels enamorants que descansaven als seus peus, la llum del sol que l’escalfava , el reflex de la lluna sobre el mar, el tintineig de les estrelles…i tot això i més, ho compartia sense demanar res a canvi.

Aquest soldat va quedar tant impressionat pel seu descobriment que només demanava la mort que el deixés descansar per sempre al costat d’aquell arbre del que tant havia après i aquesta , el va escoltar i va respondre les seves pregàries. De fet, l'endemà ningú no va trobar ni rastre del soldat, en el seu lloc però van observar que el tronc d’aquell pi tant foro s’havia obert i que de dins n’havia brotat un nou tros. Molts van dir que el soldat tant havia desitjat formar part d’aquella riqueza que la mort li va concedir aquest últim desig permetent-li formar part d’aquell pi del que tant havia après, el qual d’aleshores ençà es va conèixer com el pi del soldat."

Font de la informació:santpol.cat

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda Sant Pol, quina hora és?

Pintura que recrea l'episodi del 15 de febrer del 1714 amb un Sant Pol envoltat per les flames ENS, font:elpuntavui.cat

"15 de febrer de 1714. Las tropas de Felip V, sitian en Sant Pol als valents voluntaris catalans del regiment de Amill.

Ermengol Amill del llibre Lliures o Morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat (Columna, 2012), font:goal.blog.cat

La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l’absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y’ls vells, se posessionaren los soldats del d’ Anjou, de can’N Reig y desde alli foren amos de la població.

Retrat de Felip V, per Jean Ranc, font:Wikipedia

Pero’ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y’s feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s’aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse.

Torre Martina a Sant Pol, font:mundoparanormal-historiaoculta.blogspot.com

Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y ‘l cástich imposat á las campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que’l rellotge públich. Lo venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d’arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que’ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment.

Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra. 

Allavoras fou quan nasqué l’adagi que es sagell de la glòria pera Sant Pol de Mar: 

”A Sant Pol la manta Y la gent berganta” 

D’allavors data també lo ¿quina hora es?, sátira que recordava i recorda encare aquella terrible hora de la pérdua de las llibertats de la terra catalana.

Los fills de Sant Pol s’enfadan al sentir l’infamant pregunta y tenen rahó. ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?

La hora de que Catalunya recobri lo perdut."

També hi ha un altra versió de la llegenda que diu així: "Conten les “males llengües” que a l’època dels rellotges de sol, a la població, se’n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se’ls va ocórrer de cobrir-lo, la qual cosa provocà que perdés la seva utilitat, quedant la busca a l’ombra del tendal.

I, com acostuma a passar, la llegenda serví a les poblacions veïnes per fer-ne mofa i en passar pel poble, sobretot amb el tren, feien sempre la mateixa pregunta als santpolencs... San Pol quina hora és?"

Rellotge de sol sense vareta indicadora a Sant Pol, font:flickr Porschista

Font de la informació:Santpol.cat D'on ve l'expressió Sant Pol quina hora és? La primera versió es de l'escrit íntegre publicat a la revista ’El Santpolench’, Març de 1890 

Història

"Durant la guerra de successió, els santpolencs d’aleshores, com la major part dels catalans, van donar suport a l’Arxiduc enfrontant-se a les tropes felipistes, les quals, s’encaminaven cap a Sant Pol dirigides pel General Bracamonte. Quan van entrar al poble el van trobar deshabitat ja que la gent havia marxat en sentir les campanes que anunciaven el perill. Com a càstig el general va ordenar cremar les cases i l’església  amb la crema de la qual, les campanes que no només els donaven l’hora sino que els havíen salvat la vida van quedar destruïdes.

Assabentat de la situació, el General Amili, partidari de l’Arxiduc, va vindre desde Tordera per ajudar els santpolencs empenyent les tropes felipistes; primer fins Arenys de Mar per empaitar-los després fins a Caldes d’Estrac, Vilassar de Mar i Teià on els va acabar de destruir i dispersar fent fugir al General Bracamonte.

Quan les tropes van tornar victorioses els santpolencs van trobar el seu poble destruït sense cap altre lloc on aixoplugar-se que sota una manta fet que alguns van aprofitar per fer-ne burla amb l’expressió: “A Sant Pol la manta i la gent berganta”.

