Escultura Nu a l'estany

 

"Antoni Casamor, germà de l'arquitecte Joaquim Maria Casamor, autor dels jardins Joan Maragall, disposava d'un nu femení que van decidir posar en un dels estanys. Com la figura era feta a una escala més petita que la desitjada, van ampliar-la."

Font de la informació: Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Antoni Casamor d'Espona va realitzar per encàrrec aquest nu femení de clara traça arcaïtzant, en el qual la verticalitat de la postura es contraposa al cercle de l'aigua. Presideix amb sentit paisatgístic aquesta àrea del jardí. El sentit escenogràfic que crea trenca la geometria lineal de l'espai, però l'equilibri i la mesura continuen la línia compositiva en l'escultura. El domini de la pedra utilitzada en l'execució es mostra en la postura escollida. La superfície de les diferents textures del material indica la diversitat d'elements representats, el sentit tàctil de la corporeïtat femenina apareix palpitant, contraposat a l'element vegetal que s'ha esculpit aquí.

La forma escollida per a representar aquesta postura, el hieratisme que la seva verticalitat desprèn, no li impedeix controlar el material utilitzat, jugant amb els diferents acabats de la pedra. La línia domina el conjunt tan sols trencat per la cama esquerra creuada sobre la verticalitat de la dreta i pels braços lleugerament doblegats que, projectats cap a l'esquena, permeten l'exhibició d'un cos jove. Entronca aquesta obra amb un cànon de bellesa que cerca les seves arrels en un passat clàssic mediterrani de to arcaïtzant. Solidesa, serenitat, ordre, mesura, una realitat idealitzada ha inspirat la realització d'aquest nu, que no crea ruptures respecte d'aquesta línia noucentista. La frontalitat de l'escultura regeix l'espai compositiu del jardí. El superflu desapareix, l'estructura del volum, la perspectiva equilibrada des de tots els punts de vista, la suavitat del gest, transcendeix aquesta pausa de calma. El tema del nu femení, hieràtic, assegut o inclinat, és un dels favorits de Casamor, és on millor manifesta el seu sentit del volum, el seu control de la pedra, el seu ofici dominat a través d'anys de treball. És molt adient la integració d'aquesta escultura en l'espai per al qual fou creada."

Font de la informació: Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Blanca Cadena

Materials:Marbre blanc sobre pedestal de pedra

Autor

Escultor:Antoni Casamor

Arquitecte:Joaquim Casamor i d'Espona

Més informació:Viquipèdia Antoni Casamor i d'Espona

Més informació:Enciclopèdia Catalana Antoni Casamor i d'Espona

Antoni Casamor i d'Espona, font:Enciclopèdia Catalana

Més informació:Viquipèdia Joaquim Casamor i d'Espona

Joaquim Casamor i d'Espona, font:Arquitecturacatalana.cat

    

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura Noia amb casquet de bany

"El fet que la falangista Montserrat Tey fos regidora va influir en el fet que la seva germana, Marifé, fes aquesta Noia amb casquet de bany que figura entre les escultures dels jardins de Joan Maragall."

Font de la informació: Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Aquest nu, que recolza sobre un bloc de pedra, ens sorprèn pel seu hieratisme, no tan sols en l'actitud sinó també en la factura. Ens dóna unes pautes estètiques de cànon classicista, però el seu volum de línies arcaïtzants emfatisza uns valors acadèmics de tall obsolet.

La pedra és el material emprat, la verticalitat en l'execució, la rigidesa de l'actitud, l'ordre que introdueix la línia recta no afegeix res més que monotonia a aquest nu femení. El recurs de cobrir-la amb un barret és una dada anecdòtica de caire narratiu que tampoc afegeix cap element a aquesta figura.

Hom podria dir que el gir ideològic de l'època franquista no va significar en alguns artistes una ruptura amb l'escultura noucentista, en aquesta obra, però, els trets apunten més a les rígides normes de l'escultura en temps de la Itàlia de Mussolini que als principis orsians de La Ben Plantada.

La solidesa de les línies compositives no fa més que accentuar la rigidesa i l'estatisme."

