Llegenda Múnia de Barcelona

Santa Múnia, segons una estampa set-centista, font:Costumarí Català de Joan Amades

"Múnia era una jove barcelonina, nascuda al desaparegut carrer de la Basea (a l'actual Via Laietana), d'una gran bellesa. Molt devota, volia consagrar-se a Déu i refusava les propostes de matrimoni. Per desfer-se definitivament dels seus pretendents, va pregar a Déu que la deslliurés de la seva bellesa i la "fes tornar ben lletja i repulsiva". Atenent el seu prec, "a tornar-se d’un color tan bru que gairebé era negra, li cresqué la barba fins als genolls i tota ella es féu tan peluda que semblava més una bèstia que una persona”. Els pretendents, en veure-la, s'indignaren contra ella de tal manera que l'agafaren i la clavaren en una creu, matant-la.

Es convertí així en una màrtir per conservar la seva virginitat i, per tant, com a tal era venerada."

Font de la informació:Viquipèdia Múnia de Barcelona

Història

"El folklorista Joan Amades recull una tradició segons la qual el 28 de febrer era la festivitat de santa Múnia.

Múnia de Barcelona és un personatge llegendari, creació hagiogràfica popular similar a les santes Lliberada i Vilgefortis, probablement per explicar les imatges de Crist del tipus Crist Majestat.

Imatge de Santa Wilgefortis, similar a la de la llegendària Múnia (Beauvais, St. Étienne)

La representació iconogràfica habitual era la del Crist en majestat: una dona amb llarga barba, vestida amb una túnica fins als peus, crucificada.

Les majestats, en particular al període romànic, eren imatges de Crist crucificat, vestit amb túnica i mant i en una actitud serena i triomfant sobre la mort. L'abandonament d'aquest tipus escultòric, substituït pel Crist despullat i sofrent, va fer que la imaginació popular interpretés la figura no com la de Crist, sinó com la d'una dona (pels vestits llargs) amb barba, sorgint així llegendes per explicar-ne l'origen."

Font de la informació:Viquipèdia Múnia de Barcelona

"A Catalunya Les Majestats van ser unes imatges molt difoses a l'època del romànic; s'acostumaven a col·locar al costat de la porta d'entrada de les esglésies. Tenien un significat i una litúrgia especial, diferent als altres cristos morts i nus. Es creu que aquesta iconografia va ser portada a Catalunya pels pisans, quan van arribar el 1114 per ajudar el comte de Barcelona Ramon Berenguer III a la seva conquesta de les Balears."

Font de la informació:Viquipèdia Crist Majestat 

Majestat Batlló, font:cronicaglobal.elespanol.com

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda de Margarida del monestir de Montsió

El desaparegut Convent de Montsió, font:Monestirs.cat - Arxiu Gavín del Monestir de les Avellanes

"Quan Jaume I (1208-1276) governava la ciutat de Barcelona i altres terres llunyanes, hi havia al carrer Montsió un convent -del qual només es conserva el nom al carrer-, les monges proveïen a la ciutat diferents tipus d'aliments elaborats.

En aquella època vivia a la ciutat una donzella, anomenada Margarida. Diuen que la seva bellesa era d'allò més pur que s'havia vist mai; per això molts barcelonins i estrangers la pretenien. Però Margarida no volia casar-se, ja que el seu amor pur -tant o més que el seu bellesa- volia atorgar-li-només a Déu i, a l'edat de 16 anys, va ingressar al convent de Montsió.

Barcelona vivia temps de guerra i molts cavallers anaven a el convent a buscar menjar per subministrar a les seves tropes. Un d'ells va ser el senyor de Llers, Guillem de Cervià, home alt, fort i molt ric -pertanyent a una de les nissagues més poderoses de la Catalunya del seu època-, que es va enamorar perdudament de Margarida i la va demanar en matrimoni. Però ella li va dir:

-Amable cavaller, sé que sou fort i ric, però no us puc donar el meu amor ja que està destinat únicament a el Senyor. En aquesta ciutat hi ha moltes donzelles que es casarien feliçment amb vós.

