TRESORS a BARCELONA

divendres, 12 de febrer del 2021

Mona de Pasqua

"La mona de Pasqua és un dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s'han acabat. La mona es menja el diumenge i el dilluns de Pasqua^. És típic de Catalunya, el País Valencià i Múrcia.

Mona de Pasqua, font:mochiladesabor.com

Mona de Pasqua, font:molidelsfanals.com

Etimologia

Segons el Costumari Català de Joan Amades, la mona ja és citada amb aquest nom en el segle xv.

Hi ha diverses hipòtesis sobre l'origen del terme i la tradició:

Muníquia: celebracions dedicades a Àrtemis en la Grècia antiga.
Mûna: en àrab antic, 'arrendament de terres tributat en espècies amb coques, ous durs i altres productes agrícoles'; vol dir 'regal' o 'provisió de la boca'.
Munda, en llatí plural de mundum, paneres que els romans oferien a Ceres durant el mes d'abril, que contenien dolços i es decoraven.
Pascorals: festes que els pastors romans celebraven amb coques.
Beltane: festa celta que se celebrava al mes de maig i on es consumien tortells amb ous.

La similitud de les paraules fa pensar que la festa jueva de la Mimuna també hi pot estar relacionada. Festa que comença la nit de l'últim dia de Péssah o Pasqua Jueva i que té el seu origen al Magrib més occidental, que abans de l'expulsió de jueus i musulmans de la península Ibèrica també hi estava inclosa per al món musulmà.

Tradició

A gairebé tot el Principat de Catalunya és tradició que el padrí o l'avi regalin la mona al seu fillol i néts el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida, en principi després de missa, tot i que actualment no sempre es va a la missa. El Dilluns de Pasqua és tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d'amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el qual no mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi. La tradició de regalar la mona ha arrelat recentment a les comarques del nord del principat (Osona, Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l'Estany, la Selva i a l'Alt Maresme). No ha arrelat, però, la d'anar a menjar-se-la al camp.

Padrí que fa a mans la mona al fillol, font:viquipèdia

Gairebé a tot el Principat i al País Valencià és tradicional que el padrí o l'avi obsequiïn el fillol amb la mona, en la qual sempre hi ha l'ou. En algunes comarques del nord del principat aquesta tradició es canvia per la de regalar el tortell de Rams (Osona, Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l'Estany, la Selva i a l'Alt Maresme).

Al segle xviii ja era l'obsequi clàssic del padrí als seus fillols, i el nombre d'ous que tenia la mona corresponia amb l'edat del nen fins que arribava a 12 anys. El pastís que els acompanyava era una confecció senzilla de rebosteria, coneguda com a coca de Pasqua, i podia agafar diverses formes d'animals o d'objectes, com passava a França amb els pains d'épice.

Mona de Pasqua tradicional, font:yomelocomo.wordpress.com

La tradició de la mona de Pasqua s'aparella amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata, i és des de mitjan segle xix que les mones perden llur senzillesa inicial i la seva presentació es fa més complicada, ja que s'ha d'enriquir amb ornaments de sucre caramel·litzat, ametlles ensucrades, confitures, crocant, anissos platejats i, naturalment, els ous de Pasqua pintats; tot això coronat per figures de porcellana, fusta, cartó o tela.

En alguns indrets, perquè el padrí li doni la mona al fillol, aquest ha de cantar una petita cançó. Hi ha diverses versions de la cançó. Un exemple en seria:

Pasqua és avui,
la mona la vull.
Doneu-me la mà
que us la vull besar.

Elaboració i varietats

Actualment, les mones presenten una gran diversitat, encara que abans generalment eren rodones. Inicialment, la mona era una massa de coca elaborada amb sucre, i d'altres llaminadures, amb ous durs a sobre, però a Catalunya (no al País Valencià, on s'ha conservat amb més o menys pura la recepta tradicional) amb el temps els ous es van tornar de xocolata i a la fi van esdevenir la base de la mona. Al País Valencià i Múrcia, en canvi, no va evolucionar i encara manté la forma original d'un brioix (tonya) amb l'ou dur al damunt.

Mona de Pasqua País Valencià, font:edreams.es

La mona tradicional, a Catalunya té generalment forma de tortell. Hi ha varietats més senzilles fetes de pa de pessic, gema, xocolata, etc., en forma de tortell només amb ous, aguantat per unes tires de pasta —per tant en aquest cas es cou tot junt al forn— i, si convé, pintades (Montsià, Baix Ebre, comarques de Castelló, Franja de Ponent, etc.). La presència de l'ou de Pasqua, és present a tot Europa, des d'Anglaterra fins a Ucraïna, com a símbol de la fecunditat i la multiplicació de les espècies.

