Caçar bolets

 

font:festesmajorsdecatalunya.cat

La tradició boletaire és molt forta a Catalunya. Aquesta tradició porta centenars de persones als boscos de Catalunya per gaudir d'una jornada a l'aire lliure caçant bolets. Els bolets se'n troben a cotes altes i mitjanes del Pirineu i Prepirineu, i també en zones humides del nord-est, com la Garrotxa o el Ripollès. Les pluges i el fred de la tardor fan que els bolets creixin als boscos, però, hi ha algunes qüestions a tenir en compte abans d'anar d'excursió per la muntanya:

El primer que s'ha de tenir en compte és que hi ha algunes espècies de bolets que són tòxiques o molt perilloses, que poden ser fins i tot mortals. Els experts recomanen només caçar aquells que identifiquem plenament i dels que estem totalment segurs que són comestibles.

Amanita muscaria (tòxic), font:boletsiexcursions.blogspot.com

 

La millor manera de collir els bolets és fent palanca amb un ganivet, així trèiem tot el bolet i protegim el miceli. També es recomana no remoure la fullaraca amb rasclets, ja que els micelis es troben a les capes superficials i si es malmeten pot ser que en aquest lloc no tornin a créixer bolets.

font:catalunyamagrada.cat

 

Recorda que no has de trepitjar, xafar, agafar o esclafar cap bolet que no coneguis. Si els bolets són molt petits, no els agafis, és millor deixar-los créixer i madurar, així alliberen espores i es reprodueixen.

Porta els bolets que recullis en una cistella de vímet, no en una bossa de plàstic. D'aquesta manera, els bolets aniran alliberant espores i el bosc les recupera perquè creixin més bolets.

A Catalunya, els bolets comestibles més freqüents són la llenega negra, el camagroc, el rovelló, el pinetell, el rossinyol, el fredolic, el carlet i la trompeta.

Fredolics, font:plantas.facilisimo.com

 

Un bolet és l'aparell esporífer (carpòfor) de diversos tipus de fongs superiors. La tipologia més familiar, que pertany a alguns ordres de la classe dels basidiomicets, consta d'un casquet esfèric que s'anomena barret o capell (pileus), sostingut per una cama o peu (estípit). És la part visible d'aquests organismes. 

Estructura d'un bolet, font:viquipèdia

 

Ús culinari

De bolets n'hi ha de molts tipus, textures i gustos. On se n'acostuma a servir més és als entrants, en plats com sopes (sopa de fredolics) amanides (de vegades de xampinyons crus, amanida de mògules) arrossos (especialment els risotti italians, però darrerament també en paella amb cargols i conill) pasta (per exemple espaguetis a la crema de tòfones, gnocchi de ceps), truites (especialment remenats d'ou) i guisats (per exemple amb llengua de bou).

Els pinetells i rovellons es fan principalment a la planxa amb all i julivert i acompanyats amb carn com la botifarra.

font:cookmonkeys.com

 

La Llenega negra es fa sobretot guisada, per exemple en fricandó.

El ceps es poden fer de moltes maneres i en els darrers anys ha proliferat el carpaccio (làmines crues) de ceps.

Els canelons de bolets es poden fer farcits de diverses espècies essent molt corrents els de xampinyons o ceps.

Pebrots farcits de bolets.

Truita de camagrocs altrament dits groguets.

 

Truita de camagrocs, font:receptesdestarpercasa.blogspot.com

Segons l'FAO, al voltant d'un miler d'espècies i varietats formen part dels costums culinaris de la humanitat.

Dins la cuina europea

Bola-de-neu

Camperol dels carrers

Xampinyó de París

Xampinyó silvestre

Ou de reig

Amanita rubescent

Sureny fosc

Certs Boletus

Cep d'estiu

Cep de Bordeus

Rossinyol

Bolets Rossinyol, font:debolets.blogspot.com

Camagroc

Fals camagroc

Trompeta de la mort

Bolets Trompeta de la mort, font:debolets.blogspot.com

Bec de perdiu

Bolet de tinta

Llengua de bou

Llenega negra

Bolets Llenega negre, font:caçadorsdebolets.com

Pinetell

Rovelló

Pebrassa vellutada

Paloma

Gírgola de panical

Auriana

Cualbra morada

Llora blanca

Tòfona negra

Tòfona d'hivern

Bolet de la palla

 

Més informació de bolets comestibles amb valor culinari que es troben a les nostres muntanyes amb receptes per cuinar-los.

Bolets.info llistat bolets bons

 

 

Hi ha nombroses aplicacions per a mòbils que ens ajuden a identificar les espècies de bolets.

