dimecres, 29 de gener del 2020

La Víbria

La Víbria, font:bestiari.cat
"La Víbria de Barcelona és una figura mitològica medieval que representa un malvat drac femella, amb cua de serp, ales de ratpenat i pits de dona. És una peça d’imatgeria festiva que forma part del Bestiari Històric i del Seguici Popular de Barcelona, i surt tant en cercaviles i actes protocol·laris com en espectacles de foc.
La figura ja apareix documentada en el segle XV, època en què participava en processons de Corpus i en actes de rebuda de personatges importants que visitaven Barcelona, com ara la reina Isabel de Castella. I, com gran part de les peces del Bestiari Històric, la trobem documentada participant en les festes de canonització de sant Ramon de Penyafort, l’any 1601.
La Víbria de Barcelona va gaudir d’una gran popularitat durant els primers segles d’activitat, però al segle XVIII, amb les restriccions de la monarquia borbònica, començà a perdre importància, sobretot arran de la prohibició de la reial cèdula de Carles III, el 1780. Al segle XIX ja no es documentada enlloc.
El 1993, en el context de la renovació i la recuperació de la imatgeria festiva barcelonina, l’Associació de Festes de la Plaça Nova decidí de recuperar la Víbria. Per això encarregà la tasca a l’imatger Xavier Jansana, que l’enllestí aquell mateix any, i en aquell moment reprengué l’activitat i s’incorporà al Bestiari Històric i al Seguici Popular de Barcelona.
La figura té ball propi, la «Dansa de la Víbria», amb música interpretada per gralles i percussió. Es pot veure en els moments més simbòlics de les festes barcelonines –la Mercè, Santa Eulàlia, Corpus– amb els balls de les altres figures del seguici.

L'any 2005 s'estrenà la rèplica de la Víbria, que en aquest cas és obra de Manel Casserras i Solé. Des de llavors, la figura original surt a ballar per correfocs i la seva rèplica és la que desfila en les festes i solemnitats ciutadanes.
font:bestiari.cat
Quan no surt, la nova Víbria de Barcelona es pot visitar a la Casa dels Entremesos, on és exposada permanentment amb la major part del Seguici Popular."
Font de la informació:Barcelona.cat culturapopular imatgeria-festiva Vibria

Creador
Xavier Jansana i Font
Més informació:Xavierjansana.com 
font:xavierjansana.com












Manel Casserras i Solé (Solsona, 22 de juliol de 1957 - 30 d'abril de 2015) va ser un escultor català, destacat constructor d'imatgeria festiva de Catalunya.
Més informació: viquipèdia Manel Caserras i Solé
















Veure més Imatgeria Festiva
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 28 de gener del 2020

Llegenda El Ruc de La Granada

El Ruc de La Granada, font:Femuntomb.net
"La llegenda explica que una vegada a La Granada hi havia un Ruc que no menjava i que cada dia estava més prim i famolenc. Els seus propietaris es van adonar que cada dia quan passaven per davant de l’església l’animal s’aturava i mirava frisós un lletsó d’herba que havia nascut dalt del campanar.
Els veïns van aconsellar als amos del ruc que tractessin de fer-li menjar aquella herba de la que estava tan engelosit. Per això van muntar un sistema de bastides, taulons i corrioles per tal de pujar l'animal dalt el campanar. Lligat pel coll els veïns empenyeren el ruc amunt i amunt tot dient  'Mireu com riu de content que està abans de prendre la medecina'. No s'adonaven que l'estaven escanyant i, per sort, abans que arribés a dalt es van trencar les cordes i tota la bastida va caure. No se sap si el ruc va morir o no, però el clot que féu en la caiguda va ser anomenat la Bassa Pedrera, lloc on es troba avui la plaça de Sant Joan, darrera l'església."
Font de la informació:Femuntomb.net Curiositats: el Ruc i el campanar de La Granada

Historia
La llegenda del ruc i el campanar són una tradició en diverses poblacions de Catalunya. Entre elles destaquen la Granada i Solsona.
A La Granada, el campanar es de l’església parroquial de Sant Cristòfol de La Granada, aixecat l’any 1676, d’estil barroc de planta octogonal amb obertures als quatre vents i amb un doble campanar a la part superior.