Però el cavaller no es donava per vençut i cada vegada que anava a l'convent demanava en matrimoni a Margarida. Com ella seguia desdeñándole, l'home de Llers va decidir donar una quantitat enorme de monedes a el convent a canvi de poder casar-se amb la monja. La mare abadessa, al veure tal ingent quantitat de diners, li va ordenar a Margarida:

-Déu ha volgut que contreguis matrimoni amb el senyor de Llers, aquesta és la seva voluntat i t'has de casar amb ell.

La monja, molt afligida i contra la seva voluntat, va acabar casant-se. Va haver d'abandonar Barcelona, ​​el convent i la seva idíl·lica vida per viure en un altre comtat. Allà es van casar i ella va ser la senyora de l'castell de Llers.

Però el cavaller era home d'armes i constantment hi havia d'abandonar el seu estimat castell per afrontar dures batalles. Un dia, va haver d'emprendre una guerra en un lloc molt llunyà i, possiblement, estaria mesos o fins i tot anys absent. Per això li va dir a la seva dona:

-Margarida, ciutat bé del meu castell durant la meva absència.

I ella li va respondre:

-No us preocupeu amor meu, que ben cuidat estarà.

Però Margarida sabia que aquella seria una guerra molt llarga i dura i que, possiblement, el seu marit no tornaria; i si ho feia, seria a l'cap de molt, molt de temps. Per això va aprofitar la partida del cavaller per fugir d'el castell i tornar al convent d'on venia. Llavors, es va posar els hàbits de monja i va emprendre el camí cap a Barcelona.

El senyor de Llers no estava convençut que la seva dona li cuidés el castell i, estant a mig camí, va tornar sobre els seus passos per comprovar que Margarida era la senyora de lcastell tal com havia de ser.

Llavors, en un punt de camí entre Llers i Barcelona, ​​va trobar la seva dona vestida de monja i li va preguntar:

-Amor meu, ¿on aneu?

-Vaig a veure els meus germanes del convent, -li va respondre ella.

-Ah! I aneu vestida d'aquesta manera? Vós el que voleu és tornar al convent i abandonar el castell!

Llavors, el cavaller de Llers va entrar en còlera, va desembeinar l'espasa i la va clavar al cor de Margarida, provocant-li la mort.

Diu la llegenda que si passeu pel carrer Montsió a altes hores de la nit, veureu una llum blanca donant voltes pel camí. Es diu que és Margarida que està intentant tornar a el convent. Si la veieu, digueu-li que el convent l'han traslladat a Esplugues de Llobregat i que no el trobarà al carrer Montsió."

Font de la informació:Milcamins.blogspot.com/ El convento de Montsio La monja Margarida

Història

El monestir de Santa Maria de Montsió és la seu de la Comunitat de Monges Dominiques de clausura. La congregació va ser fundada el 1347 i, després de diversos trasllats, s'instal·là a la seu actual el 1948 a Esplugues de Llobregat.

Actual monestir de Montsió a Esplugues de Llobregat, font:Viquipèdia

El primer monestir de l'orde femení dominicà fou creat gràcies al llegat de la infanta Maria d'Aragó, el 1347. Va ser construït, amb el suport del rei Pere II i el cardenal Nicolau Rossell, al lloc anomenat Mas d'en Bissanya, al costat de les Drassanes Reials de Barcelona, fora muralla. Un primer grup de monges, encapçalades per la primera priora Constança de Bellera, va arribar a Barcelona, procedents de Prouilhe, al Llenguadoc, el 1357, i van ocupar el nou monestir que anomenaren de Sant Pere Màrtir.

Les constants incursions dels pirates sarraïns, i especialment l'atac de 1359 de Pere el Cruel de Castella, van fer traslladar la comunitat dintre del recinte emmurallat de la ciutat, i s'allotjaren a partir del 17 d'abril de 1371 en unes cases cedides pel rei Pere en uns patis i cases on actualment hi ha l'hospital d'en Colom.

