dimecres, 13 de maig del 2020

L'Home dels nassos

L'Home dels nassos a Tarragona, font:tarragonaturisme.cat
L’home dels nassos, tradició oral genuïna catalana, ha sobreviscut al llarg dels anys a l’imaginari popular com a constant evocació del darrer dia de l’any. La màgia, cada 31 de desembre, de sortir al carrer i fer la recerca d’aquell personatge que llueix tants nassos com dies hi ha a l’any és una juguesca que tots els pares, avis, germans grans o oncles proposen als fills, néts, germans petits o nebots.
D’aquesta manera, la quitxalla emprèn una atribolada recerca entre els ciutadans vianants, tots convençuts d’ensopegar amb un home que, carregat de mocadors, llueixi tres-cents seixanta-cinc nassos.
En arribar el vespre, amb la desil·lusió de no haver trobat un fenomen semblant i convençuts d’haver estat l’objecte d’una enganyifa, tot just tres dies després d’haver-nos penjat la llufa, els pares confessen als fills que, si volen trobar l’home dels nassos, només cal que vagin a la cambra de bany i es mirin al mirall, perquè ells són els homes dels nassos. I és que certament el dia 31 de desembre, a l’any, només li resta un dia.
Segons Joan Amades, a Barcelona era tradició de trobar l’Home dels Nassos al punt de migdia al pla de Palau, davant la Llotja. Era enfilat dalt d’un cadafal perquè tothom el pogués veure amb unes quantes dotzenes de llençols per mocar-se els 365 nassos (que per força havia de tenir repartits per tot el cos, ja que a la cara no li cabien pas).
La tradició d’aquest personatge que ens recorda el que resta de l’any, per a anunciar-nos el que arriba, té un referent històric ben antic. El déu romà Janus, amb dues cares, una amb aspecte de vell pel temps que s’acaba i una altra de criatura per l’any que comença, i que ho fa amb el mes que en rep el nom: gener.
Déu Janos, font:uncensored.co.nz
Fa alguns anys, a aquesta tradició oral, li ha estat atorgada la virtut de la forma mitjançant una figura d’imatgeria popular i tradicional a diverses poblacions catalanes. Tarragona, Reus, Flix, Vilanova i la Geltrú, Torroella de Montgrí o Barcelona, entre moltes altres viles i ciutats del nostre país que treuen a passejar el darrer dia de l’any, en una pomposa i divertida cercavila, un gran capgròs de generosos atributs olfactius i de característiques diferents i singulars a cada població.
L'Home dels nassos de Barcelona, font:Barcelona.cat
A Barcelona l’Home dels Nassos lliura a les autoritats de la ciutat la clau que obre la porta de l’any nou, al mateix temps que esdevé missatger dels ciutadans, perquè fa arribar als qui manen un memorial de desigs de la gent.
L'Home dels nassos portant la clau, font:barcelona.cat
Per concluir cal esmentar igualment l’Home de les Orelles, derivació directa del dels Nassos, que surt el dia 30 de decembre amb tantes orelles com dies té l’any.
Font de la informació:  Tornaveu.cat Reportatge l'Home dels nassos, barcelona.cat Cultura popular Home dels nassos
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