Esglèsia Sant Crisòfol de La Granada, font:viquipèdia

La Llegenda a La Granada
El Ruc de La Granada, construït l’any 1989 en record d'aquesta llegenda, és una divertida peça del bestiari festiu català de tres metres de llargada i 60 kg de pes que és portada per dues persones mentre escup foc per vuit punts i ruixa amb aigua a tothom a través d’un llarg atribut masculí.
El Ruc de la Granada, font:festamajor.weebly.com
Aquest ruc és el protagonista de la vida festiva de La Granada al llarg de l’any. La seva pujada al campanar es produeix durant la festa del Most al mes d'octubre i és un espectacle de foc, música i coreografia d'una gran bellesa plàstica.
El Ruc de La Granada, font:bestiari.cat
L’espectacle comença amb l’entrada del Ruc tirant d’un carro que es situa al mig de la plaça i amb la narració de la llegenda que l’envolta. Tot seguit s’inicia a la plaça al voltant de l’església un espectacle de foc amb llum química, monocicles, cordes, torxes, globus i pirotècnia.
Entrada del Ruc a la plaça, font:lagranada.com

El moment culminant arriba quan el Ruc és hissat al campanar. Un espectacular castell de foc amb l’església i la lluna de fons posa fi a aquesta festa. D'octubre a juliol, el Ruc representa que roman a dalt del campanar observant els fets més rellevants que succeeixen al poble mentre espera l'arribada de la Festa Major, el segon diumenge de juliol. Aleshores, el Ruc és baixat del Campanar. Després es fa un correfoc i un espectacle pirotècnic que arriba fins l'Ajuntament i allà, es duu a terme la lectura del pregó oficial i posteriorment, el ruc explica de manera satírica tot el que ha vist des de dalt del campanar.
Font de la informació:Femuntomb.net Curiositats:El Ruc i el campanar de La Granada
Veure més LLEGENDES CATALANES
Publicat per a Cap comentari:

divendres, 24 de gener del 2020

Foguerons de Sant Antoni de sa Pobla a Gràcia

"La festa dels foguerons de Sant Antoni al barri de Gràcia és una celebració mallorquina traslladada al barri barceloní. Consisteix sobretot en unes mostres de cultura popular, tant del Principat com de Mallorca, com ara balls de capgrossos, sonades de xeremiers, castellers i colles de diables, entre més. Tot i ser una tradició importada, ha arrelat plenament al barri de Gràcia i els veïns la senten com a pròpia.
Els Foguerons a Gràcia, font:festamajordegracia.cat
Són tres dies d’activitats que comencen dijous al vespre amb una glosada i una degustació de productes illencs al Centre Artesà Tradicionàrius. Divendres el mateix centre acull un concert i un ball amb grups mallorquins que serveix per a escalfar motors per a la celebració de l’endemà. I dissabte al vespre es fa una gran cercavila amb correfoc de grups de cultura popular poblers i graciencs, i de vegades algun més de convidat. Aquest seguici acompanya les autoritats i els organitzadors de la festa des de l’ajuntament fins a la plaça de la Virreina, on encenen un gran fogueró i obren la porta a una nit de torrada, balls populars i cantades de gloses amb denominació d’origen mallorquina.
Cartell Sa Pobla a Gràcia 2020
La festa es fa amb motiu de la diada de sant Antoni Abat, a qui la tradició atorga el patronatge dels animals domèstics, especialment els de peu rodó. La llegenda explica que era un gran amic dels animals i que, quan en veia un de ferit, el guaria.
La festivitat de Sant Antoni és el 17 de gener, dia de la mort del sant. Amb tot, la festa mallorquina es reprodueix a Gràcia l’últim cap de setmana de gener perquè les colles de cultura popular de sa Pobla –els caparrots, els dimonis d’Albopàs i els xeremiers– s’hi puguin traslladar.
Els Caparrots de Sa Pobla, font:google
Els dimonis d’Albopàs, font:sapobla.cat

Els xeremiers, font:youtube.com
Orígens
El 1992 Antoni Torrens, veí de sa Pobla i Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona (1997), proposà de fer un fogueró com els de Mallorca a la plaça de Diamant perquè els seus fills, que estudiaven a Barcelona, poguessin gaudir de la revetlla mallorquina.
Toni Torrens, font:Barcelona.cat
A partir d’aquell moment, any rere any s’hi van anar afegint carrers –amb fogueró propi–, s’hi van anar involucrant les colles de cultura popular del barri i la festa anà evolucionat fins a esdevenir tal com la coneixem avui."
Font de la informació:Barcelona.cat culturapopular Foguerons de Sant Antoni de sa Pobla a Gràcia
Més informació:Sortimbcn.cat Foguerons de Sa Pobla a Gràcia 2020
Més informació:Facebook.com Foguerons a Gràcia
Veure més Festes Populars

Publicat per a Cap comentari:

