TRESORS a BARCELONA

dilluns, 4 de juliol del 2022

Passeig de la Fama

"El Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch queda situat al costat de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, just a l’altre costat del passeig Olímpic i sota les pistes d’aeromodelisme. Repassa la història de les diferents disciplines esportives, des de l’antiga Grècia fins als nostres dies i exhibeix documents i materials relacionats amb les màximes figures internacionals que ha donat el món de l’esport. L’edifici, projectat pels arquitectes Toni Camps i Xavier Basiana, ocupa una superfície de 4.000 metres quadrats.

Per atraure-hi alguns del milió de visitants forasters que cada any pugen fins a l’estadi, es va pensar en crear un Passeig de la Fama, a l’estil dels existents en altres ciutats, però aquest centrat en figures esportives. Es va encarregar al dissenyador Enric Satué que donés forma a la idea i ell va proposar de posar tot de medallons circulars de bronze encastats a terra en el curt espai que separa l’estadi i el museu. En els medallons hi ha la marca de la sola de la sabatilla i el nom d’un esportista cèlebre.

El passeig va anar prenent forma al llarg de l’any 2006, mentre s’acabava de fer el Museu Olímpic. En el moment de la inauguració només hi havia una desena de petjades, però des d’aleshores s’hi ha anat afegint petjades i noms nous. En total hi ha trenta medallons, dels quals a començaments del 2009 en queden encara sis de buits. Els altres vint-i-quatre porten els noms següents: Daley Thompson; Seve Ballesteros; Edwin Moses; Roger Federer; Lance Armstrong (actualment no està); Alberto Tomba; Rafael Nadal; Pau Gassol; Sebastian Coe; Sergey Bubka; Manuel Estiarte; Michael Johnson; Arantxa Sanchez Vicario; Mónica Seles; Steve Redgrave; Angel Nieto; Vitaly Scherb; Martina Navratilova; Pete Sampras; Nadia Comaneci; Michael Jordan; Jack Nicklaus; Miguel Indurain, i Mark Spitz.

Els quatre primers són a la vorera davant l’estadi, els quatre següents en el pas de vianants entre calçades i els següents al tros de vorera davant del museu.

Contràriament al que pot pensar un visitant, les petjades no s’imprimeixen sobre guix, fang o ciment fresc ni es fa servir aquest motllo per fondre el medalló de bronze. El sistema utilitzat consisteix en demanar als esportistes que facin arribar una sabatilla seva i mitjançant un escàner es pren la forma i els relleus que després són passats directament al bronze. Això ha facilitat obtenir-ne més, ja que aconseguir la seva presència hauria estat difícil.

Tal com explica Enric Satué, el nombre de medallons del passeig pot créixer tant com es vulgui, però sempre dintre del tros entre l’estadi i el museu. Es pot augmentar la densitat (ara estan força espaiats) o fins i tot es pot fer que segueixin a l’interior del museu. En aquest sentit és una obra oberta, sense límit prefixat ni previsible.

Satué va completar el passeig amb una placa de bronze posada al costat de la porta del museu en la que es recorda l’històric circuit de Montjuïc, amb una relació dels quatre grans premis d'Espanya de Fórmula l que s’hi van fer els anys 1969, 1971, 1973 i 1975, i de les 24 hores motociclistes que es van fer entre 1955 i 1986, amb el nom del guanyador i el vehicle que portava, cada any. Enric Satué és també l’autor del logo del museu, posat sobre la porta d’entrada.

La inauguració del Passeig de la Fama es va fer al mateix temps que la del Museu Olímpic, el 21 de març del 2007."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Bronze

Circuit de Montjuïc

Campions Gran Premi d'Espanya de Fórmula 1

Campions 24 Hores de Motociclisme de Montjuïc

Autor

Escultor:Enric Satué

Més informació:Viquipèdia Enric Satué

Més informació:Enricsatue.com

Enric Satué, font:irmariberastudio.com

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Campana de la Pau de Montjuïc

