dijous, 13 de febrer del 2020

Bust a Marià Aguiló

MARIAN / AGUILÓ
1825 / 1897
Poble que sa llengua cobra / se recobra a si mateix

"El segon any de la idea dels bustos dels Jocs Florals va tocar el torn al filòleg i bibliògraf mallorquí Marià Aguiló i Fuster (Palma de Mallorca, 1825 - Barcelona, 1897).
Com l'any anterior, en acabar la festa dels Jocs, que tingué lloc al veí Palau de Belles Arts el 9 de maig de 1909, al saló de Sant Joan, avui passeig de Lluís Companys, els assistents es traslladaren al Parc de la Ciutadella per a la inauguració. L'oferiment del bust de Marià Aguiló, obra d'Eusebi Arnau, va ser duta a terme pel canonge Jaume Collell. Hi van intervenir també per animar el matí els cantaires de l'Orfeó Català. En aquest cas, el pedestal incloïa una frase d'Aguiló: "Poble que sa llengua cobra / se recobra a si mateix". El dia de la inauguració hi figurava una altra llegenda, a més: "Els ulls que la mort acluca / els bada l'eternitat.
El bust és de marbre blanc i està disposat sobre un pedestal paral·lelepipèdic amb decoració floral modernista."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Marbre blanc sobre pedestal de pedra de Montjuïc






  Més informació:Viquipèdia Marià Aguiló i Fuster

Marià Aguilar i Fuster, font:Viquipèdia
Autor
Escultor:Eusebi Arnau
Més informació:Viquipèdia Eusebi Arnau i Mascort
Eusebi Arnau i Mascort, font:sites.google.com

dimecres, 12 de febrer del 2020

Voluntat i perseverança

"L’estació de metro “Trinitat Nova”, inaugurada el mes d’octubre del 2008, és la única de les estacions metropolitanes de Barcelona, que tot i ser subterrània, porta la llum natural del carrer fins a l’andana. El projecte plantejat per l’artista Antonio Ortega abasta tota la superfície mural de plafons de vidre translúcid que conformen la paret frontal de la planta intermèdia de les escalinates. En ella l’artista dóna una resposta contundent a la monumentalitat estructural de l’estació a partir d’un gran dibuix negre que trenca sobtadament la llum tamisada que reben els vidres i, a mode d’enèrgic i gegantí esquitx, rememora amb la seva virulència l’empenta política i social i els gestos de repulsa que han caracteritzat durant dècades el barri per obtenir legítimes millores.
Però la gran taca no és tant sols símbol d’una ben cohesionada acció comunitària, sinó que a mesura que s’hi acomoda la vista, pren formes variades fins a crear un complet mapa icònic de la vida social del lloc, sortit d’un procés de consens entre els veïns i l’artista després de fer recorreguts pel lloc, de llargues converses entre ells i d’accedir a documents del barri.
En aquesta transfiguració es perfilen construccions, figures, actituds i indrets que fan referència a la vida actual i al passat històric del barri on els veïns i veïnes s’ hi poden reconèixer: la nostàlgia del passat rural simbolitzada pels nous horts urbans, l’orgull de la creació d’una Escola de Circ, la negació social de Torre Baró com element propi (considerat com a rastre del temps per uns pocs mentre per molts no), el protagonisme de la dona a les manifestacions, el bloc de vivendes modular (que en els seus inicis no disposava de sanitaris) en contrast amb la funció paral·lela de lloc de segona residència d’estiueig, els nous indrets per a jugar a la petanca, el garbuix d’antenes parabòliques que parla de la multiracialitat actual dels seus habitants, la força estructural del mercat en un lloc altament mancat de comerços, la convivència constant amb els graffitti viscuts de manera positiva destinant-ne espais per fer-ne un ús responsable, la rebutjada contaminació de la planta asfàltica, la funció dels sacerdots progressistes,... fins a 28 imatges resultat dels temes més arrelats al barri i de les investigacions fetes pel propi artista.
El dibuix ha estat fet a ma i, en ser traslladat a una més gran escala i retallat amb làser sobre planxes metàl·liques, es produeixen unes pèrdues de transcripció en la fidelitat de la imatge inicial que l’artista accepta habitualment com un factor positiu dins la pèrdua de autoria. Això li permet fer aparèixer una explosió d’imatges impersonals i desenfadades que accepten una mirada distreta i una lectura entretinguda."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:metacrilat i tinte







