dimecres, 3 de febrer del 2021

Fotografía Bon Viatge

 

"Per al vestíbul de l’estació Maresme de la línia 4, rebatejada Maresme / Fòrum, es va fer un concurs que va guanyar el jove fotògraf Enric Maurí i des dels dies del Fòrum de les Cultures 2004 estava col·locada la seva instal·lació. Està formada per 66 retrats sobre 22 suports de 0,80 x 1 m impresos amb la tècnica de fotografía lenticular, el que permet a l’espectador, segons l’angle des que els miri, veure una de les tres cares de persona que integren el cartell. Situades a la sortida de la Rambla Prim (la que donava al Fòrum), després de les barreres de pagament, les lenticulars queden repartides entre tres panys de paret, en dos blocs separats per un mirall. A l’entrada un cartell explicatiu deia que “aquesta exposició neix amb la voluntat de reflectir el fòrum permanent que, de manera natural i espontània, conformen tots els homes i totes les dones que viuen i treballen a la ciutat, Barcelona”. Enric Maurí, que havia estat becat el 2002 pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per desenvolupar la seva formació a l’estranger, es va donar a conèixer com a pintor el 1983 i l'any 2002 presentava “Llums."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Més informació:Enricmauri.blogspot.com/2007/01/bon-viatje-2003.html

Materials:Fotografía










Autor

Disseny:Enric Maurí

Més informació:Enricmauri.blogspot.com

Més informació:Rocaumbert.com/espaidarts/associat/enric-mauri/

Enric Maurí Festival d'hivern Sarajevo 2011, font:enricmauri.blogspot.com
 


Veure més Art Públic Sant Martí

dilluns, 25 de gener del 2021

Bruum-Ruum

Obra Bruum-Ruum, font:codaworx.com
 

Obra Bruum-Ruum, font:ajuntament.barcelona.cat - xavier padrós
 

"L'edifici del DHUB, popularment conegut com la Grapadora a causa de la seva forma, està situat al costat mar de la plaça de les Glòries Catalanes, al costat de la Torre Agbar. Al seu voltant hi ha un ampli espai, encara sense nom, delimitat per l’avinguda Meridiana, el carrer d'Àlaba i la citada plaça. Aquest espai s'estructura en dos nivells: un al mateix pla de la plaça de les Glòries Catalanes i l'altre, set metres més avall, en el pla dels carrers de Bolívia i Badajoz. Tant l'edifici del DHUB com la urbanització de l'entorn és un projecte de l'equip d'arquitectes MBM (Josep Martorell, Oriol Bohigas, David McKay, Oriol Capdevila i Francesc Gual). En la part d'enginyeria han intervingut l’empresa Surís i BIMSA, aquesta sota la direcció d'Iñaki Doval, i per a l'execució de la plaça, la concessionària SAPIC.

El nivell superior de la plaça és del tipus plaça dura, forçat perquè el metro passa per sota, i també hi ha part d'instal·lacions de l'edifici DHUB. Només s'hi van poder plantar alguns arbres (xicrandes i tipuanes) en la part més pròxima a la plaça de les Glòries, fent barrera junt amb una pèrgola i uns llums. A la part contrària hi ha llums baixos, que poden servir també de seient, model estàndard de l'empresa Escofet. També hi ha alguns bancs de pedra del mateix model que els del Port Olímpic, igualment d'Escofet. Hi ha, en un racó, una entrada amb ascensor a l’estació Glòries del metro.

Per unes escales s'accedeix al nivell inferior, set metres més avall, amb una part més recollida, amb arbres, a la part més pròxima a l’avinguda Meridiana, i un gran estany a la part més pròxima al carrer de Badajoz i la Torre Agbar. Un segon estany longitudinal a un nivell més baix delimita el perímetre de l'edifici i permet que entri llum al primer nivell subterrani. L'entrada principal al DHUB és per un pont sobre aquest rec d'aigua, encara que també n'hi ha una per la plaça de les Glòries. El carrer de Bolívia ha quedat purament com a via de serveis.

Al terra del nivell superior s'hi ha posat l’obra titulada BRUUM-RUUM, una instal·lació amb leds encastats a terra que per mitjà d’uns sensors repartits per l’edifici veí, fan que el soroll ambiental provoqui canvis suaus en els colors dels leds i que el conjunt d'aquests reprodueixi la forma d'una ona sonora. Aquesta obra l'han realitzat conjuntament el dissenyador gràfic David Torrents, el tècnic d'il·luminació Mauricio Giner i la informàtica Rebeca Sánchez. Consisteix en 540 tires lluminoses d'un metre de llargada, amb leds de 6 píxels, que permeten obtenir milions de colors. Estan encastades a terra amb una distribució geomètrica segons el disseny de David Torrents. Quan es fa fosc es van encenent, apagant i augmentant d'intensitat amb diferents colors. Pot funcionar amb un programa fix preestablert o bé amb un altre programa que fa que els llums responguin a la intensitat del soroll ambiental. També pot funcionar de manera interactiva amb quatre micròfons que hi ha a la plaça i que poden utilitzar els vianants, com un joc. Les possibilitats de combinacions de colors, moviments i formes són quasi infinites i poden anar-se variant sempre que convingui, adaptant-la a les activitats que es portin a terme a la plaça. Tot i que la plaça forma part del patrimoni municipal, els quadres de comanament de l'enllumenat de la plaça són a l'edifici del DHUB, i la institució assumeix una certa responsabilitat en el manteniment i el bon funcionament de l'obra, per l'estreta vinculació que té amb l'edifici. De nit, la combinació de l'enllumenat d'aquesta plaça, del que es podrà tenir una visió aèria des de la part alta de l'edifici DHUB, amb el de la veïna Torre Agbar confereixen a l'indret unes característiques excepcionals.

El primer director del DHUB, Ramon Prat, va formalitzar l'any 2011 l'encàrrec de l'enllumenat al paviment de la plaça al dissenyador David Torrents, qui va demanar la col·laboració com a tècnic a Mauricio Giner, que havia realitzat una obra semblant a la cèntrica Plaza del Torico, de Terol, i aquest a la vegada l'auxili informàtic de Rebeca Sánchez, especialista en programació de sistemes d'enllumenat en discoteques i espectacles de so i llum. Per a David Torrents, especialista en disseny d'espais interiors, ha estat el primer treball en un gran espai obert.

L’any 2014, el projecte BRUUM-RUUM va obtenir el premi de disseny Grand Laus, el Laus d'or i el Laus de plata."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Més informació:ajuntament.barcelona.cat Museu del Disseny Bruum-ruum

Més informació:Graffica.info Buum-ruum instalacion-interactiva-de-david-torrents

Materials:Leds i Ona sonora






 

Autor

Disseny:David Torrens Janer - Artec3 Studio

Barcelona, 1971. Dissenyador multidisciplinar amb base a Barcelona que treballa en projectes comercials i no comercials moltes vegades relacionats amb l’art. Llicenciat per la Gerrit Rietveld Academie d’Amsterdam i per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, en l'especialitat d'escultura. També va estudiar a l’Escola Elisava de Barcelona. Abans de fundar el seu propi estudi va treballar a Amsterdam, Budapest i a diferents estudis i agències de Barcelona. Ha participat com a membre de diferents jurats internacionals. Els seus treballs s'han publicat en diferents revistes, llibres i blogs de tot el món i ha obtingut al voltant de 40 premis. Imparteix classes a l’Escola Elisava i l'Escola Bau, de Barcelona.

Més informació:Torrents.info/

 

David Torrens, font:torrents.info
 

Arquitectes:Martorell-Bohigas-Mackay

Més informació:mbmarquitectes.cat

MBM Arquitectes, font:mallorcaweb.com

Tècnic d'iluminació:Maurici Giner

Tècnica informàtica:Rebeca Sánchez

 

Veure més Art Públic Sant Martí

dijous, 21 de gener del 2021

La Rosa i el llibre per Sant Jordi

Diada de Sant Jordi, font:atuttiplan.blogspot.com

La Diada de Sant Jordi als Països Catalans és una festa que se celebra el 23 d'abril amb el Dia del Llibre i la Fira de les Roses, símbols de la cultura i l'amor, i és també una jornada que reivindica la cultura catalana. És el dia dels enamorats, i per això des del segle XV és costum regalar una rosa vermella «com la sang» a l'estimada. I d’altra banda, arà es costum també regalar un llibre.

 

Història de Sant Jordi

Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 - Nicomèdia, Bitínia, 23 abril, 303) va ser un militar romà d'origen grec convertit al cristianisme i mort com a màrtir per no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'Islam, de manera que ha esdevingut un dels sants més populars, especialment durant l'edat mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.

Sant Jordi (c. 1470), Museu Diocesà Mallorca

 

Llegenda de Sant Jordi

La versió catalana de la llegenda explica que Sant Jordi era un valent cavaller disposat a donar la seva vida per salvar la d'una princesa. La jove havia estat seleccionada a l'atzar per ser l'aliment d'un drac temible que assetjava un petit regne. Però el cavaller va rescatar-la de les urpes de la bèstia matant-lo amb la seva llança.

La llegenda explica que dels degotalls de sang del drac que arribaven a terra en va néixer un roser. El cavaller en va arrencar una rosa, la va entregar a la princesa i junts van viure una feliç història d'amor. La història també diu que el roser floria amb energies renovades cada abril, l'element que ajuda a entendre perquè es va fixar un dia d'aquest mes com el més indicat per commemorar la gesta del cavaller. Aquesta és l'explicació que la tradició dóna al costum de regalar roses per la diada de Sant Jordi, el 23 d'abril.


Llegenda de Sant Jordi i el Dragó, font:juliaminerva-miviejor.blogspot.com

Diada de Sant Jordi

La història d'aquest cavaller cristià es va convertir ràpidament en una cega veneració al voltant de la qual van començar a néixer històriques fantàstiques lligades a la seva figura. El culte al soldat Jordi, santificat al segle VII, va anar-se estenent pels Països Catalans de manera progressiva fins que, l'any 1456, va ser nomenat oficialment patró de Catalunya.

La festa de Sant Jordi va mantenir una enorme vitalitat durant més de 300 anys. Ja al segle XV, al voltant del Palau de la Generalitat s'organitzava una fira de roses en motiu de la diada. Era una espècie de fira medieval dedicada als casaments. Hi anaven nuvis, promesos, matrimonis... El costum marcava que l'home havia de comprar una rosa vermella -símbol de la passió- i regalar-la a la seva esposa.

Es va proposar convertir aquesta data en una festa oficial el 1436, però fins que Sant Jordi no va ser entronitzat oficialment patró de Catalunya 20 anys després, la diada no va ser fixada amb nom propi al calendari. A principis del segle XVIII, amb la caiguda de la ciutat de Barcelona i l'arribada al tron espanyol de la monarquia borbònica, la festa va començar a perdre adeptes. No va ser fins a finals del segle XIX, amb la Renaixença, que Sant Jordi va tornar a prendre força com una jornada per reivindicar el pòsit històric i cultural de Catalunya.

La recuperació de la diada va consolidar-se a principis del segle XX gràcies a la Mancomunitat de Catalunya. En aquesta època es va fer un esforç per revitalitzar la tradició no només des del punt de vista patriòtic i sentimental, sinó també des de la vessant cultural directament vinculada al sector editorial. El franquisme va condemnar Sant Jordi a tornar a una situació de semiclandestinitat, però amb la mort del dictador va recuperar la brillantor festiva que caracteritza la jornada.

Sant Jordi a la Casa Batllò, font:magradacatalunya.cat

Parades de Roses

En l'univers simbòlic, la rosa de color vermell, color de la passió, és la flor de l'amor femení, mentre que el clavell és reservat a l'amor masculí. El guarniment de la rosa, per Sant Jordi, també és força curiós i s'hi barregen elements de procedències distintes. Per una banda, l'amor femení representat per la rosa de pètals vermells, vellutats i fràgils, i a voltes acompanyada d'una espiga que representa la fecunditat, suscita una interpretació molt antiga de les llavors de cereal. Però també hi ha qui en fa una lectura més prosaica i ho relaciona amb l'arribada del bon temps. Per una altra banda, la flor de Sant Jordi també sol anar guarnida amb elements que evoquen catalanitat, com ara llaços o cintes amb la senyera, que recorden el contingut reivindicatiu de la diada.

Rosa per Sant Jordi amb l'espiga, font:rosessantjordi.com

Actualment les floristeries, les cantonades, les avingudes, els carrers, les places... es converteixen en punts de venda i distribució de milers i milers de roses que són regalades a les estimades i als estimats, tal com marca la tradició, però també a amics, amigues, pares, mares, companys de feina, clients, etc. Perquè aquesta flor ha ultrapassat el significat originari de l'amor i ha esdevingut també un obsequi de cortesia i d'amistat. 

Parada de roses a Rambla Nova Tarragona, font:diarimes.com

 

Dia del llibre

L'origen de la diada associada al llibre el situem als anys vint del segle passat, quan l'escriptor valencià Vicent Clavel i Andrés, director de l'editorial Cervantes, va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona i al Gremi d'Editors i Llibreters de fer una festa per a promoure el llibre a Catalunya. La data triada fou el 7 d'octubre de 1927.

El 1929, en plena Exposició Internacional de Barcelona, els llibreters van sortir al carrer i la iniciativa va tenir tant èxit que es va decidir canviar la data. El nou Dia del Llibre seria el 23 d'abril, una data primaveral i que, a més, coincidia amb l'enterrament de Miguel de Cervantes i de la mort dramaturg William Shakespeare, el 1616. A més, Josep Pla, el 1981, també moriria en la mateixa data. La festa des d'un bon principi va contribuir decisivament a donar un fort impuls a la producció i comercialització del llibre en català i no es va aturar ni tan sols durant la Guerra Civil espanyola.

Ja de bon començament, la festa va contribuir a donar un impuls fort a la producció editorial catalana i encara avui conserva aquesta essència. I ha estat tan gran la transcendència de la diada catalana que el 1995 la conferència general de la UNESCO va declarar el 23 d'abril Dia Mundial del Llibre i del Dret d'Autor.

Parada de Llibres per Sant Jordi, font:llull.cat

 

Font de la informació:Viquipèdia Sant JordiViquipèdia Diada de Sant Jordi

 

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

 


 

dimecres, 20 de gener del 2021

Escultura Peix daurat

 

"Monumental escultura que domina l'horitzó del port olímpic, obra de l'arquitecte nord-americà Frank Gehry, situada als peus de l'Hotel Arts. Ha esdevingut un dels símbols de la Vila Olímpica i s'ha fet molt popular. Va ser inaugurat el juliol de 1992."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"L'escultura Peix de Frank O. Gehry, que s'alça als peus del gratacels de l'Hotel Arts, ha esdevingut un símbol emblemàtic de sortida i arribada a la ciutat pel Port Olímpic. Figura retòrica de l'arquitectura de Gehry, aquesta forma pisciforme i aeronàutica es revela com a buc insígnia de l'estil escultòric i monumental d'aquest arquitecte. Deixa a la vista les estructures, com les que aquí sostenen el peix, que són continuïtat de les que abracen i protegeixen la verticalitat de l'edifici que l'acompanya, les quals són embolcallades per la rotunditat de la corba daurada d'aquesta retícula metàl·lica en forma de peix, que lluu llampades crepusculars que recorden els reflexos del sol sobre el mar.

No és potser un fet gratuït que Gehry hagi pensat en el peix com a símbol que presideix les aigües inferiors, representat en diverses cultures a la base dels monuments, com aquí ho és a la base de l'Hotel Arts. Peix sense rostre, amb la boca oberta als vents del mar, s'erigeix en peix còsmic que simbolitza la totalitat de l'univers formal i físic. Les aletes, eixarrancades i obertes, dibuixen una ambigua forma de nau, tant per navegar com per volar, que el situen en la dimensió simbòlica de vaixell místic de la vida i en la de peix volador per la seva forma de fus, ocell de zones inferiors i mitjancer entre el cel i la terra. Pel color daurat, podria assimilar-se també al peix auri, símbol de la marxa del món a través del mar i de les aigües en formació de l'oceà. Per la corba monumental, que recorda la balena, el peix de Gehry és femení, símbol de fecunditat.

L'elegància que presideix el peix de Gehry, basat en la seva ambigüitat formal aeronàutica i en materials que saben captar la llum del lloc, és la que aquest arquitecte transporta als volums de la seva arquitectura, contundents i monumentals, com els que dominen a l'edifici del Museu Guggenheim de Bilbao. Són aparentment pesants i ampul·losos, però ben observats són lleugers i mal·leables, com aquesta pell d'escates dibuixada amb una simple xarxa metàl·lica, un altre element pertanyent al món del mar, que recorda la seva funció inicial com a pèrgola per a la qual va ser concebut."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Pilar Parcerisas

Materials:Làmines de acer inoxidable daurat sobre estructura metàl.lica blanca















 

Autor

Escultor:Frank Gehry

Arquitecte:Bruce Graham

Més informació:Viquipèdia Frank Gehry

Més informació:Gettyimages.es Frank Gehry

Frank Gehry, font:pen.org

Més informació:Wikipedia Bruce Graham

Bruce Graham, font:en.wikipedia.org
 

Veure més Art Públic Sant Martí

dimarts, 19 de gener del 2021

Escultura Bestial

 

"Agua ha estat un restaurant d’èxit a les platges barcelonines, i la propietària, Rosa Maria Esteva, va decidir obrir-ne un altre al costat amb el nom Bestial. Tanmateix, el cub de sortida en aquest cas era de vidre i semblava que tothom podia mirar a l’interior per fer el tafaner. Van decidir aleshores decorar els vidres amb sorra i conformar com un bestiari, que essencialment està composat per mosques i formigues, i que va realitzar el pintor Frederic Amat l’any 2002."

 

"L’OBRA: Es tracta d’un “artefacte”, de difícil classificació o adscripció a una determinada expressió artística, en el que l’ hibridació assoleix un alt nivell, tant per la pluridisciplinarietat com per la multiplicitat de tècniques i de llenguatges, fet que possibilita una gran diversitat de percepcions i de lectures.

En un primer lloc, d’aquestes possibles lectures i en sintonia amb la vitalitat o com a mínim formigueig explícit, estaria la interpretació de l’obra com a secreció escultòrica produïda per un cos arquitectònic agotnat en els replecs de la ciutat i en el límit del urbanitzat, cos situat en aquella posició tan indeterminada que sovint provoca distorsions d’us i de regulació i que amb un cert eufemisme anomenem “semisoterrani”, i que gràcies a l’obra assoleix un cert protagonisme urbá.

Aquesta secreció acumula valors funcionals i de representativitat de l’objecte arquitectònic situat sota passeig i esdevé part simbòlica o de reclam, ja que actua com element urbà amb intencionalitat provocadora de sensacions i per tant amb voluntat expressiva, és a dir, que en la seva sobre-elevació es transmuta en “Escultura”. En aquest punt i a la vista de la instal·lació centrada especialment en part de la façana que emmarca la porta d’accés i en la lluerna emergent, es pot dir que amb un llenguatge plàstic actual i amb unes mesures més discretes no fa altra cosa que el que sovint, al llarg de la història de l’arquitectura, han fet tants edificis representatius a l’acumular i concentrar tota la seva càrrega formal o expressiva mes sumptuària en les portes i en els campanars o torres diferenciant i buscant l’impacte proper en primeres i el llunyà o de referència les altres.

Pel que fa a la factura del conjunt es tracta d’una composició de tessel·les que reomplen un petit tram de mur cortina d’especejament irregular, que seguint una planta en paravent aprofita els plecs ortogonals de dos per dos mòduls per a formar la lluerna de cinc mòduls d’alçada que cristal·litza corporalment al sobrepassar l’alçada del restaurant. Cada tessel·la és una llesca de terrari amb la base de sorra i on els vidres formant “cambra” són el suport transparent de les formigues i insectes pintats en la cara interior. Aquesta caixa vitrall no permet tant sols el pas de la llum en el sentit habitual d’una lluerna, sinó que apareix com a objecte lluminós amb el reforç nocturn d’una lluminària rasant interior incorporada en cada tessel·la. El progressiu alleugeriment ascendent de les masses opaques sorrenques reforça la lluminositat de l’objecte i emfasitza el seu valor d’emergència que arrenca del pla de platja.

Per el que fa al tractament formal a nivell més pictòric, cal destacar el valor de múltiple o de sèrie que la repetició variada de l’element individualitzat amb llur estampat d’insectes (una tècnica gràfica més dins de la multidisciplinarietat) genera els valors narratius i les diferents lectures de l’anècdota, els quals queden manifestats plàsticament pels valors textuals o de grafia que la colònia de formigues expressa. Aquesta grafia sobre impresa, tant sobre l’opacitat del texturat sorrenc de ressonàncies matèriques com sobre la transparència del vidre en doble pla confereix als animals-signes uns diferencials de moviment o d’aparent parpelleig generat per l’observador no estàtic. L’artifici de l’escalat, quan la formiga adquireix la mida d’un gatet, desactiva l’obra de referències incomodes impròpies d’un restaurant sotmès a l’obligada regulació sanitària. L’obra s’inscriu molt clarament dins de la trajectòria de l’autor que ha sovintejat no tant sols l’objectualitat arquitectònica, sinó que també ha tractat com a tema pictòric diferents bestioles o altres animals, i que també ha sovintejat la multiplicitat d’elements variats en sèrie, siguin pits o siguin olles, i que en la inserció urbana i el suport de l’obra en murals ha trobat la capacitat d’expressar-se en l’escenari urbà a la manera d’element escenogràfic que al replegar-se forma una volumetria amb presència ciutadana.

L’OBRA EN EL LLOC: Aquesta qüestió essencial en tota peça d’art públic ja ha quedat parcialment esmentada en la crònica sobre l’obra, cal solament afegir que la seva adequació als condicionants del lloc i el compliment de les funcions arquitectòniques, com a constitutiu de la part simbòlica de l’embolcall del cos edificat, generen una interrelació intensa amb el marc urbà al que substancia i enriqueix fins al punt d’esdevenir emplaçament únic de la peça. Aquest encaix enforteix el valor escenogràfic de l’obra, que actua com a iceberg i que recorda o indueix la mida d’allò que és per sota del “pla de la ciutat”. Cal dir que l’obra no tan sols no defuig la seva interacció amb l’escenari urbà sinó que la reforça emprant recursos propis de les últimes tendències plàstiques de l’escena contemporània, com la “il·luminació” o els “objectes escènics”, que s’han engreixat adquirint una certa tridimensionalitat i renunciant al llenguatge més acadèmic de la perspectiva sempre reduccionista per el punt de vista fix.

En últim lloc i des de la lectura del cos més elevat amb el seu tractament de geometria simple transparent amb elements vidrats és un recurs que s’ha emprat repetidament en arquitectura i que te un dels seus antecedents més emblemàtics, de tall en el pla del vianant, en la piràmide vidriada que ha esdevingut una de les imatges de referència del Louvre de la capital francesa.

EL TEMA: Es tracta d’una múltiple metàfora induïda pel nom de la cadena de locals de restauració i pel del restaurant al que dóna imatge, que no tan sols empra com a lletra menuda i textura o grafia del discurs plàstic una sèrie d’insectes, “bèsties”, magnificats pel canvi d’escala fins a la seva desafectació, o el que és el mateix, desclassats i desposseïts del rebuig que automàticament induirien de tenir les dimensions naturals, sinó que construeix mitjançant un conjunt d’aparents “terraris laminars”que ascendeixen alleugerint la seva massa de sorra i augmentant progressivament la seva transparència fins a formar una “torre-lluerna” que en la seva emergència en el pla del Passeig esdevé referent i reclam del restaurant semisoterrat. Al mateix temps, les tessel·les-terrari en la base de la torre fan extensiu el tema del “formiguer” a l’hora que embolcallen la porta amb idèntic tractament formal tot convidant a introduir-se en un ambient soterrat en el que per contrast i lluminositat s’emfasitza la transparència envers la terrassa i d’aquí a la veïna platja. El tema de les formigues traspassa el nivell dels elements constructius que, a la manera de “leitmotiv” al ser emprat com a distintiu identificador del local en altres suports com és el cas d’alguns elements de vaixella, actua visualment com un identificador d’atrezzo."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Miquel M. Badal

Materials:Serigrafia sobre vidre








 






 

Més informació:Bcnrestaurantes.com Restaurant Bestial

Restaurant Bestial, font:thefork.com

Autor

Escultor:Frederic Amat

Més informació:Viquipèdia Frederic Amat i Noguera

Més informació:Fredericamat.com/biografia/

Frederic Amat i Noguera, font:artcontemporanigeneral.blogspot.com

 

Veure més Art Públic Sant Martí