El 4 de juliol de 1423, la comunitat tornà a traslladar-se a un nou monestir, el de Santa Eulàlia del Camp, que abans pertanyia als frares agustins, coneguts com els frares del sac, a l'illa compresa entre el portal de l'Àngel i l'actual carrer de Montsió, que havia quedat desocupat. Es va rebatejar amb el nom de Santa Maria de Montsió. Aviat s'amplià i va començar una època d'esplendor, durant la qual s'hi van edificar l'església i el claustre gòtics i la majoria de dependències. 

Claustre del Convent de Montsió, 1843 Autor: Lluís Rigalt Farriols Arxiu Històric de la ciutat de Barcelon, font:barcelonaentremuralles.com

 Font de la informació:Viquipèdia Monestir de Montsió

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda La Cabra d'Or de Moià

La Cabra d'Or, font:flickr.com

"L'any 826 el noble Aissó va revelar-se a la Plana de Vic contra els comtes Francs que governaven Catalunya. Els rebels d'Aissó varen assolar tota la Catalunya Central deixant pràcticament despoblades les actuals comarques del Bages, Moianès, Berguedà i Osona. El Rei Franc va enviar en contra seva un gran exèrcit comandat pel governador franc del comtat de Barcelona, Bernat de Septimània, que va anar arraconant els revoltats.

Aissó va demanar ajuda a l'emir de Còrdova, qui li va enviar un gran tresor per ajudar a finançar la revolta. El tresor, però, no va arribar a temps. L'agost de 829 les forces d'Aissó derrotades i perseguides pels soldats de Bernat de Septimània varen arribar a Moià amb el temps just de refugiar-se a la vella torre de Clarà on van enterrar el gran tresor que els havia fet arribar l'emir de Còrdova, i fugir. Aissó va ser encalçat per les forces de Bernat de Septimània, derrotat novament, fet presoner, executat pels francs i enterrat, junt amb els seus guerrers sota l'antic Dolmen de la Grossa.

Castell de Clarà, font:moianesmes.cat

 
Els més vells de Moià explicaven que, a més de grans quantitats de monedes d'or, l'emir de Còrdova va enviar a Aissó un amulet màgic: Una cabra d'or que conferia a qui la posseís una força sobrehumana i una virilitat fora de mesura. Contaven també que l'esperit d'Aissó voltava de nit per les parets del Castell de Clarà protegint el tresor i el canviava de lloc cada vegada que algú s'hi acostava massa.

Han passat més de cinc-cents anys. Som al 1381, el castell de Clarà torna a estar abandonat. Els nobles de Planella, amos del castell per concessió del comte de Barcelona i rei d'Aragó, s'han traslladat a viure al casal de Castellnou, més confortable i adequat al poder de la família. Aquest mateix any, Pere de Planella compra al rei tota la vila de Moià a més de moltes altres terres i castells. Ara és l'amo de terres i persones i tothom s'ha de sotmetre a la seva voluntat.

Els més vells de Moià diuen que només hi pot haver una explicació a la gran fortuna de Pere de Planella: ha fet un pacte amb el dimoni i ara domina l'esperit d'Aissó que guarda el tresor. També diuen que de nit se senten sorolls estranys sota els camps de Moià: Pere de Planella, proveït de la força sobrehumana que li confereix la possessió de la cabra l'or, ha construït una mina que comunica Castellnou amb el castell de Clarà i així, per sota terra, pot anar i venir d'un castell a l'altre per recollir, sempre que en tingui necessitat, parts del tresor, que sota el seu domini guarda l'esperit d'Aissó.

Com a vassall del rei, Pere de Planella, ha d'acompanyar-lo en els seus viatges i campanyes militars formant part de la Cort reial i per això passa gran part del seu temps lluny del seu castell. Quan això succeeix, deixa com a governador de Castellnou el seu mig germà: Guil·larà de Planella, personatge malcarat, violent i sobretot envejós. En un d'aquests viatges succeeix un fet que canviarà la història.

Bernat de Prat Sobirà és un dels pocs pagesos lliures que queden a Moià. Quan Planella va comprar el terme, ell va quedar-ne exclòs, ja que el rei, segles enrere, per recompensar els serveis d'un avantpassat seu, li va concedir la plena possessió, sense possibilitat de cap altre domini, de les seves terres i de totes les que poguessin adquirir els seus descendents.

Dolça de Casals és la donzella més bonica de la comarca i s'ha compromès en matrimoni amb en Bernat. Per poder casar-se han de complir un tràmit: com que els Casals estan sota domini dels Planella, per poder contraure matrimoni necessiten el seu permís i això comporta una cosa: Els Planella tenen, segons els mals usos, el dret de cuixa. Tenen dret, si volen, de passar la primera nit després de casada amb qualsevol noia de les famílies que estan sota el seu domini.

Els diumenges al matí, en sortir de missa, els Planella tenen per costum impartir justícia i atendre les peticions dels vilatans. Cada diumenge doncs, a la porta de l'església Pere o Guil·larà de Planella s'asseuen a la seva cadira rodejats dels seus guàrdies personals per escoltar les demandes i les queixes dels seus súbdits.

Aquell dia el pare de Dolça i els dos promesos varen anar a demanar la preceptiva llicència per contraure matrimoni. Guil·larà no hi va posar cap inconvenient però, veient com era de bonica la noia, va exigir poder gaudir del dret de cuixa. Tant el pare com el promès s'hi varen oposar, ja que aquest dret gairebé cap noble el feia servir pels problemes i les revoltes que portava pel greuge que això representava per les famílies.

Guil·larà, però, es va mantenir ferm. No podia de cap manera deixar escapar la possibilitat de passar una nit amb la noia més bonica que hi havia a la contrada. Per evitar, però, un possible conflicte i augmentar l'odi que els seus vassalls sentien envers ell, va oferir al promès de la noia una possibilitat per renunciar a aquell dret: Guil·larà sospitava que el seu germanastre havia trobat el tresor d'Aissó i la cabra d'or i ell volia també gaudir de les propietats màgiques que conferia la cabra al seu posseïdor, especialment el do de la virilitat, ja que la natura l'havia dotat d'un membre més aviat escarransit. Si en Bernat anava a les runes de Clarà, trobava i li lliurava la cabra d'or, ell renunciaria a posseir la noia. Mentrestant, però, Dolça estaria presonera a Castellnou i només seria alliberada quan Bernat li entregués la cabra d'or.

Castellnou de la Plana, font:coneixercatalunya.blogspot.com

Bernat, els seus germans i tots els mossos de casa seva varen dirigir-se a les runes de Clarà a la recerca de la cabra d'or. No sabien ben bé què buscaven però varen resseguir les runes i varen remoure totes les pedres fins que varen trobar, dissimulada sota uns esbarzers, l'entrada de la mina. Allà, en un soterrani fosc i humit, a sobre d'una roca hi havia la cabra. Tot encomanant-se a Déu va abalançar-se a sobre la roca i en el moment de tocar l'estàtua es va sentir posseït d'una gran força, i , mercès a aquesta força amb tan sols un salt va poder sortir del soterrani; amb el temps just, abans que l'esperit d'Aissó fes que una gran roca tanqués el soterrani i l'ensorrés, colgant per sempre el que restava del tresor.

El diumenge següent, a la plaça, davant de tot el poble, Bernat va lliurar la cabra d'or a Guil·larà de Planella però aquest no va complir la seva paraula. Protegit pels seus mercenaris va marxar cap a Castellnou dient a Bernat que no es preocupés, que ja li tornaria la noia una vegada hagués provat amb ella les virtuts miraculoses de la cabra d'or.

Bernat, davant el que li havia fet Guil·larà de Planella, va jurar venjança. Els odis es varen encendre al poble fins al punt que el senyor de Planella només podia entrar a la vila d’amagat i fortament protegit pels seus mercenaris.

Els Planella, des de molt antic sempre havien tingut una casa a la Plaça de Moià. Aquesta casa feia cantonada amb un carreró petit i estret anomenat el “carreró de la cansalada” que anava a desembocar a uns metres del portal de la muralla. Guil·larà de Planella, per anar a la casa de la plaça sense ser vist, entrava sempre per aquest carreró, passava pels darreres de les cases i entrava amb el cavall directament a casa. Això hi havia qui ho sabia i aprofitant aquest fet es va planejar la venjança.

Un diumenge de bon matí va sortir de Castellnou amb els seus mercenaris i mentre aquests entraven pel portal de la muralla, Guil·larà de Planella va dirigir-se, com feia sempre, cap el carreró, va obrir la portella i va entrar amb el cavall carrer endins. Els qui l’esperaven varen tancar la portella al seu darrere; mentre un munt de gent armada, capitanejada per Bernat de Prat Sobirà, entrava al carreró pel cantó de la plaça emprenent-la a cops de roc amb el traïdor fins que va caure mort del cavall. Li varen tallar el coll i varen penjar-ne el cap en una de les teieres de la plaça.

A casa seva varen trobar la cabra d’or i per evitar que la possessió d’aquell objecte portés més desgràcies la varen fondre, i de l’or que en va sortir, se’n varen poder fer tres mil monedes, que era el preu que havien de pagar els moianesos al Rei per poder tornar a ser una vila lliure i no haver de dependre mai més dels Planella.

Hi ha qui diu que de les tres mil monedes d’or per pagar la llibertat de Moià en varen sobrar sis i que avui en dia, després de gairebé set-cents anys encara n’hi ha alguna de guardada a Moià. Aquestes monedes conserven encara una mica del poder màgic de la cabra d’or i potser mirant l’entrecuix dels nois de Moià sabreu qui en guarda alguna...."

Font de la informació:Lacabrador.cat Recopilada i adaptada per Ramon Tarter i Fonts.

Història

"La Revolta d'Aissó fou un alçament armat que entre els anys 826 i 827 va enfrontar la noblesa autòctona de la Marca Hispànica liderada per Aissó i la noblesa franca arribada amb la conquesta carolíngia liderada per Bernat de Septimània, llavors comte de Barcelona i Girona.

La revolta actuà directament als comtats de Barcelona, Osona (sota el control de Bernat) i la Cerdanya (en mans del comte aragonès Asnar I Galí). Bernat i Asnar eren considerats usurpadors estrangers, i contra ells s'esgrimien els drets de sang que tenia Guillemó al ser el fill de l'antic comte Berà. La participació de tropes musulmanes en el conflicte va indicar una certa confluència d’interessos entre la població local hispano-romana-gòtica-musulmana i l'emirat de Còrdova, el qual lògicament era contrari als propòsits expansionistes de l’imperi franc."

D'altre banda "Els reis concediren privilegis i franqueses a Moià els anys 1266 i 1279, però també empenyoraren la vila el 1288 i el 1298, per bé que la recuperaren poc després. El 4 de maig del 1356, Pere II concedia a Moià el títol de municipi lliure o reial, cosa que alliberava Moià de qualsevol domini civil que no fos l'exèrcit directament per la Corona. Moià podia nomenar tres jurats per governar i administrar la vila, i li permetia utilitzar el títol d'Il·lustre i Reial Vila de Moià. Encara, el 15 de desembre del 1384 se li concedia el carreratge de Barcelona, que li conferia tots els drets i privilegis de què gaudien els barcelonins. Aquest fet es reflecteix en l'escut i segell tradicionals de Moià, que són els mateixos que té Barcelona. Moià s'organitzava com un municipi modern, per a aquella època, amb batlle, sotsbatlle, dotze jurats, dos oïdors de comptes, clavari, mostassaf, etcètera. També comptava amb sotsveguer i diversos consellers, com a representants de l'autoritat reial.