La Tarasca de Barcelona

La Tarasca de Barcelona, font:wikipedia
"La Tarasca de Barcelona, anomenada Cuca Fera en algunes èpoques, és una bèstia amb cap de felí humanitzat i cos de tortuga que té una doble funció: treu foc als correfocs i espectacles pirotècnics i llança aigua i caramels a les cercaviles i actes protocol·laris. Forma part del Seguici Popular de Barcelona i del Bestiari Històric, i és portada sempre per la colla de la Barceloneta.
L’origen de la figura s'ha de cercar en una llegenda de la població provençal de Tarascó, que explica que hi havia una bèstia que vivia entre la boira i les aigües tèrboles dels aiguamolls i que tenia la població aterrida perquè es dedicava a devorar joves donzelles. Arran d’aquesta història, el personatge es va fer molt popular i es va estendre per tot Occitània i part de la corona catalanoaragonesa. En alguns llocs, hi ha arribat fins avui en forma d’element festiu.
Tarasca de Provença, font:inprovenza.it
Un dels màxims difusors d'aquesta llegenda va ser Santiago de la Voràgine, que la va incloure en el seu llibre La llegenda daurada. De la Voràgine també és un dels principals difusors de la llegenda de Sant Jordi, inclosa en aquest mateix llibre.
Santiago de la Voràgine, font:hagiopedia.blogspot.com

Llibre La Llegenda Daurada, font:libros-antiguos-alcana.com
La informació de la Tarasca com a peça de la imatgeria festiva barcelonina és incerta, sovint perquè s’ha confós amb uns altres elements del bestiari. De fet els escrivans castellans, que ignoraven el patrimoni festiu barceloní, tendien a anomenar tarasca qualsevol element del bestiari que els fos aliè.
A la dècada dels noranta del segle XX, aprofitant l'embranzida del projecte de recuperació de la imatgeria festiva de la Ciutat Vella, decidiren de crear la Tarasca a imatge de la figura que hi ha a Tarascó, amb una semblança considerable. Se’n responsabilitzà l’Associació de Geganters, Grallers i Bestiari de la Barceloneta, que encarregà la tasca de construir-la a Xavier Jansana. Estrenada el 1993, de seguida passà a formar part del Seguici Popular de Barcelona i li van compondre una dansa: el «Ball de la Tarasca».

A diferència de la majoria de peces de l'Seguici Popular, la Tarasca es mou mitjançant arrossegament i, per ballar, se la fa girar. Aquesta bèstia té la singularitat que, quan surt a ballar, només la porten dones. La Tarasca de Barcelona és una de les bèsties més grans de la ciutat: pesa gairebé 200 quilos!.
La Tarasca portada per dones, font:gegantsbarceloneta.blogspot.com
La figura es pot visitar durant tot l’any a la Casa dels Entremesos, on és exposada amb gran part del Seguici Popular."
Font de la informació:Barcelona.cat culturapopular imatgeria-festiva Tarasca

Creador
Xavier Jansana
Més informació: Xavierjansana.com
font:xavierjansana.com













Veure més Imatgeria Festiva

Publicat per a Cap comentari:

