Relleu El Treball

"Per a la seu que el Banco Hispano Americano va obrir el 1950 al passeig de Gràcia, quasi a la cantonada inferior amb el carrer de Diputació, costat Besòs, Frederic Marès va realitzar uns relleus sobre granit al·lusius a les activitats econòmiques, que cobreixen tant els muntants com la llinda de les monumentals tres portes centrals d’accés. Els baixos actualment formen l'entrada de l'hotel Mandarin Oriental.

Aquests relleus responen al gust i la temàtica que s’esperava en aquells moments per a una entitat bancària, sense cap concessió a l’originalitat ni l’avantguardisme. Són al·legories que es troben a les façanes de moltes altres entitats econòmiques i financeres barcelonines: el treball al camp, a la indústria, a la construcció i en el mar, així com vehicles de transport i el déu del comerç, Mercuri. El mateix Marès va tornar a posar escenes semblants en uns altres relleus que va fer per una entitat bancària de l’altre costat del passeig de Gràcia, mitja dotzena d’anys més tard."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Porta 3, muntant dret: Tres homes pujant pedres amb cordes

Porta 3, llinda: Materials de construcció

Porta 3, muntant esquerre: Tres homes amb taladradores

Porta 2 muntant esquerre: Veremadora i segador. muntant dret: Pescador i pescadora

Porta 2, llinda: Mercuri estirat

Porta 1, llinda: Màquina de tren, avió i ocell

Porta 1, muntant esquerre: Paletes treballant

Porta 1, muntant dret: Quatre picapedrers

Més informació Wikipedia Frederic Marès i Deulovol

font:wikipedia

Llegenda de la mort del Cap d'Estopa

Ramon Berenguer II, el dit Cap d'Estopes (el seu sobrenom era degut a tenir una gran i espessa cabellera rossa), i el seu germà, Berenguer Ramon II;  van rebre el comtat de Barcelona conjuntament  a la mort del seu pare, ja que aquell no havia dividit l'herència. Aquest règim de govern simultani, va ocasionar tensions, gelosies i picabaralles entre els dos. Tots governaven, mig any tenia el poder un dels germans i l’altre mig l’altre. El que gobernava vivía al Palau comtal de Barcelona, mentre el que esperaba el torn passava a viure al Castell del Port, situal al cim de Montjüic, al vessant que mira al Llobregat.

Retrat imaginari de Ramon Berenguer II per Filippo Ariosto, font:wikipedia

L’any 1082, per celebrar el traspàs del govern de l'un a l'altre, decidiren fer una gran cacera. El Cap d'Estopa tingué un somni terrible: somnià la seva reial capa d'ermini tacada de sang i com si li prenguessin la corona. En emprendre la marxa i deixar el castell, damunt d'aquest i pel costat habitat pel Cap d'Estopa, hi havia una forta nuvolada, mentre que el sol més brillant tocava a l'altra banda. Tot això fou tingut com un mal averany, que mig induí el comte a abandonar la cacera; però, decidit, tirà endavant. Durant tota la marxa, el astor que portava lligat a la sella del cavall no parava de saltar-li a terra, com volent assenyalar-li un perill.

font:tebeosfera.com

Arribats al lloc de la cacera, prop d'Hostalric, tothom va tirar pel seu cantó. Quan feia poc que havien començat la correguda, Berenguer Ramon féu dir al seu germà que ja havia caçat dues boniques aus i que les anava a portar a la seva muller a Girona. El Cap d'Estopa es va trobar sol entre uns canyars, prop d'un estany, tenint sempre a la vora el seu astor, que no parava de voletejar i fer coses estranyes, que augmentaven el mal humor del comte i li feien témer quelcom desagradós. De sobte, li semblà veure passar una figura prop d'ell, mig amagada entre les canyes. El seu astor se li abraonà de potes al cor i el tapà amb les seves ales. Quan menys s'ho pensava, el comte se sentí ferit per una mà misteriosa armada d'un punyal. La capa del comte es tacà de sang i també l'ala del pobre i fidel astor, que de seguida es posà a xisclar i voletejant, fugí cap on es trobaven els altres cavallers caçant; no parà de cridar-los fins a aconseguir que el seguissin i els menà cap a la vora de l'estany, on trobaren mort el comte Ramon Berenguer. Aquest, durant el camí cap a la cacera, com pres d'un estrany pressentiment, havia donat la seva espasa al vescomte Folch de Cardona encarregant-li que amb ella el defensés si li passava quelcom.

El grup enfilà el camí de Girona en comitiva fúnebre. En arribar als carrers de la ciutat, la gent va sortir a rebre la comitiva amb tristesa i també amb un bri de desconfiança. Tothom coneixia la rivalitat entre els dos germans i en aquell moment, sota els xiscles i el vol atent de l’astor, tothom va veure en les llàgrimes de Berenguer la culpa d’un assassí.

Figura de l'astor del Cap d'Estopes, esculpit en una arquivolta exterior de la porta de Sant Miquel, a la Catedral de Girona, font:pedresdegirona.com

El poble va estar sempre convençut que el culpable de l'assassinat va ser el seu germà bessó, que va ser anomenat "el fratricida". I diuen que, el día dels solemnes funerals a la catedral de Girona, els capellans que havien de cantar l'Ofici de Difunts, erraven contínuament els seus càntics, i, en comptes de les paraules corresponents, els sortia, una i altra vegada, una mateixa frase: Ubi est Abel, frater tuus?, és a dir: On és Abel, el teu germà?. Les veus dels clergues, ressonant per la volta de la catedral, acusaven de Caín el comte de Barcelona.

A la sala del Tinell del castell de Port de Barcelona es celebrà el judici del fet estant assegut al seu tron el comte Berenguer Ramon, presents tots els altres magnats i nobles de la terra. El vescomte Folch de Cardona va fer de jutge, atenent la demanda del Cap d'Estopa. Entre moltes altres coses, va remarcar que el seu senyor havia estat mort per mà de punyal, arma que cap cavaller dels de la cacera no duia, sinó els dos comtes; que el punyal no havia pogut ésser pas el del mort, car aquest el portava al cint, ben net de tota taca, i que a més era ferit per l'esquena, ferida que ell mateix no s'hauria pogut fer; que, en canvi, el comte Berenguer, allí present, no portava el seu reial punyal, puix que, tacat en sang del seu germà, li havia caigut a terra al lloc del crim. En efecte, el germà, pàl.lid, es posà la mà al cint i no es trobà l'arma. Digué també que creia que vindria un altre acusador més eloqüent que ell.

Acabada l'acusació, ningú no havia dit res més en contra del comte; aleshores el de Cardona demanà que fossin obertes les finestres, puix que del Cel esperava un nou acusador. Obertes aquestes, comparegué el falcó del difunt comte, que, entrant per la sala, donà diverses voltes i acabà per posar-se damunt la testa del comte Berenguer, li prengué amb les seves urpes la corona i la llençà a terra. Tothom cregué el falcó com a enviat pel Cel, representant la divina justícia. El vescomte de Cardona reptà i desafià el comte Berenguer davant de la cort del rei de Castella per demanar-li comptes de la mort del seu germà.

Segons els costums d'aquells temps, quan un cavaller demanava a un rei un judici contra un altre, aquest no podia negar-se a acceptar-lo, car, altrament, es feia ell mateix culpable del delicte atribuït. Havia d'acceptar el duel, i si perdia era tingut com a culpable i atreia damunt seu tot el pes de la culpa i tot el rigor de la justícia, car era creença que la cosa prenia un caràcter sagrat i que Déu ajudava i protegia el bo i abandonava o castigava el dolent fent-lo perdre en la brega. Berenguer, per força, hagué d'acceptar  el repte que li havia llançat Folch de Cardona. Després del primer atac, va caure a terra vençut; aleshores el vescomte li apuntà al cor l'espasa del seu germà i li féu confessar que ell era l'autor de la seva mort. Després de tal afront i tal deshonra, el comte va renunciar la corona a favor del seu nebot, fill de Cap d'Estopa, i se n'anà a lluitar a les croades i guerrejà com un senzill cavaller.

Font d'informació Les Cent millors llegendes populars de Joan Amades 

Historia

Ramon Berenguer II, dit el Cap d'Estopes (?, 1053 - Gorg de Perxistor, Sant Feliu de Buixalleu, 1082), fou comte de Barcelona, Girona, Osona, Carcassona i Rasès (1076-1082).

Era fill de Ramon Berenguer I de Barcelona i d'Almodis de la Marca i germà, probablement bessó, de Berenguer Ramon II. El 1076, a la mort del seu pare, va rebre el comtat de Barcelona juntament amb el seu germà, ja que aquell no havia dividit l'herència. El seu sobrenom és deu a tenir una gran i espessa cabellera rossa.  Les relacions amb el seu germà foren sempre tibants, i intentà disputar-li l'herència. Segons el testament del pare, els dos germans havien de regnar en igualtat de condicions, la situació real però, era d'una certa preeminència del Cap d'Estopes.

Berenguer Ramon II, el Fraticida, font:lascruzadasweb.wordpress.com

En una avinentesa, potser quan estava a punt de partir en una expedició vers Múrcia, es veié obligat a fer promesa solemne de repartiment amb el seu germà davant els bisbes de Barcelona i Girona, els vescomtes d'aquests comtats així com el de Cardona. Al seu retorn el comte donà al seu germà part de l'herència contreta del seu pare, rebent la paria de l'Emirat de Larida. 

Vers la fi del 1077 el Papa Gregori VII envià a Girona el seu legat Amat d'Oloron per donar impuls a les seves idees de reforma de l'Església. És possible que aquest aprofités la seva estada per a intentar d'avenir els dos germans, que havien estat encomanats al Papa per llur pare en el seu testament. El pontífex escriví el 1079 al bisbe de Girona demanant-li d'actuar, juntament amb els abats de Ripoll, Sant Cugat i Sant Ponç de Tomeres, per posar fi a les discòrdies comtals.

Gregori VII, font:wikipedia

A causa d'això el mateix any els dos germans es repartiren la ciutat de Barcelona amb les terres, castells i cases de la rodalia, del Llobregat al Besòs, Castellvell i la seva marca, Olèrdola, Vilafranca del Penedès, Vallmoll i els seus alous, Eramprunyà, Benviure, Gavà, Pallejà, Garrosa, les Franqueses del Llobregat i altres dominis; i convingueren que residirien alternativament, durant sis mesos, en el palau comtal o a les cases de Bernat Ramon. Un complement sense data feia divisió també de la residència al castell de Port, i dels de Santa Perpètua, Montagut, Pontons, Vilademàger, Tamarit, Cubelles, Vilafranca del Penedès (torre Dela) i Vallmoll. Les funcions sobiranes restaven indivises, així com les rendes dels judicis, lleudes, mercats, moneda i uns patis a Barcelona. Però Berenguer continuà reclamant, i el 1080 obtingué del seu germà la definició de la meitat del castell de Barberà, de la Bleda (Olèrdola) i dels comtats de Carcassona i Rasès. Ramon llavors prometé de dividir totes les adquisicions futures, comprenent-hi les naus que es construïssin i les que s'adquirissin. Restarien en indivís les naus que llavors tenien, però es repartirien per meitat les preses que fessin. 

El 5 de desembre del 1082, anant el Cap d'Estopes de Barcelona a Girona, en passar per un lloc boscós i solitari, conegut després per la Perxa de l'Astor (Sant Feliu de Buixalleu), fou mort per uns desconeguts, que potser foren els seus mateixos acompanyants. El cadàver fou llançat al, després anomenat, Gorg del Comte, de la Perxa de l'Astor o Gorg d'en Perxistor, i allà fou descobert per l'astor que duia la víctima, que hauria guiat els qui el cercaven.

Monument que recorda la mort de Ramon Berenguer II es troba a Gaserans (Sant Feliu de Buixalleu), sota la masia de la Perxa d’Astor, actualment Can Perxistor, font:elpuntavui.cat

La veu popular acusà en aquell moment el seu germà com a instigador de la seva mort, motiu pel qual Berenguer Ramon II és conegut com el Fratricida.

El cos de l'assassinat fou dut a Girona i sepultat a la catedral d'aquesta ciutat.

Sepulcre del Cap d'Estopes, a la nau de la Catedral de Girona, construït per Guillem Morei per encàrrec del rei Pere el Cerimoniós, font:wikipedia

El 1083 es formà el partit antifratricida encapçalat per Ramon Folc I de Cardona i Bernat Guillem de Queralt, als quals s'uní el bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà, els quals encomanaren durant 10 anys la tutoria del petit fill del mort, Ramon Berenguer III, al comte Guillem I de Cerdanya, oncle del menut.

El 1086 però, aquest front antifratricida es trencà i un nou partit, encapçalat pels Montcada, Cabrera, Guerau Alemany II de Cervelló i Berenguer Sunifred de Lluçà acordà que Berenguer Ramon II participés en la tutoria del menut onze anys, prometent que no es casaria i que per tant l'herència recauria directament en el petit fill del Cap d'Estopes. En arribar Ramon Berenguer III a la majoria d'edat, el seu oncle li deixà el govern dels comtats.

Estàtua de Ramon Berenguer III, font:geocabanyes.wordpress.com

Berenguer Ramon II morí durant la Primera Croada a Jerusalem el 20 de juny de 1097, a la que havia anat en penitència. 

Veure informació Wikipedia Ramon Berenguer II

Veure informació Wikipedia Berenguer Ramon II

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda de La Serena

La llegenda de la Serena ubicada a les serres de Pàndols i Cavalls (comarca de la Terra Alta, Catalunya) narra la història d'una bella jove que es transformà en un ésser híbrid - meitat dona, meitat ocell - a causa d'un desengany amorós. Amb una llarga cabellera rogenca, un bec petit i corbat, unes garres de moixó i dues ales de plomatge marró, se la descriu com una depredadora, una bèstia ferotge que atavaca els ramats dels pastors. Però també se la coneix perquè tocava l'arpa per atraure els homes en les nits de lluna plena. Enganyats pel so dolç de l'instrument, s'acostaven cap a ella enamorats per la seva música, caient en una estat de somnolència del qual no en despertaven mai més.

Historia

El personatge de la Serena apareix descrit en els bestiaris catalans que es conserven actualment. Datats entre els segles XIV i XVI , les obres deriven: cinc dels textos toscans -el Bestiario toscano -, un no es pot precisar l’origen, i el darrer correspon al Livre dou Trésor de Brunetto Latini, traduït per  en Guillem de Copons al s.XV. Fou a la dècada dels seixanta quan apararegué l'edició Bestiaris a cura de Saverio Panunzio.

Conforme al bestiari català, la protagonista conjuga la bondat i malesa que podia tenir una dona segons l’imaginari medieval. El  contingut al.legòric i moralitzador, reprova l’atracció per la bellesa i castiga els homes amb la mort quan es senten atrets per la seva música. Aquest missatge però no correspon al que s’ha transmès a la llegenda que s'explica a Gandesa. Malgrat es manté la connotació eròtica del personatge i les seves armes contra el sexe masculí, la història s’explica remarcant-ne més la seva ferocitat i convertint-lo en un objecte de temor. Tanmateix, l'ús principal de la llegenda ha desaparegut actualment ja que antigament s'explicava en l'àmbit familiar per espantar els xiquets, a qui se’ls amenaçava dient-los que, si no es portaven bé, se’ls enduria la bèstia.

La Llegenda a Gandesa

El fet és que a finals dels anys 70 eren poques les persones que coneixien la llegenda. Fou el gandesà Mateu Aubà qui s’interessà a recuperar-la, davant la possibilitat que pogués perdre’s. Unes dones grans del poble li transmeteren. Posteriorment, es creà una entitat cultural amb el mateix nom. L’associació tenia com a mètode de difusió una revista que prenia el mateix títol, la Serena. Temps després, l’associació va emplaçar una escultura de la Serena al carrer Miravet de Gandesa, on hi consta una placa amb la seva explicació. La informació reconstrueix la llegenda amb totes les aportacions.

font:ipcite.cat

Per últim, l’any 2013, impulsat pel mateix Mateu Aubà i finançat per l’ajuntament de la població, es realitzà un conte infantil a càrrec de la il.lustradora Àngels Cid.

Veure informació Wikipedia Llegenda de la Serena

Més informació ipcite.cat/la llegenda de la serena de Gandesa

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda del Cor Menjat

Guillem de Cabestany (1188-1212...) fou un trobador especialment famós per la seva vida literària, tot i que no es coneixen gaires detalls contrastables de la seva vida real, en la qual la seva dama fou Saurimonda de Navata.

Guillem de Cabestany, font:wikipedia

Traducció de la vida del trobador que figura en els Cançoners:

Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que limita amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que es deia na Seremunda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, ferotge i orgullós. I Guillem de Cabestany estimava la senyora per amor, i sobre ella cantava i feia les seves cançons.

Llibre sobre Guillem de Cabestany, font:tapuscrits.fr

I la dama, que era jove, gentil, alegre i bella, l'estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com home irat i gelós, investigà el fet i va saber que era veritat, i va fer guardar l'esposa. I un dia, Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany que passejava amb poca companyia, i el va matar; li va fer treure el cor del cos i li va fer tallar el cap; i va fer portar el cor a casa seva, i també el cap; i va fer rostir el cor tot posant-li pebre, i el va fer donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama el va haver menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què és això que heu menjat?" I ella digué: "No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa." I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany allò que havia menjat; i, perquè ho cregués millor, va fer portar el cap davant d'ella. I quan la dona veié i sentí això, va perdre la vista i l'oïda. I quan tornà en si va dir: "Senyor, m'heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d'altra." I quan ell sentí això, va córrer amb la seva espasa i volgué donar-li al cap; i ella va córrer cap a un balcó i es deixà caure a baix, i així va morir.

El tema del cor menjat ha estat molt difós en la literatura mundial

I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dona havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dona. Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d'Aragó, que era senyor d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d'ell; el va fer agafar i li va prendre tots els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó. I després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l'església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i va ordenar que per tot el comtat del Rosselló, tots els cavallers i les dames els fessin aniversari tots els anys. I Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei.

Comtats catalans (segle VIII-XII), font:wikipedia

Historia

La vida, molt probablement fictícia, que figura en els Cançoners va ser esmentada, repetida o ampliada per molts autors com Petrarca, Boccaccio, Stendhal, etc., 

Llibre sobre Los Trobadores de Martí de Riquer, font:planetadelibros.com

Que aquest relat és fals, ho prova el fet que, segons consta en documents de l'època, Saurimonda, vídua de Ramon de Castell Rosselló, es tornà a casar el 1210, i que Guillem de Cabestany apareix a la Batalla de Las Navas de Tolosa el 1212. A més, el rei Alfons I, que s'esmenta en les versions més llargues de la vida, era mort un any abans del casament de Saurimonda amb Ramon de Castell Rosselló (1197). 

D'aquest trobador es conserven set cançons segures, una de les quals figura entre les més belles i repetides de la literatura trobadoresca: Lo dous cossire (La dolça tristesa). Aquesta cançó pot ser trobada, juntament amb la seua traducció al català, en l'article dedicat a la cançó trobadoresca. 

La Dolça tristesa, font:wikipedia

Veure informació Wikipedia Guillem de Cabestany

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda Sança d'Aragó

Sança d'Aragó (Barcelona, ca. 1241-1247 - Jerusalem, abans de 1291) va ser una peregrina i infanta catalana, la tercera filla del rei Jaume el Conqueridor i Violant d'Hongria. És venerada com a beata al si de l'Orde de la Mercè.

Pintura Sança d'Aragó i Hongria, font:Sàpiens.cat

Havia estat promesa al rei Teobald II de Navarra si aquest no maridava amb la seva germana Constança d'Aragó; finalment, però, no va haver de casar-se amb ell. Havia rebut una educació cristiana i ben aviat va voler deixar la vida cortesana i va ingressar a l'Orde de la Mercè, que el seu pare havia contribuït a fundar.

Sança d'Aragó abandonà la seva vida de comoditats i va anar a Sant Joan d'Acre de Jerusalem. A l'hospital de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem va viure en l'anonimat i en la pobresa i va tenir cura dels malalts fins a la seva mort.

Escut de l'orde de Sant Joan de Jerusalem a S. Giovannino dei Cavalieri (Florència)

A la seva mort les campanes d'Acre es van posar a tocar soles, com a senyal de la seva santedat. Diu la llegenda en una de les mans, ja morta, tenia una carta que ningú li podia arrencar: només un bisbe va poder agafar-la. La carta havia estat escrita abans de morir i en revelava la identitat, ja que ningú no sabia qui era.

Historia

Hi ha més realitat que llegenda entorn de la figura de Sança d'Aragó. Martí de Riquer apunta aquesta història com un intent d'exaltació de la cort dels reis d'Aragó: la casa reial de la dinastia de Barcelona estava interessada a divulgar la fama de la santedat de Sança. Volia tenir un sant en el seu llinatge com havia fet la casa reial de França, la seva rival, quan va canonitzar Sant Lluís el 1297. El fet, però, que el culte sigui de creació reial fa que no hagi tingut cap mena de continuïtat en la tradició popular o en la literatura.

Els fets es coneixen pel testimoni de Joan Manuel de Castella, qui els plasma al Libro de armas. Joan Manuel estava emparentat amb la família reial d'Aragó, ja que s'havia casat primer amb Elisabet de Mallorca i de Foix, filla de Jaume II de Mallorca, neboda de Sança. Quan va morir Elisabet, es va casar amb Constança d'Aragó i d'Anjou, filla de Jaume el Just i néta del germà de Sança, Pere el Gran.

Probable retrat de Don Juan Manuel. Retaule Verge de la llet de la catedral de Múrcia, font:wikipedia

Martí de Riquer explica que els dos elements que li donen un toc fantàstic al relat, el repicar de les campanes i la mà rígida que no deixava anar la carta fins a l'aparició d'una santedat, corresponen a elements d'altres llegendes. En concret, el repic de campanes quan mor algun sant, era un fet molt conegut i difós en molts relats; la mà rígida amb la carta correspon a la llegenda de sant Aleix de Roma, que era un text hagiogràfic molt divulgat.

El seu cos va ser traslladat i enterrat a Vallbona de les Monges, on també havia estat sebollida la seva mare. El sepulcre és incrustat al mur del presbiteri, a la part de l'Evangeli. És venerada com a beata, especialment per l'Orde de la Mercè. La seva festivitat és el 19 d'octubre. 

Nau de Santa Maria de Vallbona de les Monges, on hi ha el sepulcre de la infanta, font:wikipedia

Reial Monestir de Santa Maria de Vallbona - Sepulcre de Sança d'Aragon, font:wikipedia

Veure informació Wikipedia Sança d'Aragó i Hongria

Veure més LLEGENDES CATALANES