dimecres, 15 d’abril del 2020

Llegenda La processó del gat i les rates

Relleu esculpit en un àbac del claustre de la catedral de Tarragona, font:Webfacil.tinet.cat
"Conta una antiga llegenda medieval, que en la tarragonina mansió d’un noble i gran senyor, les rates campaven pels seus dominis, fent destrosses en els graners i rebostos sense que ni els seus criats ni els seus vigilants poguessin acabar amb elles.
Tan greu era la situació que, en un àpat celebrat en honor del rei, aparegueren un gran nombre de rates sense haver-les convidat. Varen espantar a les dames i, després de devorar totes les viandes que hi havia sobre la ben parada taula, una d’elles va tenir la gosadia de dedicar una graciosa reverència al monarca, el qui, justament indignat, prometé no posar més els peus en aquella casa mentre restés en ella un sol rosegador.
Consternat per l’enuig del rei, el pobre noble no va trobar altre solució que manar que el busqués el millor gat rater de la comarca, al qual va fer tancar amb només una gerra d’aigua. AI cap d’uns dies el varen deixar sortir... a l’intentar acabar, a degolla, amb la nombrosa població de rates, i solament aconseguí quedar rendit i esbufegant, veient com les rates li feien befa dels seus caus. Va decidir, en conseqüència, apel·lar a l’astúcia fingint-se mort. Al cap d’una estona els rosegadors començaren a treure el cap. El més gosat va atansar-se al gat, que aguantava la respiració potes enlaire, i després d‘uns moments de cautelosa exploració, constatà que el gat era difunt.
Processó del gat i les rates, font:cdatarragona.net
Anaren sortint les rates i ratolins dels seus forats i es convenceren de què el felí havia perdut la darrera de les seves set vides. La rata més vella proposà celebrar un funeral pel gat, a la fi del qual se’l ruixaria amb aiguardent i se li posaria foc. Amb gran expectació, entre totes les rates, varen col·locar al felí en una llitera, iniciant una processó, al temps que un graciós entonava el ‘’Gori-Gori’’. Iniciaren així el recorregut pel soterrani de la casa sense que el suposat difunt donés cap senyal de vida.
De cop i volta, en el moment en què els rosegadors, estaven confiats, els gat s’incorporà d’un salt esgarrapant a tort i a dret fins el punt de fer una gran destrossa entre elles. Les poques rates que aconseguiren salvar la pell fugiren d’aquell lloc, com ànimes que porten el diable, per a no tornar-hi mai més.
font:cdatarragona.net
Famosa fou la gesta de l’astut felí. Conta la llegenda que el rei, en visitar de nou la casa, va asseure el gat a la seva taula, i que el seu amo, en morir l’intel·ligent animal, va manar perpetuar en pedra la seva gesta, de manera que des de llavors la podem trobar esculpida en un dels formosos àbacs del claustre de la nostra Catedral per a coneixement i admiració dels qui la visiten."
Font de la informació:Webfacil.tinet.cat Processo de les rates de Maria Joana Virgili Gasol  

Localització
"La data de construcció del claustre de la catedral de Tarragona sota l'arquebisbat de Bernat Tort va ser entre 1146 i 1163 i va continuar amb els arquebisbes Ramon de Castellterçol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1214).

