TRESORS a BARCELONA

dimarts, 28 de setembre del 2021

Escultura Emporion

"Com ja hem dit anteriorment, Frederic Marès és considerat un escultor afí al moviment estètic noucentista, sobretot pel seu interès pel classicisme i pel mediterranisme. Aquests dos punts són l'essència de l'escultura anomenada Emporion. Es tracta d'una figura femenina de clares característiques clàssiques, de cos sencer, que està coberta amb una tela. Queda descobert el pit esquerre i sosté una gerra. La representació del nu o semi nu femení entronca amb el classicisme que volia recuperar el Noucentisme. La representació del cos femení que tant sovint trobem en aquest moment, s'identificava amb la bellesa, el cànon i l'harmonia.

El seu títol ja és representatiu, ja que Emporion (Empúries) és la meca de la civilització mediterrània. Identificar Empúries amb l'origen de Catalunya, de manera a situar aquesta estàtua en plena plaça principal de la ciutat, és un camí que havia seguit tota la reivindicació catalana abans fins i tot del Noucentisme. No en va, l'Institut d'Estudis Catalans i l'arquitecte Josep Puig Cadafalch van situar l'excavació de les ruïnes d'Empúries entre els objectius prioritaris per recuperar les essències i els orígens del país. D'aquest Marès no en renegarien els més hostils al classicisme antiavantguardista dels anys vint, ni tampoc aquells que més tard no dubtarien en identificar la seva obra amb un règim polític determinat. El Marès d'Emporion és un escultor que havia agafat un camí que després eternitzaria quan tocava fer una altra cosa, quan l'art anava per altres camins. Per ara, a les darreries dels anys vint, Marès se situava en el corrent majoritari, en aquell de les essències de l'art i de la vida. Les mans de Marès modelaven escultures que en aquell moment feien vàlids els versos de Salvador Espriu de 1982 "Somnis endins, repòs, tranquil·la saviesa"."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Bronze

Autor

Escultor:Frederic Marès

Més informació:Viquipèdia Frederic Marès i Deulovol

Frederic Marès i Deulovol, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Eixample

Escultura Dona

"Joan Borrell havia tingut un encàrrec important a la plaça de Catalunya, el conjunt al·legòric a Lleida, una obra en bronze de bona qualitat tècnica però que no té massa relació amb el tema suggerit per l’Ajuntament segons la crònica elaborada sobre la plaça de Catalunya de Jaume Fabre i Josep Maria Huertas, ja que més aviat sembla un símbol de la maternitat i potser era un model que l’escultor tenia a mig treballar en el seu taller. Ens permetem suposar que l’origen lleidatà de l’escultor potser va ajudar a l’obtenció de l’encàrrec. També l’escut de Lleida és a la base de l’escultura que comentem, l’altre encàrrec de Borrell per a la plaça de Catalunya. Joan Borrell i Nicolau, tot i que nascut a Barcelona, va passar molts anys a la Pobla de Segur on el seu pare havia estat notari.

La Dona és a una de les pilastres, al cantó de la Rambla de Catalunya cara mar, en disposició oposada al Montseny de Jaume Duran. Representa una dona amb un mantell que li cobreix el cos que sosté amb la mà esquerra sobre el pit mentre és al descobert la cama esquerra. Gira també la cara cap a l’esquerra mostrant el seu perfil grec i porta els cabells recollits. La seva actitud pudorosa girant el cap i cobrint-se amb el mantell, amb les mans sobre el pit ens porta a pensar en una versió de la Venus púdica, la que s’amaga púdicament al sortir del bany. Les versions clàssiques d’aquesta Venus la presenten completament nua i encobrint també el sexe, tot i això, l’actitud del personatge i la inclinació del cap ens fan pensar en una versió lliure d’aquest tema mitològic.