Font de la informació: Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Blanca Cadena

Materials:Marbre blanc

 

Autor

Escultora:Marifé Tey

Arquitecte:Joaquim Casamor i d'Espona

Més informació:Viquipèdia Marifé Tey Planas

Més informació:Viquipèdia Joaquim Casamor i d'Espona

Joaquim Casamor i d'Espona, font:Arquitecturacatalana.cat

   

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Escultura Al.legoria de la Sardana

 

"Ernest Maragall va rebre l'encàrrec d'una escultura perquè els jardins estaven dedicats al seu pare, el poeta Joan Maragall. Va aprofitar una figura femenina que tenia feta ja al 1965, la va anomenar Al·legoria de la sardana perquè l'alcalde Porcioles volia posar una placa amb els famosos versos de Joan Maragall La sardana és la dansa més bella de totes les que es fan i desfan. Els treballadors que van instal·lar-la comentaven que com tenia els braços entrellaçats, com si li faltés alguna cosa, potser era perquè se li havia escapat el xicot."

Font de la informació: Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"La sardana és un encàrrec municipal del 1970, dins la línia d'un folklorisme de l'alcalde J.M. de Porcioles. Sortosament Ernest Maragall, un noucentista que a Amèrica tendí al monumentalisme, va salvar aquest escull esculpint una figura amb marbre de Carrara blanc que té l'esveltesa i l'elegància d'una mena de deessa sardanística. L'obra es troba als Jardins de Joan Maragall, que envolten l'anomenat Palauet Albéniz, on l'Ajuntament acostuma a fer les recepcions de gran gala. Per desgràcia, la majoria dels dies l'estàtua d'Ernest Maragall no es pot visitar perquè els jardins es troben tancats (obren dissabtes, diumenges i festius al matí). A la llegenda hi ha els versos famosos: "és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan". "

Font de la informació: Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Albert Manent

Materials:Marbre blanc

"TOTA MA PATRIA / CABRA EN EIXA ANELLA, / I ELS POBLES DIRAN: / LA SARDANA ES LA / DANSA MES BELLA / DE TOTES LES DANSES / QUE ES FAN I ES DESFAN"

 

Autor

Escultor:Ernest Maragall i Noble

Arquitecte:Joaquim Casamor

Més informació:Viquipèdia Ernest Maragall i Noble

Ernest Maragall i Noble

Més informació:Viquipèdia Joaquim Casamor i d'Espona

Joaquim Casamor i d'Espona, font:Arquitecturacatalana.cat

    

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

  

Escultura Llanterna

 

"El celobert de l'Auditori, obra de Rafael Moneo, és un immens cub de vidre amb ratlles de color blau, realitzat per l'escultor Pablo Palazuelo, que està sospès en el lloc de pas que va d'aquest equipament musical al Teatre Nacional de Catalunya, a la plaça de les Arts. Va ser inaugurat, juntament amb l'auditori, el 22 de març de 1999."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"La planta baixa de l'Auditori és bastant fosca, tot i que existeixen zones de grans passadissos que comuniquen amb l'exterior. Gràcies a la llanterna situada en la zona central s'obté un ambient de claror que contribueix a alleugerir la pesadesa del conjunt arquitectònic

Palazuelo, artista que sempre ha estat fidel a l'abstracció, resol l'estructura d'aquesta llanterna d'una manera molt senzilla i alhora molt interessant. Utilitzant la transparència del vidre obté una zona de gran lluminositat que interromp la foscor regnant a la planta baixa de l'edifici. La finalitat no sembla anar lligada exclusivament a conceptes arquitectònics, sinó que l'artista sembla perseguir que la llanterna esdevingui punt de referència per al visitant. Així doncs, aquest trobarà la il·luminació a l'interior de l'Auditori. No es tracta tan sols d'una il·luminació física, sinó també de tipus espiritual, ja que gràcies a la música la persona que visiti el lloc podrà gaudir de tota una sèrie de sensacions que, a més de plaents, contribuiran a formar-la culturalment i emocional.

La llanterna presenta unes configuracions geomètriques de caràcter regular, en tant que els fragments de vidre que la formen apareixen emmarcats en ferro negre. Línies rectes perpendiculars i obliqües atorguen a aquest espai un aspecte auster derivat del racionalisme."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Lourdes Cirlot

Materials:Pintura sobre vidre

Autor

Escultor:Pablo Palazuelo

Disseny:Rafael Moneo

Més informació:Viquipèdia Pablo Palazuelo

Pablo Palazuelo, font:guggenheim-bilbao.eus

Més informació:Viquipèdia Rafael Moneo

Rafael Moneo, font:smoda.elpais.com

Veure més Art Públic Eixample

 

Obra Caminar en cercles

 

"El dia de sant Jordi de l’any 1997, pel matí, un grup de persones despertaven la curiositat dels veïns del carrer de Tenerife en aplegar-se entorn d’un triangle de gespa al peu dels penya-segats que baixen des del cim del Turó de la Rovira. El lloc era al davant d’on des de feia molts anys hi havia el camp de futbol del Baronense, l’equip del barri (Can Baró) i l’ajuntament hi havia fet un mínim arranjament en fer-hi una pista poliesportiva descoberta amb paviment de ciment i tres pistes de petanca.

