Estructura del Gasòmetre

 

"Pere Gil i Babot va proporcionar el 1843 els terrenys on s'aixecà la primera fàbrica de gas de Barcelona, al barri de la Barceloneta. Era un dels socis de l'empresa que s'havia constituït per engegar la difusió d'aquesta nova font d'energia. Els seus fills, Josep, Pau, Leopold i Claudi Gil i Serra, van continuar a la societat amb l'empenta del pare, i un d'ells, Claudi, enginyer que havia estudiat a París, va dissenyar un gasòmetre telescòpic destinat a l'èxit, ja que des d'altres ciutats europees es van interessar per les innovacions que incloïa. La principal historiadora del gas a Barcelona, Mercedes Arroyo, situa en el 1868 la seva construcció, encara que d'altres fonts apunten a gairebé una dècada més tard, el 1877. Quan el 1989 es van enderrocar les instal·lacions per fer el nou Parc de la Barceloneta (1995) projectat per Jordi Henrich i Olga Tarrasó, es va decidir mantenir-hi l'estructura com a testimoni del passat de l'indret."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Acer laminat pintat

Més informació: Enciclopedia.cat L'enllumenat de Barcelona. La concessió a Charles Lebon

Més informació: Metropoliabierta.com/catalana-de-gas-espana-barceloneta

Gasòmetre de la Catalana de Gas a la Barceloneta. A partir del 1864, dues companyies de gas proporcionen l’enllumenat a les ciutats del Pla de Barcelona: la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas i Charles Lebon, font:Enciclopedia.cat

 

Antiga fàbrica de Catalana de Gas, enderrocada el 1989, font:Metropoliabierta.com

 

Autor

Disseny:Claudi Gil i Serra

Claudi Gil Serra (Barcelona, 1827-1879). Enginyer civil, va estudiar la carrera a París. Era fill de Pere Gil i Babot, un dels socis de la primera fàbrica de gas de Barcelona. L'any 1868 va desenvolupar la fórmula dels gasòmetres telescòpics, que va provar primer amb gran èxit en el de la Barceloneta, i que després va ser adoptat en diversos països europeus. 

Claudi Gil i Serra, font:wiki2.org

     

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

 

Font Carmen Amaya

 

"Barcelona té dos monuments a la "bailaora" Carmen Amaya (1913-1963): l'un, obra de Josep Cañas, situat el març de 1966 dintre del que fou el recinte del parc d'atraccions de Montjuïc (en funcionament els anys 1966-1998) i ara és un parc públic; i l'altre, aquesta font, feta set anys abans al passeig Marítim, aleshores nou de trinca.

La iniciativa va correspondre al periodista Josep Maria Massip, quan Carmen Amaya encara era al zenit de la seva fama i ni tan sols es coneixia encara la greu malaltia que la portaria a una mort prematura, ni tampoc s'havia estrenat encara la pel·lícula Los Tarantos, de Rovira Beleta, que ella protagonitzà. D'aquesta manera, l'homenatjada va poder assistir a la inauguració del monument que li era dedicat, el 14 de febrer de 1959, tot i que les escultures de cinc nens de Rafael Solanic, dos amb guitarra i tres ballant al mig, només al·ludeixen indirectament a la gran ballarina de flamenc. La nuesa d'aquests nens va provocar la protesta del rector del barri, a qui Carmen Amaya replicà que eren angelets, i els angelets sempre van despullats. Una senzilla inscripció -"Fuente Carmen Amaya"- recorda la dedicatòria. La inauguració de la font va tenir lloc al mateix temps que la del passeig Marítim, que havia començat a fer-se dos anys abans.

L'indret per posar la font va ser escollit perquè, abans de la construcció del passeig Marítim, hi hagué l'important nucli de barraques del Somorrostro, ran de mar, en què Carmen Amaya havia nascut el 1913, quan encara no havia començat el creixement espectacular d'aquell suburbi, on arribarien a viure, abans de l'inici de les obres del passeig Marítim, unes 20.000 persones en 1.400 barraques. Abans d'aquesta font escultòrica n'hi hagué una altra de més senzilla on Carmen Amaya anava a buscar l'aigua, de petita. En el moment de la inauguració de la font, el 1959, encara no havien desaparegut totes les barraques del Somorrostro. Les que van quedar a l'extrem del passeig Marítim van ser desallotjades i enderrocades l'any 1966 amb motiu d'unes maniobres militars que es van fer durant una visita de Franco a Barcelona."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Pedra calcària blanca i gris

 

Escultura Carmen Amaya. Jardins de Boan Brossa, font:Viquipèdia

 