Crema catalana o de Sant Josep

Crema de Sant Josep, font:deplatenplat.gastronomicament.cat
La crema cremada, crema de Sant Josep o crema catalana  són unes postres típiques i tradicionals de la cuina catalana. És el dolç català més conegut, fet a base de llet, rovells d'ou, sucre, canyella, pell de llimona i midó, que generalment es presenta amb una capa de sucre cremat a sobre.
A la crema catalana se li assembla a França, la crème brulée; a Occitània (sud de França), la crèma, i a Portugal, la créme caramel, que també es cremen amb una pala, encara que són poc corrents.
La crema catalana ja apareix en els receptaris medievals catalans Llibre de Sent Soví (segle XIV) i Llibre del Coch (segle XVI), i es considera una de les postres més antics a Europa dins de la seva categoria, tot i ser una evolució de les clàssiques crema, que ja existien a la República romana diversos segles abans de Crist. És una de les postres que apareixen sovint en el Calaix de Sastre (segle XVIII) i que més agraden a el barceloní baró de Maldà. Al segle XX apareix en l'obra de Josep Pla i de l'poeta Miquel Martí i Pol, entre molts altres. L'única variació que ha tingut la recepta ha estat, al segle XX, el fet que algunes persones utilitzin farina de blat de moro en comptes de midó.
Sant Josep. Antigament quan no existia la llum elèctrica el món de pagès vivia al voltant de les hores de sol, s’aixecaven quan sortia i anaven a dormir quan es ponia, les gallines feien el mateix. Al voltant de Sant Josep els dies començaven a fer-se més llargs i en tenir més hores de sol, les postes d’ous augmentaven.
Com tots sabeu, un dels ingredients de la crema catalana junt amb la llet i el sucre són els ous, al voltant d’aquests dies els pagesos tenien excedents d’ous i per això es va començar a fer la Crema Catalana, per donar-los sortida abans que es fessin malbé.
Llegenda. El nom de Crema bé de quan unes monges van oferir flam a un bisbe que estava de visita, però el flam no els hi va sortir molt bé, no va quallar, per solucionar-ho se’ls va ocórrer espolsar-hi sucre pel damunt i cremar-lo, per dissimular la pifiada que havien fet. El bisbe quan va tastar la primera cullerada es va cremar i va començar a cridar “Crema, Crema” i d’aquí li ve el nom.
La crema catalana es pot utilitzar per omplir ensaïmades, coques, tortells, xuixos, pals, crestes i tot tipus de brioixeria i pastisseria. Quan no s'utilitza com a farcit sinó que queda a la superfície, se sol escampar-hi sucre blanc i cremar amb una pala de ferro o amb un bufador.

Quan se serveix com a postres, se sol distribuir la crema en plats de postres individuals o tradicionalment en cassoletes de fang, i es crema. Per cremar-la, com en els altres casos, s'empolvora de sucre blanc i posteriorment es passa per sobre una pala de ferro molt calent, o actualment més sovint es crema amb un petit bufador.
Aquests postres són casolans, però es fan també en la majoria de restaurants i fondes. El seu gust ha inspirat un gelat actualment molt popular, el de crema catalana, un licor, i també s'usa com gust precís per altres dolços, escumes, batuts, torrons, xocolates, etc.
Gelat de crema catalana, font:cuinacinc.blogspot.com
Font de la informació: magradacatalunya.cat Per Sant Josep crema catalana, Viquipèdia Crema Cremada , Wikipedia Crema Catalana 

Recepta
1 l de llet
8 rovells d’ou
200 gr. de sucre
40 gr. de midó de blat de moro
Sucre per cremar
Pell d’una llimona
1 canó de canyella

Poseu a bullir la llet amb un canó de canyella i la pell de la llimona. Quan trenqui el bull retirem la pell de la llimona, perquè no ens amargui la llet, tapem la cassola i deixem infusionar el canó de canyella.
A part, bateu amb força els rovells d’ou amb el sucre, fins que agafin un to clar i augmentin de volum. Afegiu el midó i continuem batent. Vessem la llet calenta, però no bullint, sense el canó de canyella i ho integrem tot plegat.
Podem colar el resultat, si veiem algun grumoll, però no és necessari. Ho tornem a l’olla, i coem, a foc lent, remenant constantment, cap al mateix costat, fins que agafi textura de crema. Trigarà uns cinc minuts. Procureu que no trenqui el bull, perquè acostuma a tallar-se.
L’aboqueu en una plata, la tapeu a pell amb plàstic film i, quan estigui freda, hi espolseu una capa de sucre i la cremeu amb una pala apropiada, ben roent.
Cremant el postre, font:quinosarriscanopisca.wordpress.com
Si no teniu pala de cremar, podeu gratinar-la en el gratinador del forn. És una opció ben vàlida.
Cremeu-la i mengeu-la immediatament. Si la cremeu amb molta antelació, el cremat s’estovarà i no tindrà cap gràcia.
Font de la informació:Semproniana.net Crema de Sant Josep
Ingredients bàsics de la crema de Sant Josep, font:semproniana.net
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dimarts, 12 de maig del 2020