Malalts de bolets  És l’aplicació oficial del mític programa de TV3 Caçadors de bolets. S’estructura en dos eixos: d’una banda, té un cercador on podem introduir l’època de l’any i el tipus de bosc que visitarem i ens ofereix una llista de possibles bolets que hi creixen. De l’altra, s’ofereix un catàleg de bolets, ordenats alfabèticament. Seleccionant el bolet, s’obre una fitxa amb una descripció del bolet, on s’inclou si és comestible. Gratuïta.

Bolets.info Es tracta d’una guia senzilla per a mòbils i web amb una sola interfície on es mostra una guia dels principals bolets, on, en un sol cop d’ull, s’informa del nom del fong, si és comestible i s’ adjunta una foto. Si es clica sobre el bolet, ens redirigeix a una selecció d’imatges de Google. La versió web n’incorpora una descripció. El web també incorpora una botiga en línia per adquirir accessoris per anar a caçar bolets, així com motxilles i cistells, això sí, buits. Gratuïta.

Font de la informació:catalunyamagrada.cat, catelpais.com, lleida.com i viquipedia.org     

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

 

Escultura Maternitat

 

"Com el seu nom indica aquesta escultura és un homenatge a la maternitat, un tema que lliga molt amb l'esperit de l'època. Era un moment en què dominava una mentalitat conservadora en tots els àmbits, inclòs l'art i més encara tractant-se en aquest cas d'un encàrrec oficial. Com es pot comprovar molt fàcilment els temes tractats en les escultures realitzades per a l'Exposició Internacional de 1929 són molt limitats i segueixen una norma estricta. La maternitat és un tema que és tractat sovint en l'art noucentista; els conceptes de la bona mare, la bona educació, la protecció de la mare cap al fill, l'amor familiar que envolten aquest tema de la maternitat són els que es volen transmetre a la societat. Des del poder polític, per tant els qui van encarregar totes aquestes obres, propugnaven un ideari estrictament conservador, això havia de transmetre's i l'art és una via de transmissió de les idees, havia de tenir un contingut moralitzador per tal d'inculcar-lo a la societat. L'art, com en tots els temps, en aquests moments també es va convertir en una forma de propaganda del poder polític."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Pedra de Montjuïc

 

Autor

Escultor:Vicenç Navarro i Romero

Més informació:Viquipèdia Vicenç Navarro Romero

Més informació:Real Academia de la Historia -Vicente Navarro Romero

 

Veure més Art Públic Eixample

Escultura Noia La Benvinguda

 

"L’obra que comentem és una de les escultures de pedra disposades a la terrassa entre els dos estanys de la part superior de la plaça de Catalunya, mirant cap a muntanya, cantó Llobregat. Està situada en un segon rengle, darrera la Maternitat de Vicenç Navarro, fent pendant amb la Navegació d’Arnau i el Pastor del Flabiol de Gargallo que es troben a l’altre cantó de l’escalinata. Però aquesta disposició ha de ser circumstancial, no podem pensar en una lògica que hagi emplaçat de costat la imatge de la mare i la de la joventut de la mateixa manera que no podem trobar vincles entre una al·legoria de navegació i un bucòlic pastor de l’Arcàdia clàssica.

En el projecte de urbanització de la plaça de Catalunya de maig del 1927 es preveia disposar-hi dues peces d’aquest escultor en el templet que havia d’anar a la part superior però només se n’hi va ubicar una i, l’altra, la Deessa,es va instal·lar, finalment, al Parc de la Ciutadella, entre el llac i la plaça d’Armes. Ambdues escultures, de gran atractiu i rigor tècnic, tenen dimensions monumentals, més de 2 metres i mig d’alçada i estan realitzades en pedra de Montjuïc. De fet, la intitulada Deessa, una dona nua amb un mantell sobre l’espatlla esquerra i una petxina a la mà podria ser una imatge de Venus sortint de les aigües mentre la Noia que comentem no te cap significat al·legòric. Quina fou la raó per la que la senzilla noia es va quedar a la plaça de Catalunya desplaçant la Venus? Podem pensar que possiblement per calmar la campanya a favor de la moral que es va desencadenar aquells anys.

Josep Dunyach havia residit molts anys a París on treballà, sobretot, la petita escultura de tipus decoratiu. I es va iniciar en el tractament de l’escultura monumental seguint el model que havia imposat Arístides Mailloll, escultor molt influent entre els artistes procedents de la Mediterrània que, a més permetia enllaçar amb el creixent interès per embellir i monumentalitzar la ciutat que havia imposat el noucentisme. L’escultura que analitzem representa una noia jove vestida amb una túnica lligada sota el pit, amb el cabell recollit, peus nus i en actitud de caminar, tot avançant la cama esquerra mentre equilibra amb el joc de la mà dreta. El moviment fa que s’obri la túnica i quedi a la vista una cama robusta pròpia de les figures femenines noucentistes que prodiguen per la ciutat."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Mireia Freixa