Més informació:Viquipèdia Carmen Amaya

Carmen Amaya, font:abc.es

Autor

Escultor:Rafael Solanic i Bàlius

Més informació:Viquipèdia Rafael Solanic i Bàlius

Rafael Solanic i Bàlius

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Escultura Espina del Mar

 

"El 1992, en plena febre monumental, Josep Marull, aleshores gerent de l'Institut Municipal de la Salut, va encomanar al seu veí Pete Sans, de Camallera, que li busqués una sèrie d'artistes per fer alguns murals i posar algunes escultures en el reformat Hospital del Mar, obra dels arquitectes Manuel Brullet i Albert de Pineda. S'hi van posar 16 obres, una d'elles una escultura al pati del vestíbul que Sans es va reservar per a ell. Per buscar els artistes va partir de dues premisses: "que m'interessés a mi personalment la seva obra i que representés l'avantguarda de la Barcelona del futur". L'espina del mar és una obra de proporcions notables, feta d'alumini i envoltada de plantes."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"L'estructura modular repetitiva que configura aquesta peça està perfectament modulada a partir d'uns elements que, articulats de forma precisa, confereixen unitat al conjunt. El seu autor, dissenyador professional, projecta en aquest element un encadenament d'aspes que es configuren com una espina i alhora en forma de columna vertebral. Aquest conjunt crida l'atenció perquè el caràcter orgànic de cada una de les baules està perfectament acoblat en una clara modulació de les seves capacitats constructives. Es crea, així, una espina metàl·lica que es veu reforçada per la seva pròpia ondulació, de factura precisa, amb suggeriments i significacions estranys i acabats contundents.

Per una altra banda, la ubicació de la peça en l'espai d'entrada a l'Hospital del Mar resulta rellevant i adequada. L'espai ressalta la disposició de l'element escultòric que s'integra, de manera natural i orgànica, en la superfície vegetal perfectament acurada. La relació d'escala amb el recinte és bona, encara que aquesta peça respon a una funció de caràcter ornamental que, en la seva posada en escena, reforcen petits arbres, contrapunt a la brillantor metal·litzada de l'element artificial de la peça.

Està clar que aquest element representa el gust i la vocació de l'autor per les obres d'aquesta temàtica, que ja ha desenvolupat. Es tracta d'una obra de vocació marinera que podem considerar com a "escultura de caràcter industrial". S'aplica a entorns definits, com el que aquí ocupa, amb una clara aproximació al disseny industrial. D'aquí, d'aquest origen, esdevenen les seqüències seriades de la fosa d'alumini a la qual ens referim, que generen una percepció visual de compacitat i elegància.

Però a la peça li pesa massa l'ornamental. S'ha de tenir cura que la funció de l'escultura urbana no es decanti cap allò complementari o accessori, sinó que resulti sempre en presències suggeridores que qualifiquin l'entorn. Ha de donar un valor afegit als emplaçaments amb què convergeix. I també és necessari que l'escultura susciti l'interès i la curiositat, però ultrapassant, pel seu contingut formatiu o il·lustratiu, el que resulta funció purament ornamental."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Josep Roy

Materials:Fundició d'alumini   

 

Autor

Escultor:Pete Sans

Més informació:Viquipèdia Pete Sans

Pete Sans, font:angledroit.fr

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Paviment del peix

 

"La plaça del Poeta Boscà està situada al darrera del mercat - de la Barceloneta -.  Va ser remodelada juntament amb el mercat per l’arquitecte Josep Miàs.

En ella podem trobar una gran varietat de mobiliari urbà i també art públic. Ubicat a l’entrada de l’aparcament subterrani  veiem un monument dedicat a Juan Boscán.

La biblioteca La Fraternitat ens ha facilitat un escrit de l’arquitecte Josep Miàs on diu:

“Aquesta actuació pretén mostrar que darrera del fred nom de la plaça hi ha una persona i un poeta i donar-lo a conèixer als veïns. Que la gent s’apropi als seus escrits, a la seva manera de pensar, etc.

La proposta és molt senzilla, recollir dos texts (poemes) del poeta Boscán, amb la tipografia adient per situar-nos a l’època de l’autor (s. XVI).

La forma de presentar-los aprofita la peanya de formigó en forma de tronc de piràmide existent per sustentar un dels bàculs d’enllumenat de la plaça.

Es tracta com si fos un llibret d’apunts obert, situant en les dues cares més planes i enfrontades els poemes. Les altres dues cares laterals visualment actuen com el gruix de fulls de la llibreta que encara resten per omplir.”

Si mirem al terra veiem el Paviment del Peix. I les paraules de l’arquitecte Josep Miàs són:

” Ja en el concurs per al mercat vam fer un collage amb uns peixos fantàstics de César Manrique, uns dibuixos per a nens que podien contenir i explicar l’alegria d’aquesta gent, la seva vitalitat, la seva energia, la seva il·lusió, malgrat les moltes dificultats.

