Poema naixement camí i destrucció

"Els campionats del món de ciclisme en pista van tenir lloc a Barcelona l'agost de 1984. Per poder-los realitzar, va caldre construir un velòdrom. El lloc escollit va ser la Vall d'Hebron. El arquitectes autors d'aquesta instal·lació olímpica, Esteve Bonell i Francesc Rius, van ser també els encarregats d'enjardinar els entorns i van demanar la col·laboració del poeta Joan Brossa.

Aquest va concebre un dels seus poemes visuals que es desenvoluparia sobre un petit parc -posteriorment batejat amb el nom del ciclista Marià Cañardo- en tres etapes que el visitant era convidat a recórrer: des de la gran lletra A majúscula de pedra, de 16 metres d'alçada, que fa de porta, fins a les runes d'una lletra A idèntica que clouen l'itinerari. Entremig, tot de signes de puntuació escampats sobre l'herba, entre vegetació plenament mediterrània, garrofers, oliveres i xiprers: punt, coma, tres punts, signes d'interrogació i d'admiració, parèntesis, dos punts, cometes, barra i claudàtors."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials: pedra artificial

Poema visual transitable, naixement, camí i destrucció

Més informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Brossa_i_Cuervo

Veure més Art Públic Horta Guinardó

Llegenda del Fra Joan Garí

L'estàtua de la Moreneta, a la plaça Catalunya, en mans de Joan Garí, font:lavanguardia.com

Guifré el Pelós, comte de Barcelona, també te relació amb la muntanya màgica de Montserrat amb la presència de l'ermità Joan Garí, vinculat a la història de la fundació de l'abadia de Montserrat.

"La Llegenda explica que, cap a l'any 859, quan era comte de Barcelona Guifré el Pelós, vivia a Montserrat un anacoreta anomenat Joan Garí. Tenia fama de ser molt auster, vivia menjant fruits del bosc i bevent aigua clara que tenia vora la seva cova, la Cova de Fra Garí, situada molt per damunt del camí que mena a l'ermita de Sant Miquel.

Cova de Joan Garí, font:totmontserrat.cat

Fra Garí es va guanyar la fama de sant per la seva vida contemplativa, però el dimoni es proposà arruïnar-li la santedat utilitzant totes les temptacions que fessin falta. Llucifer sortí de les coves del Salnitre, a Collbató, disfressat d'ermità vell amb aspecte venerable, i procurà trobar-se com per casualitat amb Joan Garí. Quan es trobaren, Joan Garí li preguntà qui era i on vivia, i el dimoni respongué que feia trenta anys que s'estava fent penitència a una cova molt petita, i que només sortia una vegada cada deu anys a fora. A poc a poc, el dimoni anà guanyant-se la confiança de l'anacoreta, fins al punt que Joan Garí el considerà el seu mestre. I Fra Garí anava cada tarda a visitar-lo per explicar-li els seus dubtes i tot el que li passava. Encara que el fals ermità intentava crear més dubtes i temptacions en Fra Garí, la seva fe era molt sòlida i costava molt d'anihilar fins i tot per al mateix dimoni. Finalment, Llucifer calculà un nou estratagema: va endimoniar el cos de la donzella Riquilda, filla del comte Guifré el Pelós.

El Comte Guifré amb la seva filla Riquilda a la cova del Fra Garí per Joan Amades, font:totmontserrat.cat

L'endimoniada no parava de cridar que només es guariria si l'exorcitzava Joan Garí, i per això el comte Guifré decidí portar-la a Montserrat immediatament. Allà la va guarir Joan Garí resant en silenci, però per por que no tornés a quedar posseïda de camí a Barcelona, el comte li pregà que admetés durant uns quants dies la seva filla a la cova. Garí dubtava, però finalment acceptà la petició. Insegur de si mateix, en veure que la temptació envaïa els seus pensaments, anà a buscar el fals ermità; però el diable, en comptes d'apaivagar els seus pensaments, encara els hi enardia més i l'instà a seguir els seus desitjos. Vençut per la temptació, fra Garí forçà la noia i la violà. Horroritzat per la seva falta, anà novament a demanar consell a l'ermità, i aquest li aconsellà -tot lliurant-li un ganivet- que el millor era desfer-se de la noia.

Llucifer amb Garí per Ramon Miquel i Planas, font:totmontserrat

Morta la donzella, Garí se la va carregar al coll i l'enterrà d'amagat o, segons altres versions, l'estimbà daltabaix d'una penya. Un cop fet això, el fals ermità es mostrà de sobte en el seu autèntic aspecte, i veient que el Diable l'havia enganyat, Fra Joan marxà plorant aquella mateixa nit cap a Roma per demanar el perdó del Papa. A Roma, aquest, després d'escoltar-lo, li digué:

El teu pecat és tan gran que no sé pas si té perdó. Com una bèstia has pecat, com una bèstia has de fer penitència. Torna a Montserrat, camina sempre de mans a terra. No et rentis mai més ni toquis aigua si no és per beure. No diguis mai més paraula, perquè les bèsties tampoc no enraonen. Menja herbes i arrels de la muntanya. No et posis al damunt cap fil de roba, rep del tot els raigs del sol i la humitat de la serena. Fuig i esquiva el tracte de la gent. No miris mai el cel, perquè no n'ets digne.

Fra Garí sortí de Roma tal com li havia indicat el Sant Pare, trigà tres anys per arribar novament a Montserrat, on va viure sol durant set anys més sense ni dir paraula. El cos se li va ennegrir en cobrir-se-li de pèls llargs, talment com si fos un ós.

Detall de l'antiga majòlica del carrer Comtal de Barcelona, font:totmontserrat.cat

Un dia, uns cavallers van anar a caçar, i veient-lo, van creure que era un animal; com que no semblava pas perillós, el capturaren i el tancaren en una gàbia amb la idea de regalar-lo al comte. Fou dut a Barcelona.

Detall de l'antiga majòlica del carrer Comtal de Barcelona, font:totmontserrat.cat

En aquells mesos la comtessa havia donat a llum un nen, el príncep Miró. El baptisme del fill dels comtes es va fer amb gran solemnitat, amb un gran banquet al qual els cavallers portaren el monstre que havien capturat a Montserrat. Heus ací que la dida es passejava per allí portant el petit Miró en braços; quan l'infant veié l'animal, davant la sorpresa general, digué:

-Alça't, fra Garí, que Déu ja t'ha perdonat!

Aleshores fra Garí s'incorporà deixant tots els presents astorats. De seguida el comte va ordenar rentar-lo i tallar-li el pèl; tot seguit li demanà que què havia estat de la seva filla, que no havia tornat a veure des del dia que la hi va deixar. Fra Garí li ho explicà tot i demanà un càstig pel seu crim, però el comte, magnànim, perdonà a qui Déu ja havia perdonat. Tot i així, Guifré demanà que almenys li digués on era el cos de la filla morta per tal d'enterrar-lo dignament a Barcelona.

Detall de l'antiga majòlica del carrer Comtal de Barcelona, font:totmontserrat.cat

El seu seguici, conduït per l'anacoreta, arribà fins al punt indicat, però per alegria de tots la trobaren viva, miracle que la noia atribuïa a la intercessió de la Mare de Déu. La princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, agraït, ordenà que es construís un monestir de monges, el futur de Santa Cecília de Montserrat, del qual Riquilda en seria la primera abadessa."

Riquilda per Ramon Miquel i Planas, font:totmontserrat.cat

Font de informació Wikipedia Fra Joan Garí

Més informació https://totmontserrat.cat/narracio/llegendes/llegenda-de-fra-gari/

Historiografia de la llegenda

"En realitat el monestir de Montserrat va ser fundat com a filial del monestir benedictí de Ripoll en el segle XI. I el monestir de Santa Cecília data del segle X. De la mateixa manera, la imatge de la Verge de Montserrat, la famosa Moreneta, data del segle XII.

Monastir de Santa Cecilia, font:gencat.cat

La història llegendària de fra Joan Garí seria el resultat de l’adaptació d’una vella llegenda siriana popularitzada en l’Europa medieval. La història va popularitzar-se gràcies a les narracions de Pedro de Burgos (1514) i Cristóbal de Virués (1587) en el segle XVI i va ser recuperada per l’escriptor Pere Serra i Postius a començaments del segle XVIII. Amb la Renaixença, la història esdevindria un recurs freqüent de la literatura catalana romàntica gràcies a l’obra de Jacint Verdaguer (Llegenda de Montserrat, 1880) i Joan Maragall (Visions i cants, 1900)."

Fra Garí. Museu Història de la Ciutat Barcelona

Font de informació  http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/guifre-el-pelos/

Veure més LLEGENDES CATALANES

Festa de Sant Josep de Nazaret

La diada de Sant Josep, el 19 de març, és el dia en el qual se celebra el dia del pare. D'acord amb el cristianisme, Josep és el pare putatiu de Jesús. Malgrat el secular oblit envers el sant patriarca, el seu nom és dels més estès. El proverbi ens diu:

De Joseps, Joans i ases
n'hi ha per totes les cases

Patriarca Sant Josep, font:costumarí català de Joan Amades

L'ofici de fuster té a Sant Josep per patró des del segle XVI. En l'antiguitat es considerava perillós per la combustibilitat de la fusta i per tal d'evitar la possibilitat de calar foc, obligaven els fusters a treballar a la platja, Els fusters a Barcelona havien tingut els obradors a la platja que s'estenia on s'escau el passeig del davant de l'estació de França. El gremi dels fusters tenia un altar propi a la Catedral. Cada any els fusters celebraven una solemne funció religiosa. A la capella, exposaven la senyera gremial, que era una de les millors de la ciutat. Repartien flors i dolços a les senyores convidades i panets beneïts a tots els concurrents. Després de la funció religiosa, s'organitzava una processó, presidida per la senyera, que voltava el claustre i l'interior de la Catedral.

Sant Josep fuster de Georges de La Tour, font:3minutosdearte.com

El dia d'avui era tingut com una clariana dins de la Quaresma, i on tothom trencava el cru rigorisme d'aquest període.

Una de les notes típiques d'avui era la pastisseria casolana feta a base de llet sobretot matons i crema. A la primeria del segle passat s'havien posat parades de matons en diversos indrets de la ciutat. A Catalunya, és tradició aquest dia menjar crema cremada, que per aquest motiu s'anomena també crema de Sant Josep.

Crema cremada, font:racocatala.cat

Segons la tradició, el bastó de sant Josep que va florir miraculosament per anunciar-li que ell era l'escollit per a espòs de Maria, era de fusta d'avellaner. Per això cada any, el dia d'avui, l'avellaner floreix. Afegeix la tradició que, en florir, la vara del sant patriarca es convertí en un llessamí; d'ací que tothom cregui que el dia de la seva festa és el millor per a plantar aquestes flors.

Sant Josep amb la vara florida, Esglesia de los Santos Juanes, Bilbao, font:retablosdebizkaia.com

Tothom considera de mal averany per a l'home, el fet de contreure matrimoni el dia d'avui, ja que considera que la dona li serà infidel. D'altre banda Sant Josep és patró dels casats. Les mares que tenen fills o filles per casar reclamen el sant pare de Jesús perquè els faci ben casats.

Per últim, el refranyer ens diu amb referència al dia:

Per a l'Espòs de Maria
tan llarga és la nit com el dia.

Si per Sant Josep no canta el cucut
o és mort o s'ha perdut.

El cant del cucut,
Sant Josep el porta
i Sant Pere se l'emporta

El cigró, per Sant Josep,
just sembrat
i tot just nat.

Font de la informació: Costumarí Català de Joan Amades

Més informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Diada_de_Sant_Josep

Més informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_de_Natzaret

Veure més Festes Populars

Escultures Vestíbul de la Universitat

"Cronològicament cal encapçalar aquesta sèrie d’escultures del vestíbul de la Universitat de Barcelona amb la que correspon a Sant Isidor. Tant pel que fa a aquestes escultures com el que pertany als quadres del Paranimf, al pis superior, la decisió era presa als cercles acadèmics de Madrid. Segons aquests criteris, sant Isidor representava l’inici de la formació d’una consciència hispànica, amb una personalitat definida dins del conjunt d’entitats polítiques que foren el resultat de la disgregació de l’Imperi romà. Dins la península Ibèrica fou molt lògic que Sevilla, capital d’una Bètica intensament romanitzada, fos el punt de partida d’una recuperació del pensament i de la ciència del món grecollatí. D’aquest procés fou figura destacada l’hispanoromà sant Isidor (560-636), bisbe de Sevilla, com a compilador hàbil i sistematitzador de la ciència antiga. Fou autor de nombroses obres, com les Etymologiae, molt llegides durant l'edat mitjana i fonament d’un prestigi que el portà a presidir diferents concilis de Sevilla i de Toledo.

Ja el 1865 els escultors barcelonins Venanci (1826-1919) i Agapit (1830-1905) Vallmitjana, van ser encarregats de realitzar aquesta sèrie, de la qual el 1871 ja estaven fets els models en guix, i el 1876 eren col·locades al vestíbul les versions definitives en pedra. 

En aquest cas concret, sant Isidor està representat amb els corresponents atributs episcopals, com el bàcul, l’anell a la mà esquerra, que també porta un llibre com a referència a les seves activitats literàries, i la mitra, d’alçada reduïda, que és semblant a la romànica de sant Oleguer, a la catedral de Barcelona. Vesteix túnica amb mànigues amples, casulla i, com en qualsevol de les altres escultures, els plecs permeten establir la disposició de les diferents parts del cos."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic - San Isidor

Materials: pedra calcària

"La incorporació de la figura de l’escriptor, filòsof, místic i missioner mallorquí Ramon Llull (1232/33-1315/16) a aquesta sèrie d’escultures, potser fou deguda a la influència conjunta d’A. Rubió i Lluch, que impulsà la recuperació dels estudis sobre el seu pensament filosòfic, i del també mallorquí Marià Aguiló i Fuster, a Barcelona des del 1861, que estigué molt vinculat a la Universitat i gaudia d’un gran prestigi als ambients culturals de la ciutat. Cal recordar que Ramon Llull havia portat la llengua catalana a un alt nivell, convertint-la en la primera llengua entre les neollatines que substituí al llatí en els escrits filosòfics. Era molt lògic, doncs, que la recuperació dels estudis sobre el seu pensament estigués molt connectat amb el moviment de la Renaixença, una de les moltes derivacions del qual fou el retorn de la Universitat a Barcelona.

Eren molt limitades les possibilitats de l’escultor per trobar uns atributs adients per a aquest personatge de vida inquieta, que fou ermità a Randa i estudiant i professor a París i a Montpeller i que, amb esperit missioner, anà a Tunis i a altres terres musulmanes. Els trets que el caracteritzen són un rosari amb la creu, pendent de la cintura, i el gest d’escriure un llibre que suporta amb la mà esquerra. Les seves mans demostren energia, i una decisió que també traspua del seu rostre, serè i amb l’esguard llunyà, que està emmarcat per un cabells llargs i una barba cuidada. La indumentària és senzilla, sense cap element que l’enriqueixi, i es limita a una túnica cenyida per un cinturó, i una sobrevesta amb mànigues que està subjecta per un botó al coll. La cama dreta s’avança lleugerament i permet veure el peu, calçat amb sandàlies molt aptes per caminar. Les dues peces determinen un conjunt de plecs, tan hàbils i tan perfectament demostratius d’una anatomia com els dels altres escultures d’aquest conjunt universitari."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Ramón LLull

 

"L’humanista i filòsof valencià Joan Lluís Vives i Marc (1492-1540) estudià filosofia a París des del 1509 al 1512, data del seu trasllat a la ciutat flamenca de Bruges, on residí quasi de manera permanent, fora d’una estada a Lovaina entre els anys 1519 i 1522, que foren bàsics per completar la seva formació humanística, i el temps que passà com a professor a Oxford. Relacionat amb Erasme i destacat representant del pensament neoplatònic, portà a terme una àmplia activitat pedagògica i en altres vessants intel·lectuals, cosa que el convertí en una destacada figura de l’humanisme europeu del segle XVI. Per decidir incloure’l en aquesta representativa sèrie escultòrica del món universitari barceloní, potser fou un factor de pes considerable la seva projecció, més enllà dels que podien ésser els seus ambients locals. Podríem veure-hi un preludi del camí d’aproximació cultural de Catalunya cap a Europa, una tendència que s’intensifica en aquesta segona meitat del segle XIX en què es construïa la nova Universitat.

L’escultor procurà reflectir la categoria intel·lectual de Lluís Vives en la seva indumentària i en l’elegància del gest, mentre que el seu rostre correspon al d’una persona encara jove, serena i reposada, però de criteri ben madur. Cobreix el cap amb una mena de casquet que també protegeix les orelles, i vesteix una túnica que li arriba fins als peus i tanca les mànigues al canell amb botons. Per sobre porta una altra peça, a manera de capa i sense mànigues, que està vorejada per una aplicació de pells que s’engruixeixen a l’entorn del coll. A la mà dreta porta un paper parcialment enrotllat i avança la cama d’aquest costat fins a deixar a la vista el calçat del peu corresponent. És una actitud que determina uns plecs força expressius que combinen verticals i obliqüitats, en uns esquemes que resulten els més dinàmics del conjunt d’aquestes escultures, en què prevalen disposicions més aplomades."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic - LLuis Vives

"Alfons X (1221-1284), rei de Castella i de Lleó, anomenat el Savi, pot considerar-se com el prototipus de l’home de ciència medieval que, enmig de la complexa situació política que visqué, troba el temps per dirigir i supervisar la tasca d’un nombrós equip de traductors, de compiladors i d’autors, que li permeteren convertir-se en un enllaç força positiu, entre l’Europa medieval i la cultura aràbiga com a transmissora dels coneixements de l’antiguitat grecollatina. El resultat fou la redacció d’obres jurídiques i altres de caràcter científic, històric o literari, que van ser d’importància fonamental per a la cultura de l’Occident europeu.

La caracterització del personatge fou més fàcil per a l’escultor perquè podia representar-lo amb la corona reial com a atribut que el singularitzava, la qual es presenta com una peça d’orfebreria que es procura transcriure amb els detalls imprescindibles per a la correcta apreciació de l’observador. Es complementa amb altres detalls propis de la seva jerarquia, com el punyal d’orelles a la manera dels nassarites, que penja al seu costat, o les peces de la seva indumentària. Porta un mantell que, per una fíbula, queda subjecte a l’espatlla esquerre i penja cobrint l’esquena fins a arribar al terra darrere dels peus, amb la qual cosa constitueix una excel·lent base de sustentació per a tota la figura. Deixa veure una rica túnica amb relleus que deuen al·ludir als brodats que devien decorar-la a l’alçada del pit i a la vora baixa. També queda a la vista un sector de la cama, cosa que permet apreciar la riquesa del calçat. L’esquema compositiu situa l’eix de suport del cos a la cama esquerra, mentre que la cama dreta queda més lliure i s’avança, permetent que el peu sobresurti de la plataforma del pedestal. La flexió del braç esquerre combinada amb la del braç dret componen el gest de presentar el llibre, que és un altre atribut bàsic de la figura. La seva composició resulta més dinàmica amb el reflex consegüent als plecs que estan perfectament ajustats a l’expressió corporal que en cada cas era necessària."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Alfons X

"Amb el nom d’Averrois fou conegut als Països Catalans l’àrab andalusí Abu-l-Walid Myhammad Ibs Rusd (1126-1198), filòsof, jurista, metge i astrònom que assolí una gran anomenada, tant en el món musulmà com en el cristià. Els comentaris que féu sobre els escrits d’Aristòtil són superiors als que altres autors havien fet fins aleshores, i els seus treballs entorn de la medicina influïren sobre el pensament mèdic dels centres d’Itàlia en els darrers segles medievals, fins al punt que el seu ressò es mantingué fins al segle XVII. Aquesta vessant de la seva activitat científica fou la que adoptà l’escultor Venanci Vallmitjana per donar-nos un retrat idealitzat de la seva persona. El representà com un home en plena maduresa física, amb un rostre barbat, d’aspecte intel·ligent, amb l’esguard d’un atent observador del que està contingut en una ampolla que porta a la mà esquerra, la qual fa referència a la seva activitat com a metge, un atribut que és habitual dels sants Cosme i Damià. Amb la mà dreta subjecta un pergamí enrotllat, que al·ludeix al seu caràcter d’escriptor. Cobreix el cap amb una peça de roba, a manera d’un turbant, que enllaça amb la que porta sobre les espatlles, la qual és independent de la sobretúnica, oberta lleugerament pel davant, encara que pot tancar-se per uns botons. Arriba fins a mitja cama i permet veure un tros de la túnica que s’allarga fins als peus. En sobresurt lleugerament el peu esquerre, presentant-se com una referència suficient perquè puguem situar la resta del cos, afegint-s’hi la lleugera sortida del genoll dret. En qualsevol d’aquestes peces de la indumentària, cal observar la diversa solució dels seus plecs, que són una ajustada referència als membres del cos que cobreixen, així com el tractament de la barba o dels cabells, detalls que ens demostren l’atenció posada per transcriure’ls amb fidelitat. "

Veure informació  Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Averrois

Més informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Venanci_Vallmitjana_i_Barbany

Venanci Vallmitjana i Barbany, font:ssantabenavente.com

Agapito Vallmitjana i Barbany, font:sites.google.com

Escultura Llàgrimes negres

"El 1999 Ángel Camino va exposar vint peces a la Universitat de Barcelona amb el títol genèric El silenci dels marbres. En acabar la mostra va regalar una de les peces, Llàgrimes negres, perquè fos exposada permanentment als jardins de la plaça de la Universitat. La peça, de basalt, fa companyia al bust de l'erudit alemany Gotthold Lessing i la placa de record a l'historiador Ferran Soldevila, al qual estan dedicats els jardins, encara que no figuri així al nomenclàtor de la ciutat."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials: basalt

Escultura Llàgrimes negres

  Més informació http://angelcamino.com/

Ángel Camino, font:surtdecasa.cat