dimarts, 31 de març del 2020

Llegenda L’enginy de la castlana

L'enginy de la castlana, font:martamortes.files.wordpress.com

"La guerra havia allunyat del castell - de Burriac - al Castlà i a tota la gent apta per les armes. Sols un vell majordom hi restà amb la castlana, infants i esclaves. Fou això sabut o no; dos vaixells corsaris s’acostaren una nit a la platja per assaltar Burriac. [...] Desembarcats amb gran tranquil·litat emprengueren la pujada a la muntanya, arribant a tocar les portes del castell.
Castell de Burriac, font:aliesmataro.blogspot.com
Res les pogué abatré, el tall de les eines amb que era batuda es malmeté amb topar amb el ferro que les folrava. [...]
Els corsaris no tingueren més remei que esperar l’aubada per emprendre una complerta expugnació de la fortalesa. Retragüent-se, doncs, de la prou defensa determinaren assaltar les muralles.
Cercaren arbres a ells menesters i construïren escales, en quina feina transcorregué de la jornada, lo qual vist de la castlana, entrà amb mortal congoixa, prou amb fumeres assenyalava son perill, però els socors no podien arribar a temps. Tant despoblats estaven els llocs que una host no es podia formar de pressa.
L'enginy de la castlana, font:martamortes.files.wordpress.com
Entrada la nit s’apagaren les fogates del castell, no per fretura de llenya. La castlana necessitava de la fosca per executar son plan defensiu [...]. L’oli tret de les tines era portat a les muralles conceptuades com assequibles empapant-ne les llises pedres exteriors [...]. Sols la torre tornà a mostra sa negrenca fumera anunciadora del perill a la qual responen ja alguns cons serres enllà anunciant els socors que s’aparellaven. Els corsaris no anaven a perdre més temps. Amb escales corregueren a les muralles del castell que segons tota aparença estava abandonat. Quatre escales foren ensems aplicades a la cortina del mur. Prest dos o tres d’ells s’enfilaren en cadascuna. Encara no arribaren al vell mig que relliscant-los totes quatre anaren roques a vall els qui estaven muntats, com impulsats per una ma misteriosa. Atribuint fet tant incomprensible a les arts màgiques, reculen espireigs de tal manera que [...] abandonaren a correcüita el cimal."
Font de la informació:Patrimonioblidat.cat Carreres i Candi, Francesc (1990)
Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda de La Creu del Bei

Creu del Bei, font:naturalocal.net
"En una època molt tardana de l'Edat Mitja, quan Cabrils encara estava sota la jurisdicció del castell de Sant Vicenç o de Burriac; el senyor feudal Alí-Bei pretenia utilitzar el dret de cuixa (un dels mals usos) sobre una noia de Cabrils.
Castell de Burriac, font:Viquipèdia
El senyor del castell de Vilassar aliat amb el poble de Cabrils feren costat a la noia i quan l'Alí-Bei va sortir amb els seus soldats a buscar a la noia, perquè ella no s'hi havia presentat voluntàriament, es va trobar que l'estaven esperant emboscats. La batalla tingué lloc prop del camí antic d'Argentona. En la batalla morí l'Alí-bei. Per tal de recordar els fets es va col·locar una creu: la Creu de l'Abella o Creu del Bei. També s'eixamplà el terme del castell de Vilassar, o encara hi ha la divisòria entre els municipis de Cabrils i Cabrera."
Altre versió
"Segons la versió argentonina de la llegenda, en l'indret anomenat la Creu de l'Abella, fou on caigué mort l'Ali-Bei per un tret de fona de Mir, l'enamorat de Timboreta, que era pretesa pel senyor feudal."
Font de la informació:naturalocal.net

Història
La Creu del Bei es troba al Parc de la Serralada Litoral, concretament a Cabrils. L'actual creu és de ferro i fou col·locada el 1987, dalt d'un petit monticle rocallós. És coneguda amb altres topònims semblants (Beia, Alí Bei, Aveia, Avellà, Abellà, etc.) i està situada als límits entre Cabrera de Mar i Cabrils, ja que, probablement, el motiu de la seua existència és com a fita de terme.
Font de la informació:Viquipèdia Creu del Bei
Veure més LLEGENDES CATALANES


