 |
| Carlemany per Albrecht Dürer, fontwikipedia |
Els moros es van fer forts a Girona, que convertiren en
capital del seu reialme a casa nostra. Quan Carlemany vingué per combatre’ls cregué
que havia de començar per rendir Girona, per tal de desbaratar la força moral de
la Moraima. Per tal de demostrar la seva força als moros i perquè veiessin amb
qui se les havien, d'un cop d'espasa va partir el muntanyam que separava
l'Empordà del Gironès i va obrir un greny per on passen les aigües del Ter a
l'indret de Sant Julià de Ramis, i el seu poderós exèrcit pogué avançar cap a
la ciutat per terra plana sense haver de travessar aquell muntanyam. El rei moro
de Girona restà astorat en veure aquella proesa sense parió.
 |
| Segons la llegenda, Carlemany va establir el seu campament, en venir a Girona, a Sant Julia de Ramis i hi va construir la capella, que encara es conserva, en el lloc on va plantar la seva tenda |
Perquè els ajudessin en llur campanya els moros havien portat
de les seves terres uns quants dracs ferotges i terribles que diàriament es
menjaven unes dotzenes de persones i de bèsties grosses, que empestaven i
mataven amb l'alè i que, tant caminaven com nedaven o volaven. El cabdill moro
de Girona tenia un animalot d'aquests a l'estany de Banyoles.
 |
| Estany de Banyoles, font:timeout.cat |
Acompanyava Carlemany un sant home anomenat Mer. Així que la
tropa va saber que campejava un drac per allí a la vora fou presa de gran pànic
i temé morir empestada pel seu alè. El monjo Mer, ben sol, s'encaminà cap al
cau de la fera, la cridà i ella sortí manyaga com un anyell i es deixà lligar pel
cíngol beneït del sant home, que, mansoia com una ovella, la conduí al
campament, on la tropa l'esbocinà amb gran aldarull i alegria, mentre els moros
de Girona s'estiraven els cabells desesperats. Aquell monjo fou sant i encara avui
se'l figura amb un drac al costat.
 |
| Imatge de Sant Emeri o Merc, font:wikipedia |
La lluita per la conquesta de Girona
fou molt dura: els sarraïns eren molts
i molt braus i estaven
ben encastellats. Cada dia sortien de la ciutat i feian
estralls entre els cristians, que com més anava més veien minvar
les seves forces. El rei moro, des del cim
de la muralla, es burlava de Carlemany i dels seus amb grans riallades i ela deia mil insults i improperis. El
cabdill cristià duia un calze d'argent i
una imatge de la Mare de Déu que no desemparava mai, que servien per
a presidir l'altar i per a celebrar la santa missa. El sarraí en feia mofa i
deia a l'emperador que faria servir de bací aquella copa argentada i que, d'aquella
figura, en faria fondre un puny per al seu alfange.
 |
Guerrer àrab iemenita, del segle VIII. Dibuix de
Francesc Riart, font:pedresdegirona.com
|
 |
Guerrer carolingi del segle VIII. Dibuix de Francesc Riart,
publicat a “Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057)”, font:pedresdegirona.com
|
Els cristians no perdien la fe ni les esperances malgrat
ésser cada dia menys, de tants com en morien. Amb tot fervor es lliuraven a
l'oració, que dirigia el baró de Cartellà, que era el mes prestigiós dels
cavallers de la terra que ajudaven Carlemany. Veient que les forces minvaven
tant el cavaller decidi acudir a demanar ajut a uns quants cavallers amics seus,
per tal de veure si feien un vaitot i sortien de l'anguniosa situación en què
es trobaven.
Un dia va caure una pluja menuda de sang i dins de cada gota
hi havia una creueta vermella. Així que va fer-se fosc, damunt mateix de
l'indret on s'esqueia el palau del rei moro va aparèixer al cel una gran creu
blanca resplendent com un sol, fins a
tal punt que a mitjanit semblava com si talment fos de dia. Aquells signes cristians van esparverar els
moros, però no per això deixà de sortir el rei a la muralla a fer burla dels
cristians. Carlemany se li encarà i li digué que la victòria fora seva, perquè
comptava amb l'ajut del Cel i que, de tots ells, no en deixaria sinó un de viu
perquè pogués explicar la magnitud del seu triomf.
En aquestes, arribà el cavaller de Cartellà seguit d'una
gran tropa de guerrers armats fins a les dents. Amb tot braó es van llençar
contra la ciutat, i les muralles van caure esbocinades i Carlemany s'apoderà de
Girona, i, tal com havia dit, només deixà viu un sol moro, que deixà anar
perquè pogués explicar als altres la seva victòria.