Tanmateix els veïns del voltant amb els que sempre hi havia hagut petites rivalitats van aprofitar la desgràcia soferta pel poble que havia quedat destruït i amb les campanes fetes malbé, per fer enfadar els santpolencs amb la pregunta: Sant pol: quina hora és?  La qual responien tot dient: L’hora que Catalunya recuperi els drets perduts."

Font de la informació:Blocs.xtec.cat Santpausantpol Sant Pol de llegenda

"Sobre el significat de la paraula berganta a la frase "A Sant Pol la manta i la gent berganta", el diccionari de Joan Coromines estableix que és freqüent en català la transposició de er en re, com ‘bergant’ amb ‘bregant’.

També diuen BERGANT ‘pillet, murri, prové del sentit que tenia antigament de ‘home de baixa estofa que forma colla amb altres’, ‘jornaler que treballa en brigada en feines de baix nivell’. ‘Mal subjecte, persona de mala conducta moral’. En castellà diu que prové del català bergant ‘trabajador que trabaja en brigada, ‘bergante’, ‘soldado mercenario, hombre de mundo que va con gente alegre, hoy ‘malechor’.

Tot plegat, gairebé un insult que ha passat a la història popular pronunciat probablement pels soldats durant la guerra de Successió quan les terres de parla catalana anaven a la una contra Felip el Borbó i les seves tropes van cremar Sant Pol l’ hivern del 1714. 

Joan Coromines, molt vinculat a Sant Pol, acaba dient: ‘En totes les llengües romàniques, el mot ‘bergant’ prové de l’italià, com totes les formacions de paraules acabades en – ante. Això fa pensar que ‘bergante’ en espanyol i  bergant en català han de procedir d’aquesta llengua. No obstant això, hi ha a més en italià el verb ‘brigare’, treballar, esforçar-se i que en occità i català tenen també ‘bregar’ bregar, esforçar-se, lluitar. Per la qual cosa és probable que en els tres idiomes sigui un mot originari d’aquests països. Las transposició de er en re, és un fenomen freqüent en català’: bregant/bergant. I qui busca brega és un malfactor.

Però ¿per què encara avui molta gent nostra pensa que ‘gent berganta’ és un gran elogi, quan va ser dit con un insult?

Coromines és l’únic que apunta a una solució que ens deixa més satisfets, perquè quan es digui de Sant Pol que és gent berganta, no serà cap insult sinó un gran elogi, perquè és una gent bregada, que lluita, que s’esforça ‘fins que recobri ses llibertats’."

Font de la informació:Diarimaresme.com A Sant Pol som gent berganta - Lluís Cabruja i Garriga

Veure més LLEGENDES CATALANES

 

Llegenda La Llopa de Calella

"Aquesta història es remunta a començaments del segle XX quan la família Muntaner, una família important de Sant Pol, propietària d’una casa pairal enmig del bosc de Moré van comprar una gossa de raça llop a una granja d’Arenys de Mar. No cal dir que en aquella època a Sant Pol i els seus voltants aquesta raça de gossos era completament desconeguda.

A la gosseta li vàren posar de nom “Lea”. Era una gosseta molt maca i molt bona a la que tots els nens i les nenes del poble coneixien i estimaven molt perquè jugava amb ells, els deixava que l’acaronéssin i moltes vegades els acompanyava de camí a l’escola.

Quan la “Lea” es va fer gran va tenir un fill també de raça llop a qui els Muntaner vàren posar de nom “Grey”. La Lea i en Grey s’ho passaven d’allò més bé jugant i passejant pels boscos i vinyes del voltant del mas, passejaven per Cal Xai, les Valls, la Cabra, Gorinons i Can Soques.

