|
El mediterranisme, tan reivindicat per aquest
corrent, és en aquell moment un concepte clau en l'art de Marès.
Concretament aquesta escultura és un homenatge a la ciutat de Barcelona,
ciutat mediterrània. Es tracta d'un grup escultòric que simbolitza la
ciutat a través de la representació de les al·legories de la indústria,
el comerç i la navegació. Veiem també per tant, un homenatge a la zona
mediterrània en general, al mediterrani com a font d'intercanvis de
cultures i de coneixements.
Hi ha per tant una exaltació del mediterranisime a
través d'aquest homenatge a Barcelona i també a través de la
representació d'elements, com una dona que s'inspira en les figures
mediterrànies tan representades en aquest moment, que sosté precisament
una embarcació.
El fet que trobem l'escultura d'una dona mig nua
lliga amb aquest classicisme que caracteritzava l'obra de Marès i que
alhora el distanciava tan clarament de les Avantguardes.
Marès era un escultor que gaudia d'una bona reputació
entre les institucions, per això li van ser encarregades les obres fora
de concurs. L'escultor va realitzar dues estàtues per a la plaça
Catalunya, Barcelona i Emporion, a més de l'ornamentació del sortidor de la zona superior de la plaça, que consta d'una escalinata de quatre pedestals.
Per a aquesta obre Marès va realitzar el que realment
va voler amb tota llibertat, ja que fins i tot l'alcalde li va demanar
que fes ell mateix la proposta; així doncs Marès ràpidament va dibuixar
un projecte improvisat i va crear una nena pujada sobre un peix, la qual
va ser la que finalment va col·locar-se a la plaça.
El paper de Frederic Marès en el marc de l'Exposició
Internacional de 1929 no acaba aquí, ja que també va realitzar dues
estàtues de pedra més per al mirador de Montjuïc, davant del Palau
Nacional; també és fruit de la seva creació el bust d'homenatge a
Cervantes, situat al Poble Espanyol, abans però havia fet el projecte
d'un monument a Cervantes, que havia de col·locar-se a la plaça Tetuan,
però finalment no el va dur a terme.
En temps posteriors a l'Exposició Internacional de
Barcelona, Marès va seguir sent un escultor de primera línia, sobretot
durant els anys de la Guerra Civil i la postguerra, ja que va dedicar-se
a la protecció i reconstrucció d'obres que havien patit els desastres
del conflicte. Entre d'altres, Marès va col·laborar a la restauració
d'obres com la imatge de santa Eulàlia, l'estàtua de bronze d'Antoni
López, l'estàtua del general Prim, el monument a Joan Güell i Ferrer i
l'escultura de bronze que simbolitzava la Victòria, aquesta última molt
polèmica.
Marès ha estat un escultor particularment lligat a
Barcelona, no només perquè hi va viure sinó perquè aquesta ciutat ha
llegat les seves col·leccions que formen ara el museu que porta el seu
nom. A la ciutat ha deixat nombrosos monuments públics, i potser d'entre
ells el més important, almenys pel ressò històric que transmet va ser
aquella estàtua de la victòria que substituïa la de la república a
l'obelisc dels Cinc d'Oros de Barcelona utilitzant un estil, ja abans de
la Guerra Civil, que no haurien condemnat els defensors del més pur
realisme tradicional." | 