dilluns, 30 de març del 2020

Llegenda L'Amo del Vilar de Sesgorgues

L'Amo del Vilar de Sesgorgues, font:carrecaminos.blogspot.com
"L’amo del  Vilar Sesgorgues tenia el blat a punt de falç, però no trobava segadors. L’hereu, desesperat, diu:Baldament haja de donar l’ànima al diable, no tornaré sense segadors. I se’n va de camí fet un foll.
Caminant, caminant, troba tres homes i els diu si volen llogar-se.
-          A mans besades
-          Quant voleu de paga?
-          La vostra ànima quan haurem acabat la feina.
-          Fet¡
I va emmenar-se’ls.
Al matí, quan la criada va anar a dur-los l’esmorzar, ja els va trovar lligant la darrera garba.
-          Quins mossos heu llogat, nostramo, que ja han acabat la feina¡
L’amo se’n va al camp i es queda veinent visions.
-          Està bé. Ara em dureu en blat a l’era i me’l batreu.
Al cap de poca estona:
-          Nostramo, ja està. Ja hem acabada la feina.
-          No pas encara. Ara em triareu el blat gra per gra i me’l pujareu al graner.
-          Nostramo, ja està. Ja hem acabada la feina.
-          No encara. Ara em triareu la palla bri per bri i me la dureu a la pallissa.
-          Nostramo, ja està. Ja hem acabada la feina.
-          L’home ja començava a no tenir-les totes.
-          Ara em voltareu de paret  tot el quintar.
-          Ja està.  ¿Què més?
L’home ja començava a tremolar.
-          Ara em voltareu de paret tota l’heretat.
-          Ja està. Què més, ara?
L’home suava sang i aigua.
-          Ara… em tallareu tot el bosc, estellareu la llenya i me la dureu al claper.
-          Ja està.
Llavores l’home, veient-se perdut, va contar-ho tot a la seva dona.
-          Ah, si? Deixa-me’ls per a mi.
-          Mireu – va dir als tres diables, que bé havia conegut que no eren altra cosa aquells tres
-          homenots -, jo me’n tic d’anar; entengueu-vos amb la mestressa, que ella us mandarà la feiina.
-          Vine, tu, Burrumbau – va cridar ella al primer diable-, ensenyaràs la doctrina al nen de tres mesos.
-          I com mal llamp voleu que l’hi ensenyi, si no la sé per mi…?
-          Doncs ja pots anar-te’n. Vine tu – cridà al segon-, tu amb aquesta garbella m’ompliràs la cisterna d’aigua de la gorga.
-          I com voleu que l’ompli, si fugirà tota pel camí?
-          Doncs aquí ja hi fas nosa, que no serveixes.
-          Llavors cridà el tercer i va dir-li:
-          Tu agafa aquesta pell de be i vés a la gorga a rentar-la, fins que, de negra que és, se’t torni blanca.
El diable prou va probar, però no va a poder sortir-ne.
-          Maleït siga el pelleju¡ Com més el rento, més negre se’m torna¡
    I rebatent la pell va anar-se’n darrere dels seus companys, tots enrabiats d’haver treballat de franc i d’haver sigut el burlot d’una dona.
Com he dit abans, encara avui dia es veuen trossos de la paret amb què els diables van voltar tota l’heretat del Vilar Sesgorgues."
Font de la informació:Llegendes del Montseny de Apel.les Mestres
Llegendes del Montseny de Apel.les Mestres, font:google
 Història
"Antic mas, que guarda documentació des del segle XI (1072) on parla de la parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues. Els Desvilar posseïren terres en alou fiscal, inicialment, es considerava demarcació del Castell de Cabrera fins que es constituí com a quadra autònoma almenys des del segle XIII. Abans del despoblament del segle XIV i XV, la parròquia constava de prop de quinze masos entre els quals hi figura Desvilar. En el fogatge de 1553, aquest mas no hi consta, la qual cosa fa suposar que degué quedar despoblat amb la pesta. Al segle XVII, a jutjar per les dades constructives, devia tornar estar habitat i reformat i ampliat. Al segle XIX, els propietaris de Desvilar varen cedir uns terrenys en erigir-se la rectoria de Sant Bartomeu Sesgorgues."
El Vilar de Bartomeu Sesgorgues, font:erill
Font de la informació: Viquipèdia El Desvilar de Sant Bertomeu Sesgorgues
Més informació:Viquipèdia Rectoria de Sant Bartomeu Sesgorgues
Més informació:Viquipèdia Esglèsia de Sant Bartomeu Sesgorgues
Esglèsia de Sant Bartomeu Sesgorgues, font:coneixercatalunya.blogspot.com
Veure més LLEGENDES CATALANES

