Campana de la Pau de Montjuïc

 

"Quan els arquitectes Josep Benedito i Agustí Mateos treballaven en la construcció de l'església d'Abraham, a la Vila Olímpica, tenien clar que els agradava posar-hi un element clàssic vertical, el campanar, però no semblava que el pressupost donés per fer-ho. Tanmateix, dins els regals olímpics, va arribar un grup de campanes pagades per l'empresa Mercedes Benz, tot i que no figura oficialment entre els donants, que les va fer fondre en la històrica foneria Bachert d'Alemanya, que fa campanars ininterrompudament des del 1725. De la sèrie de cinc campanes rebudes va quedar clar que era impossible encabir-hi la més gran, que hauria marcat l'estructura del campanar fins a fer-lo inviable econòmicament i arquitectònicament. Va ser aleshores quan es va decidir traslladar la campana gran al costat de les piscines Bernat Picornell, i batejar-la com a Campana de la Pau, el mateix any 1992."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Bronze, estructura d'acer laminat pintat

PERQUÈ L'ESPERIT D'OLÍMPIA / PLANI DAMUNT LA HUMANITAT, / I LA PAU I LA LLIBERTAT / SIGUIN PERDURABLES. / BARCELONA J.J.O.O.'92

CAMPANA OFERTA EN OCASIÓ DELS JOCS D'ESTIU / DE LA XXV OLIMPIADA CELEBRATS A BARCELONA / L'ANY 1992, PER LES FAMÍLIES M. KRETSCHMUR, B. GEELER, H. PERROT, K.H. PFLUOFELDER, A. BACHERT / I EL GOVERN DE LA REGIÓ DE BADEN-WÜRTTEM / BERG. LA COMPANYIA AÈRIA LUFTHANSA HA PA / TROCINAT EL TRANSPORT/HA ESTAT FOSA I INSTAL.LADA PER LES FONERIES/ A.BACHERT. CAMPANERS DES DE 1725 A HEILBRONN/ A LA REPÚBLICA FEDERAL D'ALEMANYA.

 

Més informació:Goethe.de/bar.html

La Campana de Bachert en Montjuïc, font:Goethe.de

 

Autor

Fonería:A. Bachert (Heilbronn)

Més informació:Bachert-glocken.de/

Fundició de campanes Bachert, font:Bachert-glocken.de

Arquitecta instal.lació:Beth Galí

Més informacío:Viquipèdia Elisabeth Galí i Camprubí

Més informació http://www.bethgali.com/

Beth Galí, font:scalae.net

 

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Escultura figura femenina Les Flors Escalinates de Montjuïc

 

"Nu de noia que somriu. Seu inclinant el seu cos cap endavant. Les cames van cap endarrere. Repenja la mà dreta sobre la cuixa dreta i aguanta un pom de flors. La mà esquerra recolza sobre el podi que aguanta la figura. La mirada se'n va lluny, imprecisa, tal vegada somiadora.

Seu a tres metres d'alçada, de manera semblant i al mateix nivell que la seva companya parella, filles les dues del mateix autor, separades per l'espai que ocupa la cascada d'aigua que baixa del Palau Nacional. Les dues semblen presidir l'arrencada del darrer tram de les escales definitives cap a l'imponent edifici; també sembla que ens donin la benvinguda amable. Dalt del seu podi, fidels al seu destí de proximitat i transmissió de bons auguris, les noies s'inclinen cap endavant, per recollir, tal vegada en resposta, la mirada agraïda de l'espectador. Les dues escultures configuren la seva millor expressió escultòrica en la visió frontal, sembla que sàpiguen que seran vistes així i que serà molt difícil veure el dors immaculat i harmoniós, i que a l'espectador li serà del tot impossible donar la volta per contemplar-les en la seva totalitat. Sembla també que l'escultor les va inclinar per aproximar-les a l'espectador: si, en lloc de figures sedents, les noies haguessin estat dretes, des de la posició de l'espectador mai no hauríem pogut apreciar la seva bellesa i la dolça expressió del seu rostre. Malgrat que estan col·locades dalt d'un podi, aquestes figures no són monuments, no han estat concebudes com a tal. Són figures genèriques amb caràcter simbòlic i ornamental, pensades per ser col·locades en un espai obert, en un entorn pròxim al vianant com és l'espai del jardí. La idea de monument en l'espai urbà, tan grata per als planificadors de la ciutat del segle XIX que, amb encert i verisme, van treballar els escultors vuitcentistes de la bona escola catalana, entre ells Llimona, s'allunyava al primer terç del segle XX desplaçada per l'altra, més conreada pels escultors noucentistes, d'ornament i/o expressió simbòlica. Els monuments solien elevar exageradament del terra els objectes i personatges dignificats i s'aproximaven a les esferes celestials. Damunt d'elevats podis, s'allunyaven dels mortals per esdevenir immortals i reconeguts. En una clara revisió d'aquest concepte, els escultors del modernisme primer, seguint Rodin, el gran mestre, i els noucentistes després van resumir en idees les seves formes i les van confiar a la figura femenina jove i nua; en van suprimir el pedestal i la van voltar de flors i plantes del jardí i de l'aigua de les fonts; a les escultures femenines de noies joves, comunicadores de vida i dipositàries de bellesa, els escauen la proximitat i els elements naturals: seure entre les flors, ornamentar els jardins i les places dels espais públics, però sobretot esdevenir properes, fer sentir la seva presència en el millor dels entorns possibles; aleshores el ritme compositiu esdevé natural, la rigidesa dels materials durs es trenca, la dolça expressió del rostre s'imposa. Per això, tot i estar dalt del podi, la presència d'aquestes figures s'endevina propera i la inclinació del seu cos, acollidora."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Teresa Camps

Materials:Marbre blanc

Més informació:Viquipèdia Eix de l'Exposició de 1929 a Montjuïc

Palau Nacional, font:Wikipedia

 

Autor

Escultor:Josep Llimona

Més informació:Viquipèdia Josep Llimona i Bruguera

Josep Llimona, font:Viquipèdia

 

    Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura Figura femenina sedent Escalinates de Montjuïc

"La dona jove i nua, asseguda a tres metres d'alçada, recull les cames creuant-les sobre el seu tors i protegint el seu cos; les línies i els angles que es formen d'aquesta manera condueixen la nostra mirada cap al rostre serè que somriu i la desvien cap al pom de flors que la seva mà dreta aguanta sobre l'espatlla esquerra, entre el cor i el rostre. En voler donar-li la volta i desviar-nos de la visió frontal, ens sorprendrà comprovar com inclina el cos cap endavant: si no fos perquè les seves sòlides cames creuades li ho impedeixen, potser cauria de l'elevat pedestal on és situada.

Aquesta figura és companya, parella i veïna d'una altra obra molt semblant del mateix escultor, realitzades alhora i amb la mateixa destinació: ornamentar els nous jardins i avingudes de la remodelació de la muntanya de Montjuïc. L'una i l'altra, lluny i a prop alhora, són solucions de la mateixa idea: el culte a la figura femenina dolça i suau, amable i acollidora. Els escauen bé els versos del poeta Maragall que trec del seu poema Diades d'amor (1904): "Jo us parlo d'ella com d'un vol d'aucells Que us fa mirar al cel blau sens violència I us posa al front uns pensaments molt bells. Jo d'ella no en vull més que la presència Ràpidament al bell atzar del dia; Cada cop, del seu pas a vora meu, Me n'enduc la fragància i l'harmonia." Noies nues de cabell recollit, joves i somrients que seuen i recullen les cames formant un joc harmoniós, en la prolífica obra del seu autor, es diuen Desconsol, Ondina, Adolescent, Joventut, Cordèlia, o senzillament, Noia nua o Figura sedent. De totes elles, el seu autor va fer rèpliques a diferents mides; hom diria que era una posició plaent per al seu autor, així com un difícil exercici de trencament de l'aplomada linealitat de les figures que feien els seus companys escultors més joves i la recerca de l'expressió i del moviment en l'espai; la inclinació també suggereix intimitat i proximitat. Aquesta sèrie comença a prendre forma en la maduresa del pietós escultor, tal vegada com una idealització de l'amor perdut definitivament per la mort de la seva esposa, jove encara. Totes elles matisen l'únic model de Llimona, el més abundant i preferit com a obra de creació personal en la seva etapa de maduresa, aquell que no es fixa únicament en el rostre sinó en la totalitat expressiva de l'escultura a la qual els diferents volums de la figura donen vida. Les dues figures esperen, permanentment disposades a l'acollida, l'arribada dels espectadors que passegen, i, des de la seva privilegiada situació, semblen contemplar la ciutat en expansió, tal vegada recordant les odes que el poeta Maragall va dedicar a Barcelona."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Teresa Camps

Materials:Marbre blanc

Més informació:Viquipèdia Eix de l'Exposició de 1929 a Montjuïc

Palau Nacional, font:Wikipedia

 

Autor

Escultor:Josep Llimona

Més informació:Viquipèdia Josep Llimona i Bruguera

Josep Llimona, font:Viquipèdia

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura Eros en el laberint

 

Parc del Laberint

"El nucli principal del jardí és el Laberint format per petits carrers d'atapeïts i retallats xiprers. Al centre se situa una petita plaça formada per xiprers retallats en forma d'arc, al mig del qual hi ha una estàtua d'Eros que substitueix el Minotaure i representa l'amor festiu i despreocupat a escala humana. Tant en l'art grec com en l'art romà és presentat com un preciós adolescent i, a partir del Renaixement, es comença a representar-lo com un nen, armat amb un arc i fletxes, que dispara tant contra deus com contra els homes.

La idea del centre és important, ja que en ell es troba la meta desitjada, que en el cas que ens ocupa és l'amor personificat per aquest Eros maltractat físicament donada la mutilació dels seus braços."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Inmaculada Julián

Materials:Marbre blanc

Més informació:Viquipèdia Eros

Eros - Museo Capitalini Roma, font:Viquipèdia

 

Més informació:Viquipèdia Parc del Laberint

 

Laberint, font:Viquipèdia

 

Autor

Escultor:Desconegut

 

Veure més Art Públic Horta Guinardó