Mona de Pasqua de xocolata, font:ajuntament.barcelona.cat

Font de la informació:Viquipèdia Mona de Pasqua

Ou de Pasqua

L'ou de Pasqua és un símbol d'origen pagà que significa el 'renaixement', adoptat pel cristianisme per celebrar la Pasqua, com a icona de la resurrecció de Jesús. La mona de Pasqua dels Països Catalans pot adoptar la forma d'un ou de xocolata en record d'aquesta tradició. Els ous de Pasqua més antics de què es té notícia es pintaven per celebrar l'Any Nou del zoroastrisme, que queia en una data similar a l'actual celebració.

Ou de Pasqua, font:mykaramelli.com

Abast

La tradició, present especialment a països de l'Est d'Europa i anglosaxons, consisteix a amagar ous pintats (poden ser ous reals o de dolços) pel jardí o la casa perquè els infants els trobin. Com més ous es troben, més caramels s'obtenen al final. Si hi ha diversos nens es munta com un concurs. La decoració dels ous pot ser variada i més o menys rica. Entre els ortodoxos predomina el color vermell, per la sang de Crist.

Ous de Pasqua, font:vision-europe-now.eu

A Alemanya, amb tots els ous en rotllana, es balla una dansa que expressa l'alegria pel missatge cristià, amb la dificultat que s'ha de ballar sense trencar els ous. La llegenda diu que aquests ous els ha portat la llebre de Pasqua. Aquests ritus s'han exportat a diversos països sud-americans.

Llebre de pasqua, font:leemeuncuentoparadisfrutar.blogspot.com

Font de la informació:Viquipèdia Ou de Pasqua

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dimecres, 3 de febrer del 2021

Història de Can Girona - Macosa

L'espai Cultural Can Girona volía preservar el record de la història i de la lluita dels treballadors de MACOSA, com a part important del moviment obrer al Poblenou i a Catalunya, fent aquesta obra.

"Història. Material y Construcciones S.A. o MACOSA va ser una empresa d'enginyeria i fabricació orientada principalment a la indústria pesant. En 1989 es va fusionar amb La Maquinista Terrestre y Marítima (MTM), de Barcelona, i va canviar el nom a Meinfesa per entrar després a formar part del grup GEC-Alstom amb factories a València, Barcelona i Alcázar de San Juan. La fàbrica de Barcelona va ser traslladada a Santa Perpètua de Mogoda (Barcelona). Alstom va vendre en 2005 la fàbrica de València, situada llavors a Albuixec, al grup alemany Vossloh.

La companyia MACOSA es va fundar en 1947 a partir de la fusió de Construcciones Devis (fundada per Talleres Devis) de València i Societat Material per a Ferrocarrils i Construccions S. A. de Barcelona, coneguda popularment com a Can Girona, coincidint amb la incipient industrialització espanyola.
Inicialment l'empresa no estava totalment orientada al ferrocarril, en dedicar-se a la producció d'autobusos, trolebusos i altres productes per al transport de carretera. En uns anys des de la seva formació la companyia es va expandir, arribant la seva planta valenciana a tenir una extensió de 50.000 m² i la barcelonina 140.000 m², dels que 90.000m²estaven coberts, convertint-se així en un dels majors productors de material rodant d'Espanya.
Les úniques locomotores d'ample mètric construïdes per MACOSA van ser les de la classe 130 per al tram de Ponferrada a Villablino en 1951 i 1956, basades en una sèrie fabricada en 1914 per Krauss-Maffei per als ferrocarrils bascos.
En la dècada dels 50 la planta de Barcelona es dedicava a la fosa i modelat d'acer, així com a la fabricació i reparació de cotxes, autobusos, vagons i altre material rodant. La planta valenciana s'ocupava de la fabricació de calderes de vapor, així com a la construcció i reparació de locomotores elèctriques i de vapor i altre material de tracció. Aquesta planta també va fabricar un altre material pesat com a grues o peces metàl·liques per a preses. MACOSA posseïa així mateix una fàbrica menor a Alcázar de San Juan dedicada per fabricar vagons de manteniment.