dissabte, 28 de març del 2020

Llegenda el Castell de Balsareny

Castell de Balsareny, font:Madya
"Una vegada el senyor del castell de Balsareny volia tenir una mansió amb més habitacions que cap altra, i va demanar que se li aparegués el diable. El diable va aparèixer, i el senyor va fer un pacte amb ell.
Volia la construcció d’un recinte de cent cambres a canvi de l’ànima d’un vassall. Quan al cap de sis dies, el Maligne ja duia realitzades noranta-nou cambres, el baró, ben penedit del tracte fet, posà al castell una imatge de la Mare de Déu i s’hi encomanà. Va resultar que mentre el diable s’afanyava a acabar l’edificació, sempre hi havia una cambra que s’esbaldregava… Mai no en podia comptar cent… Fins que es convencé que un poder superior al seu li impedia el triomf. D’aquesta feta, el castell de Balsareny fou anomenat el de les noranta-nou cambres."
Font de la informació:Vivenciesjosep.wordpress.com

Una altre llegenda del Castell
"El castell de Balsareny tenia un defecte: li mancava un passadís secret per sortir a l’exterior. Per això, quan els moros van assetjar la fortalesa, ningú no podia sortir d’amagat a buscar aliments.
Vista aèria del castell, font:todocoleccion
La gent del castell va resistir una setmana i una altra, fins que estaven tan dèbils i famolencs que van decidir rendir-se. Però, de sobte, va caure un peix del cel! No era cap miracle. Una àguila que el duia al bec s’havia espantat i l’havia deixat caure. Tothom se’l volia menjar, però van tenir una idea millor. El van cuinar i li van oferir al capità enemic. El cabdill moro va rebre el regal amb sorpresa: “Un peix fresc i ben cuinat! Com s’ho han fet?” I es va pensar que els de Balsareny tenien un passadís secret i que no els mataria mai de gana; per això va ordenar la retirada de les tropes. "
Font de la informació:martamortes.files.wordpress.com Llegendes-medievals.pdf

Història
El castell de Balsareny és una fortalesa d'estil gòtic civil català datada el 951. Ha estat vinculat de sempre al llinatge dels Balsareny i es troba en un excel·lent estat de conservació. Enfilat en un turó de 420 m a la vora dreta del riu Llobregat, avui és ben visible des de l'Eix del Llobregat, des d'on el castell destaca amb els seus merlets airosos. La vista sobre el riu i el poble de Balsareny és excel·lent. 
Interior del castell, font:fotomedieval.blogspot.com
El castell apareix esmentat l'any 951, en documents d'època carolíngia procedents del monestir de Sant Benet de Bages i del bisbat de Vic. En un document del 966 i en un altre de 990 se'l menciona com a Castrum Balciarenno. El document de referència del 951 és un diploma de Lluís el Piadós, confirmació, a petició de la reina Gerberga i del Comte Odalric, dels béns de l'abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat, entre els quals l'església de Santa Cecília en terme de Balsareny (Balceringia), que Longobard havia donat a Santa Cecília de Montserrat.  Del mateix 951 hi ha un segon document, en aquest cas, una butlla del papa Agapit II a l'abat Arnulf de Ripoll, confirmant les propietats del monestir, entre les quals el lloc de Serra sanç, "in pago Balzaraniensi".
En aquests dos primers documents no es parla explícitament del castell, sinó d'una església del terme i d'un lloc del terme; però de l'existència d'un terme amb esglésies i masos se'n desprèn l'existència d'un castell termenat. Per això l'any 951 és la referència coneguda més antiga, tot i que el castell òbviament podia ser anterior; però no ho devia ser gaire, ja que no sembla casual que en un mateix any hi hagi dos documents, l'un del rei de França i l'altre del papa de Roma, que parlin de Balsareny, i abans no n'hi hagués cap (de conegut). El primer document que fa referència expressa del castell és del 966, i n'hi ha d'altres el 967, 977, 987, 990 (una butlla del papa Joan XV) i pàssim.
La construcció actual força ben conservada té elements dels segles XIV i XV i es va refer al XIX. Al costat mateix del castell es pot visitar la capella romànica del segle XII, amb modificacions posteriors, de la Mare de Déu del Castell.
el castell de Balsareny, font:losfolloneros.blogspot.com
 Font de la informació:Viquipèdia Castell de Balsareny

