"No es coneix l'autor dels nou bustos que decoren una balustrada del jardí del palau de Pedralbes, ni de les quatre gerres escampades pel jardí i les quatre escultures de marbre, d'homes nus coberts amb la púdica fulla de parra i recolzats en un tronc. Les gerres tenen tota l'aparença de ser peces adquirides en algun taller industrial d'escultura, probablement francès, i de ser peces fetes copiant models clàssics, pràctica habitual en altres èpoques. Són semblants a les que hi ha al Jardí de les Tulleries. Un cas similar es va produir a Girona, quan el mateix any 1924, any en què s'acabava a Barcelona la construcció del Palau Reial, l'arquitecte Ricard Giralt Casadesús va decidir posar una gran copa obra de picapedrer com a element decoratiu en una avinguda acabada d'urbanitzar, la de Ramon Folch.
Existeixen altres teories per explicar la procedència de totes aquestes escultures, des de la que manté que ja eren a la finca dels Güell abans de la transformació en Palau Reial, que és la més versemblant, a la que defensa que les escultures provenen del Palau Reial d'Alcalà d'Henares. Francesc Curet assegura a les seves Visions barcelonines que quatre dels bustos que havien estat al Jardí del General -situat, durant el segle XIX, aproximadament en l'espai que ara queda entre el mercat del Born i l'estació de França-, anaren a parar, en desaparèixer el jardí, "amb alguna altra escultura, al Parc de la Ciutadella, i darrerament foren traslladats als jardins del Palau de Pedralbes". Els quatre bustos de marbre als quals fa referència eren, segons ell mateix explica, "al·legories de l'Aflicció, de la Modèstia, de la Senzillesa i de la Solitud", amb les quals resulta difícil relacionar alguns dels nou que actualment hi ha al Jardí de Pedralbes. En qualsevol cas, la seva distribució actual correspon a Nicolau Maria Rubió i Tudurí, qui dissenyà els jardins, i resulta evident que formen part de grups homogenis.
Els bustos tenen tots el nas refet, ja que el mes de febrer de 1982, un brètol no identificat els va trencar a cop de martell."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas
"Bustos masculins. D'aquest conjunt de bustos en desconeixem l'autor, la data en què foren fets, el lloc on anaven destinats i el motiu de la seva realització. Hem de limitar-nos a plantejar les corresponents hipòtesis. Són anònims i els seus antecedents es troben ja a l'època romana clàssica. D'aquest tipus de bust se'n registra una continuada aplicació des dels períodes renaixentista i barroc, fins a aconseguir una àmplia difusió els anys dels segles XVIII i XIX dominats pel neoclassicisme. Hem de situar-los dins d'aquest període i recordar els que aleshores realitzaven escultors relacionats amb l'Acadèmia de San Fernando, a Madrid, com Juan Adán, José Alvarez Cubero, Ramón Barba o Valeriano Salvatierra, amb el corresponent ressò als nostres ambients escultòrics. De la mateixa manera que els femenins, no tenien el caràcter de retrats, admetien molts convencionalismes i responien a finalitats decoratives, dins l'àmbit d'un jardí especialment. Eren producte d'una moda que tingué difusió arreu d'Europa i, a Barcelona, foren un signe extern de la recuperació ciutadana. Dins el recinte emmurallat, els únics espais que en podien permetre un ús públic adient eren els desproveïts de construccions que hi havia al costat de la Ciutadella. Aquí s'hi inicià, el 1797, l'anomenat "passeig de l'Esplanada", que subsistí fins al 1872, amb fonts monumentals, brolladors i escultures d'Hèrcules i d'Aretusa, del Tritó i la Nereida. Superada la crisi de la Guerra del Francès, aquests espais enjardinats foren ampliats amb l'anomenat Jardí del General, organitzat des del 1816 per iniciativa de Francisco de Castaños, capità general del Principat.
D'aquests jardins púbics o d'altres de semblants però particulars, podrien procedir els bustos que comentem. No tenen la força expressiva pròpia d'un retrat, però incorporen elements que els singularitzen. N'hi ha un parell que es presenten coronats de llorer i amb els plecs del mantell disposats de manera que deixen veure una part de les espatlleres que eren habituals en representants de l'estament militar de la Roma clàssica. Així doncs, aquests detalls podrien al·ludir a un cabdill vencedor o a un heroi idealitzat. Del conjunt en destaca un, per l'arrogància del gest i pel fet que una ampliació del mantell li cobreix una part del cap, deixant veure el cabell que, amb la barba, subratlla l'energia del seu rostre.
Bustos femenins. Dins d'aquest apartat podríem incloure-hi algunes de les consideracions exposades en el cas dels bustos masculins quant a l'autor, a la data en què foren fets, el lloc on anaven destinats i el motiu de la seva realització. Podem afegir que, en els nostres àmbits destacà dins d'aquesta modalitat escultòrica Josep Bover i Mas (1790? -1866), autor del bust de marbre que feu el 1835 de la que aleshores era la reina regent, Maria Cristina de Borbó. En el retrat s'interpreta fidelment la indumentària i el pentinat que corresponien a aquella data. Així mateix, recordarem que a l'esmentat Jardí del General hi havia, integrats com a elements decoratius, cinc figures de marbre i quatre bustos, també de marbre. En una hipotètica reconstrucció dels seus ambients feta per la coneguda dibuixant Lola Anglada (1892-1984), alguns se situen en l'anomenat "Safareig de les oques", integrats en la monumental decoració de fons.
Aquests tres bustos d'aspecte femení adopten una solució semblant per mirar d'aconseguir un suport que es correspongui amb el gest majestuós del cap, de faccions idealitzades i corresponents a una persona d'edat madura que esguarda l'horitzó amb mirada serena i segura. L'element bàsic del suport és un mantell que demostra els coneixements que els escultors d'aquella època tenien respecte a les possibilitats que els oferien les diverses disposicions dels plecs d'un teixit de lli per mostrar l'energia i la vitalitat del cos que cobrien. El mantell, disposat per sobre de les espatlles i creuant-se al davant, deixa lliure una part del pit com a basament del coll, robust. En el cap, l'expressivitat del rostre no és destacable, ni la singularitat que presenta la cabellera, en quèl el pentinat no sembla pas correspondre's amb la moda del primer quart del segle XIX, època en què foren realitzats aquests bustos. Habitualment aquest caràcter es respecta en els que responen a les necessitats representatives d'un veritable retrat, en el qual, a més de la individualització lògica de les faccions, no hi mancaven referències complementàries a l'estatus social del model a través de la indumentària i del tractament del pentinat.
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Santiago Alcolea Gil
Material:Marbre blanc
Autors desconeguts
Veure Més:Art Públic Les Corts