Claustre de la Catedral de Tarragona, font:Wikipedia

El claustre és a la part nord-est de la catedral, amb planta rectangular de quaranta-set metres per quaranta-sis, consta de quatre galeries de sis trams més les angulars comunes, cobertes amb voltes de creueria seguint la tipologia dels monestirs de Poblet o Vallbona de les Monges i un gran pati central. Les seves arcades estan construïdes per dues ordes de suport, en el superior hi ha grans arcs ogivals cecs amb dos òculs amb traceria calada col·locats en el vèrtex central a més a més d'un fris amb elements polilobulats d'ascendència musulmana, que recorre tota la cornisa. A la part inferior es distribueixen grups de tres arcs de mig punt, decorats amb puntes de diamant, sobre dobles columnetes dins de cada arc ogival cec.
La decoració escultòrica del claustre és extensa i manifestada en els seus capitells, impostes, a les bases, als frisos dels pilars angulars així com als permòdols de la cornisa, a les mènsules i a les seves claus de volta.
Als capitells de les columnes i impostes corresponents hi ha gravades escenes religioses com la visita dels àngels a Abraham, Caín i Abel i profanes com la lluita entre guerrers, figures de músics o la representació de la luxúria i l'avarícia i algunes amb decoració de tipus vegetal i animal entre les quals destaca la representació de l'enterrament del gat per les rates historiada en dues escenes als àbacs a la galeria sud. Als angles de la galeria nord apareixen escenes del Gènesi i del Nou Testament, amb la incredulitat de sant Tomàs o la llegenda de Sant Nicolau, aquest últim sant molt venerat per Alfons el Cast que va ser un gran benefactor del claustre."
La Processó del gat i les rates, font:cintabellmunt.blogspot.com

Font de la informació:Viquipèdia Catedral de Tarragona
Veure més LLEGENDES CATALANES