I així de feliços feien la seva vida al mas fins que un bon dia un vell captaire a qui la Senyora Muntaner sempre donava almoina va recomanar a la senyora que no anés al bosc ja que a Calella li havíen dit que a la muntanya hi havia una llopa amb els seus cadells i que com a prova havíen caçat la mare i la teníen penjat al mig del poble.La senyora Muntaner en sentir això i recordar que no havia vist la Lea durant tot el matí va témer el pitjor la va buscar per tot el mas però només va trobar en Grey arrupit sota el llit i tremolant com una fulla així que va decidir acostar-se a Calella per comprovar el que li havia explicat el captaire. Quan la senyora Muntaner arribà a Calella trobà a la plaça de l’ajuntament un nombrós grup de persones que escoltaven com uns  caçadors explicaven tots cofois com havíen mort la llopa, la qual estava penjada amb una corda al coll al mig de la plaça.

La senyora Muntaner en sentir la seva història els va demanar quina classe de caçadors éren que havíen matat la seva estimada gossa pensant que era una lloba. En sentir aquestes paraules tota la gent de la plaça inclosos els caçadors vàren marxat amb les galtes vermelles de la vergonya.

En tornar al mas la senyora Muntaner demanà al masover que li cuidava les terres que anés a recollir la Lea a la plaça i la vàren enterrar sota un arbre on acostumava a dormir a la fresca amb en Grey, el qual,  mai va oblidar la seva mare i tal com li va ensenyar la senyora Muntaner li va portar cada dia mentres va viure un ramet de floretes allà on era enterrada.

La mort de la Lea no va ser però en va, ja que a resultes d’aquest fet quan els de Calella per fer burla preguntaven als santpolencs: Sant Pol quina hora és? Aquests responíen: “L’hora de matar la llopa” amb lo qual les mofes entre els dos pobles es van acabar."

Font de la informació:Blocs.xtec.cat Santpausantpol Llegenda La Llopa

Història

"La figura de la Llopa de Calella prové d’una història local verídica de la primera meitat del segle XX que satiritza els habitants de aquesta ciutat. 

La lloba s'ha convertit en el símbol de la ciutat. Hi ha llibreries el nom fan referència a aquest animal, les mascotes dels equips d'esports també és una lloba i fins i tot participa en els "Correfocs" o acompanyant els "Gegants".

Llibreria La Llopa a Calella, font:bloc.elsamicsdelsclassics.cat

 

L’anècdota de ”La Llopa” s’escriu per primera vegada al llibre Calella típica de Josep Andreu i Gay, transcrita per Lluís Campeny i Coll, publicat el 1978. Aquí s’anomenen els calellencs que hi van intervenir.

Llibre Calella Típica, font:Bibliocalella.blogspot.com

 

Una altra versió de la història de “La Llopa” la trobem a la pàgina 35 del  llibre: Històries i llegendes de l’any vuit, recull de cultura oral del Montnegre (I), de Daniel Rangil."

Font de la informació:Bibliocalella.blogspot.com La llegenda de la llopa de Calella

La Llegenda i Calella

"La Llopa forma part de la imatgeria festiva de Calella. La seva primera creació i inauguració data del 1982, de mans del constructor Josep Cardona, popularment conegut com a Nona. Inaugurada conjuntament amb en Bernat II i la Timbor de Fenollet. Va ser construïda per poder tenir un símbol de representació més de la ciutat. Amb la seva creació es va donar l’opció a joves portadors, o persones que per qüestions físiques no podien fer-se càrrec dels gegants, a poder iniciar-se en la dansa amb figures de la cultura gegantera.

La Llopa del 1982, font:Gegantscalella.blog

 

El 15 de setembre de 2007, la Colla de Geganters/es i Grallers/es de Calella va inaugurar la nova i actual Llopa, construïda per en Toni Mujal, durant el pregó de la Festa Major de la Minerva.

La Llopa del 2007, font:bestiari.cat

 

La Llopa té ball i música pròpies. La música va ser escrita per Aniol Noguera i Clofent el maig de 2002 per homenatjar aquesta figura tant significativa de la Colla i de la història de la nostra ciutat. La dansa va ser estrenada durant la inauguració de la nova Llopa (2007). La coreografia va ser creada per la Colla de Geganters i Grallers de Calella per celebrar aquest nou moment històric per la Llopa. Des d’aquell moment es va establir com a ball protocol·lari de la Festa Major."