La Llegenda i Balsareny
El castell de Balsareny és sens dubte el monument més representatiu i carismàtic de la població i un dels més coneguts de la comarca. És ben visible no solament a causa de la seva situació, sinó també a causa de la seva mida i del seu bon estat de conservació. Present des dels orígens en els esdeveniments de la història del poble.
font:ara.cat
Font de la informació:Balsareny.cat El municipi El Castell
Més informació:Ara.cat cultura

Castell de Balsareny
Amb les visites guiades i teatralitzades podreu endinsar-vos i descobrir la vida en un castell medieval de la mà de la Baronessa, d’en Pau Bròquil (el  joglar del castell), del soldat, del mestre artesà, de la minyona,…
Ells i elles us explicaran qui hi vivia, què feien i en què i com  treballaven, com vestien, què sentien,…
També descobrireu cada  detall, anècdota, història i llegenda del Castell, així com la cançó  que us ensenyarà la Baronessa i potser, si esteu animats, alguna  dansa medieval.
Més informació:Castelldebalsareny.com
Logotip del Castell de Balsareny
 
font:Castelldebalsareny.com

font:Castelldebalsareny.com
Veure més LLEGENDES CATALANES   

dijous, 26 de març del 2020

Llegenda de Munussa i Lampègia

Munussa i Lampègia, font:llivia.org
"Fa anys i panys, quan les gallines tenien dents, a Catalunya hi va haver una invasió de sarraïns. Els sarraïns eren un grup de moros i berebers. Malgrat que varen fer la invasió de manera conjunta, arribà un moment en què els berebers sentiren aversió pel fanatisme exagerat dels moros i fins en certes ocasions feien el joc als cristians.Els berebers prengueren com a cabdill Munussa, que havia estat un dels més braus servidors del rei moro de Granada, Abderrahman. Aquell es féu fort a Llívia, des d'on desafiava la fúria del rei moro.
Munussa va enamorar-se bojament de la cristiana Lampègia, filla d'Eudis, duc d'Aquitània, que vivia a Tolosa, on s'havien refugiat gran nombre de cristians. Eudis prometé la mà de la seva filla a Munussa amb la condició que es convertís al cristianisme i ajudés els cristians a la reconquesta. Munussa fou batejat i casat secretament en una església de Besançon i tornà a Llívia, on es lliurà a les dolçors de la lluna de mel.
Munussa i Lampègia, número 26 d'Història i Llegenda, font:comicbookplus.com
Quan Abderrahman conegué la traïdoria de Munussa, foll d'ira, li envià un fort cos d'exèrcit dirigit per Gedhiben-Zeyam, amb ordre d'apoderar-se del castell i portar-li el cap de Munussa, costés el que costés. Els moros van atacar el castell de Llívia amb fúria irresistible i sorprengueren Munussa mal preparat, car les dolçors de l'amor li havien fet oblidar els rigors de la guerra. Munussa tingué temps de fugir del castell amb Lampègia. Quan Gedhi s'adonà que el cabdill se li havia escapat, donà ordres rigoroses a la seva tropa de cercar-lo i prometé un fort premi a qui el trobés.

L'enamorada parella fou trobada a la Molina, al terme d'Alp, prop d'una font dita, segons uns, d'En Planes, i, segons altres, de la Reina, en record d'haver-hi trobat els enamorats. A Munussa, li van tallar el cap, mentre Lampègia, la bellesa de la qual va deixar sorpresos els soldats, fou respectada i portada junt amb la testa del seu marit a la presència del capità de les forces. Gedhi també restà meravellat de la bellesa de Lampègia i decidí fer-ne present al seu senyor. La féu muntar en un cavall, a la cua del qual fou lligada i penjada la testa de Munussa per causar més dolor a Lampègia. En emprendre la retirada la comitiva va trobar-se a Ribes de Freser amb el rei Abderrahman, que acudia en ajuda de Gedhi. Va rebre el present de Lampègia amb gran goig i la va afegir al seu harem.
Font de la Reina a La Molina, font:jesuscanosanchez
Quan el duc d'Aquitània, pare de Lampègia, sabé el que havia passat, fou pres de gran indignació i armà un gran exèrcit format pels cristians fugitius de Catalunya i per molts berebers que sentien un gran odi contra els moros."
Font:Les cent millors llegendes populars de Joan Amades