Autor
Artista:Antonio Ortega
Més informació:Viquipèdia Antonio Ortega

Antonio Ortega, font:escolamassana.academia.edu/antonioortega

dimarts, 11 de febrer del 2020

Bust a Joan Maragall

"Després d'haver dedicat diversos bustos a personalitats que havien estat figures decisives en la restauració dels Jocs Florals, el 1913 es volgué honorar un poeta modern, Joan Maragall, que havia mort el 22 de desembre de 1911.
La realització va ser un treball conjunt d'un arquitecte, Lluís Domènech i Montaner, i de l'escultor Eusebi Arnau. La col·laboració entre els dos artífexs havia estat ja molt fructífera en obres com ara la Fonda España, la casa Lleó Morera, l'Hospital de Sant Pau i el Palau de la Música Catalana. El bust va ser modelat per l'escultor i, tal com indica Isabel Marín en la seva tesi doctoral, va ser passat a marbre al taller de Federico Bechini. A l'arxiu fotogràfic de la família Arnau, també segons l'autora citada, es conserva una fotografia del model originari.
L'efígie de Maragall està dins del corrent realista, com és propi en una obra d'aquesta tipologia; però es tracta d'un realisme més sintètic que eludeix el gust del detall pel detall. Domènech i Montaner, al seu torn, va projectar com a pedestal una columna de fust estriat i capitell jònic. A la part superior, s'hi pot llegir la inscripció: "J. MARAGALL 1860-1911" i entorn de la base un alt relleu dibuixa la rotllana d'una sardana en una clara al·lusió al vers del poeta "La sardana és la dansa més bella / de totes les danses / que es fan i es desfan". La sardana apareix també com a element ornamental a la placa de bronze de Joan Carrera (1918), que es conserva a la façana de la casa on havia viscut el poeta al carrer Alfons XII, al costat de la plaça Molina -en aquest cas, acompanyada per una vaca, la protagonista del poema "La vaca cega"."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Marbre blanc sobre pedestal de pedra de Montjuïc







Més informació:Viquipèdia Joan Maragall i Gorina
Joan Maragall i Gorina, font:Viquipèdia

Autor
Escultor:Eusebi Arnau i Mascort
Arquitecte:Lluís Domènech i Montaner
Més informació:Viquipèdia Eusebi Arnau i Mascort
Eusebi Arnau i Mascort, font:sites.google.com

 

Lluís Domènech i Montaner, font:Viquipèdia

 

Penyal Festa de l'Arbre

"L’enginyer forestal Rafael Puig i Valls (Tarragona, 1845-1920) va engrescar nens i mestres de les escoles barcelonines per muntar la primera Festa de l’Arbre, el darrer diumenge d’abril de 1899. La idea era inculcar la importància dels arbres en un país que tolerava la destrucció dels seus boscos. Aquest tipus de festa es va celebrar per primera vegada a Nebraska (EUA) el 1872. Encara que van sortir algunes veus protestant pel suposat caire pagà de la festa, aquesta va rebre el suport de l’Ajuntament i del conservador Diario de Barcelona. La comitiva, formada per uns 1.500 nens i mestres, va sortir del Palau de Belles Arts i es va adreçar al Museu Zootècnic, aleshores situat a la Secció Marítima del Parc de la Ciutadella. Rafael Puig i Valls va fer l’ofrena dels 400 pins que s’havien de plantar i va respondre l’alcalde Bartomeu Robert. Després es va descobrir un penyal per commemorar la primera Festa de l’Arbre.
Aquesta peça, ara mig amagada, possiblement va ser ubicada en aquest indret com a porta d'entrada a les grutes artificials que es podien visitar al parc anys enrere. Així que cal recordar-la amb un passat molt més gloriós."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Pedra