El Ball de la Llopa, font:Ràdio Calella tv

Font de la informació:Gegantscalella.blog.cat Figures

  La Llopa de l'escultor Ramon Oms, a la riera de Capaspre a Calella, font:ca.wikiloc.com/rutes-senderisme

Tomba de Lea "La Llopa", font:Bibliocalella.blogspot.com

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda de la Cocollona

La Cocollona de Girona, font:blocs.gracianet.cat

 

"Diu aquesta llegenda que a la banda esquerra de l'Onyar, pel barri del Mercadal, hi havia un convent de monges que practicaven molt poc les devocions i penitències que els pertocaven i que més aviat es dedicaven a una vida força disbauxada. Però entre elles hi havia una novícia, carregada de bona fe i amb veritable vocació religiosa, que no volia seguir les altres germanes en el seu errat camí i els retreia contínuament la vida pecaminosa que portaven.

Aleshores, les germanes, per no haver de sentir sempre el corcó dels constants retrets, la van tancar amb pany i clau en una cel·la subterrània, molt a prop d'on ara té sortida al riu la sèquia Monar.

font:youtube.com marrameuproduccions - Juan Lazo

 

Durant molts anys, la pobra novícia va restar empresonada a la tètrica cova fins que a la persistent humitat, la falta de llum i la mala alimentació, van fer que li anessin sortint unes escates a tot el cos fins que, poc a poc, va sofrir una metamorfosi total i es va quedar convertida en una mena de cocodril. Però encara que tingués un aspecte repulsiu, la seva santedat i la puresa de la seva ànima van contribuir d'una altra manera a la transformació del seu cos: li varen sortir a la seva esquena de rèptil unes meravelloses ales de papallona, de lluminosos colors. I així la novícia es va transformar en la Cocollona.

Quan va morir, sola i abandonada, el seu fantasma va començar a ésser vist nedant per les aigües del riu Onyar, pels voltants del lloc on havia estat injustament tancada, més o menys entre els actuals ponts de Pedra i de les Peixateries Velles. I diuen que, únicament les nits de lluna plena, cap a l'alba, en aquella hora boirosa en què els fantasmes són visibles, aquells gironins que siguin veritablement sensibles poden veure l'espectre mig transparent i borrós d'un cocodril amb ales de papallona que va nedant, amunt i avall, fins que, al primer raig de sol, s'esvaneix... "

La Cocollona, font:girona.cat/museuhistoria

 Font de la informació:Ajuntament.gi Cultura Llegendes de Girona

Amb motiu d'una representació de titelles, l'autor d'aquest Quadern va escriure aquesta Cançó de la Cocollona:

Jo sóc la Cocollona,
el monstre de Girona,
les nits de lluna plena,
amb pluja o amb serena,
passejo per l'Onyar.

Vivia en un convent
tot ple de mala gent.
Estava situat
en lloc privilegiat
a prop del riu Onyar.

Jo era pura i bleda
m'agradava la seda,
jo no feia mai bromes
ni anava al llit amb homes,
ni nedava a l'Onyar.

Però les altres monges
anaven amb canonges
i jo, escandalitzada,
volia estar allunyada,
molt lluny del riu Onyar.

La Mare superiora
no em deixà sortir a fora
i em tancà sota terra
en el costat esquerre
del nostre riu Onyar.

Com que era un lloc humit
i pudia a florit
i estava ple de rates,
em varen sortir escates
com carpa de l'Onyar.

Em vaig tornar rèptil
com si fos cocodril.
Del cos monstre semblava,
però l'ànima volava,
gavina de l'Onyar.

Per ser tan bona dona,
ales de papallona
a l'esquena em van créixer,
i així fou com va néixer
el monstre de l'Onyar.

Amb el cos de cocodril,
i ales de colors mil,
com de les papallona,
jo sóc la Cocollona,
i nedo per l'Onyar.

Font de la informació:Llegendes i Misteris de Girona Carles Vivó Quaderns de la Revista de Girona,24 Diputació de Girona Novembre 1989

Història

"Pel que fa a l'origen de la llegenda realment estaríem parlant d'una llegenda apòcrifa, d'un relat creat en forma de llegenda i que es procura que es propagui com a tal. L'origen el tenim en una colla de gironins, a l'entorn de l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona. En Carles Vivó sens dubte en devia tenir una bona responsabilitat, però també personatges de la nit intelectual i artística gironina com en Damià Escudé i d'altres.