Altre versió de la llegenda
Era un temps que pels Pirineus encara hi corrien els ossos gegantins i la Cerdanya era habitada pels caçadors salvatges. En mig d’una gran plana, dissimulada entre boscos, s’alçava una antiquissima vila anomenada Lyvia. Aquella Lyvia estava protegida per un tancat de colossal rulls, i havia estat construïda molts segles enrera pel gegant Hèrcules. Hèrcules l’havia bastit ell tot sol en tornar de les seves aventures per Àfrica, Però en els temps que van passar els fets que aquí s’explicaran, a la vella Lyvia ja l’anomenaven Llívia, tal com avui l’anomenem nosaltres, i estava protegida per una muralla de pedra on es refugiaven els cerretans, caçadors de la Cerdanya. Al llarg dels segles moltes tribus havien passat per la Cerdanya, els uns s’hi havien quedat i d’altres havien tirat més endavant, cap on s’acaben les muntanyes i comença el pla. Ara, en l’època que transcorre aquesta llegenda , hi havien arribat els guerrers musulmans conduïts per Menussa, un home alt i fort  dalt d’un cavall del color de les cireres. Menussa tenia els ulls blaus i la cabellera negra, i sempre vestia roba fosca. Feia molts pocs anys que els musulmans havien vençut els anteriors ocupants de la península ibèrica, anomenats visigots. Llavors el Califa de Còrdova distribuí la terra entre els seus capitans. A Menussa, valent entre els valents, li correspongué la Cerdanya, l’alta i bonica plana en mig dels Pirineus, de neus fredes i estanys d’aigua blava.
Munussa, font:comicbookplus.com
Però més endins d’Europa encara governava Odó, Duc d’Aquitània, un dels visigots que encara no havien pogut vèncer. Odó era pacífic i vell, i ja fos perquè temia els atrevits musulmans, o perquè no era home de guerres, va voler fer la pau amb Menussa, el qual ja s’havia establert a la vella Lyvia, Així que Odó, amb l’esperança de fer una pau duradora convidà a Menussa a conèixer el seu palau de Carcassona, a la vora del riu Auda.
Conten els joglars que a la ciutat de Carcassona, la Princesa Lampègia, filla del Duc, quan un matí pujà a la torre més alta del castell, va veure avançar per la riba del riu Auda, arribava un gran seguici: el sol brillava sobre els escuts dels guerrers; les banderes, blaves i blanques, negres i roges, tremolaven al vent, i enmig dels timbals i les trompetes cavalcava Menussa amb el seu cavall de foc. Lampègia va córrer baixant les escales de la torre i preguntà al seu pare qui era aquell home que muntava el cavall del color de les cireres, i el pare li respongué que era Menussa, governador de Llívia entre els prats de la Cerdanya. I des d’aquell mateix dia la Princesa Lampègia quedà enamorada de Menussa. Però de moment l’amor de la princesa va haver de quedar en secret dins el seu cor, perquè la guerra entre el Califa de Còrdova i el seu pare era més important.
Menussa va ser rebut amb tota mena de festes al castell del Duc Odó, entre músiques o dinars. Menussa era ambiciós però també era un home cansat de la guerra, així que va escoltar amb satisfacció l’oferta de pau que li feia el Duc. Un cop escoltada la proposta d’Odó, Menussa va anar a descansar a les sales reservades per a ell en una part del palau. L’habitació de Menussa era adornada amb rics tapissos que representaven batalles de quan els visigots  encara eren prou poderosos per conquistar quasi tota Europa. Però aquells tapissos historiats que volien explicar el poder que havien tingut els antics visigots no van impressionar a Menussa.
Vet aquí, però, que la cambra de Menussa donava a l’hort del palau, i des d’una finestra va poder veure el més bell paisatge que hagués presenciat. I no eren pas el riu i les verdes muntanyes allò que va agradar a Menussa sinó una bonica jove que collia  pomes de l’hort ficant-les dins un cistell de palma. Menussa s’encantà amb la visió de la joveneta, de la gràcia de les seves mans i de la rossa cabellera que treia reflexos del sol del migdia. Ella, sense saber que se la miraven, seguí collint pomes  entre rialles i cançons, alegries que als ulls de Menussa afegien encara més motius de embadaliment.
