Escultura Raspall del vent

"Escultura de notables dimensions -una dels més grans de la ciutat- que tanca la Vila Olímpica pel costat del Besòs. Aquesta obra de Francesc Fornells Pla es coneix per tres noms: "Tallavents" (el més utilitzat), "Rep el vent de llevant" i "Raspall del vent". La idea era la que suggereix el seu nom, que tallés el vent, que sol bufar més fort a prop de la costa. Va ser instal·lada el juny de 1992 al final del carrer de Salvador Espriu, per iniciativa de Holding Olímpic, SA (HOLSA), com gairebé totes les escultures de les zones olímpiques."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Es tracta d'una enorme escultura abstracta en ferro que presenta tota una sèrie d'estructures disposades de manera discontinua, exercint sobre l'espectador un impacte, tant per l'efecte sorpresa com per les possibilitats que brinda a l'hora de realitzar un recorregut visual en torn a ella.

Foren molts els anys en què Fornells-Pla es va dedicar a portar a terme obres escultòriques -des de 1974 fins a la data de la seva mort- sempre motivat per trobar solucions noves i originals. De la seva primera etapa com escultor daten les seves obres mòbils, realitzades amb metall i vitralls, gràcies als que s'obtenen ombres colorejades al sotmetre-les a determinats focus lumínics.

L'afany de l'artista per innovar i la seva tenacitat foren els que el van conduir -sempre ajudat per la seva esposa, la pintora Conxa Sisquella- a adquirir cada cop compromisos més importants i a portar a terme aquesta peça monumental per a la Vil·la Olímpica.

L'al·lusió al vent es fa evident, gràcies a les configuracions anguloses, així com a les línies quebrades i als vigorosos contrastes entre les planxes metàl·liques aèries i els grans volums massissos ben assentats en el terra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Lourdes Cirlot

Materials:Acer corten pintat

 

Autor

Escultor:Francesc Fornells-Pla

Més informació:Viquipèdia Francesc Fornells-Pla

Més informació:Enciclopedia.cat

Francesc Fornells-Pla, font:Viquipèdia

  

Veure més Art Públic Sant Martí

Plaça dels Campions

"El diari El Mundo Deportivo va impulsar la creació d'una plaça dedicada als esportistes més famosos de tots els temps, que inclogués també els guanyadors de les medalles d'or dels Jocs Olímpics de Barcelona el 1992. En el primer cas va tenir la idea que els escollits posessin la seva empremta en ciment i copiessin el model del Teatre Xinès de Hollywood pensat per als artistes del cinema. L'espai triat es troba en els jardins de la Vila Olímpica, davant del carrer de Salvador Espriu. Els esportistes que hi figuren són deu (actualment desaparegudes): Alfredo Di Stefano, Garry Kasparov, Eddy Merckx, Carl Lewis, Magic Johnson, Sergey Bubka, Ladislao Kubala, Pelé, Johann Cruyff i Miguel Indurain. En el pati del costat hi ha 257 plaques corresponents als guanyadors de les medalles d'or de Barcelona. L'espai, que va ser inaugurat el 25 de setembre de 1992 per l'alcalde Pasqual Maragall, va ser finançat per Vichy Catalán, Font d'Or i Mosaics Escofet, empresa que havia tingut la seu al barri d'Icària, on ara hi ha la Vila Olímpica."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

Materials:Paisatge

 

EN AGRAÏMENT ALS CAMPIONS PARALÍMPICS / QUE EN L'ANY 1992, AMB EL SEU ESFORÇ / ENS HAN FET MÉS SOLIDARIS AMB LES PERSONES / AMB DISMINUCIÓ. / Barcelona, 25 març 1995 / FEDERACIÓ FRANCESC LAYRET / ASSOCIACIÓ CULTURAL I ESPORTIVA ICÀRIA / EL MUNDO DEPORTIVO / VICHY CATALÁN I FONTDOR /(Actualment desaparegut)

Empremtes dels esportistes llegendaris (actualment desaparegut), font:ajuntament de barcelona, art públic