Una nova expansió es va produir amb el Pla Nacional d'Estabilització Econòmica participant així la companyia del ràpid creixement econòmic espanyol dels 60, desencadenat per una economia que estava aconseguint la seva massa crítica d'industrialització.
En els 60 es fabricaven a València locomotores sota llicència de General Motors, al principi amb un disseny gairebé total de GM, passant la companyia més tard a fabricar locomotores del seu propi disseny però mantenint l'ús de motors i sistemes de transmissió de GM (més tard Electro-Motive Diesel).
Aquest modus operandi s'ha mantingut fins ben entrada la dècada dels 2000 en les successives hereves de MACOSA a València fabricant locomotores amb motors i sistemes de transmissió GM. A Santa Perpètua de Mogoda, Alstom va continuar fabricant tota mena de material ferroviari que, en gran part es dedicava a l'exportació.
En 1970 MACOSA era la segona companyia del sector ferroviari espanyol, només superada per CAF.
Durant la seva llarga història es van produir a València més de mil locomotores, primer de vapor i després elèctriques o dièsel-elèctriques, així com locomotores de maniobres. A més un nombre incomptable de diferents vehicles ferroviaris també van ser fabricats: tramvies, metros, unitats dièsel i elèctriques i vagons de càrrega, així com milers de bogies, alguns per a Espanya i uns altres per a exportació.
En 1989, MACOSA es fusiona amb La Maquinista Terrestre y Marítima, de Barcelona, es converteix en Mediterránea de Industrias del Ferrocarril, S.A. (Meinfesa) i entra a formar part de la multinacional GEC-Alstom en 1991, traslladant llavors la seva producció de Barcelona a Santa Perpètua de Mogoda i de València a Albuixec^. L'antiga nau de MACOSA ha estat protegida recentment i queda emmarcada dins del nou pla del parc central a València. Sobre l'antiga fàbrica de MACOSA de Barcelona s'ha construït el parc i urbanització Diagonal Mar i part del Fòrum; l'antiga fàbrica de la Maquinista Terrestre y Marítima ha estat urbanitzada i el seu nom es recorda al centre comercial La Maquinista, que ocupa part dels terrenys de la fàbrica.
Al març de 2005, Alstom va vendre la factoria d'Albuixec a Vossloh AG, canviant el nom a Vossloh España, com a part del grup Vossloh."

Font de la informació:Viquipèdia Macosa

Materials:Fotografies

Autor
Arquitecte:Antoni Vilanova Omedas
Més informació:Escolasert.com/ca/lescola/equip-docent/antoni-vilanova-omedas
Antoni Vilanova, font:arcapatrimoni.blogspot.com

Lluita contra l'amiant

"MACOSA estava dedicada a la fabricació de màquines de ferrocarril, però també autobusos, troleibusos i altres elements per al transport de carretera. El 1970 era la segona companyia del sector ferroviari espanyol, només superada per CAF. Des dels anys 60 i fins al tancament de la fàbrica, hi van treballar més de 4.000 persones que, pràcticament sense excepció, van estar exposades a la pols mortal de l'amiant, material present en molts dels processos productius vinculats a la industria ferroviària que MACOSA desenvolupava. Els obrers que hi havien treballat durant molts anys van formar una Associació de Jubilats de Macosa-Alstom, força potent i que va vincular-se a associacions d'afectats per malalties causades per l'amiant. Aquestes associacions van aconseguir, després de llargs anys de plets, ser indemnitzats per empreses fabricants d'amiant.
Un dels actes organitzats per l'Associació de Jubilats de Macosa-Alstom va ser precisament unes jornades informatives que van tenir lloc els dies 25 i 28 d'abril del 2015 sobre els perills de l'amiant. Com un dels actes de la jornada es va inaugurar a la façana de la Torre de les Aigües del Besós una placa en homenatge als treballadors de l'empresa que havien mort o emmalaltit per l'exposició a aquest material. La Torre de les Aigües del Besós, que havia estat rehabilitada l'any anterior i recuperada per al barri com a centre d'interpretació, havia format part de l'empresa MACOSA des del seu origen, ja que havia estat construïda precisament per a servir a Can Girona. L'acte va comptar amb la presència de l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias.
Alhora es va inaugurar un motor Bogie tancat en un gran cub de vidre de 2,70 metres d'alçada a la plaça de Ramon Calsina, al davant de la Torre de les Aigües. Els actes van comptar amb la col·laboració de diverses organitzacions, entitats i a associacions de víctimes de l'amiant de diferents localitats (El Prat, Castelldefels) així com associacions de veïns (Poblenou, Diagonal Mar, Besós, Barceloneta...), l'Arxiu Històric del Poblenou i el Districte de Sant Martí, els serveis tècnics del qual van tenir la responsabilitat de la col·locació del motor com a monument als treballadors de MACOSA."
Monument al Bogie, font:tresorsabarcelona.blogspot.com Monument-al-bogie.html