Les converses entre Odó i el convidat musulmà continuaven, i tants dies com van durar, tants dies Menussa, en caure la tarda, s’abocava a la finestra per contemplar la noia de les pomes. Al final els dos governants van posar-se d’acord i van pactar una pau entre ells, i un acord per ajudar-se contra qualsevol altre que volgués agredir-los. Però vet aquí que no es posaven d’acord en la manera de segellar el compromís: el Duc oferia a Menussa casar-lo amb la seva filla, la Princesa d’Aquitània. Però Menussa que s’havia enamorat de la jove de l’hort del castell, buscava la manera de demanar al Duc que li concedís la ma d’aquella noia del jardí. Al final, però, Menussa, encara que un pel disgustat, va cedir perquè els seus visirs van aconsellar-li que acceptés la filla del Duc, un cop acceptada la Princesa demanarien a Odó que deixés anar la noia del jardí com acompanyant de la Princesa; segur que el Duc no els negaria aquell favor. I així va ser pactat, i encara que Menussa preferia la desconeguda noia de les pomes, sabia que si volia salvar l’acord de pau havia d’acceptar per esposa la Princesa Lampègia, filla d’Odó, una dona que imaginava pretensiosa i presumida. I quina no va ser la sorpresa i alegria de Menussa en descobrir, el dia del casament, que la Princesa Lampègia no era altra que la noia de les pomes de la qual ell se n’havia enamorat secretament.
—Bella collidora de pomes; Princesa d’Aquitània —va dir-li a l’orella quan li hi van presentar— M’heu robat el cor mentre collíeu les daurades fruites del vostre jardí.
I llavors fou Lampègia qui confessà a Menussa que havia estat ella qui primer s’havia enamorat només veure’l dalt del seu cavall vermell, amb els cabells al vent i el sol brillant-li a la cara.
Però la bona sort no dura sempre i l’amor de Lampègia i el seu amat, i també la pau entre Menussa i el Duc d’Aquitania, van ser un gran somni, però breu. A la resplendent Còrdova, capital d’Al-Andalús. l’Emir Al-Hisam, desconfiant de la tribu de Menussa, a qui no tenia gens de confiança, quan va saber els pactes establerts entre el governador de Llívia i el Duc Odó, va decidir enviar als Pirineus, camí de la Cerdanya, un grans exercit per desfer aquella aliança que podia perjudicar el poder dels musulmans de Còrdova. Així que Al-Hisam, al capdavant de cinc mil homes d’a peu i tres mil a cavall, va pujar les muntanyes per la vora del riu Segre fins arribar a la seu de l’Urgell, i des de la seu de l’Urgell Al-Hisam va atacar Llívia de la Cerdanya, encerclant la fortalesa existent del turó. Les tropes de l’Emir eren incomptables, en canvi els guerrers de Menussa eren escassos, no passaven de mil entre homes d’a peu i a cavall, a més dels pastors i bosquerols cerretans addictes. L’hora fatal va arribar per a Menussa i per la seva Princesa, el somni d’amor entre el musulmà i la cristiana no havia durat gaire.
Ja de nit, adonant-se que tota resistència era inútil i que els soldats de l’Emir, havent assaltat les muralles del castell, començaven a incendiar les cases de la vila, Menussa decidí escapar-se amb Lampègia; fugirien pels camins de la muntanya fins trobar el riu Auda, i el seguirien fins Carcassona, on resistia Odó, el darrer Duc d’Aquitània.
Enmig dels soldats que cremaven a robaven, enmig de mobles desballestats i cases enrunades, en mig dels xiscles dels malferits, els dos amants aconseguiren arribar a les cavallerisses on els esperava Lleó el cavall vermell. Van muntar-los els dos i l’animal partí veloç amb ales a les potes. Però no va poder passar per entre els soldats sense que un dels guerrers que vigilava els reconegué i donà l’alarma.
—Menussa fuig! Menussa fuig! Ell i la Princesa; a l’arma a l’arma!
A quatre llegües de Llívia, vora una font d’aigües transparents, van voler reposar. Menussa no se’n fiava, però no advertint cap senyal dels perseguidors, descavalcà ell i la Princesa per refrescar-se. I allà mateix els assaltaren quatre soldats de l’Emir que els sorprengueren a traidoria.
font:comicbookplus.com
En veure’s rodejat i sense cap sortida, valent com un ós, Menussa es llançà a la desperada contra els enemics. Lluità amb braó i agilitat, i ferí dos dels perseguidors. Però al final va ser vençut i va caure com un valent.
font:comicbookplus.com
Lampègia, horroritzada, hagué de veure com moria el seu amor en mig d’una gran taca de sang que enrogí la terra. Acabada la lluita, un dels soldats prengué Menussa pels cabells i d’un cop d’espasa li separà el cap del cos, i lligant-lo a la cua del cavall vermell, li donà una plantofada a les anques perquè el cavall es posés a córrer pels camins dels Pirineus.
I diuen que les nits que la Cerdanya es queda sense lluna, vora la font on van matar Menussa pot sentir-se plorar la Princesa Lampègia pel seu amat musulmà, i es pot oir cavalcar el cavall de Menussa pel damunt els cingles, amb el cap del seu amo encara lligat a la cua.
Font de la informació:Llivia.org Cultura Lampegia i Menussa.html

