"El 1872, un filantrop milionari anglès, sir Richard Wallace, hereu de la
immensa fortuna del marquès d'Hertford, va encarregar a Charles A.
Lebourg, escultor francès deixeble de Ménard, el disseny d'unes fonts
que simbolitzessin la germanor dels homes del vell continent. Lebourg va
crear així la característica font amb quatre cariàtides femenines,
cobertes amb un lleuger drapejat per davant i per darrere, que sostenen
una cúpula semiesfèrica, amb quatre peixos al cim, i entre les quals cau
un rajolí d'aigua. Els pobles alemanys, des de Prússia fins a Baviera,
acabaven de culminar el seu procés d'unitat amb una victòria bèl·lica
sobre França. Sir Richard Wallace havia participat en aquella guerra
francoprussiana en tasques d'ajuda humanitària. Amb el desig que no
tornés a repetir-se un enfrontament fratricida com aquell, Wallace va
encarregar a la foneria Durenne que en fes centenars de còpies en ferro
colat, que va anar regalant per dotzenes a les principals ciutats. A
Barcelona n'hi van tocar dotze, de les quals només queden tres, una a la
Rambla, davant del convent de Santa Mònica, l'altra a Gran Via de les
Corts Catalanes-Passeig de Gràcia, al costat de muntanya-Llobregat, i la
tercera estava a Diputació-passeig de Sant Joan, a la vorera davant
l'entrada a l'edifici de la Societat d'Aigües de Barcelona, essent
retirada quan es va traslladar la seu de la companyia al vendre's
l'antic Palau del Marquès de Ricart a la Generalitat de Catalunya."
"Richard Wallace, amoïnat per l’abastiment d’aigües en
les concentracions urbanes davant els estralls provocats per
l’escassetat d’aigua potable durant el setge de París, esbossa un model
de font d’ús públic encarregant el disseny definitiu al seu amic,
l’escultor Charles-Auguste Lebourg. Decidit a fer una donació d’aquestes
fonts, finança amb els seus recursos la seva producció en ferro colat a
la foneria d’Antoine Durenne a la Val d’Osne a l’Haute-Marne, empresa
especialitzada en treballs artístics en ferro. La predilecció de Richard
Wallace per l’art del Renaixement fa que el model més conegut sigui el
de les cariàtides, que esbossa el propi Wallace inspirant-se en la Font dels Innocents,
obra de Pierre Lescot i de Jean Goujon de 1548, inicialment adossada a
l’església dels Innocents i avui situada a la plaça Joachim-du-Bellay al
barri de Les Halles de París. El classicisme del disseny i les nàiades
de la font renaixentista porten Wallace al món del classicisme grec i a
les cariàtides del Partenó.
El disseny de la font està condicionat per un seguit
de criteris i necessitats. En estar destinada a l’exterior, el material
ha de suportar tota inclemència i ha de tenir un manteniment fàcil; ha
de comptar amb prou alçada per poder-la localitzar sense problemes tot
adaptant-se a l’entorn per no distorsionar l’escenografia urbana; la
imatge de la font ha de permetre el seu ús sense perdre la condició
estètica i, finalment, el preu de producció ha de ser assumible. En
conseqüència, les fonts es treballen en ferro, material infinitament més
assequible que el bronze, i la producció industrial seriada permet
passar dels dos dissenys inicials a quatre: la font alta amb quatre
cariàtides, la font petita, la font que s’adossa als edificis, i el
model de les quatre columnes. El disseny de les fonts de Charles Lebourg
millora el dels esbossos de Wallace ja que atorga a les futures fonts
una imatge veritablement artística, que incorpora la idea de bellesa
clàssica pròpia, d’una banda, d’aquell Renaixement del que Wallace n’és
un apassionat, i d’una altra afegint-hi evidents referències ornamentals
que neixen i són característiques del món grec, com són les cariàtides
les quals, en la versió que en fa Lebourg, veiem com les llegeix
interpretant-les amb llicències d’artista. Així, les figures femenines
que es col·loquen originalment a l’Erecteion de l’Acròpolis atenenca
mostren pentinats i robes de l’època així com els braços caiguts
enganxats als cossos. Per la seva banda, Lebourg les presenta amb la
imatge del III Imperi francès i amb els braços enlairats, pel que el què
realment fa és treballar el concepte de cariàtide, element escultòric
antropomòrfic del que se li suposa que ajuda a suportar amb el seu cap
el pes de l’edifici, fent-ne un disseny nou tot i que, sense perdre la
idea d’element de suport, s’acosta més a la manera d’un atlant.
Les ciutats que les reben són la nord-irlandesa
Lisburn, de la que Wallace n’és diputat, i París, on hi resideix i on es
col·loca la primera font el 1872, en un emplaçament decidit per Eugène
Belgrand, enginyer d’aigües que, junt amb el baró d’Haussmann, trien els
colors de les fonts i la resta d’ubicacions. La font incorpora un bol
metàl·lic que hom pot prendre, omplir i beure l’aigua de la font.
