dimecres, 25 de març del 2020

Llegenda El rescat del Sant Crist de Salomó

Rescat del Sant Crist de Salomó, font:Viquipèdia

"La llegenda explica que el mercader Josep Nin, un dels membres més antics del llinatge Nin de Salomó, va rescatar la imatge d'un Crist Crucificat que de temps immemorials retenia un comerciant musulmà a l'Alger. Josep Nin havia decidit anar a comprar un carregament de blat al Magrib davant la fam que patia la comarca, colpida per un seguit de males collites causades per la sequera. En descobrir el Crucifix, Josep convertí el seu rescat en l'objectiu prioritari. Aconseguit amb molt d'esforç, fou portat a Salomó on, vistos els miracles i meravelles capaç d'obrar, fou declarat sant patró i protector del poble.
L'adquisició fou el resultat d'un miracle. Mahomet, el mercader algerià, es negava a desprendre's de la imatge, i sols va accedir a la venda a canvi del seu pes en plata. Però la balança s'equilibrà així que es comptaren trenta monedes. Creient-se víctima d'una estafa adduint pràctiques de bruixeria, Mahomet es negava a complir el tracte, raó per la qual, Josep Nin va recórrer a la justícia reial. - I davant del governant es repetí l’operació amb el mateix resultat: 30 monedes.- Després de superar un darrer i desesperat intent de Mahomet per retenir el Crucifix, Josep Nin va embarcar-lo, juntament amb el blat, per emprendre el viatge de retorn a Salomó, que feren en un sol dia. Desembarcaren a Altafulla i fou immediatament traslladat a l'església de Salomó.
La pesada i Música del Ball del Crist de Salomó, font:tarragona-goig.org
Naixia l'aurèola d'una imatge prodigiosa capaç d'obrar els miracles més inversemblants, i Salomó esdevingué un important centre de devoció i d'atracció de pelegrins. Procedien, sobretot, de les comarques del Penedès i del Camp de Tarragona, en especial, dels pobles costaners. El fervor religiós que desvetllà la imatge es reflectí en nombroses romeries que tenien per objectiu la veneració de la imatge.

Història
El Ball del Sant Crist és una barreja d'episodis llegendaris i fets històrics, essent gairebé impossible de distingir la fina línia que els separa. Això no obstant, nombrosa documentació d'arxiu prova l'existència del llinatge Nin i la seva vinculació amb el Sant Crist de Salomó i tot el que el rodeja.
Antiga imatge del Crist Crucificat (desapareguda 1936), font:pagines.uab.cat
Miquel Aymamí afirma que Josep Nin atorgà testament el diumenge, 29 de juliol de 1607, en el qual, decideix demanar al bisbe de Barcelona el permís per a instal·lar un panteó familiar prop del Sant Crist, i promet d'alimentar una llàntia perpètua amb l'oli de les seves collites. Malgrat que aquest document es va cremar amb la resta de registres parroquials, l'any 1936, la documentació posterior demostra l'acompliment d'aquestes clàusules i en confirma la seva veracitat.
L'any 1707, Joan de Nin manà ser sepultat en el panteó dels seus avantpassats, situat a l'església parroquial de Salomó; i tanmateix, en la venda del patrimoni dels Nin als Fontanilles, l'any 1709, s'ordena per escrit: E sàpia lo comprador que ultra de dits censos, delmes, taschas i altres càrrechs hage perpètuament de fer cremar, tant de dia com de nit, la llàntia que és devant la Imatge del Sant Christo de la Capella que es troba edificada i construïda en la Iglesia parrochial de dit lloch de Salamó, així i de la manera que lo dit quondam (difunt) Joan de Nin y sos antecessors la han feta cremar de son oli propri, ara sia per obligació, devoció o altrament. També és una prova irrefutable l'existència d'una capella provisional a l'església de Salomó destinada al Sant Crist, segons documents de l'Arxiu Diocesà de Barcelona.
Església parroquial de Santa Maria de Salomó, font:Viquipèdia
A partir d'aquestes dates –segona meitat del segle XVI- el Crist de Salomó esdevingué el centre neuràlgic d'una intensa activitat que es projectà en diversos àmbits. S'instituïren capellanies, i es va fundar la "Confraria del Sant Crist de Salomó", els estatuts de la qual foren aprovats pel bisbe de Barcelona, l'any 1691.
Fou, probablement, a partir de les iniciatives de la Confraria, que es produí una intensa activitat literària i artística. La tradició popular es traduí, en primer lloc, en la composició d'uns goigs en honor al Sant Crist. Els primers exemplars impresos daten de mitjan segle XVIII, i la gran demanda de què eren objecte va obligar a fer-ne moltes impressions: més de 35 edicions fins ara. La lletra és un resum de la tradició oral.
Així doncs, la literatura popular de tradició oral de la llegenda es plasmà per escrit en els goigs, i més tard fou adaptada per a ser representada com una obra dramàtica del gènere dels "Balls Parlats": el "Ball del Sant Crist de Salomó", escrit pel vallenc Marc Fuster entorn del 1840. L'any 1843, el secretari de Salomó, Josep Cardona, en va fer una còpia manuscrita, que és la versió més antiga conservada.