Història
"Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí (? - prop de Poitiers, 732) fou valí de l'Àndalus (721 i 730-732).
Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí, font:fr.wikipedia.org
Conegut per la seva pietat i devoció i per la seva equitat a l'hora de repartir el botí, quan el 10 de juny del 721 el valí As-Samh al-Khawlaní va morir a la Batalla de Tolosa lluitant contra el duc Odó el Gran, Eudó o Eudes d'Aquitània, els seus soldats el varen proclamar nou valí. La seva primera decisió fou posar a resguard les restes de l'exèrcit a Narbona, la qual cosa no devia ser fàcil, ja que la retirada quedava tallada per la fortalesa de Carcassona.
L'agost del mateix any, el valí d'Ifríqiya va acabar amb la interinitat d'Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí, tot nomenant Anbassa al-Kalbí nou valí. Després de la destitució d'Al-Hàytham al-Kilabí, el nou valí, Muhàmmad al-Aixjaí, el va designar novament valí, per ordre del califa de Damasc, Hixam ibn Abd-al-Màlik, l'any 730. El nou valí comptava amb el suport califal per prosseguir l'expansió musulmana cap al nord, a Ifranja (França), el que implicava trencar la treva que des del 725 o 726 es mantenia amb el duc (semi-independent) d'Aquitània, Odó. Aquell any i el següent va enviar expedicions a Astúries.
El 730 Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va enviar l'exèrcit cap al nord, però es creu que va donar seguretats a Odó el Gran que mantindria la treva. Les forces musulmanes van respectar el territori aquità i van avançar per la ruta d'Anbassa ibn Suhaym al-Kalbí, seguint la vall del Roine, devastant la regió d'Avinyó i l'Usès.
Duc Odo, font:geni.com
La incursió del 730 es va repetir el 731 arribant a la ciutat d'Autun, que va ser assetjada sense que pogués ser presa. Aquitània es va mantenir al marge de la lluita, la qual cosa va ser considerada una traïció pel majordom de la cort merovingia, Carles Martell.
Carles Martell, font:gariadvogado.blogspot.com
Odó va mantenir una aliança formal o tàcita amb Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí i amb el valí de Narbona, Uthman ibn Naissa, anomenat Munusa pels francs. Quan Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí es va retirar d'Autun i va tornar a Septimània, Carles Martell va trencar la treva que es mantenia amb Odó i va atacar Aquitània, probablement a mitjan 731.
Només iniciar-se la guerra entre Carles Martell i Odó, aquest va obtenir una gran victòria diplomàtica quan Munusa, que era amazic, es va rebel·lar, i va concertar un tractat de pau i una aliança formal amb Odó. El duc aquità s'assegurava així una rereguarda tranquil·la, o potser fins i tot un suport en la seva lluita contra el majordom franc. Munussa, per la seva part, s'assegurava la tranquil·litat a la seva esquena per tal de fer enfront a les forces del valí de l'Àndalus. A més, en cas de necessitat, podia obtenir suport, protecció o refugi a Aquitània. L'acord entre ambdós es va segellar amb l'enllaç de Munussa amb Lampègia, filla d'Odó, que probablement va tenir lloc a Bordeus (a on es va desplaçar Munusa).
Una vegada fet públic el tractat amb els aquitans, Uthman ibn Naissa es va declarar contrari a la manera com les autoritats àrabs del valiat tractaven els amazics a la regió de Sartàniya en defensa dels quals va envair aquesta regió. Les guarnicions de la zona, que estaven formades per àrabs del nord, van resistir l'escomesa, recolzades per la població local hispanoromana o pels gots, però van acabar derrotades i Munussa esdevenir el senyor de la regió. Anambad, probablement bisbe d'Urgell, va ser condemnat a morir a la foguera per haver col·laborat amb els àrabs doncs se suposa que l'autoritat moral del bisbe va influir en l'hostilitat de la població local als amazics. Tot i que és l'únic cas conegut, probablement no va ser l'únic represaliat.