 

actualment desaparegut, font:ajuntament de barcelona, art públic

actualment desaparegut, font:ajuntament de barcelona, art públic

Més informació:Viquipèdia Jocs Olímpics de estiu de 1992

Logo Barcelona '92, font:viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Medaller Jocs Olímpics Barcelona 92

 

Autor

Disseny:Josep Martorell, Oriol Bohigas, David Mackay (MBM aquitectes)

Més informació:mbmarquitectes.cat/

Més informació:Viquipèdia Josep Maria Martorell i Codina

Josep Martorell, font:mbmarquitectes.cat

Més informació:Viquipèdia Oriol Bohigas i Guardiola

Oriol Bohigas, font:mbmarquitectes.cat

Més informació:Viquipèdia David Mackay

David Mackay, font:mbmarquitectes.cat

 

Veure més Art Públic Sant Martí

 

El Porró de vi

Porró, font:decantadordevino.online

"Un porró és un recipient de vidre destinat a contenir i servir líquid, normalment vi.

Es caracteritza per tenir dos brocs: un de més gruixut, tradicionalment vertical però lleugerament corbat, i que serveix de mànec i també per a omplir-lo, i un altre d'inclinat i cònic per on es fa rajar el contingut i que acaba en un petit orifici pensat per a fer-ne rajar un doll prim i constant que permeti beure a galet. El broc gros també es fa servir per a servir en got, per a buidar el porró i per a netejar-lo.

L'originalitat del porró fa que sovint s'haja fet servir com un símbol tradicional de Catalunya. Així, en botigues de souvenirs se'n veuen de «típics», amb el tap cobert per una petita barretina. El porró és habitual en àpats col·lectius populars i festius ara les calçotades, caragolades, etc.

Calçotada amb porró de vi, font:vinsgotimdor.blog

Origen

El mot porró podria venir del llatí pŏrrum, és a dir, l'all porro, amb el sufix -ōne, per la semblança de la forma del bull del porro amb el cos del recipient^. En suport d'aquesta teoria, William Fordyce esmenta el 1809 que hi ha escenes dels frescos d'Herculà on hom hi pot veure personatges que beuen com els pagesos catalans.

Fresc d'Herculà, font:Viquipèdia

 

Una variant dialectal posterior, porro, pot haver estat creada per una voluntat d'eliminar el sufix -ó interpretat com a marca de diminutiu.

Una altra hipòtesi fa procedir el nom porró del mot gascó porron, derivat afixat de polh que significa 'gall'. En gascó, porron és com se'n diu de la tórtora i justament la forma que té el recipient recorda la d'un ocell.

L'origen del porró és almenys medieval i ja se'n fa esment en obres com L'espill de Jaume Roig. Antigament es deia meitadella. Abans es feien de terrissa.

Apareix esmentat als documents borjans d'Alexandre VI de 1493 (Chabàs):"dues escudelles trencades e un porró"

 

Com es beu amb porró

El porró s'ha fet servir d'antic en àpats populars perquè té l'avantatge que els comensals se'l poden anar passant i així no cal que a taula hi hagi un got per a cadascú. La manera de beure en porró és ben senzilla:

• Amb el recipient preferiblement mig ple i lo forat prim encarat a la boca, es comença a fer-ne rajar el liquid i es va allunyant el porró a poc a poc estirant el braç. La imatge del bevedor amb el braç ben estirat bevent d'un porró ha esdevingut una imatge típica.
• Mentre la beguda va caient a la boca hom pot anar-ne empassant a petits glops sense interrupció tanta estona com es vulgui: se'n diu beure a galet. Hom pot també beure a porró més apòcrif a poc, aturant de fer rajar el porro quan la boca sigui prou plena i empassant la beguda d'una glopada.
• Segons quin vi hi hagi al porró serà més recomanable una manera de beure-hi o l'altra.
  

Beure amb porró, font:lavanguardia.cat

Mesura de capacitat

Als Països Catalans, abans de ser adoptat el litre com a unitat de mesura de volum, sobretot de líquids, hom emprava el nom de recipients de mida coneguda.