Torre de les Aigües del Besós, font:wikipedia

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"La fàbrica de Macosa - Can Girona va existir al voltant d'aquesta Torre de les Aigües entre 1857 i 1994 En Homenatge als treballadors de Macosa víctimes de l'Amiant / 25 d'abril de 2015 / Jubilats de Macosa - Ajuntament de Barcelona"

"El conjunt industrial de Herrería Barcelonesa (1857) posteriormente Can Girona - Macosa (1881 - 1994) fou un dels més grans del Poble Nou, ocupa l'àrea delimitada dels actuals carrers de Llull, de Josep Pla, de García Fària (vies del ferrocarril) i dels Ferrers. Aquest espai Macosa promogut per els seus traballadors i treballadores, situat a peu de la xemeneia dels forns de laminació, està integrat també per la torre de les Aigües del Besòs, la Casa de Vàlvules annexa i el boggie."

Jubilats de Macosa-Alstom Afectats per l'Amiant lliuren 10.000 signatures per la campanya contra l'amiant al president Torra. 22.11.2019, font:llibertat.cat

Veure més Art Públic Sant Martí

Fotografía Bon Viatge

"Per al vestíbul de l’estació Maresme de la línia 4, rebatejada Maresme / Fòrum, es va fer un concurs que va guanyar el jove fotògraf Enric Maurí i des dels dies del Fòrum de les Cultures 2004 estava col·locada la seva instal·lació. Està formada per 66 retrats sobre 22 suports de 0,80 x 1 m impresos amb la tècnica de fotografía lenticular, el que permet a l’espectador, segons l’angle des que els miri, veure una de les tres cares de persona que integren el cartell. Situades a la sortida de la Rambla Prim (la que donava al Fòrum), després de les barreres de pagament, les lenticulars queden repartides entre tres panys de paret, en dos blocs separats per un mirall. A l’entrada un cartell explicatiu deia que “aquesta exposició neix amb la voluntat de reflectir el fòrum permanent que, de manera natural i espontània, conformen tots els homes i totes les dones que viuen i treballen a la ciutat, Barcelona”. Enric Maurí, que havia estat becat el 2002 pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per desenvolupar la seva formació a l’estranger, es va donar a conèixer com a pintor el 1983 i l'any 2002 presentava “Llums."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Més informació:Enricmauri.blogspot.com/2007/01/bon-viatje-2003.html

Materials:Fotografía

Autor

Disseny:Enric Maurí

Més informació:Enricmauri.blogspot.com

Més informació:Rocaumbert.com/espaidarts/associat/enric-mauri/

Enric Maurí Festival d'hivern Sarajevo 2011, font:enricmauri.blogspot.com

Veure més Art Públic Sant Martí

dilluns, 25 de gener del 2021

Bruum-Ruum

Obra Bruum-Ruum, font:codaworx.com

Obra Bruum-Ruum, font:ajuntament.barcelona.cat - xavier padrós

"L'edifici del DHUB, popularment conegut com la Grapadora a causa de la seva forma, està situat al costat mar de la plaça de les Glòries Catalanes, al costat de la Torre Agbar. Al seu voltant hi ha un ampli espai, encara sense nom, delimitat per l’avinguda Meridiana, el carrer d'Àlaba i la citada plaça. Aquest espai s'estructura en dos nivells: un al mateix pla de la plaça de les Glòries Catalanes i l'altre, set metres més avall, en el pla dels carrers de Bolívia i Badajoz. Tant l'edifici del DHUB com la urbanització de l'entorn és un projecte de l'equip d'arquitectes MBM (Josep Martorell, Oriol Bohigas, David McKay, Oriol Capdevila i Francesc Gual). En la part d'enginyeria han intervingut l’empresa Surís i BIMSA, aquesta sota la direcció d'Iñaki Doval, i per a l'execució de la plaça, la concessionària SAPIC.

El nivell superior de la plaça és del tipus plaça dura, forçat perquè el metro passa per sota, i també hi ha part d'instal·lacions de l'edifici DHUB. Només s'hi van poder plantar alguns arbres (xicrandes i tipuanes) en la part més pròxima a la plaça de les Glòries, fent barrera junt amb una pèrgola i uns llums. A la part contrària hi ha llums baixos, que poden servir també de seient, model estàndard de l'empresa Escofet. També hi ha alguns bancs de pedra del mateix model que els del Port Olímpic, igualment d'Escofet. Hi ha, en un racó, una entrada amb ascensor a l’estació Glòries del metro.

Per unes escales s'accedeix al nivell inferior, set metres més avall, amb una part més recollida, amb arbres, a la part més pròxima a l’avinguda Meridiana, i un gran estany a la part més pròxima al carrer de Badajoz i la Torre Agbar. Un segon estany longitudinal a un nivell més baix delimita el perímetre de l'edifici i permet que entri llum al primer nivell subterrani. L'entrada principal al DHUB és per un pont sobre aquest rec d'aigua, encara que també n'hi ha una per la plaça de les Glòries. El carrer de Bolívia ha quedat purament com a via de serveis.

Al terra del nivell superior s'hi ha posat l’obra titulada BRUUM-RUUM, una instal·lació amb leds encastats a terra que per mitjà d’uns sensors repartits per l’edifici veí, fan que el soroll ambiental provoqui canvis suaus en els colors dels leds i que el conjunt d'aquests reprodueixi la forma d'una ona sonora. Aquesta obra l'han realitzat conjuntament el dissenyador gràfic David Torrents, el tècnic d'il·luminació Mauricio Giner i la informàtica Rebeca Sánchez. Consisteix en 540 tires lluminoses d'un metre de llargada, amb leds de 6 píxels, que permeten obtenir milions de colors. Estan encastades a terra amb una distribució geomètrica segons el disseny de David Torrents. Quan es fa fosc es van encenent, apagant i augmentant d'intensitat amb diferents colors. Pot funcionar amb un programa fix preestablert o bé amb un altre programa que fa que els llums responguin a la intensitat del soroll ambiental. També pot funcionar de manera interactiva amb quatre micròfons que hi ha a la plaça i que poden utilitzar els vianants, com un joc. Les possibilitats de combinacions de colors, moviments i formes són quasi infinites i poden anar-se variant sempre que convingui, adaptant-la a les activitats que es portin a terme a la plaça. Tot i que la plaça forma part del patrimoni municipal, els quadres de comanament de l'enllumenat de la plaça són a l'edifici del DHUB, i la institució assumeix una certa responsabilitat en el manteniment i el bon funcionament de l'obra, per l'estreta vinculació que té amb l'edifici. De nit, la combinació de l'enllumenat d'aquesta plaça, del que es podrà tenir una visió aèria des de la part alta de l'edifici DHUB, amb el de la veïna Torre Agbar confereixen a l'indret unes característiques excepcionals.

El primer director del DHUB, Ramon Prat, va formalitzar l'any 2011 l'encàrrec de l'enllumenat al paviment de la plaça al dissenyador David Torrents, qui va demanar la col·laboració com a tècnic a Mauricio Giner, que havia realitzat una obra semblant a la cèntrica Plaza del Torico, de Terol, i aquest a la vegada l'auxili informàtic de Rebeca Sánchez, especialista en programació de sistemes d'enllumenat en discoteques i espectacles de so i llum. Per a David Torrents, especialista en disseny d'espais interiors, ha estat el primer treball en un gran espai obert.
L’any 2014, el projecte BRUUM-RUUM va obtenir el premi de disseny Grand Laus, el Laus d'or i el Laus de plata."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Més informació:ajuntament.barcelona.cat Museu del Disseny Bruum-ruum

Més informació:Graffica.info Buum-ruum instalacion-interactiva-de-david-torrents

Materials:Leds i Ona sonora

Autor

Disseny:David Torrens Janer - Artec3 Studio

Barcelona, 1971. Dissenyador multidisciplinar amb base a Barcelona que treballa en projectes comercials i no comercials moltes vegades relacionats amb l’art. Llicenciat per la Gerrit Rietveld Academie d’Amsterdam i per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, en l'especialitat d'escultura. També va estudiar a l’Escola Elisava de Barcelona. Abans de fundar el seu propi estudi va treballar a Amsterdam, Budapest i a diferents estudis i agències de Barcelona. Ha participat com a membre de diferents jurats internacionals. Els seus treballs s'han publicat en diferents revistes, llibres i blogs de tot el món i ha obtingut al voltant de 40 premis. Imparteix classes a l’Escola Elisava i l'Escola Bau, de Barcelona.