El Ball parlat del Sant Crist de Salomó
El ball parlat és un tipus d'espectacle de carrer en el que convergeixen la dansa –música i coreografia- i els elements teatrals –textos dramatitzats, escenografia i tramoia. El Ball del Sant Crist de Salomó és un ball parlat hagiogràfic, i posa en escena la narració del rescat del Crucifix pel mercader Josep Nin. Un narrador feia la presentació de la història; a continuació, els actors reproduïen les escenes; l'actuació es tancava amb el parlament del diable, la finalitat del qual era recaptar fons entre els espectadors.
Representació del Ball del Sant Crist de Salomò, font:infocamp.cat
Les representacions tenen el seu inici a mitjan segle XIX i s'anaven fent de forma intermitent, no menys d'una vegada cada dècada, però sense una regularitat fixada.
Durant el segle XX, tenim notícia de representacions els anys 1901, 1911, 1925, 1939, 1940, 1941, 1954 i 1965. Des de 1972, van adquirir l'actual freqüència anual.
Escena del Ball, font:elpuntavui.cat
L'any 1992, el Ball del Sant Crist fou representat al marc incomparable de la Catedral de Tarragona en els actes de commemoració del 900 aniversari de la Seu Metropolitana. Ha estat l'única representació fora de Salomó al llarg de la seva història més que centenària."
Cartell del Ball parlat, font:
Font de la informació:Viquipèdia Ball del Sant Crist de Salomó
Més informació:Balldelsantcrist.cat
Més informació:Diaridigital.tarragona21.com El ball parlat del Sant Crist de Salomó
Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda Lidia de Cadaqués

Serigrafia de Dalí inspirada en Lídia de Cadaqués, font:vilaweb.cat
"Lidia Noguer Sabà més coneguda per Lídia de Cadaqués 1866 -1946. Era filla de Baudili Noguer, mariner, i de Dolors Sabà, coneguda com la darrera bruixa de Cadaqués, va morir a Agullana. Es va casar amb Fernando Costa que es va suïcidar, i va tenir dos fills, Benvingut i Honori, que van acabar els seus dies bojos i interns al psiquiàtric de Salt.
La Lídia va seguir la tradició dels seus pares, venia peix i acollia gent a l’hostal. La seva amistat amb Víctor Rahola i Trèmols un escriptor i metge de Cadaqués que recomanava l’hostal als seus amics li va obrir el camí per conèixer personatges tan famosos com Picasso, Josep Puig i Cadafalch, Garcia Lorca i el que va tenir una relació més entranyable amb ella, Eugeni d’Ors, el gran Xènius.
Escultura dedicada a Lidia, font:festacatalunya.cat
L’any 1904 Eugeni d’Ors i un amic es van allotjar a casa la Lídia i aquí va començar la gran amistat de l’escriptor amb la peixatera.  Aixó va fer que Lídia arribés a considerarse el model de dona en la qual Xènius s'hauria inspirat per a desenvolupar el personatge de Teresa "La ben plantada".
