dilluns, 4 d’abril del 2022

Escultura Amfitrita

 

"Amfitrita és la principal de les nereides -les filles de Nereu i Doris- i la muller de Neptú. Tot i que aquesta nimfa del mar és la dona d'un dels principals déus Olímpics, mai ha estat una figura central dins la mitologia clàssica. Normalment se la representa envoltada per un grup de nereides i animals marins o al costat del seu marit, i és una figura molt poc usual fora de grups escultòrics que no estiguin integrats en una font.

Tot i que l'escultura realitzada per Josep Gamot és una escultura individual, forma parella amb el Neptú de Manel Fuxà, tal com es desprèn de la clara simetria de les dues escultures respecte del grup central de la font. A més, ambdues dirigeixen la seva mirada cap als cavalls marins, alhora que allunyen del grup central els seus respectius tridents -una llança, en el cas de la deessa. Mentre que Neptú, al costat esquerre de la figura de Venus, enretira amb la mà dreta el trident amb un gest enèrgic, Amfitrita només es recolza suaument sobre la seva llança, amb una posició molt serena, que contrasta tant amb la del seu marit, d'energia continguda, com amb el dinamisme de la figura de Venus. La representació d'Amfitrita amb una llança no és usual, ja que no és un atribut seu, sinó del seu marit -el conegut trident- i aquí cal interpretar-la com un element formal que remarca la simetria de les dues figures.

L'execució de Josep Gamot respon a la formació que va rebre al taller de Nobas, en el qual es treballava sobretot la capacitat tècnica. La bona factura dóna a l'escultura certa elegància, tot i el hieratisme."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Antoni José Pitarch i Llorenç Bonet

Materials:Marbre







Més informació:Viquipèdia Amfitrite

Amfitrite, placa Coríntia, font:Viquipèdia
Autor

Escultor:Josep Gamot

Disseny:Josep Fontseré i Mestre

Més informació:Viquipèdia Josep Gamot i Llúria

Foto antiga d'Amfitrite amb llança, font:Viquipèdia
   

Més informació:Viquipèdia Josep Fontseré i Mestre

Josep Fontseré, font:Viquipèdia


Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Escultura Neptú

 

"La figura realitzada per Manuel Fuxà presenta el deu marí en un lleu contraposto, amb la mirada dirigida cap als cavalls marins del grup central mentre amb la mà dreta agafa el trident.

La figura del déu marí no podia faltar en aquest conjunt de temes aquàtics, sobretot tenint en compte que era un tema mitològic recurrent per a la Barcelona del segle XIX. Dels cinc grups de Neptú que comptabilitza Judit Subirachs realitzats dins l'àrea d'influència de Barcelona abans de la creació del parc de la Ciutadella destaquen dues obres: el Neptú de Nicolau Traver realitzat amb marbre de Carrara per a la font de l'edifici de la Llotja (1802) i el de Damià Campeny per al coronament de la font de la plaça del Rei d'Igualada (1816). Tot i la notabilitat d'aquestes dues escultures presents dins l'àmbit d'influència de Barcelona, Manuel Fuxà va realitzar la seva versió sense tenir-les gaire en compte, ja que el seu Neptú presenta totes les característiques del déu marí recollides en les dues anteriors obres -el trident, una musculatura poderosa i una barba poblada-, però opta per una posició de la figura amb tots dos peus afermats a terra, lluny del marcat contraposto de Nicolau Travé o del gest més dinàmic de Campeny. L'escultor també va optar per presentar el déu sota la forma d'un home madur, però en la plenitud de la seva força, i no a través del cos ja vell, com és bastant freqüent per representar aquesta deïtat.

La posició del braç esquerre -relaxat alhora que musculós i amb la mà entreoberta més baixa que els malucs- recorda el David de Miquel Àngel, una escultura modèlica que va ser el referent a imitar de totes les acadèmies, i que segurament també va arribar a l'Escola de Llotja i als tallers barcelonins."









Més informació:Viquipèdia Neptú

Neptú al Museu del Prado, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Manuel Fuxà i Leal

Disseny:Josep Fontseré i Mestre

Més informació:Viquipèdia Manuel Fuxà i Leal

Manuel Fuxà per Ramon Casas, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Josep Fontseré i Mestre

Josep Fontseré, font:Viquipèdia
  

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

 

divendres, 1 d’abril del 2022

Obelisc Plaça Cinc d'Oros

 

"El 20 de novembre del 1902, l'Ajuntament de Barcelona va prendre la decisió d'aixecar monuments a Verdaguer (feia cinc mesos que havia mort), al doctor Robert i a Pi i Margall. De tots tres, el que més de pressa es va començar va ser el del doctor Robert: la primera pedra es posà el 1904 i la inauguració del monument acabat es va poder fer el 1910, quan ni tan sols s'havia posat la primera pedra dels altres dos. La de Verdaguer es va posar el 1914 i la de Pi i Margall, el 1915. El monument a Verdaguer va trigar deu anys a acabar-se i el de Pi i Margall en va trigar vint, després de nombroses incidències.

El gener del 1907, l'Ajuntament va refermar la decisió d'aixecar un monument a Pi i Margall apuntada cinc anys abans. El juliol de 1908 es va decidir l'emplaçament, a la cruïlla, acabada d'urbanitzar, del passeig de Gràcia amb la Diagonal i es va designar l'escultor Miquel Blay com a autor.

Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824 - Madrid 1901) va ser un dels quatre presidents de la Primera República i un dels símbols bàsics del republicanisme federal.

El 19 de setembre de 1915 es va fer la cerimònia de col·locació de la primera pedra del monument que no va suposar altra cosa que un acte polític promogut pels republicans en un moment que ocupava l'alcaldia, accidentalment, el primer tinent d'alcalde, el radical Pich i Pon. A les eleccions de novembre de 1913 s'havien acabat ja els anys de clara hegemonia republicana a l'Ajuntament barceloní i la Lliga era, de fet, el motor municipal, tot i que es mantenia un govern de col·laboració entre els dos partits.

La cerimònia de la primera pedra es va repetir un any i mig més tard, l'abril de 1917, però tampoc no va servir de gran cosa perquè el projecte es convertís en realitat. Encara que Miquel Blay havia fet el seu treball, un bust de notables dimensions, l'hegemonia creixent de la Lliga a l'Ajuntament va anar retardant-ne la col·locació fins que el cop d'estat de Primo de Rivera la va deixar congelada del tot.

L'Ajuntament republicà del 1931 recuperà la idea, però va desestimar l'obra ja feta de Blay i, de moment, va posar un altre bust de Pi i Margall, obra de l'escultor Felip Coscolla, a la rotonda central de la cruïlla coneguda com el Cinc d'Oros.

El nom popular de Cinc d'Oros donat al lloc provenia de l'efecte visual (evocador de les figures del naip) que produïen la rotonda central de la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Diagonal, i quatre dels sis fanals col·locats als extrems d'aquesta mateixa cruïlla. Aquests fanals, obra de Pere Falqués de l'any 1909, van ser la cirereta de la urbanització de l'indret, completada poc després del canvi de segle. Els fanals, retirats el febrer de 1957 perquè obstruïen el trànsit, van anar a parar a l'avinguda Gaudí quan aquesta es va convertir en una rambla, el setembre de l'any 1985. Falqués havia estat també l'autor dels fanals/bancs modernistes posats al llarg del passeig de Gràcia.

Fanals de Pere Falqués a l'avinguda Gaudí
 

L'Ajuntament republicà, decidit a resoldre definitivament la qüestió, va encarregar als arquitectes municipals Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca un projecte de monument. Aquests van dissenyar un obelisc que estaria coronat per una al·legoria de la República i en la base del qual es posaria un medalló amb l'efígie de Pi i Margall i la dedicatòria del monument. El 31 d'agost d'aquell 1931 va treure a subhasta les obres, però el concurs per a les escultures no es va convocar fins al 7 de setembre de 1932, i es fixà el 10 de novembre com a termini màxim per a la presentació de les propostes de medalló i al·legoria de la República. El jurat era presidit per Antoni Vilalta i el formaven el director dels museus, Joaquim Folch i Torres, els arquitectes autors del projecte, Florensa i Vilaseca, els escultors Josep Clarà i Josep Llimona, el dibuixant Ricard Opisso, l'arquitecte Francesc Guàrdia i el crític d'art Màrius Gifreda. Per a la República van escollir el projecte que portava per lema Flama, obra de Josep Viladomat, que va ser premiat amb 22.000 pessetes, i per al medalló el de Joan Pié, premiat amb 3.000 pessetes. El jurat va decidir atorgar premis suplementaris de 1.500 pessetes a altres set escultures presentades, entre les quals n'hi havia una de Frederic Marès. Tant aquest com Viladomat havien proposat l'escultura d'una figura femenina nua, dempeus, amb el braç aixecat, sostenint un ram de llorer. La de Marès, però, tenia el cos cobert, de la cintura avall, per uns plecs de roba. Sembla que la de Viladomat va ser l'escollida perquè s'adaptava millor a la perspectiva elevada (19 metres) i a la visió circular.

El premi va suposar a Viladomat, que tenia aleshores 32 anys, un gran reconeixement artístic i ciutadà, bé que era ja un escultor consagrat. El 1927 li havia estat seleccionada una obra per a la plaça de Catalunya i el 1929 havia fet el monument a Pearson a Pedralbes, que té certa semblança amb el de la República, i havia presentat una exposició individual a la Sala Parés. El prestigiós setmanari Mirador li va organitzar un sopar d'homenatge i li van ploure elogis dels crítics del moment.

Es va assenyalar com a dia de la inauguració el 29 de novembre de 1934. L'obelisc ja era fet, l'escultura havia estat hissada al capdamunt i el medalló era col·locat al seu lloc. Però els fets del 6 d'octubre i el canvi polític que van comportar van paralitzar la cerimònia. Aquell mateix dia, Viladomat va enfilar-se a les bastides posades entorn del monument i va gravar a la peanya de la seva escultura les lletres del cognom del president de la República, Azaña. El gener de 1935 les bastides van ser desmuntades i a final de mes el monument quedava ja sense tanques. No va haver-hi, de moment, cap cerimònia inaugural, que va haver d'esperar al triomf del Front Popular, produït un any més tard.

El 12 d'abril de 1936, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va inaugurar oficialment el monument.

Obelisc amb l'al.legoria de la República de Viladomat i el medalló de Pi i Margall

 

Plaça dels cinc d'Oros amb obelisc, La Flama i els quatre fanals de Pere Falqués, font:Ajuntament de Barcelona

Exactament tres anys més tard, el 13 d'abril de 1939, el nou Ajuntament franquista va prendre l'acord de retirar l'al·legoria de la República obra de Viladomat i recuperar la de Frederic Marès, que havia quedat en segon lloc al concurs de 1932. Marès, al costat dels vencedors, s'estava convertint en l'escultor oficial per excel·lència; li plovien els encàrrecs de restauracions, reconstruccions i obra nova. Marès va haver de fer a l'escultura algunes modificacions abans de fondre-la en bronze, per adaptar-la a la moral imperant, com esculpir els solcs necessaris sobre el tors nu de la dona perquè semblés que portava una samarreta. L'escultura no es va posar aquest cop dalt de l'obelisc, sinó a la base. A dalt s'hi va posar una àliga imperial, la qual cosa va fer que, a la denominació popular del Cinc d'Oros, s'hi afegís la de "plaça del lloro".

Obelisc amb aligà imperial i escultura de Marès, font:passioperbarcelona

Quan amb la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial el franquisme va anar retirant la simbologia feixista més evident, l'àliga fou també retirada i, en quedar l'obelisc sense res, aparegué un altre nom popular: "plaça del llapis".

Durant tot l'any 1939, però, l'estàtua de Viladomat va seguir dalt de l'obelisc (tot i que el medalló de Pi i Margall va ser tret el 20 de juny del 1939) fins que el 5 de desembre l'Ajuntament va assignar una partida de 10.000 pessetes per a les tasques de desmuntatge. Mentre l'escultura de Viladomat no va ser baixada de l'obelisc, es va cobrir amb una bandera espanyola. Sembla que, malgrat que es va plantejar la possibilitat de fondre-la per aprofitar el bronze en l'escultura de Marès, aquest va rebutjar la idea i l'obra de Viladomat no va ser destruïda i va quedar guardada en un magatzem municipal del carrer de Wellington, en una de tantes decisions sorprenents dels primers temps del franquisme. Això va permetre recuperar-la a l'arribada de la democràcia i utilitzar-la en un nou monument a la República a la plaça de Llucmajor.

El 26 de gener de 1940, primer aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, es va inaugurar el nou monument, ja sense les obres de Viladomat -l'estàtua de la República i el medalló de Pi i Margall- i amb l'escultura de Marès i un escut de l'Espanya franquista al lloc del medalló. La inscripció "Barcelona a Pi i Margall" va ser reemplaçada per una de nova: "A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida". La primera escultura que s'hi va posar era de guix, provisionalment, fins que es va fondre en bronze i s'hi va posar el 26 de gener de l'any següent.

Aquesta inscripció es va mantenir fins al 1979 (tot i que des de tres anys abans era coberta de pintades i pasquins), igual que l'escut. Aquest fou arrencat de nit per un grup de persones el 14 de desembre d'aquell mateix any 1979, quan ja feia nou mesos que Barcelona tenia un Ajuntament democràtic. L'estàtua de Marès segueix al seu lloc, encara que ha perdut lògicament la dedicació que se li va donar el 1939 a la victòria franquista. A la postguerra va ser objecte d'alguns atemptats, el més important dels quals tingué lloc el del 30 d'abril de 1946, vigília del Primer de Maig -era el lloc on habitualment es convocaven les manifestacions clandestines del Dia del Treball- en què un artefacte explosiu tombà l'escultura.

Quatre dies després de l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981 es va donar a la plaça on es troba el monument el nom del rei Joan Carles I (anomenada des del 1939 de la Victòria i entre 1933 i 1939 de Pi i Margall) i, posteriorment, es va posar l'escut reial a la base.

Escultura Victòria de Frederic Marès amb l'escut, font:Viquipèdia

El diumenge 30 de gener de 2011, d'acord amb la Llei de la Memòria Històrica, l'estàtua La Victòria de Marès es va enretirar del monument, passant a formar part de la col·lecció contemporània del Museu d'Història de Barcelona."

Retir de l'estàtua Victòria, font:Art Públic Barcelona

Escultura Flama a la plaça de la República
 

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Granit



Més informació:Viquipèdia Plaça Cinc d'Oros

Obelisc a la plaça Cinc d'Oros, font:Viquipèdia

Autor

Arquitecte:Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca

Més informació:Viquipèdia Adolf Florensa i Ferrer

Més informació:Arquitecturacatalana.cat

Adolf Florensa, font:arquitecturacatalana.cat

Més informació:Viquipèdia Joaquim Vilaseca i Rivera

Dibuix de Joaquim Vilaseca, font:sites.google.com/site/barcelonamodernista

 

 Veure més Art Públic Eixample

 

dijous, 31 de març del 2022

Casa de Làctancia

 

"Resulta xocant que una residència i casal d’avis llueixi en la seva façana, sobre la porta d’entrada, un gran rètol on es llegeix “Lactancia Municipal” i un plafó escultòric centrat per una reina alletant un nen. La causa és que l’ús original al que va ser destinat aquest edifici, i per al que va ser construït entre 1910 i 1912, és el de nodriment d’infants acollits a la beneficència pública, és a dir el contrari del que té des del 1990, que és l’atenció als que són a l’etapa final de la seva vida.

La reina, amb corona, que en l’escultura de la façana de la Casa de la Lactància dóna el biberó a l’infant, asseguda en un tron, simbolitza la Ciutat de Barcelona, ja que l’Ajuntament fou qui va promoure la institució. A la seva dreta, un jove matrimoni d’obrers, ell amb barretina, estan drets amb dos fills petits, i un altre obrer més gran, amb davantal de forjador, presenta un infant a la reina alletadora. Molt difuminat, darrera seu, es veu el baix relleu d’una fàbrica. A l’esquerra del tron, una altra parella, ella amb un infant als braços i ell amb capell de mariner i una portadora amb ampolles de llet, tenen al darrera seu el baix relleu d’uns vaixells. Es vol indicar les activitats econòmiques a les que estaven vinculats els qui acollien els seus fills a la beneficència de la Casa de la Lactància.

Resulta sorprenent que hi hagi un home amb tot d’ampolles de llet, en els anys que la gent anava a buscar la llet a granel a les vaqueries de la ciutat, i que la figura femenina principal del relleu no sigui una dama de pits ubèrrims alletant dos infants alhora o una marededéu de la llet, sinó una reina donant el biberó a una criatura, cosa que era encara molt poc habitual en els anys de creació d’aquella institució, quan pràcticament no hi havia altre sistema d’alimentar els nadons que donar-lis el pit. Això mereix una explicació.

La Casa Municipal de Lactància fou un servei creat en el marc del moviment sorgit a finals del segle XIX per tractar de reduir les terrorífiques xifres de mortaldat infantil entre la classe obrera. Cal tenir en compte les males condicions en què les treballadores de les fàbriques havien de tirar aleshores endavant l’embaràs, el part i l’alletament dels nadons, sense deixar de treballar. Fou un moviment de caràcter benèfic, promogut per metges higienistes i secundat per dames de famílies benestants. Copiant una idea sorgida a França es van crear unes institucions anomenades La Gota de Llet que tenien com objectiu principal posar remei als problemes de desnutrició en les famílies que no es podien permetre el luxe de pagar una dida i on la mare no podia donar de mamar els seus fills. Però les “gotes de llet” van anar ampliant els seus objectius i aviat van incloure també serveis de guarderia i alimentació d’infants que ja havien sobrepassat l’edat d’alletament i fins i tot els de formació, tant dels nens i nenes abans de que anessin a l’escola primària, com de les mares abans i després del part, amb nocions elementals de puericultura. Dorotea de Chopitea va ser una de les pioneres d’aquesta nova línia de beneficència als anys seixanta del segle XIX. Algunes fàbriques amb patrons paternalistes van habilitar també departaments especials per a tenir cura dels fills de les mares treballadores i perquè les que acabaven de donar a llum hi poguessin donar el pit fent una pausa en la feina.

Al començar el segle XX es van multiplicar els asils infantils, les “casas cuna” i les “casas de lactancia”. A Barcelona la primera va ser la del doctor Vidal Solares, fundador de l’Hospital de Nens Pobres de Barcelona del carrer Consell de Cent, a la que es van afegir mitja dotzena més. Les autoritats municipals van decidir sumar-se a la iniciativa privada i el 1903 van crear una Lactància Municipal dirigida pel doctor Ignasi de Llorens i Gallard, que ho va ser fins que va morir el 1913, just unes setmanes abans que el nou edifici de la Lactància entrés en servei. L’objectiu essencial de l’institució va ser el de proporcionar a les mares llet amb plenes garanties d’esterilització per als biberons. Per això, en l’escultura d’Arnau el nen és alletat amb un biberó, i no al pit, i hi apareix un repartidor d’ampolles de llet esterilitzada. Cal tenir en compte que en aquells moments l’esterilització i pasteurització industrials eren inexistents i que tot just s’estaven fent les primeres recerques. La primera empresa en vendre llet envasada i esterilitzada va ser Letona el 1930, però van haver de passar molts anys fins que va esdevenir popular. El més normal era comprar la llet a granel en vaqueries que hi havia a la ciutat, no sempre en bones condicions sanitàries.