Però aquelles persones aplegades cerimoniosament no inauguraven cap instal·lació esportiva sinó una mena d’escossell: un gran anell de panots corrents de vorera aparentment preparat per a que s’hi plantés un arbre al mig, però no hi havia cap arbre. En una placa al seu costat s’hi llegia “Circular en circular, Thaïs Rovira Pérez, Ajuntament de Barcelona, districte d’Horta Guinardó”. No tots s’adonaven que a partir d’aquell moment comptaven al barri amb una nova peça d’art públic. L’anell de panots segueix allà mateix, ben conservat. Fa molt anys (ben bé des del 2003) que la placa explicativa ha desaparegut, potser per una bretolada o perquè se la va endur un traficant de metalls usats. Està construït amb panots de la casa Escofet dels que es fan servir habitualment per a pavimentar les voreres, d’un model que va escollir personalment l’autora. Una rajola de 15 x15 dividida en quatre pastilles. El dibuix és una mica diferent del que hi ha als panots de les voreres properes del carrer Tenerife, ja que dintre de cada pastilla no hi ha el cercle que sí tenen aquestes. Originalment el color era més beig, però amb els anys ha anat agrisant-se. El diàmetre del cercle exterior fa quatre metres, i l’interior un i mig. En el cercle interior hi ha gespa, com n’hi ha tot al voltant del cercle exterior. S’emmarca en un gran triangle de gespa en el que hi ha plantada també una olivera, ben separada de la peça d’art públic. Cal dir que, quan es va inaugurar, la meitat d’aquest triangle, en el tros on hi havia l’obra, es va deixar sense gespa, que hi ha anat creixent amb posterioritat, abrigant l’escultura. A la resta de la plaça sense nom on es troben les pistes de petanca i el poliesportiu hi ha un parell d’espais més amb gespa, i força arbres. El terreny que queda lliure serveix d’aparcament per als usuaris de les instal·lacions esportives i els veïns de les cases del voltant. Entre la pista poliesportiva i les pistes de petanca hi ha un pas d’accés als gratacels que als anys seixanta va construir allà la Cooperativa Graciense de Viviendas. A la part de dalt, les parets verticals, ara plenes de vegetació gràcies a la cura del servei de Parcs i jardins, i més amunt encara, on acaba el carrer de Tenerife, més parets verticals en les que es veu el característic pont de Muhlberg i, al cim , el que des de la primavera del 2011 és el parc temàtic dels canons antiaeris del Turó de la Rovira. L’autora d’aquesta peça d’art públic és Thaïs Rovira Pérez, actualment professora d’art a l’Escola del Treball i l’any 1997, quan va fer aquesta peça, una jove artista que començava a obrir-se camí. Havia passat els primers trenta anys de la seva vida en els blocs de la Cooperativa Graciense situats precisament al costat de la plaça on s’ha posat la seva obra. La tenia pensada durant els seus estudis a l’escola de Belles Arts i va oferir-la al districte d’Horta Guinardó, que va acollir bé la idea i en va portar a terme l’execució. Ella la descriu com una obra conceptual que vol representar la vida dels humans, sempre donant voltes allà mateix, caminant per tornar al mateix lloc. Per això va triar panots de vorera. De fet, el significat de l’obra s’entén molt més amb el títol en català “Caminar en cercles” que no pas amb l’original castellà (“Circular en circular”). Assegura que l’obra, malgrat el seu caràcter conceptual, ha estat ben acceptada pel veïnat. “Hi ha qui l'ha batejat com el Donut", explica, “i els nens petits hi donen voltes amb la bicicleta. Mai ha estat pintada de grafits ni trencada, l'han respectada”. L’únic dany que ha sofert és la desaparició de la placa explicativa. En el moment de la inauguració es va repartir un fulletó pel barri en el que s’explicava l’obra amb aquestes paraules: “Els panots de les voreres no són res per separat, només funcionen si s’ajunten l’un al costat de l’altre creant llargues vies que arribarien a l’infinit. No es solapen ni tampoc es multipliquen, senzillament es repeteixen formant un gran entramat harmònic”. A l’acte d’inauguració, el 23 d’abril del 1997, hi va assistir, a més de l’autora, Desideri Díaz, historiador d’Horta i en aquells moments vocal de Cultura del consell de districte."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

 

"La intervenció de Thaïs Rovira en una zona enjardinada d’Horta, proposa una connexió amb la ciutat, l’espai urbà del trànsit, de l’anar i venir, per suggerir una aturada en aquest tràfec quotidià i convidar a la reflexió, a l’aturada, a la calma.