Eugeni d'Ors per Ramon Casas, font:Viqupèdia
Potser va ser un amor d’estiu del jove escriptor o una admiració per la Lídia. Ella també sentia admiració per ell que la va endinsar en el món de la lectura i ella mateixa es va acabar creient que era la jove Teresa de “La ben plantada”. Vivia obsessionada amb l’escriptor, li enviava cartes que ell mai va contestar, ella llegia articles d’ell i interpretava que eren la contesta a les seves missives.  Es negava a rebre hostes convençuda com estava que el seu estimat amic podia tornar a Cadaqués en qualsevol moment. Aixó la va portar fins a la ruïna económica.
Casa de Lidia Noguer, font:cristinaclarafotografia.blogspot.com
Quan Dalí va decidir anar a viure a Cadaqués junt amb la seva musa Gala, la Lídia els va ajudar a instal·lar-se, els hi va vendre una petita barraca que tenia a Port Lligat. Dalí, com a vilatà seu, no només la va conèixer, sinó que tractant-la va dir d'ella que "Lídia posseïa el cervell paranoic més magnífic, fora del meu, que mai hagi conegut", la va reconèixer padrina de la seva bogeria i fonament del seu pensament paranoicocrític, la va presentar a García Lorca.
Lidia Noguer i Salvador Dalí a Portlligat, anys 30, font:salvador-dali.org
Finalment alguns amics de Lídia, en particular Anna Maria Dalí, en vista de l’estat llastimós en què es trobava, van aconseguir internar-la a l’asil Gomis d’Agullana on va morir.
Anna Maria Dalí i el notarí Dalí amb Lidia i un dels seus dos fills, font:elpuntavui.cat
Una vegada morta, qui sap en reconeixement o reparació justiciera, Ors va escriure "La verdadera historia de Lidia de Cadaqués" (publicada amb dibuixos de Dalí) i juntament amb Dalí van voler posar una làpida amb un epitafi a la seva tomba del  cementiri d’Agullana. Però no es pogués instal·lar, per oposició eclesiàstica, fins a trenta anys després. I deia: 
"DESCANSA AQUÍ
SI LA TRAMUNTANA LA DEIXA
LÍDIA NOGUÉS DE COSTA
SIBIL·LA DE CADAQUÉS
QUE PER INSPIRACIÓ MÀGICA
DIALÈCTICAMENT FOU I NO FOU
A UN TEMPS TERESA
LA BEN PLANTADA
EN EL SEU NOM CONJUREN
A CABRES I ANARQUISTES
ELS ANGÈLICS"
Com diu Eugeni d’Ors en el llibre que li va dedicar a Lídia que el pas que ella va fer en creure’s la Ben Plantada, la va dur "A la enajenación, si se quiere, mas no a la locura; no a la idiotez, sino a la personalidad; no a la muerte débil, sino al cultural nacimiento de un mito."
Llibre La Verdadera historia de Lidia de Cadaqués d'Eugeni d'Ors, font:trabajomc.wordpress.com
Font de la informació:Viquipèdia Lidia de Cadaqués
Més informació:Vicencpagesjorda.net
Veure més LLEGENDES CATALANES