"Quan els arquitectes Josep Benedito i Agustí Mateos treballaven en la construcció de l'església d'Abraham, a la Vila Olímpica, tenien clar que els agradava posar-hi un element clàssic vertical, el campanar, però no semblava que el pressupost donés per fer-ho. Tanmateix, dins els regals olímpics, va arribar un grup de campanes pagades per l'empresa Mercedes Benz, tot i que no figura oficialment entre els donants, que les va fer fondre en la històrica foneria Bachert d'Alemanya, que fa campanars ininterrompudament des del 1725. De la sèrie de cinc campanes rebudes va quedar clar que era impossible encabir-hi la més gran, que hauria marcat l'estructura del campanar fins a fer-lo inviable econòmicament i arquitectònicament. Va ser aleshores quan es va decidir traslladar la campana gran al costat de les piscines Bernat Picornell, i batejar-la com a Campana de la Pau, el mateix any 1992."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Bronze, estructura d'acer laminat pintat

PERQUÈ L'ESPERIT D'OLÍMPIA / PLANI DAMUNT LA HUMANITAT, / I LA PAU I LA LLIBERTAT / SIGUIN PERDURABLES. / BARCELONA J.J.O.O.'92

CAMPANA OFERTA EN OCASIÓ DELS JOCS D'ESTIU / DE LA XXV OLIMPIADA CELEBRATS A BARCELONA / L'ANY 1992, PER LES FAMÍLIES M. KRETSCHMUR, B. GEELER, H. PERROT, K.H. PFLUOFELDER, A. BACHERT / I EL GOVERN DE LA REGIÓ DE BADEN-WÜRTTEM / BERG. LA COMPANYIA AÈRIA LUFTHANSA HA PA / TROCINAT EL TRANSPORT/HA ESTAT FOSA I INSTAL.LADA PER LES FONERIES/ A.BACHERT. CAMPANERS DES DE 1725 A HEILBRONN/ A LA REPÚBLICA FEDERAL D'ALEMANYA.

Més informació:Goethe.de/bar.html

La Campana de Bachert en Montjuïc, font:Goethe.de

Autor

Fonería:A. Bachert (Heilbronn)

Més informació:Bachert-glocken.de/

Fundició de campanes Bachert, font:Bachert-glocken.de

Arquitecta instal.lació:Beth Galí

Més informacío:Viquipèdia Elisabeth Galí i Camprubí

Més informació http://www.bethgali.com/

Beth Galí, font:scalae.net

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

dimecres, 22 de juny del 2022

Escultura figura femenina Les Flors Escalinates de Montjuïc

"Nu de noia que somriu. Seu inclinant el seu cos cap endavant. Les cames van cap endarrere. Repenja la mà dreta sobre la cuixa dreta i aguanta un pom de flors. La mà esquerra recolza sobre el podi que aguanta la figura. La mirada se'n va lluny, imprecisa, tal vegada somiadora.

Seu a tres metres d'alçada, de manera semblant i al mateix nivell que la seva companya parella, filles les dues del mateix autor, separades per l'espai que ocupa la cascada d'aigua que baixa del Palau Nacional. Les dues semblen presidir l'arrencada del darrer tram de les escales definitives cap a l'imponent edifici; també sembla que ens donin la benvinguda amable. Dalt del seu podi, fidels al seu destí de proximitat i transmissió de bons auguris, les noies s'inclinen cap endavant, per recollir, tal vegada en resposta, la mirada agraïda de l'espectador. Les dues escultures configuren la seva millor expressió escultòrica en la visió frontal, sembla que sàpiguen que seran vistes així i que serà molt difícil veure el dors immaculat i harmoniós, i que a l'espectador li serà del tot impossible donar la volta per contemplar-les en la seva totalitat. Sembla també que l'escultor les va inclinar per aproximar-les a l'espectador: si, en lloc de figures sedents, les noies haguessin estat dretes, des de la posició de l'espectador mai no hauríem pogut apreciar la seva bellesa i la dolça expressió del seu rostre.