dimarts, 14 d’abril del 2020

Llegenda El Braç de Santa Tecla

El Braç de Santa Tecla, font:Flickr JoaquimF.P.
"L’any 48, sant Pau i sant Bernabé arribaren a Iconi en el seu segon viatge missional. Pau predicava a casa d’un amic seu amb les portes obertes. Al davant, hi havia una casa rica, on vivia una noia que no es cansava d’escoltar les paraules de l’apòstol. Tecla, una noia de divuit anys d’Iconi (Àsia Menor), quedà extasiada escoltant la paraula de sant Pau i, en comptes de casar-se amb un home que ni estimava ni havia triat i quedar-se tancada a casa fent d’esposa i mare, decidí convertir-se, fer vot de castedat i seguir-lo en el seu peregrinatge.
Sant Pau i Santa Tecla. Fresc de segle VI, descobert a la Cova de Santa Tecla i Sant Pau, a les ruïnes d'Efes, font:Wikipedia
Però no ho tingué gens fàcil: el refús del matrimoni la posà en conflicte amb els valors socials i patriarcals de la seva època i societat. Així doncs, la seva mare, alarmada per l’actitud de la seva filla, cridà al promès d’aquesta, el qual tampoc la pogué fer reaccionar. Finalment, la mare, Teòclia, i el seu promès, Tamiris, un dels homes més importants de la ciutat d’Iconi, denunciaren a sant Pau, acusant-lo falsament de fetiller. El condemnaren i se l’endugueren a la presó. Llavors, Tecla, per sortir de casa seva, hagué de donar les anelles d’or que rodejaven els seus braços al porter. Un cop a la presó, comprà al carceller amb un mirall de plata perquè la deixés entrar a veure el presoner, de qui seguia escoltant la paraula de Déu. L’amor de Tamiris es convertí en odi i la mare l’acusà i renegà d’ella per haver tacat l’honor de la família; sant Pau fou fuetejat i desterrat; per altra banda, a santa Tecla, la perseguiren i fou condemnada a morir cremada a petició de la seva mare. Aquest és el primer suplici: santa Tecla fou martiritzada, però salvada, miraculosament, gràcies a un terratrèmol i una forta tempesta.
Suplici de la foguera, Retaule de la catedral de Tarragona, font:Arquebisbat de Tarragona
Després de tots aquests successos, decidí anar-se’n a Antioquia amb sant Pau, on trobà una nova família en Trifònia, una dona rica d’Antioquia, i una comunitat de dones. Altre cop, però, hagué de superar obstacles: el jutge Alexandre, enamorat, la volgué prendre per força i Tecla es defensà; aquest fet, enutjà a Alexandre i, per aquest motiu, la féu jutjar. Fou condemnada a les feres per haver atacat un noble. La conduïren fins al circ i tragueren de les gàbies a diversos ossos, lleons i lleones; tot i que els animals estaven famèlics, en comptes de llançar-se sobre ella, començaren a menjar-se els uns als altres, sense fer li ni cas. Llavors, el jutge ordenà que la tiressin a una piscina amb cocodrils i caimans. Conten que Tecla, al caure dins l’aigua, digué: «que aquesta aigua em serveixi de baptisme, en el nom del Pare, el Fill i l’Esperit Sant», batejant-se, d’aquesta manera, a ella mateixa. Tan sols haver acabat de pronunciar aquestes paraules, tots els animals ferotges moriren. Tecla es lliurà així d’un altre suplici, però el jutge no es donà per vençut i l’envià de nou al circ a veure si uns animals més terribles la devoraven; no cal dir que obtingué el mateix resultat que les anteriors vegades.
Santa Tecla a la Catedral de Barcelona segle XV, font:Wikipedia
Cansat, el prefecte ordenà que introduïssin en el cós una manada de toros, els quals abans de sortir havien estat sotmesos a tortures, com la de lligar els seus testicles amb cordes. Quan els animals entraren a la pista, llançaren a santa Tecla, lligada de peus i mans, des de les grades. Els toros no anaren cap a ella, sinó que es quedaren quiets, observant-la. Es narra, fins i tot, que li lleparen les ferides. Després d’aquests suplicis i veure com en sortia il·lesa de tots, la deixaren en llibertat.
Santa Tecla i les feres, font:santodehoje.blogspot.com
Desitjosa de seguir l’apòstol Pau, malgrat les penúries, i amb ganes de predicar la paraula de Déu –se’ns diu que fins i tot arribà a tallar-se els cabells i vestir-se d’home– se n’anà a Mira i, després de quedar-se un temps amb sant Pau, aquest li encarregà difondre la Bona Nova. L’apòstol cregué que podia superar ella sola qualsevol obstacle, ja que Déu l’havia salvada de tots els martiris que l’hagueren dut a una mort segura. Marxà cap a Iconi i d’allà a Selèucia, on trià una vida autònoma dedicada a l’ensenyament i on morí abans de l’any 65...
Diu un altra llegenda del final de santa Tecla que anava per la muntanya quan dos joves la volgueren assetjar. Abans que li fessin res pogué fugir corrent. Els dos fadrins la seguiren fins que, a punt d’atrapar-la, la terra s’obrí i engolí la santa, deixant a la vista tan sols el braç de la patrona de Tarragona. L’any 1321, el braç de santa Tecla, l’únic que quedava després de desaparèixer, fou traslladat d’Armènia a Tarragona. "
Font de la informació:Santa Tecla, patrona de Tarragona, Vida i Llegenda de Brigit Amorós Òdena - RevistaKesse.com
Història de Santa Tecla, font:google

Història
"Tecla d'Iconi (Iconi?, actual Konya, Turquia, segle i - Selèucia?, actual Silifke, Turquia, segle i) va ser una seguidora i deixebla de Pau de Tars al segle i. No és esmentada, però, al Nou Testament; el registre més antic se'n dona en un dels apòcrifs: els Fets (o Actes) de Pau i Tecla, probablement escrit a la primeria del segle ii. És venerada com a santa per certes confessions cristianes. 
Santa Tecla, font:religionenlibertad.com
En l'Església ortodoxa, els Fets de Pau i Tecla van circular molt, la qual cosa demostra la veneració envers ella. Hi era anomenada apòstol i protomàrtir entre les dones i, fins i tot, igual als apòstols. Va ser tinguda com a model ascètic per a les dones. El culte va ser especialment important a Selèucia (on es deia que havia estat soterrada), Iconi (actual Konya) i Nicomèdia. Al segle iv també se'n troba el culte a l'Europa occidental. Al martirologi de Beda, Santa Tecla se celebrava el 23 de setembre, que encara és el dia de la seva festivitat en l'Església catòlica romana. Els ortodoxos la festegen el 24 de setembre.
A Maalula (Síria), hi ha un monestir femení ortodox de Santa Tecla, Deir Mar Taqla, prop del que es considera el lloc del seu enterrament, al qual s'arriba per unes escales tallades a la falda de la muntanya. La llegenda diu que la muntanya s'obrí miraculosament per protegir la santa dels seus perseguidors. 
Estàtua de Santa Tecla en Maalula, Siria, font:wikipedia