dimarts, 24 de març del 2020

Llegenda La Torre del Mal ús

Corsari turc Dragut protegit de Khair ed-Din Barba-rossa, popularment conegut com a Barba-rossa, font:historiesdemar.wordpress.com
"Els pobles de la costa empordanesa tot sovint eren víctimes d’atacs i de saquejos de bandes de pirates que campaven lliures per la Mediterrània. La població de Calonge solia ser de les més castigades. Com que es trobava lleugerament retirada terra endins, els veïns no s’adonaven de la presència de bandolers fins que aquestos ja havien desembarcat, i llavors ja no hi havia temps per organitzar la defensa ni per amagar els béns. Per evitar que els agafessin desprevinguts, van idear un sistema de vigilància consistent en una línia de torres de guaita que anaven des de la costa fins al poble. N’hi havia tres: la torre Valentina, a tocar del mar; la torre del Baró, al mig dels camps, i la torre de Malús, a l’entrada del poble. Aquesta última era una fortalesa vella, anomenada així perquè antigament el senyor del poble hi exercia el mal ús del dret de cuixa. O sigui, que en tots els casaments que es feien sota els seus dominis, l’home –el baró- tenia dret a passar la nit de bodes amb la núvia.
A la torre Valentina, la de més responsabilitat ja que havia de vigilar la costa, hi van posar de guarda el millor home que van trobar. Era actiu i treballador, un belluguet de feina que no se sabia estar un moment de braços plegats. El primer dia se’l va passar abocat als merlets escombrant amb els ulls tota la superfície blava des de la costa fins a la ratlla de l’horitzó, neguitós de poder cridar d’un moment a l’altre: “Hi ha moros a la costa!”.  Però l’enemic no es veia en part de món. Ni l’endemà, ni l’altre, ni la setmana següent, cap nau estranya no va donar senyals de vida. Fastiguejat d’estar-se com un estaquirot al capdamunt de la torre, l’home va pensar que bé podria aprofitar el temps baixant a les roques i mirant de pescar alguna closca per fer bullir l’olla. I així ho va fer.
Torre Valentina, font:mapio.net
A còpia de dies, vist que podia fer perfectament dues feines, de guardià i de pescador, cada cop s’allunyava més de la costa.
Un dia que es trobava amb la barca un parell de milles mar endins, tot d’una va albirar una nau sospitosa. A l’acte encarà la proa a la costa i es posà a remar amb totes les seves forces, perseguit cada vegada de més a prop per un vaixell pirata que semblava volar amb les veles desplegades. Va tenir el temps just d’amorrar la barca a la sorra, saltar a terra i refugiar-se a l’interior de la torre. Després de tancar la torre per dins, s’enfilà escales amunt fins als merlets, on féu onejar la banderola vermella d’alarma.
Moros a la costa, número 17 d'Història i Llegenda, font:comicbooksplus.com
El senyal va ser captat pel guardià de la torre del Baró, que l’envià diligent al seu company de Malús, ja dins de la població de Calonge. Però aquest dormia com un soc. Contràriament al seu company de la costa, el de Malús es passava el dia gratant-se la panxa a l’interior de la torre. El va despertar el terrabastall provocat pels pirates, que, una vegada més i a pesar de tants guardians i tantes fortificacions, van saquejar com van voler la població i se’n van emportar el que més goig els feia.
Torre del Baró (actualment desapareguda), font:raco.cat
D’aquella feta les autoritats de Calonge van despatxar els guardians de les torres de la costa i del poble, i es van mostrar molt més primmirats a l’hora de seleccionar-ne de nous. Van triar persones de caràcter pacient i constant, que no fossin ganduls però tampoc treballadors en excés."
Font de la informació:Llegendes d'arreu de Catalunya de Pep Coll, editorial La Galera, 2012
Història
Després de la pau romana, la inseguretat del país fou palesa durant segles. Les invasions germàniques, l'ofensiva serraïna, la contraofensiva francesa, foren allaus que empobriren les comarques. En aqueta època s'aixecaren torres de guaita per tal de vigilar possibles moviments d'escamots. Podem veure també, a més de muralles en les poblacions, esglésies amb fortificacions i masies amb la seva corresponent torre de defensa.
A finals de l'Edat Mitja i a principis del Renaixement un nou perill sorgí per la banda del mar: la pirateria. Algerins, moros i turcs es feren amos de la Mediterrània durant segles i la costa rebé escomeses sagnants. Per tal de prevenir el mal es construïren torres de defensa al llarg del litoral, tant per part de les autoritats com per els propietaris, en la primera meitat del segle xvi. Així sorgiren un rosari de torres de vigilància servides per guaites que, quan intuïen un perill, avisaven tocant un corn o encenent fogueres en la part més alta de la torre. D'aquí prové el nom de torres de senyals, amb el qual també són conegudes aquestes senzilles defenses costeres.
Des de l'Edat Mitjana i bona part de la Moderna, l'actual terme de Calonge estava molt ben guardat. El castell feudal, matriu del territori, ocupava més o menys el centre de la vall. A un quilòmetre estava ubicat el de Torre Lloreta Per la banda de mar hi havia les torres Pareres i Valentina. La primera s'alçava, més o menys, en el lloc que avui dia ocupa l'Hotel Lys, en el pla des Monestri, i la segona, l'única que es conserva, en el racó més meridional de la badia. Aquestes dues eren l'avantguarda del sistema defensiu per la part de marina, on sens dubte hi havia més probabilitats d'invasió o d'escomesa.
A segon terme, en el pla, sobre la coromina anomenada Puig de les Aixades, s'hi assentava la Torre del Baró, la qual comunicava amb la Torre del Mal Ús, en la vall de Coma de les Fonts, al peu mateix de la muntanya del Jonc. Aquesta amb la Torre de la Creu, aixecada al cim mateix del turó anomenat la Creu del Castellà. El Castell de Calonge i el de Torre Lloreta també captaven la transmissió de les des talaies de les seves torres de guaita.
Font de la informació:Torres de vigilància a Calonge de Pere Caner
Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda El Cavaller de Milany