La notícia de la rebel·lió va arribar a Còrdova, on residia Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí, ja avançat l'any 731. El fet era tan alarmant que el valí no va dubtar a trametre un esquadró de cavalleria lleugera sota el comandament del general sirià Gedhi ibn Zeyan. Probablement aquest general va arribar a la regió rebel a la tardor del 731. Les forces de Gedhi van atacar la Cerdanya, on es trobava Munussa amb les seves forces, que es va refugiar a Llívia, on fou assetjat (setge de Llívia). Els amazics van ser vençuts i Munussa es va refugiar a la capital de la comarca, Llívia, on poc després va quedar assetjat per Gedhi ben Zeyàn, el qual va ordenar tallar el subministrament d'aigua a la ciutat. La situació es va fer desesperada i, essent inevitable la rendició, Munussa va fugir aprofitant la foscor de la nit, juntament a la seva dona i alguns fidels. Un endarreriment per tal de salvar Lampègia de caure en mans dels seus perseguidors, va permetre a les forces sirianes atrapar el grup. Munussa es va negar a rendir-se i, per evitar ser capturat, es va suïcidar llançant-se a un precipici. Lampègia va ser capturada i enviada al valí Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí juntament amb el cap tallat de Munussa. La rebel·lió estava liquidada, però calia castigar el duc aquità que l'havia recolzat. Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va decidir trencar el tractat del 725 i va ordenar la preparació d'un gran exèrcit que la propera primavera de l'any 732 havia d'assolar Aquitània.
El 732 es va escollir la ruta de Pamplona i Roncesvalls per penetrar en el ducat aquità, tot avançant per l'antiga via romana cap a Bordeus, ciutat que va ser presa i ocupada després de la batalla de Bordeus. Tot el país al sud del riu Garona, o a la vora d'aquest riu, va ser saquejat amb virulència durant algun temps. Odó els va sortir a l'encontre quan els invasors creuaven la Garona, però va ser derrotat. Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va avançar imparable cap a Angulema i Poitiers, ciutat que va ser saquejada. El duc aquità es va veure precisat a recompondre la seva relació amb Carles Martell, al qual no solament va sol·licitar la pau, sinó que li va oferir la submissió i li va demanar ajuda per fer front als musulmans. Carles Martell, que ja s'havia retirat del ducat (probablement avançat l'any 731), va enviar ràpidament un exèrcit.
Abast màxim de conquesta islàmica a Europa, font:Reddit.com
Després de saquejar la regió de Poitiers, Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí va prosseguir cap al nord el seu avanç, en direcció a l'abadia de Sant Martí de Tours. Però en el camí entre Poitiers i Tours, a uns 20 km al nord-est de Poitiers, li van sortir a l'encontre les forces del duc Odó, que ja s'havien reunit amb els reforços enviats per Carles Martell, i es va lliurar la batalla coneguda com a batalla de Tours (o de Poitiers) pels cristians, i batalla del Balat aix-Xuhadà (del Camí dels Màrtirs) pels musulmans, l'octubre del 732. Les tropes àrabs van ser derrotades i Abd-ar-Rahman al-Ghafiqí hi va trobar la mort. Els sobrevivents es van retirar en desordre cap a Narbona. La data de la batalla és incerta, car per a uns es va lliurar el dia 8 d'octubre, mentre altres asseguren que va ser a finals de mes."
Font de la informació:Viquipèdia Abd-ar-Rahman ibn Abd-Al·lah al-Ghafiqí
Batalla de Tours o Poitiers de Charles de Steuben, font:peopleus.blogspot.com

La Llegenda i Llívia
A Llívia a la plaça de Lampègia es pot veure un mosaic modern en record de la figura de Lampègia.
"En record de Lampègia, princesa de la pau i l'amor", font:google
La Geganta de Llívia Lampègia, font:agora.xtec.cat
Veure més LLEGENDES CATALANES