És una escultura a mig camí entre el gust decoratiu Art Déco que domina en algunes de les peces en bronze de les pilastres i el sentit monumental de l’escultura classicista. D’altra banda, la cara disposada de perfil, el gest elegant amb el que es subjecta la túnica té un cert regust ornamental mentre les formes rotundes de la cuixa que deixa entreveure la túnica o la complexitat dels plecs del mantell ens fan pensar en la gran tradició clàssica."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Mireia Freixa

Materials: Bronze

Autor

Escultor:Joan Borrell i Nicolau

Més informació:Viquipèdia Joan Borrell i Nicolau

Més informació:Borrellnicolau.cat

Joan Borrell i Nicolau, font:borrellnicolau.cat

Veure més Art Públic Eixample

dilluns, 27 de setembre del 2021

Escultura Figura femenina

"Enric Casanovas és considerat un escultor plenament mediterrani, que s'emmarca en un moviment de caire arcaïtzant seguint sempre un cànon molt estricte, fins al punt que renuncia a la originalitat per tal de seguir fidelment la tradició. Realitza unes dones virginals, innocents, i sobretot catalanes.

Les dues bases de l'art de Casanovas són el catalanisme i el mediterranisme. Com dèiem, Casanovas esculpeix una dona genuïnament catalana, i per tant també mediterrània; no és una dona qualsevol sinó de Catalunya. L'obra d'aquest escultor té sempre un accent català molt marcat, hi inclou un sentit nacional.

Pel que fa al mediterranisme, aquest és present en tots els aspectes de l'art de Casanovas. Ja hem dit que les figures femenines que crea són catalanes i per conseqüència mediterrànies. I sobretot el que fa Casanovas és lligar l'obra amb l'entorn al qual pertany el personatge, o sigui amb el mar i la vida catalana. En la figura que comentem podem veure aquests elements; la dona té als seus peus un dofí, un animal marítim que fa augmentar aquest entorn de mar, de mediterranisme.

L'encàrrec rebut per l'escultor nascut al Poble Nou, iniciat a l'aprenentatge escultòric al taller de Josep Llimona, per realitzar una obra en el marc monumental de la plaça Catalunya, va acabar de consagrar aquest escultor entre els més grans del moment. Molt cobejat, l'any 1928, se li va encarregar un grup en marbre que representés l'arqueologia per a una fornícula de l'escala d'honor del Palau Nacional. Casanovas era un escultor molt curós que no dubtava com ho va fer en aquell cas a viatjar a Itàlia a la recerca de marbre i d'inspiració. Era fins un punt conscient de que una estàtua pública ocupa un lloc important en la pedagogia col·lectiva, i més enllà en la història de l'art català. La situació en què es troba, en un marc monumental públic, ha de permetre que el grup escultòric s'adapti a una realitat cronològica molt més enllà del moment en què l'escultura és executada.

L'obra d'Enric Casanovas està dominada pel nus femenins i els busts i és molt representativa de l'escultura noucentista catalana.

Quan cap el 1913 instal·la el seu taller al barri barceloní del Guinardó, Casanovas comença, de tornada de París, a tenir una celebritat que augmentarà quan s'integrarà durant aquest període a l'equip de l'Escola de Decoració que dirigeix Joaquim Torres-Garcia i que augmentarà el mateix 1929 amb l'obtenció d'una primera medalla a l'Exposició Internacional de Barcelona. No cal recordar que el 1932 va ser elegit membre de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i que a partir d'aquell moment i fins al seu exili francès Casanovas va ser un dels artistes més populars del país; a aquesta celebritat hi va contribuir sense dubte l'escultura de la plaça Catalunya."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Pedra de Montjuïc

Autor

Escultor:Enric Casanovas

Més informació:Viquipèdia Enric Casanovas i Roy

Enric Casanovas i Roy, font:figueresantic.com

Veure més Art Públic Eixample

Escultura Dona amb nen i flabiol

"Aquesta escultura de Josep Viladomat també és anomenada Maternitat ja que és el tema de l'obra, es tracta d'una mare amb un infant. Aquest tema apareix sovint en l'estatuària de l'època, a la Plaça Catalunya ja hi ha d'altres escultures que remeten a la maternitat.