Aquests recipients s’acaben retirant de les fonts ja que en no
netejar-se, esdevenen perfectes mitjans de transmissió de malalties. Amb
el pas dels anys, força són les ciutats que compten amb Fonts Wallace
en els seus espais públics. La filantropia de Wallace no es fa extensiva
a tanta població sinó que força fonts s’adquireixen amb posterioritat a
la data en què París i Limboug les reben. Aquest és el cas de
Barcelona.
Tinguem present que la primera font feta en ferro
apareix a la ciutat just quan el consistori és el que s’encarrega del
seu disseny i col·locació. Parlem de la font dedicada a Galceran
Marquet, de Francesc D. Molina, que comença a funcionar l’any 1853. La
segona font de ferro ja és la de les Tres Gràcies, que ens interessa
especialment doncs es tracta de la primera font ornamental feta en ferro
de fosa que s’adquireix per catàleg a petició d’Antoni Rovira i Trías,
arquitecte municipal. Les següents corresponen al període en què
l’arquitecte Pere Falquès pren el relleu de Rovira i continua treballant
en el disseny de fonts públiques. Els estudis més recents sobre el tema
de la distribució d’aigües a la ciutat ens donen a conèixer que, a les
acaballes dels anys 1880, són dos els agents que se n’encarreguen,
l’ajuntament i especialment la companyia privada d’Aigües de Barcelona.
La fundació d’aquesta empresa el 1867 evidencia la possibilitat real de
fer de l’abastament d’aigua a la ciutat un negoci rentable. Pel volts
del 1870 es creen altres empreses privades amb la mateixa finalitat, el
que corrobora la magnitud de negoci amb l’aigua, donada la incapacitat
municipal d’afrontar l’abastament per una ciutat que es troba en ple
procés d’expansió.
S’ha escrit i dit en repetides ocasions que les fonts
originals formen part del llegat de Wallace a Barcelona en motiu de la
celebració de l’Exposició Universal de 1888. El fet és que en cap
fotografia del recinte expositiu com tampoc en cap d’altres indrets de
la ciutat apareix una d’aquestes fonts Wallace. De ser certa l’arribada
de l’alguna d’aquestes fonts per una donació tan generosa, ja no només
els fotògrafs sinó també la premsa escrita se’n faria ressò immediat. I
això tampoc no arriba a succeir, pel que tot condueix a pensar que
l’arribada d’aquestes fonts a Barcelona és posterior al certamen del
1888. Davant la pregunta de quan arriben, hem de retornar a la figura de
Pere Falquès. Les fonts que projecta tenen diverses destinacions, des
de les sol·licitades particularment fins a les que es col·loquen en
llocs estratègics com ara les places davant conjunts eclesiàstics
importants, per substituir antigues fonts d’origen probablement
medieval, tal i com la que encara avui roman al davant l’església del
monestir de Sant Pere de les Puelles. Per bé que aquests fanals-font es
dissenyen el 1893, la seva combinació de conduccions d’aigua amb les de
gas fa que no es distribueixin fins la tardor de 1895. En contrapartida i
d’acord amb una vinyeta satírica publicada a l’Esquella de la Torratxa,
els carrers de Barcelona ja compten l’any 1892 amb alguna font Wallace,
del model de les cariàtides. Per tant, és obvi que s’instal·len temps
després de la cloenda del certamen expositiu. Ara bé, si no es tracta
d’una tramesa del filantrop britànic, sorgeix el tema de quin organisme o
entitat pública o privada adquireix les fonts. Tenint en compte les
ubicacions així com les zones en les que el municipi o l’empresa privada
tenen a càrrec l’abastament d’aigua, entenem que és la Companyia
d’Aigües de Barcelona la que encarrega les Fonts Wallace que, a data
d’avui, han perdut la funció d’oferir un servei públic per esdevenir un
element ornamental de mobiliari urbà.
Un altre aspecte de la llegenda urbana sobre les
fonts de Barcelona és el del nombre de les que s’instal·len. Es parla de
dotze fonts per bé que es desconeix quantes es col·loquen. A data
d’avui, sabem que s’instal·len un total de nou fonts, romanent-ne avui
tres (una a Cornellà). Tampoc sabem el motiu de la desaparició de
l’escenari urbà de les altres sis fonts, que s’emplaçaven en una petita
illeta situada entre l’Arc de Triomf i la cantonada del passeig de Sant
Joan amb l’avinguda de Vilanova; en la illa de vianants de la plaça de
la Universitat, on es col·loca l’any el 1910 el monument al Doctor
Robert; al Pla de Palau; al passeig de Picasso cantonada amb el de
Pujadas; a la plaça Catalunya cantonada amb el carrer de Bergara, i la
darrera es localitzava a La Rambla, avui substituïda per una còpia de
l’empresa SALVI, que als anys 1990 fa tres rèpliques: la situada a
l’avinguda Diagonal, a l’alçada dels carrers de València i de Roger de
Flor (posada el 1999), la que és a la gran via de les Corts Catalanes
cantonada amb el carrer de la Marina, i l’esmentada font a La Rambla
davant del número 54. Així les coses, actualment conviuen en l’espai
urbà de Barcelona dues fonts originals amb tres rèpliques modernes."
_a.jpg)