Materials:Pedra de Montjuïc

 

Autor

Escultor:Josep Dunyach

Més informació:Viquipèdia Josep Dunyach i Sala

Josep Dunyach i Sala, font:nuvol.com

 

 Veure més Art Públic Eixample

Ceràmica Sant Jordi

 

"A l'avinguda Diagonal, entre el carrer de Roger de Llúria i el següent, Bruc, hi ha la Casa de les Punxes, construïda entre 1903 i 1905 just en el límit del tros urbanitzat fins aleshores de l’avinguda Diagonal. Els anys següents es va seguir urbanitzant cap al passeig de Sant Joan. A la part més alta de la façana que dóna al carrer de Rosselló, aquest edifici modernista obra de Josep Puig i Cadafalch té un gran mosaic amb la figura de sant Jordi matant el drac, uns escuts amb les quatre barres i la creu de sant Jordi, i la llegenda: “Sant patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. És una de les expressions més contundents de catalanisme en l’arquitectura i l’art públic barcelonins que, per increïble que pugui semblar, va estar allà durant tots els anys del franquisme. Frases molt més innocues van ser retirades de circulació el 1939. Els motius poden ser diversos, encara que el fonamental devia ser el lloc on es troba. Només és visible a l’hivern, quan els arbres no tenen fulles i l’alçada a què es troba li treu una gran part del seu impacte provocador."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

 

"La casa Terrades o de les Punxes, és un conjunt d’habitatges que ocupa una mançana irregular a l’avinguda Diagonal. L’efecte pintoresc i nòrdic del perfil d’aquest edifici es complementa amb el detallat treball d’escultura decorativa a les tribunes, que remeten a l’estil plateresc espanyol del segle XV. La decoració exterior es complementa amb cinc murals de rajola ceràmica vidriat entre les torres que rematen l’edifici. Representen temes simbòlics, heràldics i llegendaris de sabor prerafaelita.

Entre aquests murals destaca el situat a la façana del carrer de Rosselló. En ell es representa a sant Jordi (patró de Catalunya) dempeus amb el drac moribund als seus peus i no a cavall, com és habitual. Es tracta d’un sant Jordi estilitzat, de posat juvenil i atlètic, immaculat, idealitzat i sensual –vegi’s la sinuositat del seu cos-, amb expressió tranquil·la i coronat per sobre del casc. Te els braços aixecats, en un d’ells sosté l’espasa, mentre que l’altre manté el puny tancat en actitud victoriosa, senyal del triomf sobre el drac, però sobretot de lluita per la llibertat de Catalunya, tal i com resa en la inscripció de la filatèlia: “Sant patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. Tanquen la composició en la part superior dos escuts, un amb la creu de sant Jordi –a l’esquerra- i l’altre amb les quatre barres de la bandera catalana –a la dreta. S’ha de recordar que l’arquitectura modernista és una “arquitectura parlant” i el símbol esdevé transmissor d’idees, en aquest cas la identitat nacional que es viu en aquest moment a Catalunya. Es tracta d’una deliberada intenció d’expressar un sentiment nacional de fons romàntic, composat de medievalisme (el sant i la seva iconografia) i de l’exotisme de la decoració.

El llenguatge està revestit d’ambigüitat, mesclant el relat històric (la tradició), amb la modernitat decorativa del tractament de la naturalesa i la recerca d’efectisme i lirisme. De fet, el tema històric es redueix al mínim, se suprimeix el paisatge típic medieval, amb el castell i les muralles, que se substitueixen per dos grans tarongers que envolten el sant, configurant una mena d’arc triomfal.

El dibuix no és agressiu sinó que està embolcallat d’una acadèmica moderació, de complaent naturalitat, contrastant amb l’artifici, sensualitat i horror vacui del fons. Cap espai del mural queda sense pintar, tot està decorat, en un intent innegable de voluntat poètica i acostament a la natura. Les flors, els arabescos, els tarongers, són una evocació de la irrealitat, com si d’un somni es tractés. No hi ha tragèdia en els gestos, ni tan sols al drac, que te l’espasa clavada i la gargamella oberta. En conjunt, una composició que te molt d’escenografia teatral.

En la configuració de l’epidermis de l’arquitectura modernista, tant arquitectes com artesans van col·laborar per donar sentit, color i contingut a una arquitectura caracteritzada per integrar diferents arts decoratives. Per tal de conferir un caràcter específic a les obres, l’arquitecte intervenia directament en el disseny de les peces que configuraven l’aparença externa de l’edifici. A tot això hi hem d’afegir que darrere de cada disseny hi ha una col·lecció d’imatges que inspiraven el dibuix que anaven a aplicar a la arquitectura. A la base, que és la naturalesa, amb flors i fulles estilitzades, s’ha de sumar un ric repertori format per revistes il·lustrades, anuncis, postals, estampes, cromos, làmines editades de gravats, etc. En definitiva, un gran mostrari gràfic amb suport iconogràfic, indispensable a qualsevol taller, al que hauria d’afegir-se un gran mestratge en el dibuix per a desenvolupar el treball creatiu.