El 1381 hi hagué una venda del terme a Pere de Planella que estigué a punt de fer passar la vila al domini feudal. El 1384 els moianesos es redimiren, però Pere de Planella quedà senyor d'una bona part del terme i creà Castellnou de la Plana com a centre dels seus dominis.

A partir del 1384 i per solemne privilegi firmat per Pere el Cerimoniós, la vila de Moià fou en endavant unida i incorporada a Barcelona i declarada carrer de Barcelona, amb la qual cosa gaudí dels privilegis de lloc reial."

Escut de Moià, font:Viquipèdia

Font de la informació:Viquipèdia Moià

Font de la informació:Viquipèdia Revolta d'Aissó

La Llegenda i Moià

La festa major d'estiu se celebra per Santa Maria, el 15 d'agost. També una festa que cal destacar es la llegenda de la Cabra d'or una llegenda propia de Moià que se celebra abans de la festa major d'estiu donant pas a la qual. Son dos dies en el que Moià i els seus habitants es converteixen en una vila de l'edat mitjana. Aquesta festa es va començar fent entre el 2009 i 2010.

En Bernat muntant la cabra d'or, font:Viquipèdia

Ara aquesta festa ja és molt tipica pels voltats de Moià i cada any venen mes persones de fora de Moià fen d'aquesta festa una tradició.

Cartell Festes La Cabra d'Or 2019, font:Moià.cat

Font de la informació:Viquipèdia Moià

Més informació:Lacabrador.cat

Més informació:Moia.cat 10a edició de la festa de la cabra d'or

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda del Vell i la Vella i el Cabraboc

El Cabraboc de Ripollet (cara de persona), font:revistaderipollet.cat

"Una vegada, ja fa molts anys, hi havia a  Ripollet un vell i una vella que la diada de Carnaval van sortir a passejar. La vella portava un cistell amb una olla dins, tot feia pensar que hi portava el dinar.

font:youtube.com Ajuntament de Ripollet

Tot caminant es van trobar amb una colla de joves disfressats que ballaven el Ball de Gitanes i amb una colla de diablots que jugaven amb ninots de paper penjats a l´esquena cantant allò de:

- Jo te l´encendré el tio tio fresco,  jo te l'encendre el tio de paper ...

font:youtube.com Ajuntament de Ripollet

Un dels diablots va veure la vella i el cistell i va pensar: Ara és la meva, i amb una fanga que portava va ventar un cop a l´olla de la vella. Tothom es va quedar ben parat, perquè de l´olla en comptes d´escudella en va sortir un gat que, en un tres i no res i per art d´encantament, es va convertir en Cabraboc.

font:youtube.com Ajuntament de Ripollet

Una cosa així no passa cada dia, anava en boca de tothom. Se'n va parlar tant que cada any per Carnaval les colles de comparses, tot fent broma, ho representaven. D'aquesta manera és com el vell i la vella, el gat, els diablots i el cabraboc es van introduir en les festes del Carnaval de Ripollet."

font:youtube.com Ajuntament de Ripollet

 Font de la informació:centrecultural.ripollet.cat El cabraboc i la llegenda.pdf

La Llegenda i Ripollet

"El Cabraboc es una peça del bestiari popular i festiu de Ripollet. És un faune, un ésser mig persona per la part de dalt i mig cabra/boc per la part de sota. 

Fauno, font:fineartamerica.com

El més característic de la peça és la representació del cap que simbolitza el personatge del cabraboc, representant per dues cares, una de persona i una altra de dimoni. La figura compta amb uns cabells llargs de llana adherits al cap i amb dues banyes associades a la cara de dimoni.