La Pubilla

Pubilla de Sitges, font:visitsitges.com Fot.Gassó
"La pubilla o pubila és una figura jurídica legal a Catalunya recollida dins el Dret Civil Català i que era costum de seguir durant els segles xviii i xix. Es tractava de donar l'herència de la família i la responsabilitat de donar continuïtat al patrimoni familiar a la noia gran quan no hi havia cap home per ser hereu. La resta de fills s'anomenaven cabalers i s'havien de buscar la vida fora de l'àmbit familiar o treballar per l'hereu o la pubilla.
Pubilla i l'Hereu, font:magradacatalunya.cat
A la pràctica no s'aplica perquè el dret civil català només obliga a llegar el 25% del patrimoni als fills i a tots, no només al o la gran. La figura sorgeix en l'edat mitjana per la necessitat d'evitar la divisió del patrimoni familiar i mantenir l'economia familiar, basada llavors en l'agricultura.
D'altre banda es diu la pubilla a una tradició folklòrica que es practica en municipis de Catalunya i que consisteix en nomenar durant un any una noia normalment en el marc de les festes majors.
A partir de la meitat del segle XX va començar a celebrar-se el Certamen Pubilla de Catalunya, que en els seus inicis estava molt marcat per la moralitat vigent, imposada pel franquisme, i que es basava en la valoració d'aspectes com la bellesa física i les virtuts morals, com la dedicació a la llar i a la família, de la candidata.  - Actualment - les candidates a pubilles han de superar proves basades en el coneixement de la cultura i la història catalanes i l'actualitat, i el «do de paraula».

Certamen de la Pubilla i l'Hereu de Catalunya 2014 a Gandesa, font:riberaonline2.blogspot.com
A moltes fires d'estiu, com a Ripoll, Sitges, L'Escala, Calella o Llançà és habitual organitzar un concurs per elegir la pubilla local com a part de les festes. Aquesta es una bona ocasió per a les noies de vestir-se amb la indumentària tradicional.
L'any 2000 a l'elecció de pubilla van aparèixer pancartes en què es demanava la figura de l'hereu. La petició va provocar desavinences en la junta directiva del Foment de les Tradicions Catalanes, però finalment es va acceptar. Des de llavors un miler de joves ja han obtingut el títol d'hereu, que es planteja com a un concurs similar al qual es presenten els nois. En altres festes, com les de Molins de Rei o les de Manresa hi ha gegants a la processó representant una pubilla i un hereu.
El Foment de les Tradicions Catalanes és una entitat amb personalitat jurídica pròpia que va començar la seva activitat el 19 de novembre de 1979 i estableix el reglament i protocol del pubillatge. El seu propòsit és ajudar i preservar la història i els costums de Catalunya.

Avui en dia el pubillatge continua ben viu a Catalunya, però no té res a veure amb el que era abans. Són joves d’entre 16 i 23 anys, solters i vestits amb la roba tradicional catalana, amb l’objectiu de representar el seu poble i la seva cultura per totes les terres catalanes, a més de descobrir nous racons i costums durant un any.
Existeixen diferents títols, com per exemple: el fadrí, la dama, l’hereuet i la dameta. També existeixen títols comarcals: Maresme, La Selva i l’Alt Empordà; d’àmbit intercomarcal: Catalunya Central; i títols nacionals: Comarques Barcelonines, Comarques Gironines, Comarques Tarragonines, Comarques Lleidatanes i l’Hereu i la Pubilla de Catalunya. 
Pubilla i Hereu de Catalunya Central, font:regio7.cat
Cada poble escull els seus representats de manera diferent, però tots tenen uns punts en comú. Hi ha uns elements bàsics que solen ser un examen escrit de cultura general i una entrevista. Un cop avaluat el candidat, es realitza una votació popular en la qual el poble escull qui vol que sigui el seu representant. Pocs dies després es du a terme un acte de proclamació, en el qual es conviden membres del pubillatge de tota Catalunya i, també, pot assistir tota la gent del poble que ho desitja. Normalment són actes oberts al públic. Els nous representants també assistiran als actes de proclamació d’altres pobles de Catalunya i sempre vestits amb “l’uniforme” del pubillatge: el vestit tradicional català i, sobretot, amb la faixa o banda que diuen d’on són i els distingeix de les altres persones. 