Restes del Castell de Milany, font:Vallgesbisaura.com
"El castell de Milany s’aixecava antigament, altiu i ferreny, al capdamunt de la serra que separa les comarques del Ripollès i d’Osona. Conten que fa molts anys hi vivia un cavaller jove, que a part de ser ric, llest i poderós, tenia l’amor de les noies més maques dels pobles i masies a banda i banda de la serra. Se sentia tan satisfet de viure que una nit, a la tornada d’una festa, va sospirar:- No sé pas què donaria a canvi de poder viure sempre!
A l’acte se li va presentar el dimoni i li va dir que si li donava l’ànima, ell li procuraria el remei màgic per poder viure sempre. El cavaller Milany, que com hem dit no tenia un pèl de ruc, va desconfiar d’entrada dels negocis amb el dimoni.
De seguida es va adonar que, ben pensat, el tracte no podia fallar, ja que mentre ell visqués, el diable no la tindria pas la seva ànima. I en cas que morís, tampoc, perquè llavors el dimoni hauria trencat el pacte. Va respondre doncs, que hi estava d’acord.- Tracte fet -va exclamar el dimoni- A canvi de l’ànima no moriràs mai. Si tu no et vols morir, naturalment.- Ho tinc molt clar que no em vull morir mai -va confirmar el jove cavaller encantat de la vida.
Aleshores el dimoni va agafar d’un prestatge de la xemeneia una estella de teia que servia per fer llum i va dir al cavaller que la guardés com un tresor. Que la desés en un lloc secret del castell on no la pogués fer malbé el foc ni l’aigua de la pluja. I abans d’esfumar-se, va sentenciar:- Tu seràs etern com aquesta teia.Al jove li faltà temps per amagar aquell tros de fusta en un forat a la paret de la seva cambra, que després va tornar a tapar dissimuladament amb pedres i calç.
El cavaller va viure uns anys donant-se tots els gustos, sense mirar prim. Fins que un dia va notar que es feia vell. De primer va reaccionar indignat, pensant que el dimoni havia incomplert el tracte. Desprès però, recordant fil per randa les paraules que s’havien intercanviat amb el Banyeta, es va adonar que de fer-se vell, no se n’havia parlat i que per tant, potser el tracte no era tan rodó com ell havia imaginat de jove.I així va ser com el cavaller de Milany, igual que tota cuca viva d’aquest món, es va anar fent vell.
Assegut al pedrís de la plaça d’armes va veure morir els seus amics, els seus germans, fins i tot els seus fills, que és la cosa més trista del món. Quan les cames no podien donar un pas, es va arrupir al banc del foc, des d’on va veure morir els seus néts. Millor dit, no va veure res perquè s’havia tornat cec, però va saber que havien mort pels plors de la gent i pels gori-goris dels capellans.
Al cap d’un temps es va tornar sord i va arribar un moment que la seva pell no notava l’escalforeta del foc, ni el seu nas sabia distingir l’olor de la carn que rostien a les brases, de les llufes que afluixava el gos, cargolat sota el banc del foc.
El vell cavaller va sobreviure a un rosari de generacions. Els hereus del castell naixien, es feien grans i morien, però el vell es quedava al banc del foc, immòbil com un tronc. No tastava res, ni menjar ni aigua. L’únic que feia era xerrar, xerrava contínuament com si desvariegés, amb uns crits i gemecs que ningú no entenia.
Al cap de molts anys els descendents, farts de sentir remugar aquell vell que només servia per ocupar el racó més calent de la casa, van acabar per traslladar-lo a la cambra dels mals endreços. El vell no va callar, al contrari, continuava gemegant cobert de teranyines, enmig d’una pila d’armes antiquades i d’eines del camp retirades de la circulació.
Al cap de molts i molts anys, dos viatgers que passaven vora les muralles del castell es van estranyar de sentir aquells crits i van entrar a preguntar què passava. La senyora els va dir que no s’alarmessin, que es tractava dels crits d’un vell que repapiejava. Els forasters van preguntar quants anys tenia. La dona va respondre:
– No ho sabem. Els més vells diuen que sempre l’han vist al castell.
– Que el podríem visitar, senyora?
La dona no hi va posar cap impediment, al contrari, encara se’n va alegrar:
– Si poden fer-lo callar d’una vegada, els ho agrairé. I va acompanyar-los a la cambra on havien desat el vell.
 Els forasters van escoltar-lo amb molta atenció. Després van dir:
– Aquest home parla una llengua que fa segles que va desaparèixer. Nosaltres l’entenem perquè l’hem estudiada als llibres.
– I què dimonis diu? -es va estranyar la dona.
Els savis van explicar que el vell no parava de repetir el mateix. Deia que dins del mur d’una determinada cambra del castell hi havia amagat un tros de teia, que l’anessin a buscar i que el tiressin al foc de seguida.
Gràcies a les indicacions del vell, no va costar gaire de localitzar l’amagatall de la teia. Van tirar-la al foc i a mesura que es cremava, el vell emmudia fins que va poder morir tranquil.
Conten que al cavaller de Milany li va quedar un somriure enganxat als llavis, com si les penes de l’infern on havia anat a petar, no fossin res comparades amb els horribles turments que havia patit al llarg de mil anys de malviure com un trastot inútil.
Avui, de la nissaga de senyors que habitaven l’antic castell de Milany no en queda rastre, i de l’altiva i ferrenya fortalesa tan sols en queden les ruïnes d’un pany de paret i les pedres escampades muntanya avall. Aquesta llegenda doncs, és l’única cosa que ha sobreviscut a la calamitat del temps, que tard o d’hora, tot ho destrueix.”
Font de la informació:Llegendes d'arreu de Catalunya de Pep Coll, editorial La Galera, 2012