Mural de la Cocollona a Girona, font:descobrirgirona.blogspot.com

 

Amb tot l'origen del relat es fa a partir del propi nom del personatge protagonista, la cocollona. Va ser l'Emili Massanas qui va introduir el nom que va ser el catalitzador de la llegenda. El nom havia sortit el 1968 a Mollerusa, quan un nebot d'en Mili Massanas aprenent a dir les paraules 'papallona' i 'cocodril' es va fer un embolic i va acabar dient 'cocollona'. Aquest fet va fer molta gràcia a la família i especialment a l'Emili, que tot sovint en feia esment. Fins el dia que amb els seus amics decidiren de fer-ne un relat, que publicaren a la revista 'La Xinxeta', sent-ne la primera referència escrita."

Llibre La Cocollona de David Guàrdia, font:efados.cat

 

 Font de la informació:Viquipèdia Cocollona

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda La Guerra de Remences Francesc de Verntallat (2 de 2)

Llibre Jo, Francesc de Verntallat de Miquel Freixa i Jordi Vila, font:clijcat.cat

"Francesc de Verntallat, provenia d’una família benestant i noble, encara que de la petita noblesa de la Vall: Els Puigpardines. Tot i ser noble treballava les terres, va encapçalar els exercits de pagesos que es van revoltar contra els senyors feudals, i que a Girona va salvar al futur Ferran el Catòlic d’una mort gairebé segura.

Explica la llegenda, que en Francesc, que era un gran estretega i un valent guerrer, impossible de capturar pels seus enemics, un dia estava amb els seus homes a la muntanya. Alguna cosa, paraula o fet va provocar les ires d’en Francesc. Aquest, és va aixecar d’una revolada i agafant la seva espasa va partir pel mig un vern. Vet aquí, que apareixia en Francesc de Verntallat.

Des de llavors, l’escut d’armes d’en Francesc, seria de fons grana, amb un vern tallat pel mig, i també des d’aquell dia, els seus homes sel’s anomenaria els Verntallats."

Escut d'armes de Francesc de Verntallat, font:vallbas.cat

 

Font de la informació:Vallbas.cat Turisme Costums i tradicions Llegenda Francesc de verntallat

Història

Francesc de Verntallat (Sant Privat d'en Bas, entre 1426 i 1428 - Sant Feliu de Pallerols, entre 1498 i 1499) fou un noble català que va participar en la Guerra dels remences.

Casa de Francesc de Verntallat, font:inventaripatrimoni.garrotxa.cat

 

Membre de la baixa noblesa, Francesc de Verntallat o de Puigpardines era un home senzill que vivia del seu propi llaurar i cavar. El febrer de 1446 es va casar amb Joana Noguer, una pagesa de remença de Batet de la Serra i es traslladà a viure al Mas Noguer, de la Baronia de Santa Pau  Formava part del Braç Reial dels cavallers, generosos i homes de paratge del Principat de Catalunya, més endavant coneguts com a gentilhomes de Catalunya.

Quan va esclatar la Guerra civil catalana, entre la Generalitat (Diputació del General de Catalunya) i Joan II (el Gran), la baixa noblesa es va posar del costat del rei, qui va aprofitar el contacte que hi havia entre la pagesia remença i els gentilhomes per apropar a la seva causa el conjunt dels pagesos. 

Francesc de Verntallat va organitzar un petit exèrcit de pagesos a les zones pirinenques que va assaltar el castell de Bestracà, on el senyor retenia un remença que no volia o no podia pagar. Més tard, va assetjar el Castell de Castellfollit per una causa similar. Durant el setge de Girona va ser cridat per la reina Joana Enríquez per a ajudar-la en la defensa de la ciutat, on ella i l'Infant Ferran eren retinguts, però la seva columna fou rebutjada. Agraïda per l'actuació dels remences, la reina li va donar el títol de Capità Reial. A partir d'aquell moment, els seus homes plenament identificats amb ell, van començar a ésser coneguts com a Verntallats. 

Verntallat i el seu exèrcit van ocupar Olot, Castellfollit de la Roca, Banyoles i els castells de la muntanya i van lluitar en inferioritat numèrica contra els diferents caps de les forces de la Generalitat: Hug Roger III de Pallars, Enric IV de Castella, Pere de Portugal i Joan de Lorena.

La guerra tingué alts i baixos fins que finalment el 28 d'octubre del 1472, les tropes de Joan II entraren a Barcelona, on se signà la Capitulació de Pedralbes, per la qual Catalunya conservava els seus furs i privilegis. 

Capitulació de Pedralbes, font:mgiribetshistoria.blogspot.com

 

Les tropes remences estaven organitzades en capitanies i subcapitanies i així, de cada tres pagesos, dos conreaven la terra del tercer, el qual era mobilitzat. Aquest sistema de reclutament va perdurar en les diferents forces guerrilleres que va haver-hi al país. 

El 1484 va esclatar la Segona Guerra Remença, dirigida pel seu antic lloctinent, Pere Joan Sala, però Verntallat se'n va mantenir al marge. Després de la derrota de Sala, els senyors es veien com a guanyadors de la guerra i estaven disposats a mantenir i fins i tot a accentuar els mals usos, però Verntallat mantenia en el seu poder els castells de la muntanya i les seves forces.

Pere Joan Sala, font:quimgraupera.blogspot.com

 

El comte de Tendilla, destinat pel rei a acabar la guerra, va buscar a Verntallat com a representant dels pagesos per a arribar a l'acord de la Sentència de Guadalupe. Un cop aconseguides les principals reivindicacions remences, Verntallat va romandre un temps a la cort dels Reis Catòlics fins que va tornar al seu Castell de Sant Feliu de Pallerols on va morir a finals de segle xv.

500 aniversari del compromís remença de l'arbitratge reial signat al monestir d'Amer

 

 Font de la informació:Viquipèdia Francesc de Verntallat

La Llegenda i Vall d'en Bas

La geografia de la Vall d’en Bas permet recorrer-la a peu i en bicicleta tan a aquells que són molt exigents com a aquells que només volen gaudir d’una passejada.

Per això s'han escollit dotze rutes a peu, la majoria de les quals es poden fer també en bicicleta, pensades per a tota la família.

De totes les rutes Passejant per la Vall d'en Bas destaquem les que tenen relació amb Francesc Verntallat:

Ruta-I De Sant Esteve als Hostalets.pdf 

Al llarg de tot el recorregut veureu disseminades entre els conreus petites cases típiques de pagès i grans masies, i trobareu, situats en un mateix indret, un monument a la família pagesa i al cabdill dels remences Francesc de Verntallat.

Monument a la família pagesa i al cabdill Francesc de Verntallat, font:vallbas.cat

Ruta-III El Mallol.pdf 

En el nucli antic del Mallol aquest poble ha mantigut la tipologia tradicional i a la plana entre conrreus, i prop del poble hi ha la masia Verntallat on va residir Francesc de Verntallat, cabdill remença que va aconseguir alliberar els pagesos de les servituds als senyors i fundador del primer sindicat agrari europeu.

Casa de Francesc Verntallat,  "Francesc de Verntallat cap de la lluita remença 1444 - 1498 contra el feudalisme i per la llibertat d'homes i dones ací era la seva casa i aquest es el seu poble"

 Font de la informació:Vallbas.cat Turisme Rutes a peu i en btt

D'altra banda la marxa cicloturista Terra de Remences ompla les carreteres de la Garrotxa, el Ripollès i Osona amb més de 3.000 ciclistes arribats des de diferents punts de Catalunya, d’Espanya i d’Europa.

Aquesta prova solidària esportiva -que arriba al 2020 a la seva 23a edició – està organitzada pel Club Ciclista Bas, compta amb el patrocini de l’empresa Energy Tools i es tracta de l’esdeveniment esportiu amb més participants de tota La Garrotxa. Així mateix, s’ha consolidat com una de les proves ciclistes més participades de tot l’Estat. Per això, la marxa és ja una cita i repte indispensable per a molts esportistes amants de la naturalesa i el ciclisme.

Sortida Marxa, font:Terraderemences.com

 

 Font de la informació:Terraderemences.com

Veure més LLEGENDES CATALANES