Vestit de la Pubilla.
La Gandalla o Ret és una bossa de malla col·locada al cap per a recollir el cabell. Està confeccionada a manera de xarxa amb fil de seda i ornaments. La ret femenina canviava el nom per gandalla quan es confeccionava més curta que la mida considerada normal.
Ret i mitenes de la pubilla, font:trajetipico.com
La Mantellina - o manteleta - és blanca o negra, de puntes o bé combinada de tafetà i tul amb brodats i puntes i de forma triangular. El seu origen és moresc i servia per cobrir part del cap i el rostre, essent una de les particularitats estimades i preferides des del segle XV.
Mantellina, font:annitarodonita.cat
El Gipó és un cos de vestir, de seda o vellut de colors vermell o negre, cenyit fins a la cintura i amb mànigues llargues o curtes cordades amb botons al braç depenent de les condicions climàtiques del poble.
Les Mitenes són uns guants en forma de xarxa de seda o altres materials, de colors rosa-gris, gris-blau o negre. Cobreixen l'avantbraç des del gipó fins a la mà o fins arran del començament del dit gros, subjectades prop del colze per una cinta de vellut, per tal d'estrènyer-la al braç o avantbraç.
El Davantal servia per a protegir la part davantera de la faldilla. Podia ser peça de treball o confeccionada en tela de tul i enriquida amb brodats. De color negre, simbolitza la dona treballadora.
Davantal i Faldilla, font:annitarodonita.cat
Les Faldilles, assenyalades en plural pel costum establert d'utilitzar-ne diverses -fins a onze–, canviant-se cada dia “la de sota” durant el temps de la recol·lecció agrícola. Les faldilles també podien dir-se enagos, "ubalta" o "refajos", segons el lloc i moment apropiats. 
Els "Pololos" són uns pantalons bombatxos de camals amples emprats com a peça de roba interior femenina, igual que les enagües i dels mateixos materials. Tenen un forat o tall a la part interior de la cuixa que va des de la part superior d'aquesta fins a una mica més amunt del genoll. Això es perquè les dones que els usaven no s'haguessin de treure la roba a l'hora d'anar al bany i facilitar la tasca. Solen estar decorats amb encaix i un llaç a la part final de cada camal.
Peces importants del vestit tradicional de pubilla i hereu són la banda i la faixa. En el cas dels hereus i les pubilles, la banda porta, escrit, imprès, dibuixat o brodat, el nom de l'entitat, barri, poble o comarca a la que representen i els identifica amb els títols que tinguin atorgat." 
Font de la informació:Viquipèdia Pubilla (folklore)
Més informació:Tradicionscatalanes.com
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