A Catalunya es feia servir el porró per a mesurar quantitats de vi i de llet. Així ho fa el receptari La cuynera catalana, on les quantitats de massa sòlida s'expressen en unces i lliures. Un porró feia sempre la mateixa mesura, per bé que aquesta variava en algunes localitats. Hi ha texts farmacèutics castellans en què es parla de la "mitadella" que equivalia a un porró català, "meytadella" en català pre-fabrià.

Actualment els porrons es fan de mides que corresponen a divisors rodons del litre, generalment són de mig litre, de tres quarts (capacitat d'una ampolla de vi estàndard) o d'un litre.

 

Tradició

Una superstició popular diu que si algú trenca per accident (sense voler) un porró i es vessa el vi que contenia, és senyal cert de bona sort. Si es trenca expressament, però, la bona sort no arribarà.

Al poble d'Abrera van existir des de mitjan segle XIX fins al començament del XXI diversos hostals que lluïen uns porrons de grans dimensions que tothom en podia veure el vi sense pagar, sempre que es pogués alçar amb una sola ma. Això va fer popular a tot Catalunya el "poble dels porrons". 

Fira Gastronòmica dels Porrons d’Abrera, font:elbaix.cat

 

Ball i danses

En una dansa tradicional que s'havia ballat a Sant Feliu de Torelló, anomenada ball del porró, un home amb un porró ple de vi balla amb una dona que du una gran coca. La parella sola ballava travessant la plaça i, al final, l'home tallava un tall de coca, se'l menjava i en acabat feia un glop de vi. Seguidament, continuava el ball amb una altra dona que duia una altra coca, i així indefinidament fins que el porró queia i es trencava."

Font de la informació:Viquipèdia El Porró

Més informació:Culturaipaisatge.cat/porrodevidre

 

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

 

 

Escut de Barcelona a la Font de la Budellera

 

"Una llegenda atribueix el nom de font de la Budellera a la carota de la qual raja l'aigua en aquest bonic racó de Vallvidrera, tot dient que sembla un buda. Sembla, però, més clar l'origen del topònim si tenim en compte que s'hi fabricaven cordes de guitarra amb budells d'animals que s'estovaven en l'aigua de la font. La Budellera va ser enjardinada per Jean-Claude-Nicolas Forestier el 1918, però amb el temps va anar perdent part del seu encís a causa de la brutícia i l'abandonament. L'arquitecte Josep Mascaró la va restaurar el 1987 per encàrrec del Consorci del Parc de Collserola i va demanar al pintor Antoni Tàpies un escut que havia publicat a Diario de Barcelona durant el temps en què que aquest periòdic va publicar cada dia un escut diferent de la ciutat. Tàpies l'havia realitzat el 1971 i va donar permís perquè fos esculpit per Pere Casanovas i posat en una de les terrasses que conformen la font de la Budellera. La reinauguració va tenir lloc el 8 de maig de 1988."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"La Font de la Bulladera es troba al recinte del Parc de Collserola i és veïna del Mirador de la Torre de Telecomunicacions de Norman Foster.

Antoni Tàpies va realitzar escultures des de la dècada dels anys vuitanta. El model per a moltes d'aquestes peces procedeix de dibuixos, d'obres pictòriques, litografies, etc., com és el cas de l'obra que ens ocupa, que el seu origen s'ha de situar en una obra realitzada al començament dels anys setanta. Són els moments en què pintava una sèrie de quadres de caràcter emblemàtic que fan referència a la història de Catalunya amb un clar missatge: la defensa de les llibertats.

En aquesta peça, en aquest relleu hereu directe del collage, és observable el valor absolut que dóna a la matèria i la creació d'un univers simbòlic. En el relleu intervenen elements iconogràfics propis de l'autor: la creu en aspa, les quatre barres, l'"a" sobre la pàgina d'un diari, etc. Curiosament, aquesta peça no està inclosa en el catàleg de les obres d'aquest artista."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Inmaculada Julián

Materials:Acer, acer inoxidable i zinc

Més informació:Viquipèdia Torrent de la Budellera

Font de la Budellera, font:Viajares.es

 