Davant d'aquella imatge de Maria i amb aquell calze d'argent
de què tant s'havia burlat el rei sarraí, féu celebrar la primera missa després
de la Reconquesta per agrair el favor del triomf.
Tota la ciutat estava enrunada i calgué celebrac ela Sants Oficis
a ple aire, i l'emperador féu servir una pedra de tinell imperial, que encara
es conserva al campanar de la Seu i és coneguda per Cadira de Carlemany.
 |
| Cadira original de Carlemany, font: wikipedia |
 |
| Rèplica de l'anomenada "Cadira de
Carlemany" a la capella de Sant Miquel, Sant Rafael i Sant Gabriel, dels Claustres de la Catedral, font:pedresdegirona.com |
En el
paratge on fou dita la primera missa fou aixecada més tard la catedral.
 |
| Catedral de Girona, a la façana nord la Torre de Carlemany, font:wikipedia |
El copó i la imatge de la Mare de Déu es van
conservar fins fa quatre dies. Carlemany deixà a Girona una estàtua que era el
seu retrat, com a record, i més tard, quan fou venerat com a sant, fou posada en
un dels altars principals de la Seu i la gent anava a resar-hi al davant.
 |
| Imatge de Sant Carlemany, que en realitat es un criptoretrat de Pere III, el Cerimoniós, obra de Jaume Cascalls al tresor de la catedral |
En agraïment al seu ajut i en record del rés que dirigía,
Carlemany concedí al cavaller de Cartellà les primeres paraules de l'avemaria: Ave Maria gratia
plena, Dominus tecum, que sempre més ostentà orgullosament
en el seu blasó.
Font de la informació Les cent millors llegendes populars de Joan Amades
Altres Llegendes de Carlemany a Girona
La Cadira de Carlemany
La "cadira de Carlemany" és tracta d'un setial de
marbre dels Pirineus del segle XI, d'estructura cúbica que procedeix de
l'antic temple romànic.
Explica la llegenda que quan una parella s'assenta junta a la
cadira abans d'un any es casaran. Però si s'asseu una persona sola no es
casarà mai. Per aquest motiu aquesta és la cadira del Bisbe i també hi
feien asseure els seminaristes, ja que així segur que es convertien en
capellans. La cadira original es troba a l'interior de la Catedral de Girona, però una còpia d'aquesta també es pot veure al Museu d'Història de Girona.
L'espasa de Carlemany
Explica la llegenda que un dia d'hivern que va nevar a Girona, Carlemany va decidir pujar a dalt del campanar de la Catedral de Girona
(Catedral romànica de la qual encara es conserva el campanar que té el
nom popular de Torre de Carlemany) per contemplar el paisatge de la
ciutat nevada. Un cop estava a dalt del campanar li va caure l'espasa
(anomenada Montjoie) que portava al mig del claustre. Carlemany va fer
que els soldats busquessin l'espasa entre la neu que cobria el claustre
però no la van trobar. La llegenda explica que l'espasa va caure de
punta i es va enfonsar a la Terra a causa de la força que portava.
Actualment la seva espasa encara continua enfonsant-se per l'interior de
la terra fins que un dia arribarà al centre. Quan això passi la Terra
es partirà en dues parts i serà la fi del món.
 |
Maqueta de la catedral románica exhibida a a la nau de la
Seu. Al darrere la torre de Carlemany, font:mgiribetshistoria.blogspot.com
|
Veure informació Wikipedia Llegendes de Carlemany
Historia
La figura de l'emperador Carlemany està estretament lligada a la ciutat de Girona,
tot i que mai va visitar la ciutat. La conquesta del seu fill Lluís el
785, hi va deixar un record inesborrable. La presa de la ciutat per part
dels francs es va produir de forma pacífica. La tradició gironina
posterior va envoltar aquells fets amb relats llegendaris i miraculosos,
donant lloc a múltiples llegendes.
 |
| Lluis I, el Piatós, font:google |
Així Girona esdevingué zona fronterera durant setze anys,
que només la conquista de Barcelona el 801 va allunyar més al sud. Encara que Carlemany no visità
mai Girona, la seva administració eixida de la renovatio carolíngia
afectà en gran manera la ciutat. D'una banda, tot el territori al sud dels
Pirineus i al nord-est peninsular fou reorganitzat com a terra de frontera, el
que més tard desembocaria en la creació de la Marca hispànica. No obstant, i durant molt
temps, se succeïren les ràtzies i les expedicions sarraïnes sobre les
possessions cristianes, d'algunes de les quals se'n conserven textos que ho
testimonien.
Font de la informació pedresdegirona.com
Veure més LLEGENDES CATALANES