Circular en circular està feta amb panots de color gris –els mateixos que es poden trobar en altres zones urbanitzades-, peces quadrades de 0,15m de costat. Es tracta d’una única tira circular de panots d'1,5 metres d’ample, amb un espai interior d’un metre diàmetre amb gespa, de manera que el conjunt arriba als 4m de diàmetre. Els panots són unes plaques pensades per composar les voreres de la ciutat, són de materials resistents a les fractures i amb gran adherència, estan pensats per suportar el tràfic de persones diari d’una gran ciutat. En l’àmbit de la ciutat, els panots estan disposats en les voreres rectilínies dels carrers que connecten amb altres carrers i que configuren múltiples interseccions i direccions amb diferents segments i ziga-zagues. Thaïs Rovira fa servir precisament aquests elements pensats i dissenyats per delimitar el nostre entorn quotidià, aquestes guies a l’estructura humana de l’espai, que defineixen i segons la decoració també categoritzen els llocs de la ciutat o en separen les zones per usos i les conceptualitzen, per una funció diametralment oposada: Posa la invariabilitat del cercle en tensió amb el moviment normatiu de la ciutat. Rovira dissenya una petita via circular que està pensada per no anar enlloc en l’espai físic, sinó que concentra tot el potencial en un moviment circumferencial que empeny cap a l’interior. En un triangle de gespa i prop d’una olivera, l’anell de panots planteja un exercici d’ordre espiritual, un respir de la voràgine urbana de la gran ciutat. És una obra de dimensions no gaire grans, que no s’imposa com un monument sinó més aviat gairebé com un joc, un joc de carrer, com podria ser una xarranca, una tradició popular que en diferents cultures pren diferents formes: circular, quadrada, en espiral o en forma de creu. Només que no és pintada ni provisional sinó construïda i permanent. El cercle de Thaïs Rovira ens proposa un caminar per tornar al mateix lloc però havent produït un canvi interior. És un trajecte mental, introspectiu, més que no pas una via per anar a un lloc determinat en l’espai geogràfic. Se’n deriva una lectura crítica a la veritat única de la norma. Aquesta referència al caminar la conserva el títol de la peça en català, Caminar en cercles, mentre que no és al·ludida tan clarament en la versió castellana Circular en circular. Caminar en cercles és el que fem quan pensem, però és també el que fem quan ens desorientem. La consciència també progressa en cercles, així com el pensament místic. Precisament un dels pensadors místics més reivindicats en l’actualitat, Pierre Teilhard de Chardin, va desenvolupar un dels enfocaments més creatius de la mística en els temps moderns. Aquest enfocament deriva d’una trobada entre el coneixement científic i la fe, entre el desig de coneixement de la Terra i de Déu. Reuneix tres aspectes, el psicològic, el científic i el de la tradició religiosa. El procés per penetrar en aquest coneixement, que queda perfectament descrit en un assaig que titula “El nucli místic”, descriu les cinc etapes del seu viatge místic al cor de Déu com a cinc cercles en forma d’espiral: el cercle de presència, el cercle de la coherència, el cercle d'energia, el cercle d'esperit i el cercle de la persona (Duffy 2014). L’espiral en aquest cas aporta la idea d’un desplaçament, perquè el moviment en cercles pot derivar en moviments en espirals quan es produeixen petites translacions. La investigació del professor Nico Israel, expert en literatura, també parteix de Teilhard de Chardin per interpretar aquestes figures místiques en relació amb les situacions geopolítiques en moments específics, com els vincles, exposats per Smithson, entre la retòrica de l’exploració americana i els atacs amb napalm al Vietnam (Israel 2015). De fet, Israel interpreta la proliferació d’espirals que es produeix en obres d’art dels anys 1990 del segle XX, quan el post-modernisme comença a declinar, com un posicionament crític dels artistes respecte de la cultura dominant. Ho veu com una actitud de resistència, tant a nivell formal com conceptual. En el cas de Circular en circular de Thaïs Rovira, el cercle roman perfecte i tancat, però alhora té la voluntat de fugir de les limitacions i constriccions de la norma i de les funcions establertes. Convida a un espai de reflexió, i aquest és sempre un espai potencial per a la crítica."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Mercè Alsina

Materials:Panot

Autor

Escultora:Thaïs Rovira

Més informació:Thaisrovira.wordpress.com

Thaïs Rovira, font:Thaisrovira.wordpress.com

 

		Veure més Art Públic Horta Guinardó