"La dona jove i nua, asseguda a tres metres d'alçada, recull les cames creuant-les sobre el seu tors i protegint el seu cos; les línies i els angles que es formen d'aquesta manera condueixen la nostra mirada cap al rostre serè que somriu i la desvien cap al pom de flors que la seva mà dreta aguanta sobre l'espatlla esquerra, entre el cor i el rostre. En voler donar-li la volta i desviar-nos de la visió frontal, ens sorprendrà comprovar com inclina el cos cap endavant: si no fos perquè les seves sòlides cames creuades li ho impedeixen, potser cauria de l'elevat pedestal on és situada.
Aquesta figura és companya, parella i veïna d'una altra obra molt semblant del mateix escultor, realitzades alhora i amb la mateixa destinació: ornamentar els nous jardins i avingudes de la remodelació de la muntanya de Montjuïc. L'una i l'altra, lluny i a prop alhora, són solucions de la mateixa idea: el culte a la figura femenina dolça i suau, amable i acollidora. Els escauen bé els versos del poeta Maragall que trec del seu poema Diades d'amor (1904):
"Jo us parlo d'ella com d'un vol d'aucells
Que us fa mirar al cel blau sens violència
I us posa al front uns pensaments molt bells.
Jo d'ella no en vull més que la presència
Ràpidament al bell atzar del dia;
Cada cop, del seu pas a vora meu,
Me n'enduc la fragància i l'harmonia."
Noies nues de cabell recollit, joves i somrients que seuen i recullen les cames formant un joc harmoniós, en la prolífica obra del seu autor, es diuen Desconsol, Ondina, Adolescent, Joventut, Cordèlia, o senzillament, Noia nua o Figura sedent. De totes elles, el seu autor va fer rèpliques a diferents mides; hom diria que era una posició plaent per al seu autor, així com un difícil exercici de trencament de l'aplomada linealitat de les figures que feien els seus companys escultors més joves i la recerca de l'expressió i del moviment en l'espai; la inclinació també suggereix intimitat i proximitat. Aquesta sèrie comença a prendre forma en la maduresa del pietós escultor, tal vegada com una idealització de l'amor perdut definitivament per la mort de la seva esposa, jove encara. Totes elles matisen l'únic model de Llimona, el més abundant i preferit com a obra de creació personal en la seva etapa de maduresa, aquell que no es fixa únicament en el rostre sinó en la totalitat expressiva de l'escultura a la qual els diferents volums de la figura donen vida. Les dues figures esperen, permanentment disposades a l'acollida, l'arribada dels espectadors que passegen, i, des de la seva privilegiada situació, semblen contemplar la ciutat en expansió, tal vegada recordant les odes que el poeta Maragall va dedicar a Barcelona."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Teresa Camps
Materials:Marbre blanc
Més informació:Viquipèdia Eix de l'Exposició de 1929 a Montjuïc
Palau Nacional, font:Wikipedia
Autor
Escultor:Josep Llimona
Més informació:Viquipèdia Josep Llimona i Bruguera
Josep Llimona, font:Viquipèdia