Història
"El castell de Milany té una importància cabdal en la història de Vidrà doncs la seva protecció era la que garantia al terme la pau i la justícia. 
Vidrà a la comarca d'Osona, font:enciclopèdia.cat
Segurament fou aixecat a l’avenç militar de finals del segle IX, i el seu terme comprenia els municipis actuals de Vallfogona i de Vidrà amb totes les seves parròquies, i també, tal volta per agregació posterior, el terme de Llaés amb el seu petit castell.  
La documentació de Milany, conservada en el fons documental de Sant Joan de les Abadesses, és abundant. La llatinització més corrent del seu nom és Melango o Melanno. En 918 es parla de la serra de Melanno i en 962 del castro Melango.  
Els primer senyors de Milany foren els comtes de Besalú, que el governaren per mitjà del seu vescomte. L’emplaçament fronterer entre Besalú i Ausona li donaren importància, essent per aquesta causa posat en penyora en convenis entre els comtes de Besalú i Barcelona-Ausona; amb tot, sempre va pertànyer de dret al comtat d’Ausona.  
El comte va donar el control a Ponç de Milany l’any 1070, i després el van succeir els seus hereus Ramon i Bernat de Milany, i els hereus d’aquests successivament.  
El castell va ser abandonat a finals del segle XIV quan va perdre la funció defensiva. Les poques restes que en queden responen a la reconstrucció del segle XIII.
Restes del Castell de Milany, font:Vallgesbisaura.com
També va existir la desapareguda parròquia de Sant Pere de Milany. Consta que funcionava a principis del segle XII. Tenia rector propi, que en 1334 era Mn. Bernat de Maniera, i en 1393 Mn. Francesc Costa. En 1428 fou víctima dels terratrèmols que varen assolar la comarca; va tornar-se a reedificar i va funcionar almenys fins el segle XVII, com a sufragània de Llaés. Actualment no queda res de la seva església."
Font de la informació: Mil anys de la parròquia de Sant Hilari de Vidrà de Mn. Antoni Pladevall i Font - Vallgesbisaura.com
Veure més LLEGENDES CATALANES

dilluns, 23 de març del 2020

Llegenda L'Orde de l'Atxa

Dona de l'Orde de l'Atxa, font:monestirs.cat
La Conquesta de Tortosa
"Tot Catalunya quedava ja neta de moros; havien estat expulsats de tot arreu, llevat de Tortosa. S'havien fet forts al castell i fortalesa de la Suda, des d'on lluitaven amb desesperació, car la pèrdua del castell i la ciutat representava haver d'abandonar l'únic que els restava de Catalunya i moltes altres terras de més enllà de Tortosa, on no es podrien sostenir un cop perduda la ciutat. El comte Berenguer IV va assetjar la ciutat ajudat dels millors cavallers catalans i dels genovesos, que mai no el deixaven.
Ramon Berenguer IV comte de Barcelona, font:Viquipèdia
Els moros es defensaven com lleons: els esforços dels cristians s'estavellaven contra les fermes parets de les muralles i el gran braó dels sarraïns, que féràment les defensaven. Els veïns de Tortosa, que eren cristians, ajudaven amb el que podien a la lluita; les dones, però, no hi venien gaire bé, car deien que, si la llibertat havia de costar tan cara de sang  més valia que seguissin manant  els moros. Els homes, indignats per aquesta actitud de les dones, les van amenaçar amb matar-les totes si no els ajudaven. L'amenaça féu el seu efecte, car aquestes decidiren de prendre part en la brega. Es van vestir de soldats i sortiren a lluitar com ho feien els homes. Per amagar el seu sexe i fer-se témer de l'enemic, van lligar-se els cabells arran de barba, i de lluny semblaven uns guerrers d'allò més ferrenys.
Conquesta de  Tortosa per Ramon Berenguer IV, font:allposters.com