En realitat el mercat sempre ha estat un element de cohesió social del barri, un referent, de vegades secret i solament visible per als seus habitants.

Aquesta havia de ser una condició del projecte, de manera que l’edifici i el seu entorn més immediat realment  esdevingueren punt de referència clar d’aquesta part de la ciutat de Barcelona.”

Font de la informació:Blocs.xtec.cat/passejantperbarcelona/la-placa-del-poeta-bosca/ per Carme Bazán

Materials:Aglomerat i formigó

 

 

 

Més informació:Viquipèdia Joan Boscà i Almogàver

Més informació:Enciclopedia.cat

Joan Boscà i Almogàver, font:ersilias.com

Autor

Disseny:Josep Miàs

Més informació:Arquitecturacatalana.cat/ca/autors/josep-mias-i-gifre

Més informació:Miasarquitectes.com/josep-mias/

Josep Miàs, font:elcorreodeburgos.elmundo.es

 

     Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Escultura Una habitació on sempre hi plou

 

"La idea de les “Configuracions urbanes” ha ajudat Barcelona a disposar d'una obra del gran escultor madrileny Juan Muñoz, mort prematurament el 2001. A la plaça del Mar, situada al final del passeig de Joan de Borbó, s'aixeca, en una glorieta sense vidres, aquesta obra plena de melangia on hi ha els saltamartins tan habituals en l'obra de Muñoz. La glorieta s'inspira en l'umbracle del Parc de la Ciutadella. La idea de l'artista, d'acord amb el títol que va donar a l'obra -Una habitación donde siempre llueve-, era que en aquell espai sempre hi plogués. Dificultats tècniques, que implicaven un sistema de recirculació d'aigua i filtres per tal d'evitar les fulles dels arbres que normalment omplen aquell espai, van fer que s'ajornés aquesta part de la instal·lació. En converses posteriors es van proposar altres alternatives, perquè l'autor trobava que l'obra era incompleta. De tota manera, Muñoz reconeixia les dificultats de posar en pràctica la idea que tenia. La seva mort va tallar aquest procés i a la glorieta només hi plou quan la meteorologia ho fa possible. El 2004, en fer-se un aparcament, va caldre desmuntar-lo i tornar-lo a instal·lar amb un nou paviment de marbre. Ara queda mig metre més aixecat del que era quan es va posar per primer cop."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Les obres de Juan Muñoz privilegien per un igual les figures que les componen i els espais que les contenen. Sens dubte, es relacionen amb el realisme atmosfèric del barroc espanyol però d'altra banda, aquesta qualitat atmosfèrica subratlla una ponderació privada i imaginària del temps, que perllonga l'instant i subverteix qualsevol necessitat de seqüència a la manera surrealista. Es tracta gairebé sempre de personatges anònims de sobri expressionisme, fossilitzats en actituds relacionades amb elements arquitectònics o decoratius, o senzillament convertits en pesats i imbolcables saltamartins. A les composicions hi ha sempre una reminiscència escenogràfica, però en realitat no es tracta d'una reminiscència sinó d'una possibilitat dramàtica o còmica. Muñoz recrea un cert “situacionisme pre-dramàtic” de naturalesa estrictament plàstica i espacial, en què la trama pot sorgir en qualsevol moment, però l'objectiu del qual és establir la possibilitat i, potser, la desesperant necessitat que això esdevingui.

Com passa amb la vida mateixa, els personatges semblen incapacitats per a la comunicació, si no és mitjançant l'ús d'estereotips lingüístics de múltiple significat, òptims per a la teràpia dels neuròtics, i barreres perfectes per amagar la intimitat vulgar, ja que la seva vida no val ni un guió.

L'obra que Juan Muñoz ha creat a la plaça del Mar estableix un espai inquietant que connecta volitivament amb l'Umbracle del Parc de la Ciutadella. En aquest cas, però, no hi ha plantes a l'interior, sinó a l'exterior, on els arbres conformen un entorn superposat. Només els personatges romanen sota l'enreixat, disposats per a la trama, com a actors pirandel·lians a la recerca d'un autor."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Gloria Moure

Materials:Ferro i bronze, marbre al terra

Més informació:Portvellbcn.cat Una habitació on sempre hi plou

Una habitació on sempre hi plou, font:Portvellbcn.cat

 

Autor

Escultor:Juan Muñoz Torregrosa

Més informació:Viquipèdia Juan Muñoz

Més informació:Abcblogs.abc.es Juan Muñoz

Juan Muñoz, font:abcblogs.abc.es

  

  Veure més Art Públic Ciutat Vella Est