Convent de Santa Tecla a Maalula (Siria) on reposen les restes de la santa, font:google
Part de les relíquies de santa Tecla, el braç menys els ossos d'un dels dits, va ser donada als ambaixadors del rei Jaume el Just per part del rei Oshin d'Armènia. Les relíquies van arribar a Barcelona l'any 1320 i van ser dipositades al monestir de Sant Cugat; tres anys després (el 1323) van ser traslladades a Tarragona."
Frontal de Santa Tecla, a l'altar major, font:monestirs.cat
Font de la informació:Viquipèdia Tecla d'Iconi
Més informació:Viqupèdia Catedral de Santa Tecla de Tarragona

La Llegenda i Tarragona
"Les Festes de Santa Tecla de Tarragona són les més grans de la ciutat de Tarragona i se celebren al voltant del 23 de setembre, festivitat de santa Tecla i jornada central de la celebració. Duren deu dies complets més la nit sencera del 22 al 23 de setembre.
El model que combina el Seguici Popular i el fet casteller adquireix a Tarragona una esplendor extraordinària, ja que el conjunt de balls, bestiari, entremesos, balls parlats, representacions al·legòriques i sonadors és el més ric de tots els Països Catalans i, per extensió, de tot l'Estat espanyol. Així mateix, la singularitat dels pilars caminant que pugen i baixen les escales de la Catedral de Tarragona també és absolutament captivador."
Cartell Festes Santa Tecla 2019
Font de la informació:Viquipèdia Festes de Santa Tecla de Tarragona
Més informació:Tarragona.cat Cultura Festes Santa Tecla 2019
Més informació Processó Santa Tecla, font:tac12.tv

 Veure més LLEGENDES CATALANES

dilluns, 13 d’abril del 2020

Llegenda Mare de Déu del Remei de Caldes de Montbui

Mare de  Déu del Remei a l'ermita Caldes de Montbui, font:totsonpuntsdevista.blogspot.com
"A la sortida del portal de Vic, el camí que portava a la Timba, limitava a l’esquerre amb la riera i al llarg d’aquesta feixa s’estenien terres de cultiu. Vet aquí que un mes d’agost, quan un llaurador preparava els solcs per a la sembra de la patata, i en un descuit accidental, els bous van fugir de la xafogor. Es deslliuraren del jou que els unia a l’arada i quan el pagès se n’adonà, els bous ja no hi eren. No podien trobar-se gaire lluny, però ves per on havien aconseguit endinsar-se entre la fondalada estreta fins a la torrentera de l’Aiguafreda.
Amb penes i treballs el pagès aconseguí localitzar-los, i quina fou la seva sorpresa quan els trobà furgant el terra prop d’una cova natural tapada amb esbarzers. Era tant el desfici que mostraven que, astorat encara per la desaparició i ara per la contemplació dels moviment delerosos de la testa d’aquelles bèsties, restà dempeus, com un estaquirot, mirant-los. Morro i banyes, talment com pic i pala, removien i enlairaven el fang amb fruïció. I quina fou la sorpresa del llaurador quan de la terra remoguda apareixia la imatge d’una Verge, de terracota, d’un color blanquinós.
Els calderins volgueren preservar la troballa i erigiren allà mateix un reduït oratori per correspondre el favor que els havia fet el cel. Els precs i invocacions a la Verge trobada permetrien retornar la salut als malalts i hauria de portar remei al seus mals, per això la multitud de fidels l’anomenaren de seguida Nostra Senyora del Remei.
En èpoques de pesta i de guerra els calderins hi acudiren fidels a implorar auxili. I d’aquí el fervor a la Verge, a qui s’implora amb el nom de Mare de Déu del Remei."
Ermita del Remei, font:coneixercatalunya.blogspot.com
Font de la informació:Llegendes de Caldes de Montbui - Ajuntament de Caldes de Montbui - Comissió de Patrimoni

Història
"Diuen que fa molts anys, quan els habitants de Caldes i d’altres poblacions veïnes com Palau Solità, Plegamans, Santa Eulàlia de Ronçana, volien anar a Sant Feliu de Codines, Castellterçol, Moià, l’Estany, havien de travessar el poble, sortir pel portal de Vic i continuar per un camí de terra, el camí ral, fins arribar a un pont construït damunt d’un precipici que els calderins havien batejat amb el nom de la Timba, al fons del qual corria un rierol que provenia del torrent d’Aiguafreda.
Evidentment, si el recorregut era a l’inrevés, els que baixaven de muntanya per anar a Caldes o a algun poble de la rodalia, havien de fer el mateix recorregut, però a la inversa. Fos com fos, el pas per la Timba era obligat per tothom. El corrent de l’aigua variava segons el temps; després de fortes tempestes baixava rabent, i la fressa en el seu pas pels voltants de la Timba emetia uns udols que feien basarda.
La gent que hi havia passat contava que havia sentit veus estranyes i havia vist coses esgarrifoses; tant és així que després se la veia afligida, d’esma i el cor se’ls estrenyia quan rememoraven el pas pel temut indret. Es lamentaven de la persistent aparició de tristes visions en nits fosques, quan la negror ho embolcallava tot, i tothom era testimoni de veure com aquella gent que havia hagut de passar per un lloc tan desolat i feréstec no aixecava mai més el cap.
Vivia en aquell temps a Caldes un tal Nicolau Mercader, més conegut per “Fill d’Alemanya” que havia arribat, segons deien, escapant-se d’alguna de les persecucions que vivien els eclesiàstics. Poca cosa se sabia d’ell, però sorprenia per la seva conversió, el posterior compliment amb els preceptes cristians i sobretot per la seva vida piadosa i eremítica. És possible que s’instal·lés a les esplugues del torrent d’Aiguafreda, d’on havien sorgit les llegendes que escamparen temors a la rodalia, i les volgués dissipar. El que és cert és que va viure a la població des de l’any 1548 i que, ermità sense ermita, procurà un tros de terra per construir una capella en honor a la Mare de Déu.
Les gestions que Nicolau Mercader portà a terme tingueren com a resultat la donació gratuïta d’una peça de terra per part d’en Joan Cassanyes, ferrer de Caldes, el dia 3 de juliol de 1548. I el 10 de gener de l’any següent ja havia acudit a la cúria eclesiàstica de Barcelona i ja havia aconseguit el permís per erigir la capella que tenia en projecte. Tot fa pensar que el juny de 1553 ja era una realitat: una capella eremítica en un lloc desolat com era la raconada d’Aiguafreda, que encara que es trobava a un pas del camí ral de Vic no deixava de ser ben solitari; un edifici de reduïdes proporcions que fou erigit gràcies a aportacions de fidels.
Tanmateix l’ermità havia fet noves adquisicions, segons consta en la documentació del notari de Caldes del 16 de gener de 1553. Joan Bou, mercader de Barcelona, oferí uns diners per a la construcció de la casa i Anna Sentmenat i d’Oms cedí una nova parcel·la de terra que serví en part per a la construcció d’aquest habitacle. L’exemple d’aquestes famílies contribuí a uns inicis esplèndids per a la capella i en la posterior aportació d’altres fervents que hi acudien per aconseguir protecció de la Verge.
I fou així com Fra Mercader esdevingué el primer ermità de la capella fins el 1554, any en què morí i després, de manera intermitent fins el 1774, hi visqueren altres ermitans. Queda, però, per esbrinar l’origen de la Verge venerada, que com tantes altres es remet a la tradició popular de les Mare de Déu trobades. Per les seves característiques arqueològiques no es pot atribuir a èpoques anteriors al segle XVI, època en què es construí la primera capella.
Ermita de la Mare de Déu del Remei, Caldes de Montbui, font:guimera.info
És una figura de 89 centímetres que té el nadó Jesús assegut al braç dret i tot faria pensar en una figura influïda pel goticisme que podia haver arribat de terres forasteres per motius difícils d’esbrinar. El primer ermità procedia de terres alemanyes i podia haver estat el portador, però la creença popular li ha volgut atribuir un altre origen. "
Font de la informació: Llegendes de Caldes de Montbui - Ajuntament de Caldes de Montbui - Comissió de Patrimoni
Més informació:Viquipèdia Mare de Déu del Remei de Caldes de Montbui