dijous, 23 de gener del 2020

Llegenda de La Cucafera de Tortosa

La Cucafera a la Llotja de Tortosa, font:wikipedia
"Fa molts anys arribà a Tortosa un jove d'una talla fora de la corrent de tant alt com era. De nom li deien Rufolet i venia d'un país molt llunyà per a rescatar una princesa, Rubí, qui havia estat encantada per un bruixot i amagada a una cova prop de Tortosa.
La Cova d'en Rubí, font:senderes.blogspot.com
S'encaminà, sortint pel portal de Remolins, a la bassa de Xaco. Pel camí sentí uns forts crits i, en atansar-se a una bassa, veié un follet que s'estava ofegant. Amb dues passes entrà a la bassa i el tragué. Aquest, en agraïment, el portà fins a la cova on estava Rubí i l'alertà de la presència d'una bestiola estranya que treia foc pels ulls i bromera per la boca. El follet explicà a Rufolet que la bestiola, a qui anomenaven Cucafera, perdria els seus poders i força si li tallaven la cua i les orelles.
El Follet i Rufolet, font:elefanttrompeta.cat
En entrar a la cova per salvar a Rubí aparegué amenaçant la Cucafera. El follet, a qui anomenaven Xaco, i els seus companys Pepo, Guari, Canasta, Xanca, Moixina i Mut havien esmolat molt bé l'espasa de Rufolet, qui d'un cop va poder tallar la cua i les orelles de la Cucafera i es convertí, d'aquesta manera, en una bèstia mansa.
Conte Jo sóc la Cu-ca-fe-ra de edicions Andana, font:agapea.com
Després de tot, Rufolet, Rubí, els follets i la cucafera tornaren cap a Tortosa. En entrar a la ciutat trobaren dolçainers i tambors que anaven a tocar a la processó de Corpus. Tots plegats formaren una estranya comitiva que embaladí tots els ciutadans. Des de llavors, tots ells obren la processó de Corpus, tot i que avui ja no són carn i ossos, perquè se'n van anar tots al país de Rufolet i encara no han tornat."
Els Gegants de Tortosa Rufo i Rubí, font:festafesta.net
Font de la informació: Ajuntament de Tortosa Festes La Cucafera
Altre llegenda mes antiga relaciona la Cucafera amb la Confraria de Pescadors de Sant Pere, que és la que històricament la treia en processó:
"Diuen les antigues llegendes, tan antigues com el riu, que els braus mariners del gremi de Sant Telmo van capturar al Fangar una Cucafera viva.
Platja del Fangar, font:mambaservice.com
En aquesta gesta hi participaven dos xabecs i tres galesses que esperaven que fes vent per remuntar el riu fins el Grao.
S’intentà primer, amb arpons, però la closca era tan dura que no se n’hi clavava cap i van decidir capturar-la amb llaços.
La cacera pesquera es realitzà al riu i se la perseguí amb barques de rems fins que amb els llaços la van dominar i cansar.
En acabat, la galessa «la linda tortosina» la pujà a remolc fins a Tortosa on tothom quedà sobtat d’aquell estrany animal.
Els braus mariners se n’ocuparen uns quants mesos perquè la volien ensinistrar i tornar-la mansa com un gosset; el pobre animal no s’adapta a la avida entre reixes i morí, a poc a poc, enyorat de la seva Alphac natal.
Els qui la van agafar, per perpetuitzar la seva gesta i recordar la Cucafera, van fer construir a un mestre de Titets una còpia de l’original Cucafera amb ferro i fusta, tot dotant-la de moviments i resorts.
Es diu que les cucaferes naixen dels ous que les femelles ponen entre el fang del pantà, on el sol els escalfa fins que comencen a sortir dels ous; molts d’aquestos desapareixien enfonsant-se en la arena i és per això que han estat molt poques cucaferes que sobreviuen d’una gran posta d’ous.
La cucafera fou un animal amfibi paregut a una gran tortuga. Conten alguns pescadors de la Confraria de Sant Pere, que s’alimenta d’esturions i peixos grossos; i que fuig de l’home, però que quan aquest l’ataca es defensa posant en moviment a  gran velocitat, al seua closca empaitant als seus enemics quan es mou per terra , i per l’aigua, va a gran velocitat cap a l’atacant i a cops l’enfonsa.»
Font de la informació:ipcite.cat La llegenda de la Cucafera de Tortosa

Historia
La cucafera és en bestiari popular un drac monstruós que tradicionalment ha precedit la processó del Corpus d’algunes ciutats de l'Antiga Corona d'Aragó (Tortosa, Morella) per representar la idolatria o l’heretgia. La primera Cucafera documentada a Catalunya és la de Montblanc que es remunta al segle XIV.
La Cucafera de Tortosa a la Festa del Reinaxament


Una de les formes més populars, s'emparenta amb la Tarasca de Provença. Es tractaria d'una mena de tortuga gegant, amb la closca d'aquest animal, però amb cap semblant al cocodril a la punta d'un coll extensible. Peta les dents d'una manera seguida que fa esporuguir la mainada, a la qual hom explica que cada dia es menja tretze gats i tres infants vius. A Tortosa es passejava la mare seguida de les seves dues filles. La seva existència es remunta al segle XVI i cap al 1600 ja tenia guanyada la seva fama. El cap de la cucafera s'assembla a una gàrgola de la Catedral, d'estil gòtic. Apareix al poema Romans X de Francesc Vicent Garcia i Torres del 1700
Font de la informació:Wikipedia Cucafera de Tortosa

La Llegenda a Tortosa
"Sempre ha estat poc clar l'origen de les bèsties que van davant de les processons als nostres pobles, principalment pel Corpus, si bé han acabat fent-se tan populars que acompanyen qualsevol manifestació de Festa Major.
foto antiga comitiva festes Tortosa anys 20, font:tortosaantiga.blogspot.com
Tortosa conservem d'aquestes bèsties: la Cucafera, que ha pres carta de ciutadania i s'ha escapat de les processons i les confraries -primer de la dels pescadors, després de la de la Cinta- per a campar per les seves entre la gent en qualsevol festa ciutadana. Això l'ha fet més amable que temible. Sembla que ha pres el consell del Rector de Vallfogona:


Procureu en esmenar-vos  fent, de aquesta hora en avant de Cuca-fera de bé. I nostre Senyor vos guard.

Però vull parlar encara d'altres bèsties que es passejaven a la processó, desaparegudes del nostre folklore sense deixar rastre, i que ara podem ressucitar gràcies al Rector de Vallfogona: "L'àguila, lo bou i els cavallets".
Les Cucaferes i altres bèsties del seguici a Tortosa, font:Ajuntament de Tortosa
 Font de la informació:Tortosa.cat festes personatges Cucafera
Veure més LLEGENDES CATALANES
Publicat per a 2 comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)