Malgrat que estan col·locades dalt d'un podi, aquestes figures no són monuments, no han estat concebudes com a tal. Són figures genèriques amb caràcter simbòlic i ornamental, pensades per ser col·locades en un espai obert, en un entorn pròxim al vianant com és l'espai del jardí. La idea de monument en l'espai urbà, tan grata per als planificadors de la ciutat del segle XIX que, amb encert i verisme, van treballar els escultors vuitcentistes de la bona escola catalana, entre ells Llimona, s'allunyava al primer terç del segle XX desplaçada per l'altra, més conreada pels escultors noucentistes, d'ornament i/o expressió simbòlica. Els monuments solien elevar exageradament del terra els objectes i personatges dignificats i s'aproximaven a les esferes celestials. Damunt d'elevats podis, s'allunyaven dels mortals per esdevenir immortals i reconeguts. En una clara revisió d'aquest concepte, els escultors del modernisme primer, seguint Rodin, el gran mestre, i els noucentistes després van resumir en idees les seves formes i les van confiar a la figura femenina jove i nua; en van suprimir el pedestal i la van voltar de flors i plantes del jardí i de l'aigua de les fonts; a les escultures femenines de noies joves, comunicadores de vida i dipositàries de bellesa, els escauen la proximitat i els elements naturals: seure entre les flors, ornamentar els jardins i les places dels espais públics, però sobretot esdevenir properes, fer sentir la seva presència en el millor dels entorns possibles; aleshores el ritme compositiu esdevé natural, la rigidesa dels materials durs es trenca, la dolça expressió del rostre s'imposa. Per això, tot i estar dalt del podi, la presència d'aquestes figures s'endevina propera i la inclinació del seu cos, acollidora."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Teresa Camps

Materials:Marbre blanc

Més informació:Viquipèdia Eix de l'Exposició de 1929 a Montjuïc
Palau Nacional, font:Wikipedia

Autor

Escultor:Josep Llimona

Més informació:Viquipèdia Josep Llimona i Bruguera

Josep Llimona, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura Figura femenina sedent Escalinates de Montjuïc

"La dona jove i nua, asseguda a tres metres d'alçada, recull les cames creuant-les sobre el seu tors i protegint el seu cos; les línies i els angles que es formen d'aquesta manera condueixen la nostra mirada cap al rostre serè que somriu i la desvien cap al pom de flors que la seva mà dreta aguanta sobre l'espatlla esquerra, entre el cor i el rostre. En voler donar-li la volta i desviar-nos de la visió frontal, ens sorprendrà comprovar com inclina el cos cap endavant: si no fos perquè les seves sòlides cames creuades li ho impedeixen, potser cauria de l'elevat pedestal on és situada.

Aquesta figura és companya, parella i veïna d'una altra obra molt semblant del mateix escultor, realitzades alhora i amb la mateixa destinació: ornamentar els nous jardins i avingudes de la remodelació de la muntanya de Montjuïc. L'una i l'altra, lluny i a prop alhora, són solucions de la mateixa idea: el culte a la figura femenina dolça i suau, amable i acollidora. Els escauen bé els versos del poeta Maragall que trec del seu poema Diades d'amor (1904):

"Jo us parlo d'ella com d'un vol d'aucells

Que us fa mirar al cel blau sens violència

I us posa al front uns pensaments molt bells.

Jo d'ella no en vull més que la presència

Ràpidament al bell atzar del dia;

Cada cop, del seu pas a vora meu,

Me n'enduc la fragància i l'harmonia."

Noies nues de cabell recollit, joves i somrients que seuen i recullen les cames formant un joc harmoniós, en la prolífica obra del seu autor, es diuen Desconsol, Ondina, Adolescent, Joventut, Cordèlia, o senzillament, Noia nua o Figura sedent. De totes elles, el seu autor va fer rèpliques a diferents mides; hom diria que era una posició plaent per al seu autor, així com un difícil exercici de trencament de l'aplomada linealitat de les figures que feien els seus companys escultors més joves i la recerca de l'expressió i del moviment en l'espai; la inclinació també suggereix intimitat i proximitat. Aquesta sèrie comença a prendre forma en la maduresa del pietós escultor, tal vegada com una idealització de l'amor perdut definitivament per la mort de la seva esposa, jove encara. Totes elles matisen l'únic model de Llimona, el més abundant i preferit com a obra de creació personal en la seva etapa de maduresa, aquell que no es fixa únicament en el rostre sinó en la totalitat expressiva de l'escultura a la qual els diferents volums de la figura donen vida. Les dues figures esperen, permanentment disposades a l'acollida, l'arribada dels espectadors que passegen, i, des de la seva privilegiada situació, semblen contemplar la ciutat en expansió, tal vegada recordant les odes que el poeta Maragall va dedicar a Barcelona."