Més informació:Viquipèdia Festa del Arbre
Cartell de la Festa de L'Arbre de Vallibona, font:avinsilona.cat

Autor: Desconegut

Columna meteorològica i Rellotge de sol

"Josep Ricart i Giralt (1847-1930), professor de matemàtica esfèrica a l'Escola de Nàutica, historiador i meteoròleg, va realitzar juntament amb Josep Fontseré i Mestres (1829-1897) la Columna Meteorològica i la Taula de Distàncies de Barcelona, dos monuments pedagògics que pretenien popularitzar la ciència entre les persones menys il·lustrades. Les raons per aixecar aquests monuments queden perfectament explicades en el llibret que Ricart va publicar el 1885 amb el títol La Columna Meteorológica del Parque de Barcelona:
"Es pues una laudable obra, el procurar por todos los medios, que el pueblo ya adulto, el que no puede asistir á las escuelas, aprenda cuando menos los rudimentos de esta ciencia tan fácil para los que predicen el tiempo en los calendarios, y tan difícil para los sábios de observatorio.
"Este fin es el que se persigue, al levantar en paseos, y otros parages públicos, sencillos monumentos que al llamar la atención del pueblo por sus formas especiales y elegancia, los incita á contemplar los instrumentos anexos, y á leer las planchas esplicativas de aquellos, y su objeto. Así se consigue, que formándose academia ó asamblea popular delante de la columna meteorológica, los más instruidos lean, espliquen y discutan con los más ignorantes, siendo estas conversaciones de pura curiosidad el mejor medio de enseñanza."
La Taula de distàncies entre Barcelona i les ciutats més importants del món és un suport d'estil Beaux Arts amb una placa de marbre negre que fa de taula, amb un punt al mig, amb la llegenda "Barcelona", i els noms d'altres ciutats disposats de manera radial.
Tot i que els seus autors van batejar la primitiva estació meteorològica amb el nom de "columna", en realitat l'altre monument científic és un prisma de pedra blanca, amb els quatre costats orientats cap els punts cardinals. A cada costat hi havia un aparell meteorològic muntat sobre plaques de marbre negre amb textos explicatius, però que no han arribat als nostres dies.
Tanmateix, els coneixem perquè en el citat opuscle, Ricart va transcriure totes les taules i textos que hi havia en el monument. Segons aquest text, al costat sud hi havia una taula explicativa dedicada a la previsió del temps i un baròmetre. Al nord, un hidròmetre de Saussure. A l'est, un termòmetre, i a l'Oest, una taula on: (···) doy los datos más culminantes para que se pueda comprender la relación de grador ó volúmen que hay entre el Sol y la Tierra; siguiendo a continuación la diferencia de horas que se cuentan en las principales capitales al ser mediodía en Barcelona". Aquesta taula estava relacionada amb el rellotge de sol (de tipus equatorial esfèric) que hi ha al capdamunt de la columna, ja que explicava les idees generals del seu funcionament. 
Es va inaugurar el mateix dia que les escultures de les portes d'entrada al parc i el monument a Aribau, el 15 de desembre de 1884." 
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Marbre i Ferro
Columna Meteorológica




Rellotge esfèric de sol

Baròmetre

Termòmetre

Higròmetre
Taula de distàncies
 
Autor
Disseny:Josep Ricart i Giralt y Josep Fontseré i Mestre
Més informació:Viquipèdia Josep Ricart i Giralt
Josep Ricart i  Giralt, font:Viquipèdia
Josep Fontseré i Mestre, font:Viquipèdia