L’esforç dels cristians no podia pas vèncer la resistència dels moros, que es defensaven ardidament. Els catalans van treure un nou ardit de guerra, una mena de castells de fusta muntats damunt de quatre rodes, dintre dels quals s'amagaven un grup de soldats que podien acostar-se fins a tocar les muralles amagats sota dels castells que els protegien i els permetien d'atacar sense rebre dany de l'enemic. Aquest ardit féu guanyar molt de terreny a la nostra gent, però no era prou por a obtenir el triomf.
Les forces dels catalans minvaven cada dia, i semblava que l'empresa hauria d'ésser abandonada. Es decidí de fer un darrer intent i esmerçar-hi tota la força i energia de què es disposava. La lluita fou terrible i els catalans no s'emportaven pas la millor part. Sobtadament, aparegué un cavaller muntat en un cavall negre, amb una armadura del mateix color, amb la celada tirada perquè ningú no el conegués. El seguia una dama igualment tapada. Es dirigiren cap a la muralla, on el cavaller va lluitar com un veritable lleó. La força del seu braç armat aviat va fer estrall en els moros, que va semblar com si comencessin a cedir. Els cavallers catalans van ajudar el descouegul tant com pogueren i, capitanejats per ell arribaren a pujar dalt de la muralla, des d'on lluitaven com feres, i aconseguiren de fer recular els moros, que no trigaren a desmoralitzar-se i acabaren per rendir-se. La dama mai no va deixar el cavaller desconegut i fou la segona a pujar a la muralla i a entrar a la ciutat.
L'admiració i la sorpresa dels cavallers catalans envers el desconegut era gran, però més ho era encara la curiositat de saber qui era. Un cop ben rendida la ciutat, gràcies a l'esforç del seu braç el cavaller es presentà a la tenda del comte Berenguer, se li agenollà als peus i li demanà perdó, al mateix temps que s'alçava la celada i mostraba el seu rostre. Era Ponç de Cervelló, cunyat del comte, que, desatenent les seves ordres i els seus desigs, havia raptat la seva germana Mahalta i l'havia feta la seva esposa sense el seu permís; de la qual cosa el comte estava molt enutjat. Allunyat de la cort per la dissidència amb el comte, ignorava la campanya de Tortosa, on va acudir impensadament i per casualitat i, trobant-se en el mes fort de la brega, li mancà temps per a posarse al costat del comte i ajudar-lo en tot i per tot. La dama que l'acompanyava era Mahalta, germana del comte Berenguer i muller seva. El comte va perdonar la seva desobediència i li agraí el seu ajut.
Els moros de Tortosa en fugir van abandonar al castell de la Suda grans tresors, entre altres una preciosa safata d'argent i maragdes, en la qual fou servit el Sant Sopar a Jesús i als seus deixebles en l'àpat celebrat a casa de Llàtzer el llebrós; safata que el comte va donar en present als genovesos, agraït del seu ajut, i que encara es conserva a la ciutat de Gènova, on és tinguda en gran estima.
Agraïda la Mare de Déu a les dones tortosines pel seu ajut donat als homes en la lluita contra els sarraïns, baixà un dia personalment a la ciutat i oferí a les dones una cinta mitjançant la qual les ajuda a l'acte del deslliurament, per la qual cosa fou creada l'advocació de la Mare de Déu de la Cinta."
Mare de Déu de la Cinta, a la Porta de l'Olivera de la Catedral de Tortosa, font:Viquipèdia
 Font de la informació:Les cent millors llegendes populars de Joan Amades

L'Orde de l'Atxa

"A principis de 1149 la ciutat de Tortosa està acabada de conquistar pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. El Comte i el seu exèrcit anaren a conquistar Lleida. A Tortosa, un petit exèrcit musulmà aprofita per assetjar la desprotegida ciutat.
Una dona s'assabenta per mitjà del seu marit, membre de Consell, que els líders de la ciutat han abandonat tota l'esperança i es preparen per a la invasió, el saqueig i la massacre però un jurament de silenci li impedeix revelar que s'ha assabentat de la seva terrible destí, i es troba entre l'espasa i la paret, amb la mort trucant a les portes de la ciutat i aparentment impossibilitada de defensar-se o de convèncer al seu espòs.
Llavors, se li ocorre un truc per evitar els problemes: reuneix clandestinament a les dones de la ciutat i els proposa formar un nou Consell, el de les dones, que acudeix al castell a oferir la seva ajuda als homes. Gràcies al seu nombre, aconsegueixen convèncer els caps de la ciutat que els permetin participar.
Els detalls de la defensa són els que més varien a la llegenda, uns recomptes diuen que va ser de nit, altres de dia. Uns diuen que van sortir a lluitar, uns que van engrossir els números dels soldats masculins en el camp de batalla, i altres que únicament van fer una demostració dels seus números en les muralles. Tots esmenten que van prendre, entre d'altres eines, les destrals de guerra i també les de fusteria, dels seus marits.
Sigui com sigui, la veritat és que van aconseguir convèncer els atacants que continuar el setge era batalla perduda i aquests van fugir.
Quan el comte va tornar a la ciutat, es va trobar amb alegria i sorpresa amb una ciutat encara cristiana, i la història de la defensa li va inspirar tanta admiració, que va fundar l'Ordre de l'Atxa, amb tota seguretat com a títol honorífic. Les dames que la integraven gaudien de molts privilegis, entre els quals hi havia la facultat d'heretar certes riqueses dels seus marits, la facultat d'acudir a esdeveniments públics davant dels seus nuvis i marits, i de seure a la seva dreta." 
Làpida del claustre de la catedral de Tortosa, font:monestirs.cat
Escut de l'Orde de l'Atxa, a la làpida del claustre de la catedral de Tortosa, s. XIV, font:Viquipèdia
Font de la informació:Supercurioso.com Orden del hacha

