TRESORS a BARCELONA

dimecres, 5 de febrer del 2020

Estàtua Roger de Llúria

"Josep Reynés, escultor format a Llotja, amplià els seus estudis a París als tallers d'Albert-Ernest Carrier-Belleuse (1824-1887) i Jean-Baptiste Carpeaux (1827-1875), des de 1872 fins a 1876. El monument de l'almirall Roger de Llúria, juntament amb les set estàtues restants del Saló de Sant Joan, a excepció de la més romàntica de Rafael de Casanova, resumeix, segons paraules de Judit Subirachs “conceptualment (...) l'herència del romanticisme, mentre que formalment cal incloure-la de ple en la tendència realista, d'actituds estàtiques i solemnes i amb una especial atenció al detallisme de les indumentàries, propietat que en la tècnica de la fosa en bronze es podia aconseguir de manera molt satisfactòria".

Anterior en el temps, esdevé model de les seves companyes que conformen l'anomenada Galeria de Catalans Il·lustres, impulsada per l'Ajuntament de Barcelona. Les seves mesures superiors al natural, al damunt d'un alt pedestal, emfasitzen la figura d'un dels més importants militars de la Corona d'Aragó. Malgrat un cert sentit èpic de la representació, com bé apunta Santiago Alcolea Gil “(...) les condicions imposades limitaven la creativitat...", fet que s'evidencia en comparar l'obra de Reynés, de manera que seguiren els altres escultors del programa del Saló de Sant Joan, amb el monument al mateix Roger de Llúria (1886-1889), de Feliu Ferrer i Galzerán, situat a l'inici de la Rambla Nova de Tarragona, amb un caràcter representatiu més fort."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials:Bronze sobre pedestal de pedra de Montjuïc

Més informació:Viquipèdia Roguer de Llúria

Estàtua de Roger de Llúria situada a Tarragona, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Josep Reynés i Gurguí

Restauració:Frederic Marès i Deulovol

Pedestal:Josep Vilaseca

Més informació:Viquipèdia Josep Reynés

Josep Reynés i Gurgí, font:viquipèdia

Més informació:Viquipédia Frederic Marès i Deulovol

Frederic Marès i Deulovol, font:wiquipédia

Més informació:Viquipèdia Josep Vilaseca i Casanovas

Josep Vilaseca i Casanovas, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Homenatge a l'Exposició Universal de 1888

"Quatre rodes amb dents -dues d'elles de quatre metres de diàmetre- i unes quantes barres componen la part industrial, en forma de collage, del monument que el pintor Antoni Clavé va fer per recordar l'Exposició Universal de 1888 amb motiu del seu centenari.

Les peces més grans procedien d'una maquinària obsoleta del port de Cadis i les barres de magatzems municipals. Sobre tots aquests ferros, sense manipular, Clavé va muntar un relleu fet sobre alumini de 4,5 metres d'alçada per 2,4 d'amplada, i va preveure que fos mòbil.

Clavé, com a escultor, va "néixer" el 1939, en arribar al seu exili de París, segons ha explicat Lluís Permanyer, i des d'aleshores va fer unes 100 obres. L'Homenatge a l'Exposició de 1888 va ser inaugurat el dia de Sant Jordi de 1991."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials: acer inoxidable, alumini anoditzat, pintura, peces industrials de ferro, sobre una base de formigó armat en un estany

Més informació: Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Cartell oficial Exposició Universal de Barcelona 1888, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Antoni Clavé i Sanmartín

Més informació:Viquipèdia Antoni Clavé i Sanmartín

Antoni Clavé i Sanmartin, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Monument a Lleó Fontova

"El monument dedicat a Lleó Fontova és una peça destacada entre la producció barcelonina de Pau Gargallo. Fou inaugurat el 19 de juny de 1910.

El conjunt és d'una gran originalitat. Per començar, cal destacar que Gargallo és l'autor tant del bust com del pedestal-columna que el sosté. El bust, de marbre blanc, ens presenta el cap i les espatlles de l'actor completament nues, sense cap atribut o detall de vestuari que denoti la seva tasca professional; simplement la seva mirada i el rictus persistent i altiu dóna la talla del personatge. La columna és de pedra amb el fust cilíndric i un capitell amb unes volutes d'on pengen unes garlandes. Als peus, un amoret porta una màscara amb el somriure que caracteritza la comèdia. D'altra banda, cal destacar que Gargallo modifica la disposició d'aquests tipus de monuments en els quals el bust de personatge homenatjat se situa de manera frontal respecte a les volutes del capitell de la columna. L'escultor, irònicament, el desplaça a l'eix marcat per la intersecció de les dues cares del capitell. Trenca, doncs, tots els convencionalismes i aconsegueix que una escultura commemorativa es converteixi en una vertadera obra d'art.