Canelons per Sant Esteve

Canelons a la catalana per Sant  Esteve, font:recetasgratis.net
Entre moltíssimes altres coses, Nadal i Sant Esteve són sinònims d’àpats en família. En la tradició catalana, el menjar típic per a aquests dos dies està establert: per Nadal, escudella i carn d’olla, i per Sant Esteve, canelons.
Història dels canelons. Durant la segona meitat del segle XVIII, coincidint amb el gran augment demogràfic, al nostre país la restauració pública (fondes i grans restaurants) estava dominada per cuiners d’origen italià, suís i francès —bàsicament a Barcelona—, els quals van introduir plats forans, fet que es va consolidar al llarg del segle XIX.
Un dels cuiners més important d'aquesta època, Giovanni Antonio Ardizzi, va obrir la seva fonda el 1815, on servia canelons. Ràpidament la burgesia barcelonina va adoptar aquest plat. A la fi de segle XIX els germans Charles i Michel Pompidor van obrir, el 1897, el restaurant «Maison Dorée», situat a la plaça Catalunya de Barcelona. L'esmentat restaurant era una sucursal a la Ciutat Comtal de Maison Dorée de París, un dels restaurants més famosos i prestigiosos de la capital francesa i pel qual que passaven comensals d'altíssim nivell, entre ells el compositor i gastrònom Giacomo Rossini, que va deixar a el xef de l'establiment parisenc la recepta dels seus famosos 'canelons Rossini'
Maison Dorée a Barcelona, font:barcelofilia.blogspot.com
Una de les innovacions que van realitzar els germans Pompidor al Maison Dorée de Barcelona, ja entrats en la primera dècada de 1900, va ser el reinventar els canelons Rossini en un plat autòcton, començant per convertir-lo en un dels àpats estrelles de el local el dia de Sant Esteve
El 1903 el xef Blancher del restaurant La Maison Dorée, va popularitzar aquest plat entre totes les classes socials i, com explica Josep Pla, els canelons «tingueren un gran èxit i es difongueren per tot el país amb gran vitalitat». A diferència dels italians, els canelons catalans es farceixen amb carn rostida i s’acompanyen de salsa beixamel i es cobreixen amb formatge ratllat per gratinar-lo al forn. En paraules de Josep Pla, «els canelons han d’ésser rossos, han de tenir una perfecta presentació, no han d’ésser escaldufats». 
Però la popularització dels canelons va esclatar sobretot a partir de l’any 1911, quan va sorgir la indústria del caneló de la mà de Ramon Flo. Aquest fabricant de pastes va fundar la marca El Pavo el 1914. Gràcies a la indústria del caneló, i de Ramon Flo, doncs, els canelons van estendre’s fàcilment i amb èxit a totes les llars, per tal com és un plat de difícil elaboració, sobretot la pasta.
Cartell Canelons el Pavo, font:Vilaweb.cat
Abans dels canelons, la diada de Sant Esteve ja tenia el seu plat típic: arròs amb les restes de l’àpat de la vigília (L’arròs de la catedral o l’arròs colls-i-punys), el dia de Nadal. Amb l’arribada dels canelons, però, la burgesia els va començar a incorporar i finalment van acabar substituint l’arròs. Així com aquell arròs inicial, Néstor Luján explica que amb els canelons també s’aprofiten les restes de carn del rostit o de l’escudella del dinar de Nadal. Amb tot, el crític gastronòmic Jaume Fàbrega considera que aquesta última afirmació no és més que «una llegenda urbana», atès que «quan hi havia una festa tan important —encara que fos Sant Esteve— se solia tirar la casa per la finestra. És un plat característic de Nadal i altres festes».
Arròs Colls i punys, font:gastroteca.cat
Font de la informació:Vilaweb.cat La historia real dels canelons de Sant Esteve  i Blogs 20minutos.es

Recepta
·         carn per rostir
  (150 g de llom de porc, 200 g de pit de pollastre, 2 o 3 fetges de pollastre, 40/50 g de cervell de xai, opcional ),
·         2 tomàquets,

·         1 ceba petita o mitjana,

·         una cabeça d’ alls,

·         1 copa de vi ranci o brandi,

·         pebre,

·         canyella,

·         nou moscada,

·         sal,

·         1 paquet de plaques de canelons,

·         aigua,

·         oli,

·         tasseta de llet,

·         3 tasses de beixamel (mantega, llet, farina ),

·         100 g de formatge ratllat (Maó vell o parmesà),

·         50 g mantega
Elaboració
"Feu rostir la carn  a trossos sencers en una cassola  amb oli o llard , amb una ceba  i la cabeça d’ alls , sal, pebre i canyella;tireu-hi el vi ranci; si cal hi afegiu ragets d’ aigua, coent-la fins que sigui tendra i torrada. Al final hi afegiu els fetges i el cervell i hi féu donar uns tombs. Deixeu-la refredar una mica.

Capoleu la carn amb el tallant o la mitja lluna, millor que amb la màquina o la picadora, tenint en compte que no ha de quedar excessivament fina; amaniu-la, opcionalment, amb pebre, canyella, nou moscada i sal, en poca quantitat.

Bulliu els canelons. Quan estiguin, d’ acord amb les instruccions del fabricant, passeu-los per aigua freda i esteneu-los damunt d’ un drap blanc, a fi que s’ assequin. Elaboreu la beixamel, amb oli de la carn del picat o mantega, farina, i llet, fent que no quedi massa espessa i coent-la molt bé, a fi que perdi el gust de farina. Hi ha qui hi posa suc del rostit. Farciu els canelons amb una cullereta i enrotlleu-los. Col.loqueu-los en una llauna untada amb mantega (o bé oli o llard o, molt millor, amb suc del rostit) i hi tireu la beixamel, que els cobreixi bé, formatge ratllat  de Maó (vell) i pilotets de mantega al damunt. Poseu-ho al forn no massa alt, fins que quedin gratinats i ben daurats."
Preparació dels canelons, font:culleraderoure.wordpress.com
Font de la informació: Blocs mesvilaweb.cat Jaumefabrega
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES