TRESORS a BARCELONA: Escultura Bestial

"Agua ha estat un restaurant d’èxit a les platges barcelonines, i la propietària, Rosa Maria Esteva, va decidir obrir-ne un altre al costat amb el nom Bestial. Tanmateix, el cub de sortida en aquest cas era de vidre i semblava que tothom podia mirar a l’interior per fer el tafaner. Van decidir aleshores decorar els vidres amb sorra i conformar com un bestiari, que essencialment està composat per mosques i formigues, i que va realitzar el pintor Frederic Amat l’any 2002."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"L’OBRA: Es tracta d’un “artefacte”, de difícil classificació o adscripció a una determinada expressió artística, en el que l’ hibridació assoleix un alt nivell, tant per la pluridisciplinarietat com per la multiplicitat de tècniques i de llenguatges, fet que possibilita una gran diversitat de percepcions i de lectures.

En un primer lloc, d’aquestes possibles lectures i en sintonia amb la vitalitat o com a mínim formigueig explícit, estaria la interpretació de l’obra com a secreció escultòrica produïda per un cos arquitectònic agotnat en els replecs de la ciutat i en el límit del urbanitzat, cos situat en aquella posició tan indeterminada que sovint provoca distorsions d’us i de regulació i que amb un cert eufemisme anomenem “semisoterrani”, i que gràcies a l’obra assoleix un cert protagonisme urbá.

Aquesta secreció acumula valors funcionals i de representativitat de l’objecte arquitectònic situat sota passeig i esdevé part simbòlica o de reclam, ja que actua com element urbà amb intencionalitat provocadora de sensacions i per tant amb voluntat expressiva, és a dir, que en la seva sobre-elevació es transmuta en “Escultura”. En aquest punt i a la vista de la instal·lació centrada especialment en part de la façana que emmarca la porta d’accés i en la lluerna emergent, es pot dir que amb un llenguatge plàstic actual i amb unes mesures més discretes no fa altra cosa que el que sovint, al llarg de la història de l’arquitectura, han fet tants edificis representatius a l’acumular i concentrar tota la seva càrrega formal o expressiva mes sumptuària en les portes i en els campanars o torres diferenciant i buscant l’impacte proper en primeres i el llunyà o de referència les altres.

Pel que fa a la factura del conjunt es tracta d’una composició de tessel·les que reomplen un petit tram de mur cortina d’especejament irregular, que seguint una planta en paravent aprofita els plecs ortogonals de dos per dos mòduls per a formar la lluerna de cinc mòduls d’alçada que cristal·litza corporalment al sobrepassar l’alçada del restaurant. Cada tessel·la és una llesca de terrari amb la base de sorra i on els vidres formant “cambra” són el suport transparent de les formigues i insectes pintats en la cara interior. Aquesta caixa vitrall no permet tant sols el pas de la llum en el sentit habitual d’una lluerna, sinó que apareix com a objecte lluminós amb el reforç nocturn d’una lluminària rasant interior incorporada en cada tessel·la. El progressiu alleugeriment ascendent de les masses opaques sorrenques reforça la lluminositat de l’objecte i emfasitza el seu valor d’emergència que arrenca del pla de platja.

Per el que fa al tractament formal a nivell més pictòric, cal destacar el valor de múltiple o de sèrie que la repetició variada de l’element individualitzat amb llur estampat d’insectes (una tècnica gràfica més dins de la multidisciplinarietat) genera els valors narratius i les diferents lectures de l’anècdota, els quals queden manifestats plàsticament pels valors textuals o de grafia que la colònia de formigues expressa. Aquesta grafia sobre impresa, tant sobre l’opacitat del texturat sorrenc de ressonàncies matèriques com sobre la transparència del vidre en doble pla confereix als animals-signes uns diferencials de moviment o d’aparent parpelleig generat per l’observador no estàtic. L’artifici de l’escalat, quan la formiga adquireix la mida d’un gatet, desactiva l’obra de referències incomodes impròpies d’un restaurant sotmès a l’obligada regulació sanitària. L’obra s’inscriu molt clarament dins de la trajectòria de l’autor que ha sovintejat no tant sols l’objectualitat arquitectònica, sinó que també ha tractat com a tema pictòric diferents bestioles o altres animals, i que també ha sovintejat la multiplicitat d’elements variats en sèrie, siguin pits o siguin olles, i que en la inserció urbana i el suport de l’obra en murals ha trobat la capacitat d’expressar-se en l’escenari urbà a la manera d’element escenogràfic que al replegar-se forma una volumetria amb presència ciutadana.

L’OBRA EN EL LLOC: Aquesta qüestió essencial en tota peça d’art públic ja ha quedat parcialment esmentada en la crònica sobre l’obra, cal solament afegir que la seva adequació als condicionants del lloc i el compliment de les funcions arquitectòniques, com a constitutiu de la part simbòlica de l’embolcall del cos edificat, generen una interrelació intensa amb el marc urbà al que substancia i enriqueix fins al punt d’esdevenir emplaçament únic de la peça. Aquest encaix enforteix el valor escenogràfic de l’obra, que actua com a iceberg i que recorda o indueix la mida d’allò que és per sota del “pla de la ciutat”. Cal dir que l’obra no tan sols no defuig la seva interacció amb l’escenari urbà sinó que la reforça emprant recursos propis de les últimes tendències plàstiques de l’escena contemporània, com la “il·luminació” o els “objectes escènics”, que s’han engreixat adquirint una certa tridimensionalitat i renunciant al llenguatge més acadèmic de la perspectiva sempre reduccionista per el punt de vista fix.

En últim lloc i des de la lectura del cos més elevat amb el seu tractament de geometria simple transparent amb elements vidrats és un recurs que s’ha emprat repetidament en arquitectura i que te un dels seus antecedents més emblemàtics, de tall en el pla del vianant, en la piràmide vidriada que ha esdevingut una de les imatges de referència del Louvre de la capital francesa.

EL TEMA: Es tracta d’una múltiple metàfora induïda pel nom de la cadena de locals de restauració i pel del restaurant al que dóna imatge, que no tan sols empra com a lletra menuda i textura o grafia del discurs plàstic una sèrie d’insectes, “bèsties”, magnificats pel canvi d’escala fins a la seva desafectació, o el que és el mateix, desclassats i desposseïts del rebuig que automàticament induirien de tenir les dimensions naturals, sinó que construeix mitjançant un conjunt d’aparents “terraris laminars”que ascendeixen alleugerint la seva massa de sorra i augmentant progressivament la seva transparència fins a formar una “torre-lluerna” que en la seva emergència en el pla del Passeig esdevé referent i reclam del restaurant semisoterrat. Al mateix temps, les tessel·les-terrari en la base de la torre fan extensiu el tema del “formiguer” a l’hora que embolcallen la porta amb idèntic tractament formal tot convidant a introduir-se en un ambient soterrat en el que per contrast i lluminositat s’emfasitza la transparència envers la terrassa i d’aquí a la veïna platja. El tema de les formigues traspassa el nivell dels elements constructius que, a la manera de “leitmotiv” al ser emprat com a distintiu identificador del local en altres suports com és el cas d’alguns elements de vaixella, actua visualment com un identificador d’atrezzo."