El costum de transformar el Parc de la Ciutadella en un saló de ciutadans il·lustres, impulsat pel moviment dels Jocs Florals durant uns anys, va atreure altra gent i Ignasi Iglesias, que era regidor de l'Ajuntament de Barcelona i alhora un autor teatral prou famós, va proposar dedicar un bust a l'actor Lleó Fontova i Mareca (Barcelona, 1838 - 1890), que havia estat un dels que més havia divulgat les obres de Frederic Soler, de pseudònim Serafí Pitarra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials:marbre blanc sobre columna de pedra de Montjuïc

Més informació sobre Lleó Fontova:Viquipèdia Lleó Fontova i Mareca

Lleó Fontova i Mareca, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Pau Gargallo i Catalán

Més informació:Viquipèdia Pau Gargallo i Catalán

Més informació:Enciclopèdia.cat

Pau Gargallo i Catalán, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Font de Diana

"El desembre de 1919 es va col·locar aquesta figura de Diana a la Gran Via de les Corts Catalanes cantonada carrer Roger de Llúria. El tema de l'escultura sorgí d'un estudi que Venanci Vallmitjana presentà a la IV Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1898.

El monument consisteix en dos basaments circulars i no gaire amplis que van disminuint en alçada fins a arribar a un tercer cos on es troba la figura asseguda.

En la representació d'aquesta obra, Vallmitjana s'inspirà en Michelangelo, una relació que es fa palesa en la manera com ambdós lluiten per expressar els bells efectes de cossos plens de vida exterior i interior. Aquí Diana és captada en el moment just d'abans de fer l'acció, és a dir, quan està a l'aguait de trobar la seva presa i a punt d'agafar l'arc per disparar la fletxa.

Amb aquesta escultura de Diana caçadora, l'autor demostra ser un mestre reconegut de la forma; aconsegueix donar-li uns trets tan bells i elegants que fan que aquesta obra esdevingui un dels seus treballs més bonics.

Certament és una obra mitològica, és un homenatge als mestres, però també es tracta d'una creació personal de Venanci Vallmitjana, que sap crear una figura que transmet molta vida i sentiment."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials:Marbre blanc

Més informació:Wikipedia Diana

Diana de Versalles, copia romana del original griego atribuido a Leocares (Museo del Louvre, París), font:wikipedia

Autor

Escultor:Venanci Vallmitjana i Barbany

Més informació:Viquipèdia Venanci Vallmitjana i Barbany

Venanci Vallmitjana i Barbany, font:Viquipèdia

dilluns, 3 de febrer del 2020

Homenatge a Quatre alemanys

"El cementiri de Sant Andreu va ser triat pels vencedors de la guerra civil espanyola per honorar alguns dels seus màrtirs. El 23 de juliol de 1936, durant la primera setmana de la guerra civil, quatre xicots alemanys van ser morts a trets en territori andreuenc, molt probablement en un control de carretera a la sortida de Barcelona, quan anaven cap el seu país per representar els alemanys que vivien a Barcelona en un congrés de caire nazi a Hamburg. Es deien Wilhelm Gatje (1907-1936), Helmut Hofmeister (1909-1936), Günther Swalmius (1910-1936) i Thomas Treiz (1903-1936).

El diumenge 4 d’agost de 1940 es va organitzar un homenatge al cementiri de Sant Andreu i s’hi va posar un monòlit amb una placa que deia: “Inmolados por una España ‘una, grande y libre’”. Després figuren els quatre noms dels nois alemanys, i una inscripció en alemany: “Wurden am 23 Juli 1936 auf dem Wege zur Heimat ermordet”. La traducció prosaica d’aquesta frase és: “Van ser assassinats el 23 de juliol del 1936 quan tornaven al seu país”. Però l’ús d’alguns mots alemanys poc corrents, com Wege o zur fa que es pugui fer una altra traducció més emotiva i de doble sentit, a to amb els missatges feixistes de l’època, com ara: “Van ser assassinats fent ruta cap a la Pàtria”.

A l’homenatge hi assistiren les autoritats alemanyes a Espanya, el cònsol italià i grups de falangistes, a més de membres de les Joventuts Hitlerianes que residien a Barcelona. Hi van parlar Carlos Trías per la Jefatura Provincial del Movimiento i el senyor Thomsen, cap del Partit Nacionalsocialista Alemany a Espanya. Després hi van desfilar els joves falangistes i també els joves hitlerians.

Aquest petit monument funerari s’alça al peu d’una vella alzina, emmarcat entre tres pilastres no massa altes, construïdes amb diverses pedres de format irregular, adoptant forma de nínxol. Aquesta senzilla distribució crea una espècie de petit jardí triangular que queda limitat per una cadena robusta de ferro, pintada d’un to gris, més aviat fosc. El monument en qüestió és una mena de petit monòlit de pedra arenosa.