Autor

Escultor:Antoni Tapies

Més informació:Viquipèdia Antoni Tàpies

Més informació:Fundaciotapies.org

Antoni Tàpies, font:lisicontemporaryart.com

 

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi

Escultura Albula V a Mossèn Jacint Verdaguer

"Dues escultures idèntiques, obra de Pablo Palazuelo, van commemorar el 150è aniversari del naixement de mossèn Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Sarrià, 1902). Si una es va posar al seu poble natal, l'altra es va situar davant de la Vil·la Joana, la finca de l'alcalde sarrianenc Ramon Miralles on mossèn Cinto va morir. Els promotors de la idea van ser els Amics de Verdaguer i la inauguració de l'escultura de Palazuelo va tenir lloc el 10 de juny de 1995, en presència dels alcaldes de Folgueroles, Gil Orriols, i de Barcelona, Pasqual Maragall. La còpia de Folgueroles havia estat inaugurada dies abans, el 17 de maig de 1995. Un miler d'escolars de la comarca d'Osona, on es troba Folgueroles, hi van celebrar una tradició recuperada per commemorar el naixement de Verdaguer, la de l'arbre de maig. Consisteix a enfilar-se a un pollancre sense branques sobre el qual s'han penjat uns embotits que aconsegueix qui és prou traçut per arribar al cim. El pregó de l'aniversari va anar a càrrec de mossèn Josep Maria Ballarín."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Tot i que Mossèn Cinto Verdaguer ja disposava a Barcelona d’un important monument de traces noucentistes, situat a la cruïlla de l'avinguda Diagonal amb el passeig de Sant Joan i que havia estat inaugurat el 1924, en ocasió del 150è aniversari del naixement del poeta, el 1995, el món verdaguerià va promoure la creació d’una altra obra amb la voluntat de deixar constància d’aquesta efemèride i alhora fer palesa la vigència de Verdaguer i la seva influència en la llengua i cultura catalanes.

Es va decidir encarregar aquesta obra a Pablo Palazuelo, un dels artistes espanyols més destacats del segle XX, deliberadament, per tal de fugir d’una escultura descriptiva, ja que Palazuelo en el seu vessant d’escultor desplegava espaialment la seva geometria plana. En rebre aquesta comanda, Palazuelo (amb qui m’unia una estreta amistat) em va demanar que li facilités informació sobre l’escriptor i la seva representativitat en la nostra cultura. Amb aquest objectiu li vaig proporcionar diferents llibres i documents que el van apropar a la pluridimensional figura de Verdaguer i que van propiciar moltes converses en les que vaig intentar explicar-li que no era només el fundador de la literatura catalana moderna, sinó que conjuminant tradició i modernitat havia fet de la llengua catalana un idioma apte per l’alta cultura. Així, amb la intenció d’evocar fonamentalment la figura de l’autor de dos dels més grans poemes èpics de la literatura catalana, L’Atlàntida i Canigó, va decidir centrar el seu procés creatiu en la idea del llibre i va construir amb planxes d’acer inoxidable un llibre obert que va situar sobre un pedestal de pedra, en el que va col·locar una placa amb la inscripció “la poesia és un aucell del cel / que fa sovint volades a la terra” i va decidir que la peça del Museu-Casa Verdaguer de Vil·la Joana havia d’estar orientada al Pirineu, concretament al Canigó."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Daniel Giralt-Miracle

Materials:Planxa de ferro sobre pedestal de pedra arenisca

La poesia és un aucell del cel / que fa sovint volades a la terra / JACINT VERDAGUER MAIG 1885 / A / JACINT VERDAGUER I SANTALO / 1845 - 1902 / 1995 / 150 Aniversari del seu naixement / Vil·lajoana, Barcelona - Folgueroles

Més informació:Viquipèdia Jacint Verdaguer i Santaló

Mossèn Cinto Verdaguer cap al 1865, font:Ara.cat

Autor

Escultor:Pablo Palazuelo de la Peña

Més informació:Viquipèdia Pablo Palazuelo

Més informació:Fundacionpablopalazuelo.es

Pablo Pazuelo, font:pinturapintura.com

 

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi