A les festes de Santa Eulàlia, l’Àliga de la Ciutat acompanyada per la Coronela de Barcelona, els
Ministrers Espremulls, el Lleó de Barcelona, els Gegants de Santa Maria del Mar
i els Trabucaires d’en Perot Rocaguinarda, que constitueixen el seguici dels
Protocols de l’Àliga, encapçala una solemne desfilada que surt de la plaça de
Sant Jaume i culmina en un dels actes més emotius i transcendents de la
celebració: el tradicional Ball de l’Àliga al presbiteri i davant l’altar major
de la basílica de Santa Maria del Mar.
Ball de L'Àliga de Barcelona - Festes de Santa Eulàlia de Barcelona
L’Àliga de la Ciutat de Barcelona, documentada des del segle XIV, tenia el
privilegi de ballar dins les esglésies i el seu ball es considerava l’honor més
gran que es podia fer als visitants il·lustres. El Decret de Nova Planta i les
prohibicions del 1771 van minvar el seu simbolisme fins a fer-la desaparèixer.
L’any 1989, l’Àliga de Barcelona va ser recuperada dins del Projecte de
recuperació de la imatgeria festiva de la Barcelona vella.
Font de la informació:Barcelona.cat Santa Eulàlia
La Coronelade Barcelona lliuraal'ajuntamentla reconstruïdabanderade SantaEulàlia any 2015
Àliga de Barcelona i Cobla Antiga Els Espremulls - Santa Eulàlia 2020
"El Lleó de Barcelona és una figura que forma part
del bestiari històric de la ciutat. Representa l’animal amb posat
majestuós i coronat, que simbolitza el poder.
Antigament el lleó era un element lligat a les
festivitats religioses, especialment a la processó de Corpus. En aquell
moment pot ser que representés l’evangelista sant Marc juntament amb el Bou i l’Àliga,
que serien sant Lluc i sant Joan, respectivament. N'hi ha constància
des del segle XV, quan durant les dates assenyalades sortien homes
disfressats de lleó amb pells i cabelleres. I el 1601, amb motiu de la
festa de canonització de sant Ramon de Penyafort, ja es té constància
d’una figura semblant a la que tenim avui, amb carcassa i corona.
Sant Marc evangelista amb el lleó alat per Pietro Stangherlin, font:Viquipèdia
El Lleó, Auca del segle XVIII, font:festamajor.biz
A la primeria, els responsables de treure la figura
eren el gremi de blanquers, que tenien una capella a la parròquia del
Pi. Eren coneguts per lleonets, perquè quan sortien a acompanyar la figura duien, entre més elements, màscares de lleó.
Al segle XVII es converteix en l’element més divertit i
apreciat del bestiari barceloní, gràcies a les actuacions que feia a
les sortides, amb brams i molt d'enrenou. Però el 1780, per mitjà d'una
cèdula dictada pel rei Carles III, es prohibiren els brams i les
actuacions exagerades. Tanmateix, la figura continuà sortint en tot
d'actes, per bé que sense desimboltura. Durant el segles XVIII i XIX hi
ha nombroses referències d’actuacions del Lleó, sobretot a les
processons de Corpus, on va participar fins el 1870.
El Lleó, font:Barcelona.cat
Després de més d’un segle sense cap més pista de la
figura, en els anys noranta del segle XX, dins el procés de recuperació
de la imatgeria festiva de la Ciutat Vella, l’Associació d’Amics dels Gegants del Pi va decidir de tornar-la a construir. Ho encarregà a l’imatger solsoní Manel Casserras i Boix, que l’enllestí el 1993. D'ençà d’aquell moment, s’incorporà al Seguici Popular de Barcelona, i encara avui encapçala el bestiari al costat de l’Àliga de la ciutat.
El Lleó de Barcelona és una peça que té dansa pròpia:
el «Ball del Lleó», amb música de Jordi Fàbregas i Canadell i
coreografia de Xavier López. Va ser estrenada en el Toc d’Inici del
1994.
La figura surt cada any en dates assenyalades del calendari festiu barceloní: per Santa Eulàlia, la Mercè, Sant Josep Oriol o Corpus. Quan no surt, es pot visitar a la Casa dels Entremesos, on és exposada permanentment amb gran part del Seguici Popular de la ciutat."
"El 21 de setembre de 1883 va ser instal·lada al Parc de la Ciutadella l'escultura d'Agapit Vallmitjana i Abarca, El caçador de lleons, també coneguda com L'africà.El caçador de lleons va ser un encàrrec de l'Ajuntament, formalitzat a l'abril de 1883.
Com tants d'altres artistes del XIX, Vallmitjana i Abarca es va sentir
interessat en copsar l'excepcionalitat de l'Orient, preocupant-se per
donar a conèixer la singularitat dels seus costums i l'originalitat dels
tipus. Exemple d'això és aquesta obra que representa a un oriental que
acaba d'apoderar-se d'uns cadells de lleó. L'atracció per l'orientalisme
queda clarament exposada en aquesta obra, en la qual Vallmitjana Abarca
aconsegueix presentar un determinat tipus racial, així com no s'oblida
de donar a conèixer la seva emoció i les seves reaccions. El tema
escollit permet a l'escultor donar una gran força expressiva als
protagonistes, ja que es basa en el moment en que l'home es veu sorprès
per la lleona, mare dels dos petits lleons que acaben de ser apressats.
També destaca com està copsat el sentiment d'angoixa del caçador, que té
por de que el felí l'ataqui, com el nerviosisme dels dos petits lleons
que se senten apressats, ambdues expressions queden molt ben
representades en aquesta escultura.
A la vegada, el conjunt denota una gran preocupació
pels accessoris, tant en els detalls del vestit i els complements, com
en les característiques de la pell dels animals. Aquest darrer aspecte
està perfectament solucionat i ens permet veure l'alt nivell amb què
l'autor aconsegueix realitzar l'escultura temàtica que va tractar durant
tota la seva vida.
Quant a la composició, Vallmitjana forma el grup
escultòric utilitzant un triangle d'àmplia base que se situa sobre un
petit pedestal circular fet de diferents marbres. El lloc on es va
destinar el grup no sembla massa convenient, ja que degut a l'ampli
espai de la terrassa, el grup queda empetitit."
"La segona estació de la línia - L11 - porta el nom de Casa de
l’Aigua perquè així ho van suggerir els veïns consultats. La Casa de
l'Aigua és el nom poètic de la construcció de la Societat General
d'Aigües de Barcelona (1915) aixecada a corre-cuita després de
l’epidèmia de tifus de 1914. Era una casa de màquines per aixecar
l’aigua procedent de Montcada. La canonada estava connectada a una altra
Casa de l'Aigua, a Trinitat Vella (1897) per un costat, i per l’altre a
un tram de l’aqüeducte, conegut com el dels Tres Ulls (1910-1970), que
duia l’aigua fins el dipòsit del carrer de la Mina de la Ciutat
(Roquetes). Quan es va realitzar la portada d’aigua del Ter a Barcelona,
es va aprofitar la infrastructura creada anys abans a Nou Barris, entre
ella l’aqüeducte dels Tres Ulls, fins que el 1970 es va soterrar i va
deixar de servir. El 1992 la Casa de l'Aigua va ser saquejada en no
haver-hi vigilància -sembla que ja no servia-, però es va fer projecte
de recuperació museístic, com una Ruta de l'Aigua.
La fotògrafa Gemma Nogueroles va voler captar aquest esperit i ho va fer amb dos elements:
1) Una reproducció, acolorida i molt retocada, d’una
foto original del pont dels tres ulls sobre el torrent de la
Trinitat..., ara soterrat, que mai va fer la funció d’aqüeducte per
falta d’aigua. Aquesta fotografia ocupa deu metres del mur situat a
l’altra banda de la via, just davant de la porta d’entrada única, des
del carrer Aiguablava, que hi ha a l’estació. Com que aquesta entrada es
fa a nivell de carrer, sense escales, de dia la fotografia queda
il·luminada per llum natural.
2) Vuit hologrames distribuïts pel terra de l’andana.
Són fotografies del corrent d’aigua del riu Ter preses en diferents
indrets, per recordar que per uns anys l’aqüeducte i altres
instal·lacions entorn de la Casa de l’Aigua van servir per la portada
d’aigües del Ter a Barcelona. Aquests hologrames, agrupats en tres
parelles i dos de solts, tenen les dimensions d’unes rajoles del
paviment i cadascun d’ells combina dues, tres o quatre fotografies que,
al ser vistes per un observador desplaçant-se a peu, donen la sensació
de moviment.
Completa la decoració de l’andana un panell situat al
costat de l’entrada amb el poema “Tanca d’aigua”, escrit per Carles Hac
Mor i Ester Xargay que, segons ells, és “un resum poetitzat dels
escrits i les paraules recollits de la gent del barri” A la part baixa
s’hi deixa un espai en blanc simbòlic obert al pensaments dels viatgers
del metro. El text és més un seguit de frases sense signes de puntuació
que un poema amb versos, fins al punt que fins a cada final de ratlla hi
queda una paraula partida. És imprès amb lletra cal·ligràfica sobre una
planxa de metacrilat, i s’hi llegeix:
arcs colgats clam / en futur trinitat ra- / ja tres ulls resso- / nen un temps un punt recor- / da que el torrent va fent via
La participació popular en aquestes dues obres queda
expressada en l’agraïment, escrit al costat del poema, “a tots els veïns
de Trinitat Nova i als seus records que ho han fet possible”.
"El Drac de Ciutat Vella és una imatge clàssica de
la bèstia vinculada a l’associació dels Amics dels Gegants Ramon i Lola.
Té un doble vessant: participa com a bèstia foguera en els espectacles
de foc –llançant guspires per la boca, les ales i la cua– i com a figura
pacífica en els actes protocol·laris amb el Seguici Popular de Barcelona, en què porta un ram de clavells a la boca.
Les primeres referències a la figura del drac són del
principi del segle XV, quan participava en actes i celebracions
importants de la ciutat, sempre fent espetegar coets. A poc a poc, va
anar guanyant popularitat i al segle XVII va viure la millor època, quan
va ser considerada una bèstia foguera molt important.
El Drac, Auca del segle XVIII, font:.festamajor.biz
El Drac de Ciutat Vella mai no va tenir cap gremi que
se’n responsabilitzés, per la qual cosa al segle XVIII, amb el decret de
Nova Planta i amb les prohibicions posteriors, es va anar deteriorant i
va acabar desapareixent poc després.
Ja al segle XX, dins el projecte de recuperació de la
imatgeria festiva de la ciutat, es decidí de construir la primera figura
d'allò que havia de ser el Bestiari Històric de Barcelona: el drac. El
1987 s’encarregà a l’imatger Manel Casserras i Boix,
i aquell mateix any el batejaren amb el nom de Drac de Ciutat Vella
perquè pertany al Consell Municipal del Districte de Ciutat Vella, si bé
de seguida el van cedir a la colla d’Amics dels Gegants Ramon i Lola,
que encara avui s'encarrega de treure'l.
El Drac a la Cercavila del Seguici a la festa de Santa Eulàlia
Com és habitual en les figures que formen el Seguici,
el Drac de Ciutat Vella té ball propi, amb música de percussió i canya
composta per Joaquim Pujades, que es presentà al Toc d’Inici de les
festes de la Mercè el 1994.
L'any 2013 es va estrenar la rèplica del Drac, que és
la figura que actualment surt a ballar. La nova peça és obra de Dolors
Sans. Per l'ocasió, se li van fer unes ales noves. Per tant, el nou Drac
té unes ales pels actes més solemnes, idèntiques a les de la figura
original, i unes ales més grosses, que fa servir pels correfocs.
La rèplica del Drac de Ciutat Vella es pot visitar durant tot l’any a la Casa dels Entremesos, on és exposada amb la major part del Seguici Popular."
Dolors Sans va néixer a Vilafranca del Penedès.
Es va llicenciar l’any 1987 a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de
Barcelona (UB). Mentre estudiava va impartir tallers de capgrossos, dissenyant
elements escènics per grups de teatre i altres entitats. El 1987 va iniciar el seu treball com escultora
de la festa. Des d’aleshores es va dedicar professionalment al disseny i
construcció d’imatgeria festiva.