La Llegenda i Caldes de Montbui
"La Festa Major de Caldes de Montbui no és com les altres. La seva singularitat rau en el fet que, una setmana després de celebrar-la, es fa l’acte central: la Capvuitada, terme que fa referència al dia que fa la setmana justa d'una festivitat, d'un esdeveniment.
A Caldes de Montbui no s’estan per romanços a l’hora de celebrar-la, sinó més aviat per sarsueles. I és que, com ja va sent tradició, durant la Capvuitada s’interpretarà la clàssica sarsuela “L’aplec del Remei”, d’Anselm Clavé.  Aquest espectacle, que es porta a terme a la sala gran del Casino de Caldes.
La Capvuitada, però, no només gira al voltant de l’Aplec del Remei, sinó que també hi ha un seguit d’actes per a tota la família: Trobada de cotxes antics vila termal de Caldes, així com una trobada de puntaires, entre moltes altres activitats."
Font de la informació:Descobrir.cat Aplec del Remei i Capvuitada
Capvuitada i Aplec del Remei, font:visiteucaldes.cat
  Més informació sota la sarsuela: Viquipèdia L'Aplec del Remei
Sarsuela L'Aplec del Remei, font:Viquipèdia
 
Veure més LLEGENDES CATALANES

dimecres, 8 d’abril del 2020

Llegenda de l'origen del Mas Nou

Port de Masnou, font:Vanguardia.com
"A Teià hi havia una noia molt bonica anomenada Maria, pubilla d’una de les cases de pagès principals del poble, Ca l’Estany. La fama de la seva bellesa va arribar fins a les illes Balears, llavors ocupades pels moros, de manera que un d’ells, de llinatge noble i ric, va quedar impressionat pels relats que li’n feien. Així, es va dirigir cap a la costa del Maresme i, amb l’ajut d’un renegat de Teià, va vestir-se ell i alguns dels seus criats amb robes com les dels vilatans i s’hi van amagar, esperant. Quan la noia va sortir de l’església, es va encaminar cap a casa seva com acostumava a fer habitualment, però de sobte, els moros li van sortir al pas.
Acostumats al fet que la noia fos admirada, ella i el grup que l’acompanyava no van amoïnar-se, però quan els desconeguts van intentar encaminar-la cap a un torrent que es desviava molt de Ca l’Estany, sí que es van alarmar. Els moros van continuar intentant atraure la noia i, davant els gestos de resistència que ella hi feia, els teianencs l’emprengueren contra ells i van matar els seu cabdill i alguns dels seus auxiliars. També un dels moros va ser empresonat i va confessar quines eren les intencions del seu amo, un dels principals de Mallorca, nét i descendent directe del cèlebre Hassan, valí d’Osca.
El torrent on van tenir lloc aquests fets va ser anomenat Torrent d’Hassan, nom que van canviar per fer-ne burla pel de Torrent de l’Ase.
D’altra banda, tot el que va passar va precipitar el casament de Maria i, després de la cerimònia, la parella va construir una casa prop de la platja: el Mas nou."
Font de la informació:Mitologicat.org -Seu-e.cat