Història
El setge de Turtuixa va tenir lloc des del 29 de juny fins a desembre de 1148. La plaça musulmana ja havia sofert altres setges als quals s'havia resistit. Aquest cop va ser assetjada per un estol liderat pel comte de Barcelona que comptava amb el suport de Gènova, amb la vescomtessa Ermengarda de Narbona, i els hospitalers i templers de Guillem Ramon I de Montcada, cavallers d'altres indrets de la Gàl·lia meridional com Bertran de Tolosa, un cert nombre de normands o anglesos, i alguns pisans a més de comptar amb l'aprovació del papa Eugeni III amb una butlla on eren concedits a tots els qui concorreguessin a l'expedició, els mateixos privilegis atorgats als qui anaven a lluitar a Terra Santa. 
Papa Eugeni III, font:coisasdesantos.blogspot.com
Turtuixa era la gran plaça forta de la frontera sarraïna per aquest cantó. Tarragona, convertida en un munt de runes, va romandre deshabitada durant llargs anys, i el seu clos i el seu territori van ésser dominats alternativament pels catalans i pels sarraïns. Durant la dominació musulmana, Turtuixa havia assolit el punt més alt de la seva esplendor. Poc temps abans de la reconquista de la ciutat de l'Ebre, escrivia el geògraf musulmà Al-Idrissí:
« La ciutat de Turtuixa està emplaçada al peu d'una muntanya i cenyida per forts murs… Hi ha molts mercats i bells edificis, artífexs i pagesos, i hi són construïdes grans embarcacions amb la fusta treta de les muntanyes que la volten, cobertes de pins de corpulència i alçada notables, la fusta dels quals és utilitzada per als pals i les vergues dels navilis i és de color rogenca, lluent, reïnosa, de gran durada, i no està, com les altres fustes, subjecta a ésser deteriorada pels insectes, i per això té gran fama.
Muralles de Tortosa, font:xusquipedia.blogspot.com
El 29 de juny de 1148, diada de Sant Pere, l'estol, carregat de gent i de material de guerra, es féu a la mar des de Barcelona, sota l'alt comandament del comte de Barcelona. El dia primer de juliol arribà a les boques de l'Ebre. Seguí riu amunt, i a unes dues milles de la ciutat s'aturà. Turtuixa era una plaça poderosament fortificada pels sarraïns; estava voltada d'una muralla amb moltes torres, i tenia, dalt la muntanya que li és veïna, un castell molt fort: la Suda de Tortosa. Refugiats a la Suda els sarraïns, la lluita va continuar encara algun temps, molt violenta i mortífera.  La rendició dels sarraïns s'esdevingué a les darreries de desembre del 1148.
Castell de La Suda o de San Joan, font:baulitoadelrte.blogspot.com

Una tradició—recollida pel clergue tortosí Cristòfor Despuig en els seus Col·loqui de la insigne ciutat de Tortosa (segle XVI) diu que els sarraïns intentaren, poc després, el recobrament de la plaça, i que en aquesta lluita les dones tortosines contribuïren tan heroicament a repel·lir l'atac, que a honor d'elles fou fundada l'Orde de l'Atxa com a distinció honorífica per a aquestes dones.
Dona de l'Orde de l'Atxa, font:mirinconliterarioyotrascosas.blogspot.com

Llibre Los Col.loquis de la insignie ciutat de Tortosa per Mossén Cristofor Despuig, font:todocoleccion
Alguns historiadors creuen que es tracta d'una faula; altres semblen dubtar; altres tenen la tradició per verídica, i altres es decanten a creure que hi ha un fons de veritat històrica. S'ha insinuat també que podria tractar-se de la intervenció de les dones en una gran baralla entre els cristians i els nombrosos sarraïns que havien quedat dins Tortosa. Hom té la impressió que es tracta d'una fantasia. 
Font de la informació:Viquipèdia Setge de Turtuixa
Més informació:Viquipèdia Suda de Tortosa
Més informació:Viquipèdia Orde de l'Atxa

La Llegenda i Tortosa
Des de la conquesta de Tortosa per part de Ramon Berenguer IV l'ús de l'atxa sobre la roba és considerat un privilegi de la dona tortosina, i un escut de destral és atorgat ceremonialmente durant la celebració de la festa de la Cinta cada any. 

Proclamació de la Reina i Reina infantil a les Festes majors de la Cinta 2019, font:setmanarilebre.cat

Imposició de la banda i insígnia de l’orde de l’Atxa, festes La Cinta 2019, font:setmanarilebre.cat
Més informació:Viquipèdia Mare de Déu de la Cinta  
Veure més LLEGENDES CATALANES