Com a nota final, destacar que en aquest mural es conjuguen tradició i modernitat, història i exotisme, per emfatitzar un missatge pensat per a servir a la causa de la Renaixensa, doncs havia d’il·lustrar a qualsevol persona que el contemplés, en un clar exemple d’art com a canal d’educació i transmissor d’idees."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Sonia Arilla Satué

Materials:Ceràmica vidriada

 

 

 

Més informació:Viquipèdia Casa Terradas o Casa de les Punxes

Casa de les Punxes, font:coolturemag

 

Més informació:Viquipèdia Sant Jordi

Escultura de Sant Jordi a la plaça Sant Jaume

 Veure més Art Públic Eixample

 

Escultura Pastor del flabiol

 

"Pau Gargallo és conegut com un dels escultors que va trencar amb l'estètica noucentista que dominava en la seva època i va voler anar més enllà; com també va fer Juli Gonzàlez va voler innovar en el camp de l'escultura.

Quan el 1927 rep l'encàrrec, Gargallo es troba en un moment de la seva carrera artística en què experimenta i s'acosta a un estil en la línia cubista, creant unes formes abstractes a través de planxes articulades i a través de la incorporació del buit en les seves escultures; va ser un dels primers escultors que va treballar el ferro.

Amb l'encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona per la realització d'escultures per a la ornamentació de la plaça Catalunya i l'Estadi de Montjuïc, Gargallo va haver de deixar al marge aquesta nova línia que seguia en l'últim temps, i va simultanejar aquest estil d'avantguarda amb un estil més clàssic i figuratiu, el qual s'adaptava al context de les obres per a l'Exposició Internacional. En totes aquestes obres evidentment hi predomina un figurativisme d'estil tradicional combinat en alguns casos amb petites dosis de modernitat, com la simplicitat o l'estilització de les línies.

El pastor del flabiol per tant, s'allunya de la línia que l'escultor seguia en aquell moment, però Gargallo domina totes dues tendències a la perfecció. El pastor del flabiol és una escultura realista i figurativa, ja que es tracta d'una figura masculina amb trets clàssics, esculpida en pedra clara; unes característiques que ja l'encasellen en el classicisme.

L'obra dels primers decennis del segle vint de Gargallo segueix un doble vessant, a les formes escultòriques centrades en la representació del cos humà lligades al classicisme del Noucentisme s'hi oposa la llibertat influïda per les seves estades a París i pel Cubisme, quan s'incorpora l'Avantguarda i busca expressar amb personalitat noves formes amb coure, ferro retallat i soldat o plom. També la terra cuita i el bronze li van servir per crear formes geomètriques, per obtenir un volum que jugava amb la llum. Els treballs escultòrics que l'Ajuntament de Barcelona li va encarregar l'any 1927 per la nova urbanització de la plaça Catalunya i per Montjuïc, el van portar a participar en el concurs convocat per l'Ajuntament amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929. Pastor de l'àliga i Pastor del flabiol, de bronze i pedra respectivament van ser triades per la plaça de Catalunya, i la Veremadora, de pedra, per Montjuïc. També són d'aquell moment els genets i les bigues per a l'estadi de Montjuïc. És tot un conjunt escultòric que correspon a un encàrrec molt concret i que presenta característiques comunes dins la línia figurativa lligada al Noucentisme amb formes sòbries i rotundes però allunyades de les novetats avantguardistes que tant li interessaven. És un estil tradicional de gran qualitat però amb un gran purisme formal i un cert esquematisme que es manifesta molt clarament en les escultures de la plaça Catalunya, on ens adonem de l'habitud que tenia Gargallo d'expressar-se amb altres materials i d'apropar-se del Cubisme. És molt interessant de recordar que arran de l'Exposició Internacional de 1929 els barcelonins van tenir l'ocasió de veure els dos aspectes de l'obra de Gargallo a través de les escultures públiques, el més tradicional o almenys el més lligat a la tradició noucentista, i al Pavelló dels Artistes Reunits La Gran Ballarina, una d'aquelles aportacions que van fer de Gargallo un artista clau en el desenvolupament escultòric del primer terç del segle XX."

Font de la informació:Ajuntamente de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Pedra artificial (original de pedra arenisca)

 

 

Autor

Escultor:Pau Gargallo

Més informació:Viquipèdia Pau Gargallo i Catalán

 

Pau Gargallo i Catalán, font:viquipèdia

 

 Veure més Art Públic Eixample