La iniciativa de l’Ajuntament va suscitar algunes crítiques, perquè en els anys de creació de la Casa de la Lactància, les dides eren encara una institució indispensable per alimentar els nadons a qui la seva mare no podia donar el pit. I això era així fins i tot als hospicis i altres llocs d’atenció benèfica als més petits, perquè pràcticament no hi havia res amb què substituir la llet de pit. No es podia ni somniar la varietat actual de llets artificials i papilles de creixement. Les primeres llets “maternitzades”, que de fet no eren altra cosa sinó farinetes, no es van començar a comercialitzar fins als anys vint, i encara fent-les servir sempre conjuntament amb el pit. I l’alletament artificial tenia molts detractors.

L’Ajuntament, doncs, va fer una tasca pionera, en aquells anys que, gràcies a la col·laboració entre la Lliga Regionalista i els radicals, i també de la Diputació de Barcelona, es va començar a dedicar una atenció preferent a la creació de serveis socials adreçats a la infància, escoles, colònies escolars i institucions materno-infantils, molt en la línia de renovació pedagògica que es vivia a la primera dècada del segle.

A l’objectiu de facilitar l’ús de llets maternitzades i esterilitzades als fills dels obrers, l’Ajuntament n’hi va afegir d’altres, a la institució de la Lactància Municipal, com l’atenció hospitalària a les mares gestants i els cursets de puericultura. També tenien cura de l’atenció al part en casos molt determinats, perquè en aquella època era habitual que es donés a llum sempre a casa amb una llevadora.

Al cap d’un parell d’anys de la creació de la Lactància Municipal, l’Ajuntament va decidir fer un edifici dedicat especialment a aquesta finalitat. Amb aquest objectiu encarregà el 1906 un projecte a l’arquitecte municipal Antoni de Falguera, en la línia, molt de l’època, de fer edificis de gran categoria arquitectònica per als serveis municipals. Qui dirigí l’execució de les obres quatre anys més tard fou un altre arquitecte municipal, Pere Falquès. És curiós que la col·laboració entre Falquès i Falguera es va fer a la Casa de la Lactància en ordre invers a la que hi havia hagut al Conservatori Municipal, construït poc després a l’Eixample. En aquest cas fou Falquès qui preparà el primer projecte i Falguera qui dirigí l’execució de les obres. En tots dos edificis fou Eusebi Arnau l’encarregat de la decoració escultòrica de la façana.

Les obres van començar el 1910. A mitjans del 1914 ja eren prou avançades per a que s’hi comencessin a prestar serveis. A la premsa s’hi troben ja anuncis de conferències sobre obstetrícia i cursets de puericultura en el nou edifici, així com de visites a la institució per part de grups de dames interessades en el tema. I també es troben acords municipals sobre dotacions d’equipament per al nou centre. La inauguració es va fer de manera singular, com no podia ser d’altra manera si es té en compte que va coincidir amb els dos mesos (maig i juny de 1914) que el tinent d’alcalde radical Joan Pich i Pon va fer d’alcalde en funcions per la dimissió de Joaquim Sagnier. Com explica Manuel Ribé en les seves memòries, “durante su primera gestión de alcalde nació la primera criatura en la clínica ginecológica de la Casa de Lactancia Municipal. Los padres del recién nacido eran modestísimos obreros naturales de Murcia; el señor Pich pagó todos los gastos del bautizo, ropas para el niño, refrescos... La numerosa comitiva se reunió en la Casa de Lactancia y en coches de dos caballos se trasladó a la parroquia de Santa Madrona, calle Calabria, donde fue bautizado Juan Morata González. Estre acto valió muchas felicitaciones al alcalde accidental”.

El nou edifici va acollir, apart dels serveis d’alletament propis de la Lactància Municipal, els de tocologia i puericultura, als que es va donar el nom d'Institut de Maternologia.

A la postguerra, la Casa de la Lactància fou utilitzada per Auxili Social i seguí prestant els seus serveis tradicionals, aleshores més necessaris que mai. Durant la gran nevada de 1962 que col·lapsà la ciutat va ser d’una gran utilitat, ja que en quedar al costat de la boca de metro de l’estació Rocafort de la Línia 1, era fàcilment accessible a les dones que es trobaven amb l’emergència de donar a llum i no podien accedir a altres institucions. Cal recordar que encara no existia la Línia 5 que va donar accés més tard a l’Hospital Clínic i a l’Hospital de Sant Pau amb parades pròpies.

El 1968 s’hi van fer obres de reforma que van alterar molt l’interior i el pati originals. El 1985-1986, l’Ajuntament va eliminar aquestes transformacions dels anys seixanta, tractant de restituir els interiors al seu caràcter original, i va decidir destinar l’edifici a residència i casal d’avis, que va començar a prestar servei l’abril de 1987 amb el nom de Francesc Layret.

És un dels escassos edificis de planta i pis que resten a l’Eixample. No hi falta la planta semisoterrani que en l’origen es feia a tots els edificis per fer-lo servir com a carbonera, i el pati és cobert per una lluminosa claraboia.

A la façana, apart de l’escultura d’Eusebi Arnau, hi ha un plafó ceràmic de la ciutat de Barcelona i els mots “Lactancia municipal”. És obra de Lluís Bru. Queda situat just sobre el tron de la reina alletadora que representa la ciutat de Barcelona. A la imposta de l’arc d’entrada hi ha, a la dreta, una nena amb una nina, i a l’esquerra un infant nu, en posició fetal, sembla xumar un biberó. Finalment, quatre caps de noies amb garlandes estan situats als carcanyols de la finestra amb tres arcs situada a la façana entre la porta i el relleu principal.

Aquesta finestra neogòtica procedeix d’una altra casa derruïda poc abans de fer-se la Casa de la Lactància, la Casa Estruch, que havia estat només durant una dotzena d’anys al bell mig de la plaça de Catalunya. Es va construir el 1887, amb permís municipal, quan la plaça encara no estava urbanitzada. El promotor fou Josep Estruch i Cumella, fill de l’important polític i financer Ramon Estruch i Ferrer. Josep Estruch fou director durant quinze anys del Banc de Barcelona, i ho era en el moment que aquest va fer fallida, el 1920. Continuà i amplià la col·lecció d’armes iniciada pel seu pare i, per a exhibir-les, construí a la plaça de Catalunya el Museu-Armeria que portava el seu nom, un edifici de planta i tres pisos inaugurat els dies de l’Exposició Universal de 1888.

Quan l’Ajuntament emprengué la tasca de netejar el centre de la plaça –amb l’objectiu d’urbanitzar-la– de tot el que s’hi havia anat posant amb permís o sense, hagué d’indemnitzar Josep Estruch, perquè a ell sí que li havia donat llicència municipal per construir. La casa passà d’aquesta manera a propietat municipal el 1899, amb la intenció d’enderrocar-la. Però va trigar un parell d’anys a fer-ho, durant els quals la va fer servir com a centre d’atenció als repatriats de Cuba per la Creu Roja i com a sala d’exposicions. Tot plegat molt semblant a històries ben recents de l’urbanisme barceloní. En desallotjar l’edifici, Josep Estruch va vendre les armes a un col·leccionista parisenc.

Quan l’Ajuntament enderrocà la casa Estruch el 1901, guardà en un magatzem alguns dels elements arquitectònics, i l’arquitecte municipal Antoni de Falguera pensà utilitzar-los a la Casa de la Lactància. La finestra amb tres arcs trilobulats de la façana n’és un de ben evident, si es comparen fotografies antigues de la Casa Estruch i de la Casa de la Lactància."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Marbre i Mosaic










 






Més informació:Viquipèdia Casa de Làctancia

Casa de Làctancia, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Eusebi Arnau

Mosaic:Lluís Bru

Arquitecte:Antoni de Falguera Sivilla

Direcció de Obra:Pere Falquès

Més informació:Viquipèdia Eusebi Arnau i Mascort

Eusebi Arnau, font:enciclopedia.cat

 Més informació:Viquipèdia Lluís Bru i Salelles
Lluís Bru, font:Wikipedia

Més informació:Viquipèdia Antoni de Falguera i Sivilla

Antoni de Falguera i Sivilla, font:sites.google

Més informació:Viquipèdia Pere Falques i Urpí

Pere Falqués i Urpí, font:Viquipèdia

  

 Veure més Art Públic Eixample