En el Costumari Català de Joan Amades, parla del Cabraboc en relació al Ball de Gitanes. Sembla ser que antigament havia estat un personatge de la rua de carnaval.

Ball de Gitanes a Llinars del Vallés, font:Viquipèdia

Quan els membres de la Unió Excursionista de Catalunya van decidir recuperar el Carnaval, als inicis de la democràcia, van contactar amb persones nascudes a finals del segle XIX per comprovar si recordaven alguna cosa del que comenta Amades. No va ser així, però la llegenda es va crear de nou i a l'actualitat està ben consolidada.

La CRAC (Comissió Ripolletenca d'Activitats Culturals) va construir una titella del Cabraboc, avui cedida a l'Ajuntament per fer-lo servir durant les festes del Carnaval. Cal destacar que el Carnaval a Ripollet es distingeix dels altres perquè té la seva pròpia llegenda, la llegenda del Cabraboc i en relació amb aquesta llegenda es va crear la figura del Cabraboc. Com a llegenda fou recuperada per la colla de les Bruixes de Ripollet (colla femenina de diables), que des de fa uns anys l’escenifiquen per Carnaval."

El Cabraboc de Ripollet (cara de dimoni), font:blocs.xtec.cat

Cartell del Carnaval 2019 a Ripollet, font:Ripollet.cat

Font de la informació:centrecultural.ripollet.cat El cabraboc i la llegenda.pdf

Més informació:Viquipedia El Cabraboc

Més informació:Info.ripollet.cat La penjada del Cabraboc 2020

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda Les Gallines d'Aristot

font:vegansgirones.wordpress.com

"Diu la llegenda... Què tenen d'especial les gallines d'Aristot? Segons sembla, abans que les gallines d’Aristot portessin calces, els ous que noien baixaven rodolant muntanya avall i anaven a parar a les mans de la gent de Pont de Bar, el poble que hi ha a sota, a tocar de Segre.

Tips d’aquella comèdia, els veïns d’Aristot van decidir posar calces a les seves gallines.  Des d’aleshores, quan ponen, els ous es queden a les calces i les mestresses i els amos de l’aviram només han de recollir-los-hi. I, és clar, als de Pont de Bar no van tenir cap altre remei que criar les seves pròpies gallines, si és que volien continuar menjant ous. "

Conte Les Gallines d'Aristot de Isidre Domenjó i Carme Invernón, font:edicionssaloria.com

 Font de la informació:Esplailaseu.es Revista anys daurats nº 12

Localització

Aristot és una entitat de població del terme municipal del Pont de Bar, a la comarca de l'Alt Urgell. El poble se situa al cim d'un turó que domina la vall del riu Segre. Les cases s'estenen al voltant de l'església parroquial de Sant Andreu, d'estil romànic, que ha estat objecte de diverses restauracions al llarg del temps.

Vista d'Aristot i el Cadí al fons, font:catalansiaragonesos.blogspot.com

Aristot va tenir un castell que defensava el comtat de Cerdanya vers el vescomtat de Castellbò. Documentat des del segle ix, Arnau I de Castellbò, després d'apoderar-se'n, l'enderrocà l'any 1209. Més tard, el 1229, el cavaller Guillem d'Urtx el reconstrueix. No obstant això, els seus descendents, l'any 1301 decideixen vendre'l, amb la meitat del seu patrimoni, al rei Jaume II de Mallorca.

El 28 de setembre de 1713, a les acaballes de la Guerra de Successió Espanyola, el General Josep Moragues i Mas, Governador de la Fortalesa de Castellciutat, signava la capitulació i lliurava la fortalesa a les tropes borbòniques. El text de les capitulacions fou recollit per en Francesc de Castellví i Obando a les "Narraciones Históricas".

Fou municipi independent fins a l'any 1970 quan s'agregà a Toloriu, com a precursor de l'actual municipi del Pont de Bar."

Font de la informació:Viquipèdia Aristot

Veure més LLEGENDES CATALANES