Així com la majoria d'escultors que van participar en la decoració de la ciutat de Barcelona per al 1929 creaven obres d'estil més aviat clàssic, l'escultura de Viladomat es caracteritza per unes importants reminiscències barroques, encara que sempre depurades. Aquesta influència barroca sumada amb un estil clàssic que també l'interessava dóna com a resultat unes figures amb un cos estret i llarg molt estilitzat que fa que les dones de Viladomat es caracteritzin sobretot pel seu gest.

Viladomat és conegut pel fet que es va adaptar amb molta facilitat a l'estil del règim franquista, fins al punt d'arribar a realitzar l'estàtua del general Franco situat al pati del castell de Montjuïc.

Josep Viladomat va ser un escultor nascut gairebé al canvi de segle, que com molts de la seva generació van viatjar per Itàlia i van observar l'escultura francesa a París. La seva activitat es prolongà després de la Guerra Civil, però pel període en el qual rep l'encàrrec de l'estàtua de la plaça de Catalunya, Viladomat, escultor jove, encara s'havia de crear un nom i fer acceptar públicament la seva obra. Se'l coneix sobretot pel monument a Fortuny de Reus, per les estàtues del saló de plens de l'Ajuntament, que substitueixen els models en guix originals d'Andreu Aleu i per les figures de la font de la Rambla de Tarragona. Anterior a l'escultura de la plaça de Catalunya va ser la Maternitat, presentada a l'Exposició d'Art de Barcelona de 1933, que representà la seva revelació pública i que el va fer considerar com una de les principals promeses de l'escultura catalana en aquell moment. La seva carrera posterior el confirmaria com un dels escultors que han marcat el segle i que s'han imposat amb nom propi."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Pedra de Montjuïc

Autor

Escultor:Josep Viladomat i Massanas

Més informació:Viquipèdia Josep Viladomat i Massanas

Veure més Art Públic Eixample

Escultura Joventut

"L'obra Joventut de Josep Clarà representa l'estètica que conreava l'escultor en aquella època; les obres que va realitzar entre 1927 i 1929 per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona en el marc de l'Exposició Internacional representen l'entrada a una nova etapa paral·lelament al moment més àlgid de la seva carrera. Ara Clarà adopta un estil potser excessivament depurat, buscant sempre la perfecció de les formes; un estil que integra molts dels principis noucentistes com la mesura, el cànon o el mediterranisme. Representa doncs una dona en una línia marcadament noucentista, basant-se en la idea de la identificació del cos femení, o més concretament en aquesta obra, en la identificació de la joventut amb la bellesa.

Aquesta disciplina tècnica que porta a la perfecció exterior de l'obra es combina també amb una expressivitat i una sensibilitat que es transmet internament, l'escultura desprèn alhora un cert moviment. Per Clarà, la pròpia representació del nu femení ja implica una expressivitat, ja transmet alguna cosa a l'espectador.

Clarà se centra en els diversos encàrrecs que té per a l'Exposició, i quan el 1928 dóna per acabada l'obra Joventut l'envia al Salon des Tuilleries de París, on resta fins que el 1929 s'instal·la a la plaça Catalunya de Barcelona, encara que no de manera definitiva ja que posteriorment és retirada i substituïda per una còpia.

Aquesta obra va ser exposada el 1995 a l'exposició El Noucentisme, un projecte de modernitat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Un visitant, un senyor d'una certa edat, comentava als seus familiars tot mirant amb orgull i un pèl de timidesa l'estàtua: "Quin culet més rodonet i encertat". Aquesta és d'una certa manera l'estètica desfasada del Noucentisme, culets, sobretot femenins, angelets i bastants carrincloneries en fons de paisatges mediterranis ben de casa nostra, una societat burgesa que aparenta un clàssic benestar i que no està disposada a acceptar cap trencament creatiu. Aquesta és la realitat d'un moviment antimodern, que no es beneficia de les Avantguardes, i que aquesta estàtua de Clarà il·lustra perfectament."