Història
"L'actual terme municipal del Masnou va pertànyer antigament a Sant Feliu d'Alella i a Sant Martí de Teià, pobles de l'entorn relativament allunyats del mar per protegir-se dels atacs dels pirates. La seva població vivia de l'agricultura i la pesca, i, a la platja, s'hi van establir les comunitats de pescadors.
Amb el pas del temps es van construir masos fortificats a la vora del mar i, a partir de 1812, amb la proclamació de la Constitució Liberal, la vila va escollir alcalde. No obstant això, la segregació i independència del Masnou respecte de Teià no es produí fins al 1825."
Planol de Masnou (1822) amb indicació del torrent de l'Asa, font:Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Font de la informació:Viquipèdia El Masnou
Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda Fades del Gorg d'en Pèlags

Gorg d'en Pèlags, font:google
"Es conta que la nit de la revetlla de Sant Joan es plena d’encanteris, si arribem silenciosament al gorg d’en Pèlags al voltant de la mitjanit, assistirem a un espectacle màgic i torbador. Sembla ser que s’hi reuneixen totes les fades de la comarca per rentar-se la roba i dur a terme un aplec anual. La nuesa dels seus cossos fràgils, il·luminats per la claror de la lluna plena i esquitxats per l’aigua, reflecteixen gran bellesa però també gran frenesí.
Es mouen al so d’una música que els humans no podem oir, com tampoc les paraules que intercanvien en un xiuxiueig ininterromput. Si bé les podem veure, no les podem sentir. Per contra, elles no ens poden llucar, però en sentir el més petit soroll desapareixen com un estol de moixons espantadissos.
Fantasia o fantasmagoria d’una nit de revetlla, però recordem si volem sorprendre les fades al gorg d’en Pèlags en aquesta nit màgica, ho hem de fer de manera silenciosa i hem d’esperar que acabin la seva tasca sense espantar-les. Aleshores, al ressò de l’última campanada de mitja nit, fugen i es fan fonedisses en un aclucar d'ulls!."
Dibuix de fada del aigua, font:todoangelesyduendes.blogspot.com
 Font de la informació:Visiteucaldes.cat/catalegs_thermalia

Localització
"Aquesta senzilla font -d'en Pèlags-, està situada a uns 40 minuts de Caldes, passarem per l’esportiu i agafarem el camí de terra que passa per unes granges fins a una cruïlla de camins, al poc i a sota en el torrent hi ha la Font de les Escales, nosaltres agafarem a la dreta,  per un camí ara ample i desprès al enfilar-se pel bosc es farà mes estret, fins arribar a la Font del Gorg d’en Pèlags.
Font d'en Pèlags, font:sortidesfamiliars.blogspot.com
Aquesta font, duran èpoques era tant sols una sortida d’aigua cristal·lina i molt bona, per ho, acostumava a no tenir tub o un de sobreposat  de metall o de plàstic i aguantat en pedres per poder recollir així l’aigua. Mes concretament, hi havia un tub molt vell a principis de 1980, en taponat i l’aigua sobresortia per un costat.
Al costat de la font disposa d’un petit seient de pedra. L’espai  d’aquest lloc de les rodalies de la font és molt limitat, donat que dona al caient del salt i gorg.
En un punt estratègic, mirarem el petit torrent on veurem, el Salt , en aquest punt hi ha una gran dent de pedra tosca, que sembla que ens senyala el petit gorg al fons del torrent."
Font de la informació:Fontsaigua.wordpress.com Gorg d'en Pèlags
Veure més LLEGENDES CATALANES